Història

Història econòmica

Publicat el dia
///

Enguany, una vegada més els premis Nobels d’Economia han premiat treballs d’història però, això sí, lligats a la seva aportació a la teoria econòmica. Ha passat aquest any amb la importància de la cultura del coneixement en les institucions, l’any 2024 amb la importància de les institucions en el creixement, l’any 23 amb la historia laboral de les dones, l’any 1976 amb la història monetària dels Estats Units i l’any 1973 amb la història del ferrocarril.

De la història se n’aprèn però no es repeteix. Això venia a dir en Josep Fontana: La història no servia per a fer prediccions, serveix per no repetir errors. I és curiós perquè dels Nobel veiem que de la història se’n pot extreure un model teòric. Funcionaran aquests models? La veritat és que no ho se. L’economia funciona en entorn complex. Encara que hi hagi una bona teoria hi ha molts factors que intervenen en l’evolució de les coses (*).

Sigui com sigui, estic contentíssim amb els Nobels d’història tant d’aquest any (importància del coneixement en el creixement) com de l’any passat (importància de les institucions en el creixement). La Teoria Econòmica que ens havien ensenyat semblava extraordinàriament limitada, potser també per aquests efecte de la complexitat de les coses en economia. De Joel Mokyr, historiador i un dels Nobels d’enguany, hi ha dos llibres traduïts al castellà però lamentablement  no estan a la xara d biblioteques. A les llibreries un està exhaurit i l’anuncien de segona mà a un preu de 150€

La Societat Catalana d’Economia ha organitzat la presentació dels Nobels d’enguany pel dia 1 de desembre a les 18:00 amb els professors Alfonso Herranz (UB) d’història i Vahagn Jerbashian (UB) de teoria del creixement. Potser ens aclarint tot plegat.

Alfonso Herranz (UB) havia participat en projectes d’investigador amb Jordi Catalan com a investigador principal. Amb aquest Nobel s’ha demostrat la importància immensa que poden tenir els historiadors. A Catalunya n’hem tingut d’extraordinaris. Un és en Jordi Catalan, actualment de baixa, però que ha fet treballs amb un reconeixement internacional. Es un bon moment per a recordar la presentació del llibre del que n’és editor i principal autor  Crises and transformation in the Mediterranean world. Lessons from Catalonia el 14 de maig de 2024 a la SCE. La xerrada va ser en català i és molt recomanable. Hi ha historiadors que treballen molt bé i fan el món comprensible.

I acabo amb la història econòmica amb una entrevista a Emma Rothschild , de la coneguda família Rothschild, casada a més amb el Amartya Sen que lliga la història econòmica amb el medi ambient. Imparteix a Harvard una assignatura que anomenen Writing Histories of Climate Change. Em sembla molt recomanable

 

 

(*) Un cas curiós es la teoria de la població de Malthus que utilitza Oded Galor com a tesi  del seu llibre   ‘El viaje de la humanidad. El big bang de las civilizaciones: el misterio del crecimiento y la desiguadad ‘ Amb la teoria de Malthus explica el creixement de les civilitzacions reconeixent que aquesta teoria va deixar de funcionar a partir del moment en que Malthus la va formular !!!!

La Xina vista de de dins

Publicat el dia
///

Dilluns 27 d’octubre Guifré Belloso  es va estrenar a l’Ateneu Barcelonès organitzant la xerrada “La Xina vista des de dins” amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental,  Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina i Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB que moderà l’acte.

Va ser èxit d’assistència, es va omplir la Sala Bohigas que te capacitat per 239 persones i  a la porteria van impedir que pugés més gent. Cal felicitar en Guifré (fantàstic!). L’acte va ser interessantíssim i ja es pot veure per Youtube

Sobretot destaca la importància de l’ensenyament a la Xina però em va cridar molt l’atenció dues anècdotes. La primera és que a  la Xina per ser membre Buró Polític del Partit Comunista i el seu Comitè Permanent, es requereix una edat mínima de 60 anys Les raons són que es s valora molt haver passat per tots els nivells de l’administració i haver demostrat lleialtat i capacitat durant dècades, un límit d’edat informal (generalment es retiren als 68 o 70 anys) assegura una transició ordenada del poder i evita que una persona es perpetuï en el càrrec i es busca que les decisions de l’alt màxim siguin preses per persones amb una visió d’estat sòlida i allunyada de la impulsivitat.

