La Fundació Vila-Casas, als seus espais del carrer d’Ausiàs Marc, dedica una exposició a Ramon Calsina (fins 15/03/26). La selecció d’obres és de Bernat Puigdollers, director artístic de la Fundació, que ja havia dedicat una conferència a Ramon Calsina quan estava de Ponent de la Secció d’Arts de l’Ateneu Barcelonès. L’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz li dedica un article a Vilaweb.
Jo ja tinc les entrades.
Coincidint amb la castanyada, plena festa de tardor, m’acomiado amb una versió de la cançó “Les fulles mortes”. És un duet per a dos saxos interpretats pel mateix saxofonista emprant un play-back. El vaig descobrir en un concert de swing a la Casa Fuster i es diu Arthem Zulev, d’Ucraïna. L’acompanyava Federico Mazzanti, d’argentina, piano, i Olivier Rocque de França, bateria. Em van agradar molt. Parlaven castellà i feia pensar sobre com s’havia internacionalitzat el mercat musical de música en viu a Barcelona. Te un compte a YouTube que es diu Artem Sax.
El passat mes de setembre El Núvol (digital de cultura d’Ara.cat) informava de la publicació “L’endemà d’ahir” (Ed. L’Albí) de Xavier Duran ; es tracta d’una novel·la de ciència-ficció. L’anècdota és que el llibre és del 2024, la notícia és de molts “endemans” després de l’edició.
No passa res. La ciència ficció, si és de qualitat, aguanta els anys. Els llibres de Jules Verne ho demostren. Encara s’estan editant alguns treballs seus inèdits. Carl Djerassi (1923- 2015) definia la ciència en ficció com el gènere literari que utilitza la ciència per vertebrar trames narratives que plantegen dilemes ètics relacionats amb la ciència, les persones científiques, la investigació i la seva rellevància social.
Tenim la sort que a Catalunya hi ha una colla de científics dedicats, de vegades com a hobbie, a la divulgació de la ciència i al gènera de la ciència-ficció. Això facilita extraordinàriament que disposem de traduccions de les millores obres de ciència ficció o que es puguin editar llibres com el de Xavier Duran.
Així, el passat 9 d’abril es celebrà a Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) de les Rambles la novena “Àgora Ciutadana”, espai de debat per al públic general del Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea (AE-BKH) dedicada a analitzar el potencial de la literatura de ciència-ficció per a generar pensament crític sobre els avenços cientificotecnològics i com eina divulgadora.
Hi participaven Carme Torras, professora d’investigació del CSIC i cap del grup de recerca en Percepció i Manipulació de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC), i Jordi de Manuel, biòleg i professor, ambdós també escriptors de ciència ficció. L’acte fou moderat per Pedro Messeguer, professor del CSIC especialitzat en intel·ligència artificial.
A l’acte es parlà dels llibres d’Isaac Asimov, Philip Dick, Ted Chiang, Ian McEwan, Becky Chambers i també de la Carme Torras, Felix de Palma, Jaume Valor, Jordi de Manuel i Xavier Duran. Aquí teniu l’enllaç de la gravació a Youtube.
…
Del 4 al 12 d’octubre es celebra la Festa del Roser , Festa Major de les Rambles [ja li convé a La Rambla una re-naturalització!] A la festa s’hi ha afegit el Govern Militar amb una exposició titulada ‘Enginyers, soldats i savis al Govenr Militar’ que m’imagino deu estar molt basada en el llibre ‘La Academia de Matemáticas de Barcelona. El legado de los ingenieros militares’ (2004), que a em sembla un treball importantíssim, com a divulgació de la ciència i com document històric. L’exposició a més s’anuncia també en català la qual cosa em sembla molt pertinent.
El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.
Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement exporten confusió també.
Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.
…
I malgrat que es parla molt d’aranzels, em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.
Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook. No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.
De l’Iu Pijoan
“Tan alta la follia
de l’abril!
L’abril dona la mida
de l’instint.
Amb l’abril se sospita
l’infinit.”
(V. Andrés i Estellés)
Bon dia, punyeteros,
A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.
Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!
Carpite diem, punyeteros. No badeu.
Au!
Iu
P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.
L’article d’enguany
He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”, “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?
El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.
Un any més, tenim la felicitació de Nadal del ‘garlaire’ l’Iu Pijoan . Passo també l’enllaç del escrit que adjunta a la felicitació i que titula “De les insospitades relacions entre l’antropofàgia, els navegadors i la glòria del Senyor”.
Bon Nadal
Quim
///////////
Ja fa més de tres setmanes que s’ha inaugurat, a la tèrmica de les 3 Xemeneies de Sant Adrià, la quinzena edició de Manifesta. És positiu que l’espai s’hagi obert al públic, que aquesta obertura es faci amb una activitat cultural com és l’art contemporani i que hi hagi un espai dedicat a la memòria històrica de l’edifici i al seu entorn social.
Tot plegat està fent que força gent parli de l’edifici de la tèrmica i dels seus usos. Es comprova que l’edifici, la seva història i el seu entorn físic i social generen molt d’interès entre el públic assistent.
La Plataforma de les 3 Xemeneies –veïnal– ha col·laborat amb Manifesta, aportant documentació per a una sala habilitada com a exposició anomenada Espai de la Memòria i en la que es recullen documents històrics. També hi ha altres col·laboradors com Salvador Rueda, que va començar la seva carrera professional a l’Ajuntament de Sant Adrià.
