Història

Codi deontològic dels periodistes

/

Ara fa trenta anys el Col·legi de Periodistes de Catalunya va proclamar un Codi deontològic de la professió periodística i va constituir el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) amb la finalitat de vetllar pel al seu compliment. Jo en tinc un record molt viu perquè en Quimet – el meu pare- fou secretari del CIC amb el primer president, Llorenç Gomis i amb el segon president , Francisco González Ledesma, i ell ho compartia tot. No era un secretari qualsevol, era efectiu i discret: a part de ser un professional reconegut del periodisme havia estat oficial major de l’ajuntament de Sant Adrià  i tenia unes idees molt clares sobre el que era una secretaria.

El CIC segueix  operatiu i el Col·legi de Periodistes ha commemorat la proclamació del Codi amb l’organització d’un cicle de conferències ‘Els reptes ètics del periodisme’ i també amb l’edició d’un vídeo – documental-  titulat “ L’origen del Codi” (durada 18 m.) que jo us recomano perquè és un document històric  referit a una generació de periodistes que, després de la dictadura, va impulsar un exercici ètic de l’ofici al servei de la democràcia i dels drets humans, perquè està molt ben elaborat ( no es pot dir allò que a casa el ferrer cullera de pal), és entretingut i i perquè el problema de la ètica és bàsic. Particularment m’ha impressionat quan en el minut 12:09 diversos protagonistes d’aquell codi (‘Moncho’ Gonzalez Cabezas, Salvador Alsius...) llegeixen els 12 punts del Codi; qüestions senzilles però importantíssimes.

La maledicció malthusiana

//

Abans de l’agost l’amic Narcís Mir em preguntava pel llibre d’Oded Galor titulat ‘El viaje de la humanidad. El big bang de las civilizaciones: el misterio del crecimiento y la desiguadad ’. pensant que com l’autor era economista jo en sabria alguna cosa però la veritat és que el desconeixia completament. Així és que  vaig veure qui era, que tenia unes referències excel·lents, i vaig assumir el compromís de llegir-me el llibre i donar-li el meu parer.

El llibre parteix de la teoria de Malthus (a qui cita 72 vegades !), segons la qual la població creixia geomètricament i el recursos augmenten aritmèticament, la qual cosa abocava la societat a la pobresa. I aquesta teoria, explica Galor,  – absolutament plausible- va funcionar sempre fins que la va descobrir Malthus, moment en que va deixar de funcionar.

I quins altres factors socials  es van imposar a aquesta teoria ? Doncs bàsicament l’educació. El llibre des de l’inici fins al final es dedica a donar exemples per èpoques i civilitzacions  molt diverses de com i perquè l’educació trenca amb la “maledicció” malthusiana.

És un llibre pensat per un públic ampli – potser no calia escriure tantes pàgines, en Pla ho hagués resolt amb un article –  i no deixa de ser un relat que toca molts aspectes a més de l’economia: les institucions polítiques, la sociologia, els recursos naturals, la geografia, la cultura… És una bona oportunitat per a reflexionar en l’evolució de tot plegat, un intent d’entendre la història a través del que l’autor anomena ‘teoria unificada del creixement’.

I just havent acabat  d’escriure aquestes línies per a GARLAIRES, vaig veure que la  web ‘Aprendemos Juntos’ del BBVA, aquesta mateixa setmana, ha penjat una entrevista amb Oded  Galor. Té una durada de 58 minuts i resulta entretinguda perquè els exemples, que extreu del llibre,  emprats per demostrar la seva tesi, son curiosos i, de vegades, sorprenents.

 

Manuel Reventós. Estudi de la classe mitjana

/

A la Societat Catalana d’Economia, acabem d’editar un llibre de Manuel Reventós i Bordoy (1888-1942), professor de Teoria Econòmica, elaborat l’any 1935. És tracta d’un estudi de la classe mitjana que va rebre el premi Patxot l’any 1935 però no es va arribar a editar perquè va esclatar la Guerra. L’edició ha estat possible gràcies a l’esforç de la seva neta Laia Reventós que ha transcrit i revisat el text original i hi ha una introducció de Xavier Farriols, secretari de la SCE i impulsor de la col·lecció ‘Textos Retrobats’, i de Francesc Roca, historiador del pensament econòmic.

L’Andreu Missé va dedicar un article al llibre a El País (24/10/22) on explica a la perfecció quin és el seu interès. Podeu descarregar l’edició digital d’aquest llibre al Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans seguint l’enllaç:  Estudi econòmic i social de la classe mitjana.