La segona anècdota potser és una lliçó d’història. Ve de que l’Eugeni Bregolat  ha estat analitzant les relacions de Xina amb Estats Units i ha publicat un llibre que de moment està en anglès i es titula Empowering China: Half a Century Since Nixon’s Opening to China. Ara els EEUU temen Xina però des de Nixon l’han ajudat a créixer. Perquè? Se n’ha parlat molt,  han hagut molts presidents als EEUU… L’Eugeni Bregolat ho ha estudiat a fons i ha arribat a la conclusió que el principal impulsor va ser Nixon en contra de l’opinió de Kissinger perquè de cara a les eleccions als EEUU en aquell moment tenia un problema amb Vietnam a qui ajudava Xina i ho havia d’aturar per a intentar conservar la seva poltrona. És curiós el que pot ser determinant a la història !

Però això son anècdotes, en definitiva. Jo us recomano l’article que ha fet sobre Xina en Guifré Belloso en el seu Blog que ha titulat “Calibrant les Estrelles: el moment de Xina”. Hi trobareu més anècdotes i, sobretot, una anàlisi en profunditat molt treballat.

…

Aquesta setmana a Garlaires és la setmana d’en Guifré Belloso. La darrera entrada al seu blog és un article titulat “El mercantilisme is over”. Considera que el model de superàvits per compte corrent alemany ha arribat als seus límits i si volen mantenir la demanda agregada i no caure en una recessió hauran o bé d’incrementar el dèficit públic o bé incrementar salaris per estimular el consum perquè ni tenen ni esperen inversió empresarial. El  SPD a les esquenes, haurà de d’assumir el problema amb  la pressió conservadora.

Any Paco Candel

Publicat el dia
//

El predomini del sector turístic i de la construcció a l’economia catalana  – extraordinàriament discutible – ens ha portat a la Catalunya del 8 milions d’habitants on es torna a plantejar el problema de la integració amb la immigració, una qüestió analitzada per Paco Candel, que va generar un pensament i visió predominant i que actualment – en l’any del centenari del seu naixement– re-apareix amb força.

El passat 1 d’octubre Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès,  inaugurava el curs amb el discurs ‘Llengua, cultura i ateneisme a la Catalunya dels vuit milions’ que començà destacant que la cultura catalana és rica perquè és el resultat de la integració de cultures, la qual cosa ha de continuar. Els immigrants històricament s’han trobat davant una cultura nova però també han aportat cultura.

Seguin aquesta concepció de Paco Candel, que proposava un model de solidaritat entre immigrants i catalans d’origen, considerà que és molt important el paper de l’associacionisme i en particular dels ateneus que a Catalunya compten amb 400 mil persones assocades.

També es referí a l’ascensor social com a màxima aspiració que pot tenir un immigrant. Un cas paradigmàtic d’ascensor social és el de Mònica Martínez Bravo, actual Consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Els seus pares emigren de Burgos en els anys 60 i ella nasqué en el barri de la Prosperitat. Com ella mateixa ha explicat, l’accés a una educació pública de qualitat va ser clau a la seva vida. Allà va tenir professors com Humberto Llavador, Maia Guell y Xavier Sala-i-Marti o Xavier Calsamiglia –solidari– que la va animar per a optar a una beca amb la que va anar al MIT. Allà es va doctorar havent tingut tres directors de tesis, Daron Acemoğlu, Abhijit Banerjee i Benjamin Olken, els dos primers han estat guardonats amb el Nobel.

A la Consellera li ha tocat celebrar l’any Candel, defensor de la democràcia, la llengua, l’Estatut i els serveis públics de qualitat  i ho ha fet al Museu de la Immigració, a  Sant Adrià de Besòs. En el seu discurs, assumeix plenament el llegat intel·lectual de Candel: la història de Catalunya és la història de la immigració;  defensa de l’ascensor social i la llengua i cultura catalana com allò que uneix i cohesiona.

Al vídeo de l’acte hi trobareu més intervencions com la del President Salvador Illa, que parla del treball com a valor  i el treball digne, els responsables de la Fundació Candel …

…

Relacionat amb la importància de l’ensenyament, passo també l’enllaç a una entrevista que li acaben de fer al recent nomenat premi  Nobel d’Economia – Philippe Aghion – on podeu veure la importància cabdal que li dona a l’educació per l’economia. El premi, que ha estat compartit,  ha valorat les aportacions en les condicions que fan possible la innovació. L’entrevista dura 22 minuts, està en francès, l’home és  apassionat i parla molt ràpid, però podeu posar subtítols en català.

