Arxius de Actualitat

En Guifrè Belloso m’envia la primera part d’una anàlisi extraordinària del problema de les primeres matèries que tenim a sobre. Copio la introducció i en faig una entrada a Garlaires:

“Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pa pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5% es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor”.

El problema de fons, al meu entendre, és la sobrepoblació; i és greu. Aquí va l’enllaç de la primera part i el de la segona part.

L’ascensor avariat

Publicat el dia 24 setembre, 2021

Economia/Actualitat

Avui tenim a Garlaires en Josep Maria Ureta, periodista expert en economia i escriptor que, segur, molts de vosaltres ja coneixereu. Ens comenta amb molta gràcia – professionalitat, art – el darrer llibre d’en Miquel Puig “ Els salaris de la ira”. És un comentari amb títol: L’ascensor avariat. Un luxe comptar amb aquestes col·laboracions.

Què en farem de l’Aeroport del Prat ?

Publicat el dia 11 juny, 2021

Economia/Actualitat/Medi ambient

Aquests dies es parla molt sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat i és difícil saber a qui s’ha de fer cas. A la patronal Foment del Treball tinc clar que no. Hi vaig treballar sis mesos al servei d’estudis -el meu primer treball- i no em van assegurar; no els tinc per seriosos.

Major criteri li atribueixo a l’Andre Mas-Colell, que lliga l’ampliació i l’impacte de l’economia amb la preocupació per donar una solució als problemes ambientals que l’ampliació pot representar (Què en farem de l’Aeroport del Prat? ARA 24/04/2021).

En Mas-Colell ha estudiat el tema i ha tingut en compte l’opinió de Santiago Montero que ens ha adaptat un escrit per a GARLAIRES. Ell coneix bé el problema de quan estava d’assessor del president de la Cambra (1991-2000). A l’escrit exposa uns antecedents, explica com va anar tot plegat i també lliga el tema amb la connexió ferroviària amb els aeroports de Reus i Girona, que és una qüestió essencial.

La visió de país d’en Ramon Aymerich

Publicat el dia 21 maig, 2021

Economia/Actualitat/Divulgació científica

En Ramon Aymerich és el cap de la secció d’internacional de La Vanguardia però ho havia estat abans de la d’economia. Ara acaba de publicar el llibre “La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme” (Pòrtic Edicions). Encara no l’he pogut llegir. He llegit amb molt d’interès l’article que li dedica en Josep Maria Ureta al bloc PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) que no és solament una ressenya, hi aporta també una perspectiva pròpia.

L’article d’en Josep Maria Ureta m’ha portat a revisar articles guardats d’en Ramon Aymerich i he trobat una perla seva publicada el 26 d’agost de 2020 – “Després del tsunami” – en la que a mi em sembla que avançava la tesi de llibre.

Al final de l’article va a parar al model econòmic i a l’Andreu Mas Colell. La conclusió, Com em comenta en Josep Maria Ureta, és que “El llibre del Ramon és una bona anàlisi, ponderada però adverteix que no es pot seguir estirant”.

Que li expliquin això al Damià Calvet. Segons els estudis de Territori, el nou planejament a les 3Xemeneies deixarà establert un valor del sòl de 257 €/m2 i segons els promotors privats, en els propis balanços, serà de 800 €/m2. Aquesta miopia condiciona el futur model econòmic més que no pas els relats. I és que amb aquests polítics no anem enlloc.

Miquel Puig

Publicat el dia 19 març, 2021

Economia/Actualitat/Gent

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

Publicat el dia 17 desembre, 2020

Actualitat/Assaig pensament/Divulgació científica/Garlant/Gent/Uncategorized

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

…

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

Energúmens. Passat,present i futur

Publicat el dia 14 novembre, 2020

Actualitat/Història

En Josep Maria Ureta em passa un article impactant que ha fet pel blogpost Paios (periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris) sobre un llibre Jordi Amat titulat “ El fill de xofer. Els fils secrets del poder. Ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Extret del desenllaç:

Jordi Amat … no es pot estar de dir que el llibre que ha fet li ha costat “escriure aquesta narració desagradable i apaivagadora”, lamenta el dolor que causa llegir-lo però creu que escriure’l era “moralment discutible però socialment necessari”.

L’article m’ha fet venir al cap l’expressió ‘dona-li passada’ que solia emprar la meva àvia i que il·lustra que venim d’una tradició on el sistema crea energúmens (posseïts pel dimoni segons la definició del Diec).

La necessitat social del llibre entenc que deu estar sobretot en que serveixi per a evitar futures situacions d’abús de poder i, francament, quan llegeixes les notícies segueix veient personatges que ‘fan més por que una pedregada’, en expressió de la meva mare. L’index d’energúmens (IE) segueix disparat; la qualitat democràtica és baixa.

Quim for Ponent

Publicat el dia 15 octubre, 2020

Gent/Actualitat/Lleure cultural

Em presento a unes eleccions a Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès. No és la primera vegada que concorro a unes eleccions. He anat dues vegades en llistes electorals a l’Ajuntament de Sant Adrià i em vaig presentar a vocal de la Societat Catalana d’Economia. A les eleccions municipals hi anava invitat per algú que em demanava col·laborar amb el seu projecte i era un més, i a la Societat Catalana d’Economia no s’hi presentava ningú i vaig ser escollit amb el vot, o millor dit amb el vist-i-plau, de la Junta. Hi havien quatre gats i no van ni alçar la mà, van dir allò de ‘molt bé home’.

Aquesta vegada és diferent. No vaig en una llista i no soc l’únic. Hi ha molta gent a l’Ateneu que penso que ho podria fer millor que jo, però no s’hi presenten.

Amb això del Covid – no se pas qui anirà a votar un 29 d’octubre amb el bar tancat- l’Ateneu ha distribuït, mitjançant el Butlletí digital, el programa i una Carta al Soci(a), que he fet molt a gust. També m’han demanat unes fotos. La del programa podria servir per a qualsevol cartell electoral, en canvi, la de la Carta és més heterodoxa, encara si llegiu la Carta us semblarà absolutament coherent i seriosa. A baix la teniu.

No m’aventuro en relació al resultat. Com diu la dita (muy castiza): “catedrático és quien de cinco tiene tres’ . De moment en tinc tres, però no de cinc sinó de quatre-cents trenta-tres.

Quim