Tanmateix des de la Plataforma es lamenta que el famós Catalunya Media City no està, ni molt menys, garantit així com adverteixen del perill d’instrumentació de la cultura en favor de l’especulació immobiliària.
A part del conjunt impressionant de les 3 Xemeneies, allà hi ha un solar on s’hi volen fer 1800 habitatges. Com que es zona inundable, ho han arreglat dient que això es faci constar en el registre de la propietat, passant qualsevol problema futur als nous veïns.
I malgrat que la Constitució prohibeix explícitament l’especulació immobiliària (art.47) el Departament de Territori no hi veu especulació. Els propietaris, en les seves transaccions han valorat els terrenys en 800 €/m2 però resulta que el Departament ha fet uns estudis econòmics segons els quals val 300€.(aprox).
Resulta que al final, a la pràctica, la interpretació d’un principi constitucional depèn d’un informe econòmic. El tema és tan important, que, per tenir la seguretat que l’estudi és rigorós, els veïns van proposar al Departament que encarregués a algú com ara el professor José Garcia Montalvo – prestigiós economista amb premi Jaume I d’Economia- una revisió (homologació) de l’estudi, però el Departament va contestar que no hi havia pressupost.
Però vaja, ni que sigui per a veure l’edifici colossal, la visita és recomanable. L’entrada es pot comprar a la web de Manifesta i és molt econòmica també. Us passo també una guia amb dades tècniques elaborada per la Plataforma que pot ser d’utilitat.
La llei de rendiments decreixents, que formulà David Ricardo, afirma que cada vegada s’obtindrà menys producció addicional quan s’afegeixin quantitats addicionals d’un input mentre els altres inputs romanguin constants. Això s’aplicava al sòl agrari. A mesura que t’allunyaves del centre el rendiment decreixia fins arribar a cero (igualtat ingressos i despeses). Si , per qualsevol raó, per exemple millores de transport, es produís una millora que desplacés el ‘rendiment cero’, tots els rendiments es veurien afectats positivament. Aquesta idea la considerà Pasqual Maragall a la seva tesi doctoral i pogué portar-la a la pràctica. Si arregles Torre Baró, se’n beneficia des de Sant Andreu a l’Eixample o Pedralbes i tota la AMB.
Tant ho va aplicar, que economistes molt rellevants, com ara en Cinto Ros Hombravella, consideraven que les transformacions assolides per la política urbanística de Maragall als barris, superava a les dels Jocs Olímpics.
Explico això després de veure la pel·lícula ‘El 47’ que em va impressionar i on en Pasqual Maragall també n’és protagonista. A part de la tesi, era una gran persona. El vaig conèixer com a professor a la UAB, com a president d’Iniciatives on jo treballava i també a Sant Adrià on ell i l’Hereu van ser els alcaldes que ens van tractar amb més respecte i consideració. El protagonistes son un lluitadors socials, per necessitat i per tirar endavant. Uns lluitadors molt propers. I en Maragall, no se si de la manera com explica la pel·lícula, però els hi va fer cas i costat que és una cosa extraordinària.
Si aneu a veure-la – ho recomano- tranquils que no va d’economia, és emotiva totalment, però sí, hi ha un fons econòmic rellevant.
Bon dia de Corpus, punyeteros!
Ja hi tornem a ser, i l’ou torna a giragonsejar des d’aquest mateix matí fins diumenge (més o menys: consulteu-ho) en els següents patis i claustres de la capital (a La Garriga, per exemple, també el podreu veure): l’Ateneu Barcelonès, la Casa de l’Ardiaca, els Jardins de Rubió i Lluch, la Catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies de Llúria, la Parròquia del Sant Àngel Custodi, la Masia de Can Cadena, l’Oratori de Sant Felip Neri, el Parc de Sant Martí, la Parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la
Però aquest any hi ha una novetat (que no s’esvaloti el galliner: continua essent gratis), i és que commemorem el 600 aniversari d’uns ballarins no menys acreditats: un gegant anomenat “Goliat” va sortir per primera vegada, que se sàpiga, per la processó del Corpus de 1424. Precisament sobre coses que van passar el segle XV (i més) tracta el somieig consuetudinari, que us adjunto. El que potser no és prou conegut és el significat de la lletra de la popularíssima “El Gegant del Pi”, en concret del passatge “ara balla pel camí (…) ara balla pel terrat”. Doncs bé, sembla ser que “camí” i “terrat” eren els malnoms de dos elements de la Rambla després d’una de tantes reformes urbanístiques, a quina més reeixida. Es veu que el passeig central va quedar enrajolat i molt alt, fet que recordava els terrats de les cases. A un nivell inferior, el flanquejaven dues vies per al pas de carros, persones i altres bèsties (com ara): aquest seria el “camí” de la cançó.
Aprofiteu i no sigueu dropos, que sempre foteu igual. Si us decanteu pel centre podreu anar al Museu Marès, que val molt la pena (tant el pati, com l’ou, i fins i tot el museu) i així, de passada, com aquell que no ho vol, admirar l’esplèndida Plaça de Sant Iu.
Que estimeu pla fort i que us estimin pla més fort encara!
Ou!
Au!
Iu
FLORILEGI DE VANES DISQUISICIONS