…

I m’acomiado amb una anècdota. L’arrel del terme tradició ‒del llatí traditio‒ evoca l’acte de transmetre, si bé el significat actual posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l’acte o al fet que hi hagi una transmissió. Donar a les generacions futures allò que s’ha volgut conservar per aquest fi, encaixa plenament amb el llegat Candel. I està bé que hi hagi una simbologia, per això em sembla molt encertada la iniciativa dels geganters del barri de la Rivera de Barcelona, on vivia Candel, que l’any 2007 van fer un gegantó amb la seva efígie per celebrar les festes. Candel ‒ i la integració ‒  és part de la tradició catalana.

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Josep Maria Cadena. 90 anys

Publicat el dia
/

El 6 de setembre en Josep Maria Cadena – amic heretat– va complir 90 anys. Li han fet entrevistes, sempre interessants, però es queden curtes. Mereix un llibre i una sèrie de TV que il.lustraria perfectament una època i , a més, seria molt divertida.Com una imatge val més que mil paraules us poso l’enllaç de la foto més important de la seva vida professional que l’Arxiu Municipal de Barcelona ha penjat al FaceBook amb motiu del seu aniversari: amb en Josep Faulí contemplant el primer número de l’Avui un 22 d’abril de 1976. És la foto de la recuperació de la premsa en català després de molts anys de prohibició.

Moses supposes his toeses are roses

Publicat el dia
/////

De l’Iu Pijoan

“Tan alta la follia

de l’abril!

L’abril dona la mida

de l’instint.

Amb l’abril se sospita

l’infinit.”

(V. Andrés i Estellés)

Bon dia, punyeteros,

A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.

Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!

Carpite diem, punyeteros. No badeu.

Au!

Iu

 

P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.

L’article d’enguany

NO PREGUNTIS

Dinàmica i transcendència econòmica de la classe mitjana

Publicat el dia
//

La classe mitjana és fonamental perquè està  a la base del creixement econòmic, l’estabilitat i el benestar social. És un motor del consum i el seu poder adquisitiu impulsa la demanda de béns i serveis, fent créixer l’economia i donant estabilitat; inverteix en educació i formació, augmentant la productivitat i competitivitat econòmica. De la classe mitjana provenen molts emprenedors i professionals creatius. També contribueix fortament al pagament d’impostos i al finançament dels serveis públics i les infraestructures i, en definitiva, redueix les desigualtats i contribueix a la cohesió social.

I com evoluciona? Doncs, en el nostre cas, un país on el PIB/càpita porta 25 anys estancat (veure informe Cambra (27/03/25), malament. Quin desastre! Però, vaja, per conèixer bé la resposta a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès hem organitzat una taula rodona amb tres experts al més alt nivell.

  • Eduard Arruga, ex-president de la Societat Catalana d’Economia (SCE), entitat de l’IEC que el 2022 va editar el llibre «Estudi Econòmic i Social de la Classe Mitjana» (1935) de Manuel Reventòs Bordoy
  • Josep Francesc Valls, Director de la Càtedra Retail, Turisme i Serveis · UPF Barcelona School of Management i autor del llibre «El efecto STICK. Nacimiento, ascenso y caída de las clases medias» (2024)
  • Josep Mestres Domenech, economista sènior de CaixaBank Research i co-autor de l’estudi « Espanya davant el mirall: Evolució de la desigualtat i de la classe mitjana» (2024)

L’acte va ser dimarts 8 d’abril de 2025. Aquí teniu el vídeo:

Democràcia i prosperitat econòmica

Publicat el dia
//

Recordo haver escoltat més d’una vegada el discurs d’algun defensor del principi de que el mercat te capacitat per arreglar-ho tot, segons el qual  els països pobres ho eren no aplicaven correctament aquest principi. Ara – permeteu-me l’acudit – amb el premi Nobel als economistes  Daron Acemoglu, Simon Johnson y James A. Robinson es podria dir ‘és la política, estúpid’. Segons ells la democràcia a llarg termini és font de prosperitat que, en visió dual, seria la manca de democràcia pot ser causa del fracàs econòmic, visió  que lligaria amb la tesi del Nobel Amartya Sen que considerava la necessitat de la democràcia per lluitar contra la fam i la pobresa.

En economia regne la complexitat i la incertesa i els economistes sempre haurien de ser modestos, potser eclèctics també.

En relació als Nobel del 2004 passo l’enllaç de la justificació del seu treball que publica l’organització del premi Nobel però també la nota que publicada quan va rebre el premi fronteres del conocimiento (2016) que trobo que està molt bé. Crec que en el jurat del premi de 2016 hi havia l’Andreu Mas-Colell.

