Història

Casa natal de Salvador Dalí

//

Acompanyat per Jordi G.Valero , amic i company de la tertúlia del 7 Portes, dijous 15 vaig visitar la casa natal de Salvador Dalí a Figueres. És un projecte iniciat per l’alcalde Marià Lorca l’any 1995 i continuat per tots els alcaldes fins ara. Un projecte magnífic i difícil començant per la rehabilitació de la casa original de l’arquitecte modernista Josep Azemar.

I què s’hi podia fer allà un cop es té la casa rehabilitada? Veure on va néixer Dalí podria ser avorrit oi? Tampoc podia ser  museu, ni una exposició…Doncs el que han fet és muntar  un viatge per la vida sencera de Dalí. Amb uns efectes audiovisuals espectaculars, passant per les diferents estances de la casa travessem la vida de l’artista seguint les seves diferents facetes: nen, jove, amic, fill, amant, surrealista, culte, escandalós, il·lustrat… empordanès.

Per explicar el procés seguit pel projecte, li van encarregar un documental a la directora de cinema Alba Cros Pellisé, on entrevista l’equip que ha participat directa o indirectament: el director de l’equip redactor de projecte museogràfic, Dani Freixes, el director del Museu de l’Empordà,l’arquitecte municipal, el periodista Josep Playà, els responsables de l’empresa Tururut Multimedia…

No us ho perdeu. //P.D. Jo no sabia que l’oncle matern de Dalí era el propietari de la llibreria Verdaguer a la Rambla de Barcelona i que li proporcionava bons llibres. Fonamental ! //

https://www.casanataldali.cat/

Els costos per a la democràcia de la corrupció

//

De Guifré Belloso:

Corrupción y Política, los costes de la democràcia” és el llibre pòstum de Javier Pradera que no es va atrevir a pública en vida i ho va publicar Galaxia Gutenberg al 2014 mentre que el text està escrit 20 anys abans al 1994 en plena tempesta d’escàndols  i sense que encara existís cap eina d’intel·ligència artificial aplicada a la corrupció. La capacitat d’innovació en aquest àmbit mai em deixarà de sorprendre. Si hi havia algú ben informat en aquest país era Javier Pradera i hem d’estar agraïts de que ens deixi el seu  testimoni de primera mà de la història contemporània d’Espanya amb tret afinat: la corrupció institucional fruït de dues tendències molt clares, la professionalització de la política i el canvi de posició – des de la Transició – dels partits dintre de la democràcia, especialment dels aparells dels partits. En Quim Perramon m’ha animat a fer-vos cinc cèntims per que és un tema que sé l’interessa.”

El resum de nou pàgines té tres parts, una primera d’antecedents, la segona sobre la professionalització de la política i la tercera sobre els partits amb un sucós anàlisi de les finances dels partits i com s’explica el finançament il·legal. Gràcies Guifré !

Barcelona-Catalunya. Dinamisme empresarial i territori

////

Via Empresa va publicar un article titulat “Les 18 catalanes empresàries més influents (i poderoses) que dominen la llista Forbes” (David Lombrana, 19/10/23) i em vaig entretenir a cercar on van néixer aquestes empresàries. No vaig trobat res per a dues, i el resultat és que 10 sobre 16 no son nascudes a la ciutat de Barcelona, això és 62,5 per cent, que sembla molt elevat.

És un resultat que ja havia observat en el llibre ‘Cien empresarios catalanes‘ (2006) de Francesc Cabana on sortia un percentatge similar. Dels empresaris catalans més destacats des del 1800 fins el 2006, ens trobem que nascuts a Barcelona solament n’hi ha 38, o el que és equivalent,  un 62 per cent dels empresaris més importants no nasqueren a Barcelona capital.