Personalment, com a vocal de publicacions de la SCE, ajudar a l’edició d’aquest llibre m’ha satisfet molt, perquè, a part de l’interès tècnic,  penso que la seva edició ha estat un acte de justícia. La família ja va recuperar la memòria amb l’edició del ‘Diari de Guerra i Barcelona viscuda’, que és la transcripció anotada d’un dietari, que Manuel Reventós  comença l’octubre de 1936 i que s’estén fins al gener de 1939. L’edició de l’estudi completa, una mica més, la recuperació d’aquesta memòria.

Minotaures, gegants i capgrossos

///

S’ha parlat molt del llibre de Manel Pérez ‘La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida‘ (Ed. Península), però us passo l’article de Josep-Maria Ureta a PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) titulat “Un Minotaure en el procés”.  Comença amb l’acte de presentació al Cercle d’Economia, explica qui hi havia…i comenta el llibre en base al seu propi coneixement (experiència) del que és el país… M’ha agradat molt,  celebro que me l’hagi enviat i el comparteixo.

Diumenge 11 de setembre acaba la Festa Major de Sant Adrià amb un castell de focs al Parc del Litoral on s’està maquinant  un ‘pilotaso‘ urbanístic ‘plagad’ de vicis econòmics i ambientals dels que no s’expliquen  al Cercle d’Economia, ni a la Universitat ni en lloc. Els qui manen son els del ‘totxo’ i així va el país. Però quan veus que, tot i els anys que tenen les tradicions, els capgrossos i els gegants s’assemblen tant als que manen, penses que, mentre no manqui un bon arròs i puguem riure de tot plegat, visca la Festa Major i la Diada. La pregunta que li proposaria al Josep Maria Ureta és per a quins líders del país el seu bust podria servir de model per fer un gegant i quins per a fer-ne un cap-gros i quins cap de les dues possibilitats?

Antoni Negre Villavecchia

//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

L’urbanisme a Tarraco

//

Avui us volia recomanar uns dels  documentals d’una sèrie elaborada per RTVE sobre enginyeria romana dedicat a urbanisme i àmpliament centrat en Tarraco. El que m’ha semblat més destacable és que es parla d’urbanisme (romà) i no solament d’arquitectura, que era el més habitual,  i en segon lloc l’ús de la tecnologia en 3D per a la visualització de la decisió de la seva ubicació, l’estructura de la ciutat, l’arquitectura, els rituals, el marcatge del seu perímetre, la parcel·lació o el repartiment entre els colons. Espectacular.

No hi ha hagut manera de trobar qui son els autors del documental, però, vaja, si s’ha pogut fer aquest documental és gràcies a la important tasca arqueològica que es realitza. Solament en els 25 anys que separen el 1982 del 2007 es van efectuar  al terme municipal de Tarragona un total de 1.342 intervencions arqueològiques. Això és excavacions, seguiment d’obres, adequacions o documentacions.

Esclavitud. La història silenciada

Dimarts passat,  2 de novembre de 2021, l’historiador Martin Rodrigo (UPF) va donar una conferència sobre els negocis del Marqués de Comillas a l’Ateneu Barcelonès i en la que, de fet, venia a presentar el seu darrer llibre “Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas”, Ed. Ariel.

Martin Rodrigo, que ja va fer la tesi doctoral sobre el Marqués de Comillas i ha publicat diversos llibres sobre ell, és qui més coneix aquesta figura extraordinàriament controvertida, sobretot perquè la seva fortuna s’origina  amb el tràfic d’esclaus, però  que forma part de la nostra història amb una rellevància extraordinària. La conferència  em sembla imprescindible, si més no pels que no vulguin llegir el llibre.

En el torn de preguntes l’historiador afirmava que Espanya no solament va ser el darrer país europeu en abolir l’esclavitud, sinó que, malgrat la importància que ha tingut a Espanya el tràfic d’esclaus transatlàntic, no ha fet mai res en el camp de la memòria història, cosa que han fet amb major o menor grau a França, Anglaterra o als Països Baixos…

I  aquesta mateixa setmana s’han fet unes jornades al Born amb el títol “Esclavisme a Barcelona. Una història silenciada” de la que el mateix Martin Rodrigo n’era el comissari i de la que en Josep Playà se’n fa ressò a La Vanguardia. En el segle XV, ja entre un 10 i un 15 % de la població de Barcelona eren esclaus !. La història no s’ha de silenciar.

Ildefons Cerdà

/

No m’agrada com estan quedant les super-illes de Barcelona, se’m fa molt estrany, però tinc la impressió i em molesta que el tema s’ha polititzat en el sentit que ha entrat en els objectius dels departaments de propaganda i agitació de determinats partits polítics. Per deformació professional, quan observo les xarxes tinc certa mirada estadística i detecto una insistència estadísticament ‘anormal’ de determinades persones ‘anormalment’ vinculades. Actualment hi ha eines per a que a que aquesta mirada estadística esdevingui anàlisi rigurós – en diuen mineria de dades o data mining en anglès- però està a l’abast de qui ho pugui pagar. Si alguna institució, com es diu, de veritat vol lluitar contra els ‘fake news’, disposa d’eines per desemmascarar el treball d’intoxicació dels departaments de propaganda i agitació, la qual cosa té un benefici secundari extraordinari a més d’evitar la confusió, que és devaluar determinats tècnics que ocupen un càrrec per la seva acció politico-intoxicadora i no per una vàlua professional, com hauria de ser.

