Garlant - Page 3

Oligopolis

Publicat el dia
/

Aquest agost s’ha fet pública una sanció de la Comissió de la Competència (CNMC) ha imposat a les grans constructores per posar-se d’acord en el repartiment del pastís de la licitació d’obra púbica (vegeu nota Diario) Les grans constructores son un oligopoli i ho son gràcies a l’ajut que reben dels partits polítics amb poder a través de l’acció legislativa i de govern.

La CNMV demana la inhabilitació d’aquestes grans empreses per a concórrer a l’obra pública però, amb el control del sector públic i els mitjans de comunicació que exerceixen aquestes empreses, és extraordinàriament improbable que això passi.

També ha quedat en evidència el funcionament oligopolístic del sector elèctric. Així és desprèn de l’anàlisi que fa l’Andreu Mas Colell en un article dedicat al que està passant en el mercat elèctric amb els augments del preu de l’electricitat. L’article  ‘El mercat elèctric preocupa’ (La Vanguardia (07/09/21)), és entenedor (això no és gens fàcil) i  explica quines son les causes dels augments en el preu de l’electricitat. Part de les causes de l’augment deriven de la necessitat de fer la transició energètica, però part son simplement efecte del caràcter oligopolístic del sector.

Com en el cas de les constructores, les elèctriques també mantenen  l’oligopoli gràcies al  control que exerceixen sobre els partits en el poder. De fet elles mateixes dicten de quina manera i amb quins mecanismes s’ha de fer la transició energètica; dicten la política  energètica del  govern, vaja.

Evidentment els oligopolis preocupen; no solament representen un cost en eficiència elevadíssim, son la corrupció del sistema democràtic. La qüestió és que arribats a aquesta situació oligopolística, com podria dir algun polític pràctic, qui posa el cascavell al gat? A part de mirar a Europa, que és la reacció pròpia davant de problemes que semblen insolubles, està molt bé que persones influents com l’Andreu Mas-Colell posin en evidència aquests problemes.

He il.lustrat l’entrada amb  una foto de les 3 Xemeneies de la meva filla Maria.

 

Què en farem de l’Aeroport del Prat ?

Publicat el dia
//

Aquests dies es parla molt sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat i és difícil saber a qui s’ha de fer cas. A la patronal Foment del Treball  tinc clar que no. Hi vaig treballar sis mesos al servei d’estudis -el meu primer treball- i no em van  assegurar; no els tinc per seriosos.

Major criteri li atribueixo a l’Andre Mas-Colell, que lliga l’ampliació i l’impacte de l’economia amb la preocupació per donar una solució als problemes ambientals que l’ampliació pot representar (Què en farem de l’Aeroport del Prat? ARA 24/04/2021).

En Mas-Colell ha estudiat el tema i ha tingut en compte l’opinió de Santiago Montero que ens ha adaptat un escrit per a GARLAIRES. Ell coneix bé el problema de quan estava d’assessor del president de la Cambra (1991-2000). A l’escrit exposa uns antecedents, explica com va anar tot plegat i també lliga el tema amb la connexió ferroviària amb els aeroports de Reus i Girona, que és una qüestió essencial.

D’ous que ballen i cases que es belluguen

Publicat el dia
////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

La visió de país d’en Ramon Aymerich

Publicat el dia
//

En Ramon Aymerich és el cap de la secció d’internacional de La Vanguardia però ho havia estat abans de la d’economia. Ara acaba de publicar el llibre “La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme” (Pòrtic Edicions). Encara no l’he pogut llegir. He llegit amb molt d’interès l’article que li dedica en Josep Maria Ureta al bloc PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) que no és solament una ressenya, hi aporta també una perspectiva pròpia.

L’article d’en Josep Maria Ureta m’ha portat a revisar  articles guardats d’en Ramon Aymerich i he trobat una perla seva publicada el 26 d’agost de 2020 –  “Després del tsunami” – en la que a mi em sembla que avançava la tesi de llibre.

Al final de l’article va a parar al model econòmic i a l’Andreu Mas Colell. La conclusió, Com em comenta en Josep Maria Ureta, és que  “El llibre del Ramon és una bona anàlisi, ponderada però adverteix que no es pot seguir estirant”.

Que li expliquin això al Damià Calvet. Segons els estudis de Territori, el nou planejament a les 3Xemeneies deixarà establert un valor del sòl de 257 €/m2 i segons els promotors privats, en els propis balanços, serà de 800 €/m2. Aquesta miopia condiciona el futur model econòmic més que no pas els relats. I és que amb aquests polítics no anem enlloc.

Miquel Puig

Publicat el dia
//

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.

Paremiologia i ensenyament de la filosofia

Publicat el dia
/

En el debat sobre el contingut de l’ensenyament de secundària, que si religió, educació cívica o la supressió de la filosofia), jo soc partidari no solament de que s’ha d’ensenyar filosofia que té amplitud (política, religió, lògica, física, psicologia…) sinó que de que hauria de tenir encara més hores.

Això sí, la filosofia que jo m’imagino, la que m’hagués agradat per a mi, seria la introducció als pensadors a través dels aforismes. A la wikipedia (anglesa) trobo una relació de més de 100 aforistes (aphorists). Aristòtil, Raymond Aron, Wallter Benjamin, Ciceró, Descartes, Benjamin Franklin, Pascal, Plató, Sartre, Shopenhauer, Socrates i Paul Valéry…

En Benjamin Franklin va editar el “Poor Richard’s Almanack”, que va ser un èxit. Bona forma de difondre el pensament.

Curiosament a la relació hi surt Josep Abril i Virgili, autor del llibre del Bon Seny, il·lustrat per Junceda i en canvi no hi figura en Ramon Llull, més universal que també va recollir proverbis. Altres tampoc apareixen. Joan Amades, per exemple, havia fet recopilacions de refranys.

I amb tot això he descobert la web del projecte PCCD (Paremiologia catalana comparada digital). La paremiologia (del grec paroimía, instrucció + logos, tractat) és la ciència que estudia els refranys, els proverbis i altres enunciats, la intenció dels quals és transmetre algun coneixement tradicional basat en l’experiència. A la web hi trobareu una bona recopilació de refranys.

Però francament el nom em sembla un problema. Amb aquest nom –paremiologia– per comptes d’emprar refranys, màximes i aforismes com a recurs per a una instrucció popular, que és el que considero que hauria de ser l’objectiu, acabaran fent un altre màster universitari.

A la pel·lícula Being There, el president dels Estats Units segueix els proverbis d’un jardiner, Mr. Chance, interpretat per Peter Sellers, però era ficció.

Percebeiros

Publicat el dia
///

La raó de l’admiració per l’esport deu estar en allò que en el món del circ en diuen “encara més difícil”, allò que resulta extraordinari, fantàstic, colossal. En el nostre subconscient l’esport se’ns presenta com un ideal (objectiu) biològic. Nosaltres som animals i allò que a un animal li dóna més possibilitats d’obtenir menjar és la superació, desenvolupar ales, un verí mortal, etc.

Amb això he trobat un documental sobre ‘els percebeiros’ que m’ha fascinat; he superat l’estat d’admiració que em produeixen alguns esport. L’art de caçar percebes (ells en diuen diu cavar percebes) te tots els elements d’un esport de risc (han de grimpar per les roques, de vegades fa mala mar, ‘juguen’ en equip…) però, a més, el joc no s’acaba introduint una pilota en una cistella, o clavant una bandera dalt d’un cim, s’acaba enduent-se unes bosses plenes de percebes i la major part dels percebes els venen però en reserven uns quants per a fer un àpat entre els caçadors. Preferiria menjar-me aquells percebes que una pilota signada pel Maradona. A baix  podeu veure el vídeo. És fantàstic !

Bach versus Mozart

Publicat el dia
//

Google disposa d’una base de dades composta per més de 500 mil milions de paraules tretes de més de 5,2 milions de llibres digitalitzats entre 1500 i 2008 en alguns dels idiomes més habituals (anglès, alemany, francès, xines, espanyol…) i l’any 2010 llança una aplicació que s’anomena Books Ngram Viewer que informa del nombre de vegades que una paraula ha estat utilitzada en la literatura -en els llibres escanejats- en un any en concret, oferint, a més una gràfica que pot anar de l’any 1800 a l’any 2019, en aquests moments.

Veiem un exemple (podeu clicar sobre la imatge):

En hem interessat pels termes ‘Johann Sebastian Bach’ ‘ ‘Wolfgang Amadeus Mozart’. El període que escollim és de 1800 a 2019 i la base de dades fa referència als llibres en anglès. Llavors la gràfica ens dona el percentatge que aquests noms apareixen, tal com els hem escrits (majúscules, accents, nom complet…) en els llibres que es van publicar i estan escanejats per Google format part de la base de dades.

En el cas de Bach i Mozart, a part que Bach supera a Mozart en els llibres en anglès, es detecta un interès més gran aquesta la música en termes relatius al llarg dels anys i que l’interès per un i per l’altre segueix els mateixos cicles. A la literatura Alemany es confirma més interès pel Bach que pel Mozart, a Italia la cosa està més igualada i a França guanya Mozart.

Com es pot observar, aquesta eina pot ser molt valuosa per a realitzar anàlisis històrics, lingüístics o literaris.

Quin 2021 ens espera?

Publicat el dia
///

Abans quan s’acabava l’any els periòdics feien un balanç de com havia anat tot. Enguany tanmateix el balanç és prou conegut i en, canvi, agafa més interès que mai fer un exercici de prospectiva, per a la qual cosa proposo tres documents:

  1. En Lluís Bassas em passa l’informe de prospectiva que edita el Saxo Bank (banc danès amb una sèrie de plataformes per a fer inversions globals) per a l’any 2021 Es tracta d’un informe fet per experts. Exemples d’articles: Amazon ‘compra’ Xipre // Alemanya rescata a França// L’energia de fusió serà factible l’any 21// Tots pendents de la moneda digital xinesa / les grans ciutats perjudicades per la moguda que ve en el món laboral…Molt interessant i ben plantejat.

  2. En un mes i mig tindrem les noves profecies de Bill Gates en un llibre titulat “Com evitar un desastre climàtic’ (Edicions 62). El meu admirat Piergiorgio Odifreddi li va dedicar un article.

  3. En Ramon Aymerich fent una reflexió sobre el futur a propòsit de la mort de John Le Carré. Un article exquisit.

Es veuen venir tants canvis que per comptes d’expressar un seguit de desitjos, m’ha semblat més oportú afegir a aquesta entrada un vídeo de la Gunhild Carling (i família) que segur us alegrarà l’anim i us predisposarà positivament a afrontar l’any.

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

Publicat el dia
/////

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

…

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

 

1 2 3 4 5 6