Aquest percentatge és elevat però es correspon amb el percentatge de població de Catalunya que no neix a Barcelona ciutat. Igualment el resultat és molt meritori per part dels empresaris nascuts fora de Barcelona ja que, en principi, els mitjans, l’entorn de ciutat és el més favorable al dinamisme. També es pot interpretar en el sentit que les condicions de dinamisme empresarial de Barcelona-ciutat s’han traslladat a la resta de territori.

En altres àmbits, per exemple, l’esportiu les condicions afavoreixen la ciutat, encara que deu n’hi do el que aconsegueixen a la resta de municipis. A Catalunya, des de l’any 1900 al 2016, el 40 per cent dels medallistes en esports individuals no han nascut a Barcelona capital. A començaments del segle XX el domini de Barcelona era aclaparador però ha anat perdent importància. A Barcelona moltes medalles li venien de la vela, el tennis i la hípica. La pèrdua de pes ha anat acompanyada amb el fet que s’han assolit èxits en altres disciplines esportives.

Podríem mirar també què passa amb altres famosos. I qui és ser famós ? Tant se val, a efectes del que estem considerant tenim que la revista Diez Minutos elabora una relació i hem agafat els 50 primers personatges. Aquí ens trobem que els famosos no nascuts a Barcelona representen un 42 per cent; un percentatge similar als esportistes.

Son poques línies les que he escrit, però si algú vol contrastar-ho, necessàriament ha de mirar els les taules als annexos de l’article complet.

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

L’Estació de Portbou

/////

De Xavier Febrès al seu blog “Apologia de la curiositat”(14/09/2023):

  • “Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren… sobretot vaig voler dedicar una llarga estona a recórrer l’estació moribunda i alhora carregada de desig i necessitat de reviure. L’aparença és sens dubte pre-cadavèrica en molts aspectes, però per sota d’aquests aspectes alguns hi sentim bullir les ganes de futur. Els bons propòsits s’han de traduir en inversions públiques, en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest monument de l’era industrial, contra aquest pulmó del municipi i del país”. (entrada sensera)

Efectivament, l’alcalde de Portbou (19 anys!), ben assessorat i recolzat, promou un Pla Estratègic que pot ser molt potent i, de moment, ja ha obtingut alguns resultats  rellevants.

En relació a la catedralícia estació de Portbou estiro del fil de la història a través del llibre de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (2022)  i trobo meravelles: una cita de Maria Mercè Roca i Perich al seu llibre “La casa gran” (1990)” (*) i el llibre de Jordi Carrió i Figuerola (poeta) i Manuel Esclusa (Fotofraf) “L’estació de Portbou” (2016) que compta amb la col·laboració de Sam Abrams (pòrtic) i Marina Garcès (torvaneu) i del que s’ha fet una edició normal i una altra de bibliòfil.

Es va fer una presentació de llibre a la Fundació Tàpies al 22 de novembre del 2016 amb la intervenció de Josep Maria Bricall  que ha recollit Jordi Carrió al seu blog “Lateral:Notes al marget”. Des del meu punt de vista en Bricall és un extraordinari assagista literari. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li i va riure. Estar clar que ha fet més l’assaig tècnic que el literari, però no treu que sigui un extraordinari escriptor. Llegiu la presentació  i jutgeu vosaltres mateixos.

Periodisme econòmic 2023

//

El diari econòmic digital Via Empresa ha complert  10 anys i des del meu punt de vista és un tot un èxit. Us ho  explico en aquesta història del periodisme econòmic a Catalunya que , en part, tenia escrita i ara he actualitzat. Avanço que el principal mèrit és que Via empresa trenca amb la regla de que tota la informació econòmica fa referència als sectors regulats

Tant de bo experiències noves com On Economia tinguin el mateix èxit. I tant de bo – això és una proposta meva- Via Empresa o On Economia, aquests mitjans, donin ressò als treballs que es publiquen a 5 Cèntims o Nada es Gratis que son iniciatives nascudes en els àmbits universitaris per a difondre la investigació en economia. L’economia és complexa, els investigadors universitaris son els més preparats per a treure’n l’entrellat però els hi falta tenir ressò.