Acemoglu, ja sigui amb Johnson o amb Robinson, té diversos best-sellers d’economia explicant la importància que tenen les institucions. Fou el director de la tesi de Mònica Martínez Bravo, actual consellera de drets socials del govern de la Generalitat i també va participar a les Jornades del Cercle d’Economia del juny de 2021.

Pasqual Maragall i el 47

Publicat el dia
//

La llei de rendiments decreixents, que formulà David Ricardo, afirma que cada vegada s’obtindrà menys producció addicional quan s’afegeixin quantitats addicionals d’un input mentre els altres inputs romanguin constants. Això s’aplicava al sòl agrari. A mesura que t’allunyaves del centre el rendiment decreixia fins arribar a cero (igualtat ingressos i despeses). Si , per qualsevol raó, per exemple millores de transport, es produís una millora que desplacés el ‘rendiment cero’, tots els rendiments es veurien afectats positivament. Aquesta idea la considerà Pasqual Maragall a la seva tesi doctoral i pogué portar-la a la pràctica. Si arregles Torre Baró, se’n beneficia des de Sant Andreu a l’Eixample o Pedralbes i tota la AMB.

Tant ho va aplicar, que economistes molt rellevants, com ara en Cinto Ros Hombravella, consideraven que les transformacions  assolides per la política urbanística de Maragall als barris,   superava a les dels Jocs Olímpics.

Explico  això després de veure la pel·lícula ‘El 47’ que  em va impressionar i on en Pasqual Maragall també n’és protagonista. A part de la tesi, era una gran persona. El vaig conèixer com a professor a la UAB, com a president d’Iniciatives on jo treballava  i també a Sant Adrià on ell i  l’Hereu van ser els alcaldes que ens van tractar amb més respecte i consideració. El protagonistes son un lluitadors socials, per necessitat i per tirar endavant. Uns lluitadors  molt propers. I en Maragall, no se si de la manera com explica la pel·lícula, però  els hi va fer cas i costat que és una cosa extraordinària.

Si aneu a veure-la – ho recomano- tranquils que no va d’economia, és emotiva totalment, però sí, hi ha un fons econòmic rellevant.

L’ànima de les empreses

Publicat el dia
//

Dimecres vaig assistir a un diàleg al voltant del llibre “Historia universal de las soluciones. En busca del talento político” de José Antonio Marina, filòsof, pedagog,  escriptor i pregoner de la Mercè 2001. Organitzava  Abante, la gestora de fons on hi tinc els estalvis. Francament em va  semblar interessantíssim en quan al tema i curiós que ho organitzi una gestora que ja té la seva feina i la fa molt bé. A la sala – era a la seu d’Abante – hi havien unes 75 persones. Déu n’hi do.

En un context de crisi de lideratge polític  coincidint, a més, amb un moment de grans canvis econòmics, ambientals, tecnològics, interessa veure quins idees i projectes promoguin els empresaris. En altres èpoques els empresaris han promogut canvis socials. Ha estat per interès propi però també general. Aquí tenim l’antecedent de Francesc Cambó que participà del pensament econòmic Europeu; tenia una relació estreta amb Walther Rathenau (fundador i President de l´AEG alemanya),era amic  Reginald Mc Kenna, banquer admirat per J.M.Keynes… Ells inventaren a començaments del S.XX l’Estat de Benestar com a solució a l’evolució econòmica (*).

Això és història, però la pregunta – què en pensen els empresaris al marge dels polítics?-  és vigent, tant si es tracta del Bill Gates com els empresaris europeus, espanyols o catalans. Què pensa la Caixa? O la Banca? No crec que hi hagi un treball que respongui a la pregunta de la influència de la gran empresa en el pensament econòmic. Però si donem una mirada al treball de la consultora PWC ‘Fundaciones Corporativas. El alma de las empresas’ (2016), que és simplement  un treball descriptiu, es posa en evidència que la influència pot ser molt gran. Hi ha tota una maquinària de crear pensament. Potser mereix una anàlisi.

…

 

(*) Ja l’any 1928, Cambó publicà a la Revue Economique Internatonal de Brussel·les un article titulat La democratisation de bien-être per l’electricité (1928) !!!

I Cambó deixà petjada en el pensament econòmic: Miquel Vidal i Guardiola, Joan Ventosa i Calvell, Pere Coromines, Xavier Ribó, Andreu Bausili. Romà Perpinyà, Jaume Alzina, Manuel Raventós, Josep A. Vandellòs, Joan Sardà…

1 2 3 … 5