La qüestió és que hi ha un problema gravíssim de fons que és el de trànsit i les emissions de CO2 que s’ha de resoldre i la solució de les superi-illes ha vingut Barcelona ha vingut inspirada en bona mesura per Salvador Rueda que era el director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. És biòleg, psicòleg, enginyer ambiental i va començar la seva carrera professional a l’ajuntament de Sant Adrià, de la qual cosa no se’n amaga, i la seva proposta tenia una base científica – la més científica, des del meu punt de vista; hi havia altres propostes  – basada en els treballs d’Ildefons Cerdà.

Les seves idees han quedat recollides en el llibre “Regenerando el Plan Cerdà. De la manzana de Cerdà a la supermanzana del urbanismo ecosistémico” que fou presentat al Col.legi d-enginyers de Camins. Aquest és l’enllaç.

I sobre l’Ildefons Cerdà, si voleu passar una bona estona, no us perdeu la conferència d’en Lluís Permanyer a l’Ateneu l’any 2018. Està penjada a YouTube i he posat  l’enllaç a l’entrada que he fet al bloc de  Garlaires. La meva recomanació completa és escoltar la conferència diumenge 10 o dimarts 12 d’octubre quan comenci a fer-se fosc i quan s’acabi, passar de les preguntes, i  menjar quatre o cinc unes castanyes i una tall de moniato (un de sencer és  excessiu) acompanyat d’una copa de vi ranci de la casa Muller o de vi de Porto. Amb la tardor ve la foscor i pot ser depressiva; amb aquesta fórmula la fareu amable, en gaudireu i l’efecte us pot durar fins desembre que amb el Nadal tot s’anima.

 

Alexandre Blasi Boher (1910-1989)

/

Alexandre Blasi Boher (1910-1989) tinent de carabiners destinat a La Vajol durant la República,  és conegut sobretot perquè va dirigir una part de l’evacuació del patrimoni artístic i del Tresor de la República a França des dels diversos dipòsits situats a La Vajol, Agullana o Darnius i, alhora, també perquè va protagonitzar el trasllat del darrer dels camions que van creuar la frontera abans de l’ocupació franquista de l’Empordà, el dia 9 de febrer de 1939.

L’any 2017, la seva família – el fill, Alexandre Blasi, és l’enginyer que ha col·laborat amb Garlaires amb els seus reculls de premsa – va fer donació d’un fons documental al Museu Memorial de l’Exili.

I ara, acaba de publicar-se el llibre amb el recull de les agendes del tinent Blasi  els darrers dies de la guerra civil i del exili que es presentarà el proper dia 16 de juliol al Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera. He posat el cartell a GARLAIRES.

Si algú el vol comprar adjunto cliqueu sobre l’ enllaç.

Filosofia mundana (economia)

//

04/07/2020: El passat 1 de maig moria un amic, en Jacint Ros Hombravella, catedràtic de Política Econòmica. Tenia 85 anys. La darrera aventura intel·lectual que vam tenir junts va ser quan el vaig ajudar a editar el seu llibre de memòries Pagines viscudes d’un economista català” UB, 2018.

A ell li vaig dedicar la ponència que vaig presentar el passat divendres 3 de juliol al Seminari del Grup d’Investigació IAFI (UB) titulat «Filosofia mundana»; economia. A la ponència no el cito per a res, però hi és; està en mi.

Podeu veure la ponència clicant sobre la fotografia:

07/06/2021:

Sovint el pensament filosòfic s’ha avançat a l’econòmic; Voltaire a Smith, Hegel a Marx, Moore a Keynes, Nietzche a Schumpeter… Quina relació hi ha entre filosofia i economia?

Això ho vaig tractar  a GARLAIRES (Economia Mundana 4/07/2020) i el passat dilluns 7 de juny  vaig organitzar un debat a l’Ateneu Barcelonès amb en Bernat Sellarès, economista, gerent de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i professor d’Història del pensament econòmic i polític al grau en Filosofia, Política i Economia (UAB i URL) i Jordi Graupera i Garcia-Milà,. periodista i doctor en Filosofia (The New School- New York).

La cosa va anar molt bé. La sala Bohigas plena i en Bernat i jo pensàvem vam expressar una visió molt diferent de  la relació entre economia i filosofia  de la d’en Jordi Graupera, la qual cosa va donar lloc a que el públic digués la seva.

Amplio l’entrada anterior amb l’enllaç del debat.