Al meu pare, en Quimet, del qual en parlo a la petita història del periodisme econòmic a Catalunya,  aquest contacte amb els investigadors de l’economia li va resultar  extraordinàriament útil. Em comentava l’Andreu Mas Colell que ell li havia la seva primera entrevista. A l’Andreu i a moltíssims més;  la primera i altres més.

Ricard Opisso

//

Us recomano que aneu a veure l’exposició permanents de treballs de Ricard Opisso que hi ha a l’Hotel Astoria de Barcelona. És  a la planta baixa i s’hi pot entrar lliurament, però jo vaig fer meu l’hotel – suficientment meu – simplement prenent un aigua mineral al bar.

Opisso fou un gran artista i es considerat un dels millors cronistes, a través dels seus dibuixos, de la societat Barcelonina del seu temps. En Josep Maria Cadenasavi Garlaire – li té dedicat un llibre recollint 456 acudits al setmanari satíric Cu-Cut.

Rosa d’Abril

////

Bon dia, punyeteros!

Enguany la diada de Sant Jordi no cau en dia de fener, que diem els del nord, sinó en diumenge, així que podem dir que és festa festa. De fet, així és com va començar, el 1456: “desitjant que la festiuitat del dit caualler e martir lo glorios Sent Jordi sia honorificament celebrada e festinada, nosaltres dit don Johan, per la gracia de Deu Rey de Nauarra, etc., ab consentiment e approbació de la present Cort, constituym, ordonam e manam ab aquesta nostra constitució perpetualment duradora que daquí auant totes e sengles persones de qualseuol stat o condicio sien habitants en qualseuol ciutat, vila o loch del Principat de Cathalunya, Comdat de Rossello e de Cerdanya e altres al dit Principat vnits hagen a colre e fer festa lo dia del benauenturat Sent Jordi, abstenintse de totes feynes temporals axi com lo dia del sant diumenge.” A tal fi, exhortà arquebisbes, bisbes i altres prelats que “lo precedent diumenge de la dita festa manen e manar facen (…) que en virtut de sancta obediencia colguen e observen la dita festa del benauenturat Sent Jordi axi com demunt es dit”.
La disposició reial no ha resultat ser gens perpetual, ja es veu, i per acabar-ho d’adobar, el pobre Joan II és conegut amb el malnom del “Sense Fe”, per tal com vivia (sembla ser) immers en la dissipació i la lascívia, sense que ni el fet de ser el pare de Ferran “el Catòlic” l’hagi pogut redimir.als ulls de la Història.

Pel que fa als nostres quefers immediats, diu que aquest any no plourà (gaire), així que podreu voltar tranquils per places i carrers i respirar la primavera. Bé, a Barcelona ho farem veure: fa dies que, segons l’aplicació del temps del meu telèfon, la qualitat de l’aire a la ciutat és sistemàticament “nociva”, i “pitjor que la d’ahir a la mateixa hora”. No és però descartable que tot plegat sigui culpa d’uns “hackers” anti-Colau… o bé que l’app se m’hagi quedat encallada, que diríem els veteranos.

Sobre el repte, continua estructurat en les dues proves habituals, tan senzilles de superar. Cap novetat, doncs. Bé, potser sí: estic rumiant què fer amb aquells de vosaltres -pocs, un parell cada any, màxim tres- que em veniu amb excuses de mal pagador i musiqueries diverses per justificar l’injustificable. Sigueu seriosos, home, que costa el mateix que fer el tarambana!

I estimeu, per activa i per passiva.

