Actualitat

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

Per veure imatges impactants de l’economia no cal anar al cinema. Al carrer Avila 103 de Barcelona hi ha un magatzem drapaire anomenat Recuperaciones Barrera on hi  van molts recicladors de ferralla.  Un dia a les sis de la tarda, allò semblava un formiguer amb tota aquella gent, molt pobre, principalment senegalesos, entrant i sortint amb els seus carretons de supermercat plens o buits.

L’Ajuntament de Barcelona (serveis de neteja), que gasta més de 300 euros anuals és el principal contractista final i va encarregar un estudi/enquesta a la UB i els principals investigadors, Federico Demaria, Daniele Vico i Julián Porras Bulla, han fet un article per 5 Cèntims (20/11/2024) titulat “La paradoxa del reciclatge: “Com els treballadors més essencials de Barcelona queden fora del sistema”. També Antonio Cerrillo es va fer ressò del treball de la UB amb un article en el que aporta moltes dades (La Vanguardia 30/05/2024)

Resulta que a Barcelona hi ha més de 3.000 recicladors informals que, de mitjana, guanyen uns 20 euros al dia. Aquests recicladors  recullen al voltant de 120 kg de ferralla per persona i dia. Reciclant  més de 100.000 tones de metall anualment  contribueixen significativament al reciclatge de metalls de la ciutat.

Malgrat aquesta contribució, els recicladors pateixen una marginació legal, econòmica i laboral. No tenen papers, contracte,  guanyen misèria, no tenen llar… un desastre i s’estudien solucions.

Un dels pocs economistes que jo havia vist preocupar-se d’aquestes temes era el professor Jacint Ros Hombravella. S’interessava particularment per l’evolució dels preus d’aquests materials ja que una davallada de preus podia tenir conseqüències devastadores sobre aquesta gent. Això no es tracta a l’estudi, que d’altra banda, està molt bé i que s’hagi encarregat i fet.

…

El tema de la immigració es complex i està sent molt debatut. Vaig escoltar fa poc una conferència de Jesús Fernandez Villaverde a la Fundació Rafael del Pino (12/12/24). Proposava prohibir la immigració. Taxatiu: sí als immigrants amb un doctorat no a la resta per raons fiscals ja que la despesa social (educació, sanitat, pensions…) al llarg de la seva vida seria superior a la seva contribució en impostos. També proposava estimular l’augment de la fecunditat dels espanyols. Tanmateix, segur que hi han espanyols deficitaris fiscalment pel conjunt de la seva vida. Penso que ho hauria de considerar aportant dades i anàlisi.

El problema té que veure molt amb el model productiu. S’hagués hagut de tenir  en compte  l’avís que ens feia fa molt de temps Martin Wolf, veient ja que la bombolla immobiliària petaria (La Vanguardia 15/07/2006). La cosa anava així:

–Martin Wolf. (en referència a les enormes inversions que s’havien fet en el sector immobiliari privat)… ¿Cómo podrán devolver ustedes tanto dinero si no invierten en producir bienes para exportar?

–Víctor Amela. Fácil: ¡atraeremos hacia aquí a más y más europeos con dinero en los bolsillos!

–MW. Hacer de España la Florida de Europa… Bueno, ésa es la visión optimista del asunto, pero es un monocultivo, y si flojease…

‒VA. Siempre podremos vender sol, mar y paisajes (mientras no los machaquemos).

–MW. Ya, ya… Que vengan europeos ricos a gastar y emigrantes pobres a trabajar. Y ustedes, a vivir de la renta… Es una opción, pero … no sé si eso dará para todo y para todos.

Les conseqüències d’aquella disbauxa sostinguda fins ara estan magníficament explicades en aquest article de Xavier Roig

Sobre la immigració directament, Jordi Roca Jusmet m’ha enviat un article que em sembla  molt recomanable. És una recensió a la Revista Economia Crítica de llibre  «Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide» de Hein de Hass (Ed. Península 2024)

El llibre, que tracta el problema amb profunditat, parla també del problema fiscal esmentat abans i el relativitza molt. Però vaja, temes complexes deuen requerir també solucions complexes i imaginatives atenent la diversitat de factors i circumstàncies.