Habitatge

Publicat el dia
/
Acabades les festes de Nadal toca  “sant tornem-hi”. El debat de l’habitatge segueix intens. Des de que ho vam tractar  a GARLAIRES l’octubre del 24 amb un article de Jaume Miranda se n’ha parlat moltíssim . El problema deriva d’un mal plantejament de fa molts anys Com explica en Santiago Niño “El 1958, el ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, va dir ‘España ha de ser un país de propietarios, no de proletarios” (On Economia 29/12/24) )  i en un període relativament curt l’habitatge va acabar en la cadena especulativa. Més o menys hi ha un consens en que les coses s’han fet malament.
La qüestió, tanmateix, és com trobar ara una solució. No és gens fàcil i s’està debaten molt. Una de les mesures que apunta Andreu Mas-Colell en el seu article “És l’hora de l’habitatge” (Ara, 1/12/24) i que m’ha sembla particularment interessant és la següent :
  • “Que el propietari d’una casa unifamiliar vegi que convertir-la en vuit habitatges li sortirà molt a compte. O que el propietari d’un pis de l’Eixample de Barcelona el pugui subdividir en dos sense demanar la conformitat dels veïns. És cert: aquests propietaris faran diners. Estan en una posició privilegiada. Però si exploten el seu privilegi construint, i no simplement apujant el lloguer, el fi desitjat s’obtindrà: l’oferta augmentarà i la pressió sobre el lloguer baixarà. Surt a compte”.
En Santiago Montero ens aporta també la seva reflexió a  “Habitatge, preus i impostos”.

Good will towards men

Publicat el dia
//

Un any més, tenim la felicitació de Nadal del ‘garlaire’ l’Iu Pijoan . Passo també l’enllaç del escrit que adjunta a la felicitació i que titula “De les insospitades relacions entre l’antropofàgia, els navegadors i la glòria del Senyor”.

Bon Nadal

Quim

///////////

 

Bon dia, punyeteros!
 
Un altre any que marxa (ja?), un altre de nou que ve de camí.  
Com que de les moltes incògnites que obre l’episodi del Naixement diria que ja us n’he parlat en alguna ocasió, avui ens podrem centrar en la dimensió artística a través dels segles, del XIV al XX, passant pel XVIII, en tres disciplines diferents: pintura, música i poesia.
 
Enguany, el poema és d’en Narcís Comadira, pintor i poeta gironí celebrat per mi i els meus vint-i-dos millors amics pels antològics articles sobre gastrosofia que va escriure temps era temps. Aquí ens participa una descripció commoguda del fresc del Naixement de la fascinant Capella dels Scrovegni, a Pàdua. Si la coneixeu (la Capella), no fa falta que digui res més, que deia aquell filòsof alemany. Si no, ja feu tard.

NADAL SEGONS GIOTTO
Cappella degli Scrovegni
Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa 
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
-la cova que no és cova-,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca 
que va perdent el blau.
I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant de les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
-que no és un portal-.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura 
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.
I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida
al cor del nostre hivern.
 
La música –qui ho havia de dir–, ve de la mà del número del Messies referit a la mateixa escena, amb Georg Solti i Kiri Te Kanawa, i el Cor i l’Orquestra Simfònics de Chicago. Al final hi apreciareu clarament els angelets fent ballmanetes, però també, quan esclata el “Glory to God in the Highest”, la clamorosa absència dels baixos. Que la Glòria del Senyor sigui un estat on no hi ha lloc per a baixos ni barítons, és una altra incògnita de la Nativitat que em corseca íntimament i particular.
 
Bones festes a tothom, i molt d’amor, actiu i passiu!
 
Au,
 
Iu

 

Mario Draghi dixit

Publicat el dia
//

 

A la Jornada dels Economistes (21/11/24), Pol Morillas Bassedas, ponent en un debat sobre geopolítica,  apuntava la necessitat que, després de la victòria de Trump als EEUU, i la divisió de la supremacia mundial entre Xina i els EEUU, el que més li convenia a Europa era defensar els interessos multinacionals des de Brussel·les,  a la vegada que això ho veia difícil i molt improbable.

Acostumats, com estem,  a esperar un lideratge d’Alemanya, ara les  mirades dels analistes estan posades en la capacitat d’Alemanya d’exercir el lideratge que depèn del resultat de les eleccions previstes per a inicis del 2025. L’article de Guifré Belloso “La fi del govern de Coalició Semàfor”, com sempre molt treballat, aporta bona informació i reflexions sobre la situació i perspectives futures a Alemanya. Pessimista.

La Unió Europa també es podria reforçar sense el lideratge alemany. L’informe de Mario Draghi, més valorat pel broc gros que no pas explicat,  fa una diagnosi magnífica de les possibilitats econòmiques  d’Europa  proposant un full de ruta i tenint en compte també els problemes de governança,  essent partidari que s’acabi amb la possibilitat de que determinades decisions puguin ser vetades per un sol Estat membre.  Europa ha de prendre decisions o posa en perill el seu futur polític i econòmic (Mario Draghi dixit).

L’enganyifa de la cimera (COP29)

Publicat el dia
/

De l’11 al 22 de novembre s’ha celebrat a Bakú (Azerbaidjan) la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 2024, més coneguda com a COP29. Us passo, a mode de conclusió, l’ article de Jordi Roca Jusmet, catedràtic de la UB  especialitzat en economia ecològica «Restringir la extracción de combustibles fósiles, el elefante en la habitación de las cumbres climáticas»

Andreu Mas Delblanch dona la seva visió de periodista  a  «La cimera del clima: un fart de riure»

Rebequeria

Publicat el dia
/

I ara va d’economia recreativa (i molt seriosa). Distreure’s una mica és saludable, i ja toca. Passo l’enllaç d’un article de l’investigador Antoni-italo de Moragas publicat a ‘Nada es gratis’ (31/10/24) i titulat «Por qué Vinicius no ganó el balón de oro» Es tracta d’una anàlisi del sistema de votació amb referències a Condorcet, a la paradoxa d’Arrow i una possible “solució” a la paradoxa:

Si Florentino Pérez asumiera la responsabilidad de elegir al ganador, se eliminarían los problemas de fragmentación y dispersión de votos, y el trofeo casi con certeza acabaría en manos de un jugador del Madrid. Esta “solución” eliminaría futuras quejas y ausencias en la ceremonia, además de ser, tal vez, la única forma de evitar que Lamine Yamal acabe ganando el Balón de Oro con cualquier otro sistema de votación imaginable.

Política Industrial 2.0

Publicat el dia

Dimarts 5 de novembre vam tenir una tertúlia al  Restaurant de les 7 Portes sobre Política Industrial 2.0 amb Claudia Canals, directora d’AvançSA, empresa pública de la Generalitat amb l’objectiu de promoure el desenvolupament industrial de Catalunya.

Doctora en Economia per la Columbia University  compta amb dos màsters en Economia, un per la mateixa universitat i un altre per la Universitat Pompeu Fabra. El 2006 es va incorporar a l’Àrea d’Estudis i Anàlisi Econòmica de CaixaBank, on ocupava el càrrec de lead economist en el Departament d’Economies i Mercats Internacionals.

Anteriorment, havia estat ajudant de recerca a la Columbia University i al National Bureau of Economic Research (NBER), així com professora ajudant a Columbia i a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves àrees d’estudi inclouen el comerç internacional i la macroeconomia, amb especial interès pels EUA i les economies emergents d’Àsia i Llatinoamèrica. Ha publicat investigacions en revistes com el Journal of Development Economics i en institucions com el Banc d’Espanya.

Passo l’enllaç d’un resum del que va comentar.

Geografia d’una inundació. La DANA de València

Publicat el dia
////

Isaac Moreno Gallo, és un enginyer d’obres públiques apassionat per l’historia de l’obre civil a l’antiguitat que divulga a través de YouTube.  Ho fa molt bé i  transmet la seva passió, així que  ja compte amb 209 mil subscriptors (!). Entre molt treballs, a Garlaires (04/03/2022) n’havíem comentat un de magnífic  dedicat a l’urbanisme de la Tarraco romana.

Doncs resulta que, sortint de l’àmbit pel qual es conegut, s’ha despenjat amb un documental sobre  l’ordenació urbanística des de mitjans de segle passat a la zona de l’Albufera de València, utilitzant molts recursos cartogràfics disponibles actualment, essencial per entendre la catàstrofe d’aquests dies i les eventuals solucions. Té una durada de 20’. «Geografía de una inundación: la DANA de Valencia» M’ha semblat definitiu. De moment ja porten 450 mil visualitzacions.

Alfonso M. Rodríguez

Publicat el dia
/

Ens ha deixat aquests dies Alfonso Rodríguez (94 anys), que fou catedràtic d’economia al Departament de Matemàtiques de la UB. Es conegut, per tant, de moltes generacions d’economistes. En el meu cas, que em vaig llicenciar a la UAB i vaig fer el doctorat a la UB, va estar en el tribunal de la meva tesi doctoral.

També us recomano que doneu una mirada al seu CV, en aquest cas podria ser la base d’una novel.la. Nascut a Zamora, estudià peritatge mercantil (any 1948), després professor mercantil, intendent mercantil, ciències polítiques i, econòmiques, doctor (1966), dret (any 2010)… estadístic, censor de comptes, inspector d’hisenda… catedràtic…acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financers…

Va crear un model matemàtic per l’anàlisi de les operacions financeres extraordinàriament rigorós. Però, com ell lamentava, el seu gran problema és que no dominava prou l’anglès. Era una altra generació que no deixa de tenir la seva importància. Tanmateix, el seu model, no és conegut, però està fet i segueix i seguirà sent potent.

Democràcia i prosperitat econòmica

Publicat el dia
//

Recordo haver escoltat més d’una vegada el discurs d’algun defensor del principi de que el mercat te capacitat per arreglar-ho tot, segons el qual  els països pobres ho eren no aplicaven correctament aquest principi. Ara – permeteu-me l’acudit – amb el premi Nobel als economistes  Daron Acemoglu, Simon Johnson y James A. Robinson es podria dir ‘és la política, estúpid’. Segons ells la democràcia a llarg termini és font de prosperitat que, en visió dual, seria la manca de democràcia pot ser causa del fracàs econòmic, visió  que lligaria amb la tesi del Nobel Amartya Sen que considerava la necessitat de la democràcia per lluitar contra la fam i la pobresa.

En economia regne la complexitat i la incertesa i els economistes sempre haurien de ser modestos, potser eclèctics també.

En relació als Nobel del 2004 passo l’enllaç de la justificació del seu treball que publica l’organització del premi Nobel però també la nota que publicada quan va rebre el premi fronteres del conocimiento (2016) que trobo que està molt bé. Crec que en el jurat del premi de 2016 hi havia l’Andreu Mas-Colell.

Acemoglu, ja sigui amb Johnson o amb Robinson, té diversos best-sellers d’economia explicant la importància que tenen les institucions. Fou el director de la tesi de Mònica Martínez Bravo, actual consellera de drets socials del govern de la Generalitat i també va participar a les Jornades del Cercle d’Economia del juny de 2021.

Professionalitzar l’Administració Pública a Catalunya

Publicat el dia

La noticia de que el nou Govern de la Generalitat ja ha nomenat 200 alts càrrecs de l’organigrama de govern, i la possibilitat que encara en pugui nomenar 300 més per arribar als 500 que és el nombre de càrrecs que es consideren  de designació política, ha motivat una forta queixa de  Jaume Miranda, no ja d’aquests càrrecs en concret, sinó que de la manca de professionalitat en la gestió de la que és per nombre de treballadors – 243.000-  la primera empresa del país. Passo l’enllaç del seu article “Ignorància al poder. el gran engany” (01/10/2024)

L’article es fa ressò i posa l’esperança en la plataforma ‘professionalitzem.cat’ , una iniciativa de l’Institut Ostrom de Catalunya avalada per 35 professionals de molt alt nivell i que ha elaborat un manifest al que hom s’hi pot adherir.

Retallo només, com a mostra, les premeres frases:

“Les institucions, les regles de joc d’una societat, són el principal determinant del creixement econòmic. La competitivitat d’un país depèn fonamentalment de la seva capacitat d’acumular capital –físic, financer, tecnològic i humà– en un entorn institucional que afavoreixi la coordinació i interacció entre els actors i factors productius implicats”.

“Espanya ha patit una important davallada en la seva qualitat institucional des de l’any 2003, essent el país amb el retrocés més important de tota la Unió Europea”.

I segueix… Jo m’hi he adherit, sí

1 2 3 … 22