Au,
Iu

Text de La Continuïtat

 

 

 

Homenatge a Jordi Nadal

///

Dilluns surto  cap Argentina i Uruguai i estaré fora tres setmanes en les que possiblement no podré actualitzar el bloc GARLAIRES. Però avanço feina: gràcies a Jordi Catalan, amic, company de promoció,  catedràtic d’història econòmica de la UB i director del Centre d’Estudis Jordi Nadal d’Història Econòmica, es farà un cicle de conferències a l’Ateneu Barcelonès de moltíssim nivell amb quatre objectius:

  1. Homenatge i reconeixement públic dels investigadors i investigadores de les universitat hispàniques a Jordi Nadal.
  2. Revisió crítica de les hipòtesis nadalianes sobre les causes del fracàs de la revolució industrial a Espanya i el seu triomf a Catalunya per part de destacats historiadors/es econòmics/ques de la península.
  3. Debat amb la societat catalana, en el marc immillorable de l’Ateneu Barcelonès, de les hipòtesis nadalianes sobre l’evolució històrica de les economies espanyola i catalana i llurs reptes de futur.
  4. Diàleg entre investigadors/es de les diferents nacions que formen part de l’Estat espanyol, per tal d’afavorir l’avenç de la tolerància envers la diversitat associada a un autèntic estat plurinacional.

La primera sessió serà dilluns 20 de març i estarà dedicada als límits del desenvolupament a les economies de l’Europa mediterrània; comptarà amb quatre ponents i durarà tres hores. També hi haurà una apertura protocol·lària amb la presència de Joaquim Nadal, que a més de Conseller d’Universitats, és catedràtic d’història i nebot de Jordi Nadal i un alt càrrec del Banc d’Espanya, institució que acceptat subvencionar el cicle, la cap del Departament d’Història Econòmica de la UB i els  organitzadors, en Jordi i jo, com a ponent de la Secció d’Economia.  Aquí teniu l’enllaç del programa. 

Barça 1937

/

En  Jordi Bacaria, m’ha passat una ressenya que ha fet del llibre “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas elaborada per a la revista Foreing Affairs Latinoamérica, com un cas del que s’anomena diplomàcia publica.  . N’extrec una frase: “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas relata un caso histórico de diplomacia pública deportiva, poco conocido incluso por los más de 400 millones de seguidores del Futbol Club Barcelona (Barça) en el mundo”.

[Un altra frase de la ressenya que m’ha cridat l’atenció: “El Barça siempre tuvo una identidad catalanista con un componente republicano que lo enemistó con el poder reaccionario. En 1925, el dictador Primo de Rivera clausuró el campo y obligó a dimitir a su presidente Hans Gamper, por los silbidos proferidos durante la interpretación de la Marcha Real”. Ho desconeixia]

I paro de posar cites perquè l’article no té més d’un foli.

Participo de l’alegria col·lectiva que desperta el Barça, però no el segueixo i no soc gens  entès  de futbol i em vaig quedar absolutament  sorprès quan farà cosa d’un mes vaig coincidir en un bar de menú de Sant Adrià amb un conegut molt afeccionat al futbol, taxista de professió i ‘broker d’entrades’ de partits del Barça, i li vaig comentar la intenció d’un amic meu – en Jordi Bacaria- d’escriure sobre el viatge del Barça a Mèxic l’any 37, en plena Guerra Civil i resultà que l’home sabia l’alineació d’aquell  equip (tots els noms), que la gira va ser a Mèxic i també a Nova York, que es va guanyar 25.000 dòlars, que els van ingressar a París, que aquests dòlars van ajudar el Barça l’any 40 acabada la guerra, que ell era molt amic de l’Iborra – un jugador d’aquell equip  – que l’Iborra va crear Viajes Iborra a Puebla (Mèxic)-  i que ell – el taxista- va anar a fer inversions a Mèxic orientat per el tal ‘Iborra,…també que mig equip es va quedar per allà, no van retornar, i que es van fer molt amics amb els espanyols que havien deixat Cuba quan es va perdre la colònia l’any 1898…!!!  I li vaig explicar al Jordi. 

L’iborra: