Deprecated: Calling get_class() without arguments is deprecated in /hosting/www/garlaires.cat/public/wp-includes/class-wp-http.php on line 329 Arxius de Història - Garlaires

Història

L’ànima de les empreses

//

Dimecres vaig assistir a un diàleg al voltant del llibre “Historia universal de las soluciones. En busca del talento político” de José Antonio Marina, filòsof, pedagog,  escriptor i pregoner de la Mercè 2001. Organitzava  Abante, la gestora de fons on hi tinc els estalvis. Francament em va  semblar interessantíssim en quan al tema i curiós que ho organitzi una gestora que ja té la seva feina i la fa molt bé. A la sala – era a la seu d’Abante – hi havien unes 75 persones. Déu n’hi do.

En un context de crisi de lideratge polític  coincidint, a més, amb un moment de grans canvis econòmics, ambientals, tecnològics, interessa veure quins idees i projectes promoguin els empresaris. En altres èpoques els empresaris han promogut canvis socials. Ha estat per interès propi però també general. Aquí tenim l’antecedent de Francesc Cambó que participà del pensament econòmic Europeu; tenia una relació estreta amb Walther Rathenau (fundador i President de l´AEG alemanya),era amic  Reginald Mc Kenna, banquer admirat per J.M.Keynes… Ells inventaren a començaments del S.XX l’Estat de Benestar com a solució a l’evolució econòmica (*).

Això és història, però la pregunta – què en pensen els empresaris al marge dels polítics?-  és vigent, tant si es tracta del Bill Gates com els empresaris europeus, espanyols o catalans. Què pensa la Caixa? O la Banca? No crec que hi hagi un treball que respongui a la pregunta de la influència de la gran empresa en el pensament econòmic. Però si donem una mirada al treball de la consultora PWC ‘Fundaciones Corporativas. El alma de las empresas’ (2016), que és simplement  un treball descriptiu, es posa en evidència que la influència pot ser molt gran. Hi ha tota una maquinària de crear pensament. Potser mereix una anàlisi.

 

(*) Ja l’any 1928, Cambó publicà a la Revue Economique Internatonal de Brussel·les un article titulat La democratisation de bien-être per l’electricité (1928) !!!

I Cambó deixà petjada en el pensament econòmic: Miquel Vidal i Guardiola, Joan Ventosa i Calvell, Pere Coromines, Xavier Ribó, Andreu Bausili. Romà Perpinyà, Jaume Alzina, Manuel Raventós, Josep A. Vandellòs, Joan Sardà…

50 anys de la Revolució dels Clavells a l’Ateneu Barcelonès

Per iniciativa de l’Eugeni Giral, en la que em vaig veure implicat, el 25 d’abril es commemorà, a l’Ateneu Barcelonès, la revolució dels clavells de 1974. Va estar molt bé ‒ projecció de cartells col·leccionats al CEDOC (UAB-Eugeni Giral), ponents, interpretació de ‘Grandola vila Morena’ per Marina Rossell en la versió catalana, breus actuacions musicals, copa de vi al jardí… ‒ podeu veure l’acte sencer, ja està a YouTube, però jo passo l’enllaç  al minut 31 amb la intervenció de Gabriel Magalhães, escriptor portuguès, doctor en Filologia Hispànica i Portuguesa que ha estat professor a les universitats de Salamanca i Beira Interior a Portugal. Es una reflexió sobre la història i la democràcia a Portugal particularment oportuna a la vista de com tenen el patí amb l’extrema dreta. Gabriel Magalhães llegí la seva intervenció en català que durà 16 minuts.

Reflexionar sobre la història

/

«L’historiador Ramon Carande va sintetitzar en dues paraules la història contemporània d’Espanya: “Demasiados Retrocesos“». A partir d’aquesta afirmació, Jaume Miranda reflexiona sobre l’evolució de la història. El retrocés que més l’afectat personalment és el franquisme però els retrocessos històrics als que es refereix van molt més enrere. Demasiados Retrocesos

En un context més ampli, internacional, encara que centrat en el Segle XX, Federico Mayor Zaragoza, com a testimoni privilegiat que fou, reflexionava sobre els esdeveniments més rellevants del Segle XX en el documental que es pot veure gratuïtament a la plataforma digital CaixaForum+ i que han titulat “Records del futur”. Tot una lliçó d’història.

I qui ha fet història ha estat en Fermí Puig que ha decidit jubilar-se. Us passo un enllaç del RAC! amb un article de Joan Ferrer Gurí on en fa cinc cèntims i inclou una xerrada transmesa per ràdio amb Jordi Bosch, Jaume Roures, Ramon Besa i Alfred Romagosa, cap de Sala del restaurant i que també es jubila.

Només he tingut una ocasió de veure i escoltar en persona Fermí Puig i em va semblar tan extraordinàriament brillant que no m’ha estranyat que es jubilés. Suposo que també hi haurà més raons, però no es pot ser tan generós amb tothom. Ha de cremar.

Quan es va jubilar Ramon Parellada afirmava que tenia mal l’esquena de tan saludar els clients; ell es posava a l’entrada. Dons sí, massa gent espera ser considerat quan va al restaurant. I si això no ha estat una de les causes de la jubilació, segur que en descansarà.

Guimerà es viu

///

Àngel Guimerà, és un clàssic amb un reconeixement internacional fora de dubtes i no està en el Pla d’Estudis de l’Institut del Teatre. Cóm és això? Si teniu una estoneta, us recomano visualitzeu el vídeo EXPERIÈNCIA GUIMERÀ, una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès amb Sergi Belbel, Joan Lluís Bozzo, Enric Majó i Carme Sansa, moderats per Joan Martori i amb motiu del centenari de la mort de Guimerà. L’acte no es desenvolupa com si hi hagués un guió, està clar, però va sortint informació de molt interès i sí:  Guimerà és viu.

Casa natal de Salvador Dalí

//

Acompanyat per Jordi G.Valero , amic i company de la tertúlia del 7 Portes, dijous 15 vaig visitar la casa natal de Salvador Dalí a Figueres. És un projecte iniciat per l’alcalde Marià Lorca l’any 1995 i continuat per tots els alcaldes fins ara. Un projecte magnífic i difícil començant per la rehabilitació de la casa original de l’arquitecte modernista Josep Azemar.

I què s’hi podia fer allà un cop es té la casa rehabilitada? Veure on va néixer Dalí podria ser avorrit oi? Tampoc podia ser  museu, ni una exposició…Doncs el que han fet és muntar  un viatge per la vida sencera de Dalí. Amb uns efectes audiovisuals espectaculars, passant per les diferents estances de la casa travessem la vida de l’artista seguint les seves diferents facetes: nen, jove, amic, fill, amant, surrealista, culte, escandalós, il·lustrat… empordanès.

Per explicar el procés seguit pel projecte, li van encarregar un documental a la directora de cinema Alba Cros Pellisé, on entrevista l’equip que ha participat directa o indirectament: el director de l’equip redactor de projecte museogràfic, Dani Freixes, el director del Museu de l’Empordà,l’arquitecte municipal, el periodista Josep Playà, els responsables de l’empresa Tururut Multimedia…

No us ho perdeu. //P.D. Jo no sabia que l’oncle matern de Dalí era el propietari de la llibreria Verdaguer a la Rambla de Barcelona i que li proporcionava bons llibres. Fonamental ! //

https://www.casanataldali.cat/

Els costos per a la democràcia de la corrupció

//

De Guifré Belloso:

Corrupción y Política, los costes de la democràcia” és el llibre pòstum de Javier Pradera que no es va atrevir a pública en vida i ho va publicar Galaxia Gutenberg al 2014 mentre que el text està escrit 20 anys abans al 1994 en plena tempesta d’escàndols  i sense que encara existís cap eina d’intel·ligència artificial aplicada a la corrupció. La capacitat d’innovació en aquest àmbit mai em deixarà de sorprendre. Si hi havia algú ben informat en aquest país era Javier Pradera i hem d’estar agraïts de que ens deixi el seu  testimoni de primera mà de la història contemporània d’Espanya amb tret afinat: la corrupció institucional fruït de dues tendències molt clares, la professionalització de la política i el canvi de posició – des de la Transició – dels partits dintre de la democràcia, especialment dels aparells dels partits. En Quim Perramon m’ha animat a fer-vos cinc cèntims per que és un tema que sé l’interessa.”

El resum de nou pàgines té tres parts, una primera d’antecedents, la segona sobre la professionalització de la política i la tercera sobre els partits amb un sucós anàlisi de les finances dels partits i com s’explica el finançament il·legal. Gràcies Guifré !

Barcelona-Catalunya. Dinamisme empresarial i territori

////

Via Empresa va publicar un article titulat “Les 18 catalanes empresàries més influents (i poderoses) que dominen la llista Forbes” (David Lombrana, 19/10/23) i em vaig entretenir a cercar on van néixer aquestes empresàries. No vaig trobat res per a dues, i el resultat és que 10 sobre 16 no son nascudes a la ciutat de Barcelona, això és 62,5 per cent, que sembla molt elevat.

És un resultat que ja havia observat en el llibre ‘Cien empresarios catalanes‘ (2006) de Francesc Cabana on sortia un percentatge similar. Dels empresaris catalans més destacats des del 1800 fins el 2006, ens trobem que nascuts a Barcelona solament n’hi ha 38, o el que és equivalent,  un 62 per cent dels empresaris més importants no nasqueren a Barcelona capital.

Aquest percentatge és elevat però es correspon amb el percentatge de població de Catalunya que no neix a Barcelona ciutat. Igualment el resultat és molt meritori per part dels empresaris nascuts fora de Barcelona ja que, en principi, els mitjans, l’entorn de ciutat és el més favorable al dinamisme. També es pot interpretar en el sentit que les condicions de dinamisme empresarial de Barcelona-ciutat s’han traslladat a la resta de territori.

En altres àmbits, per exemple, l’esportiu les condicions afavoreixen la ciutat, encara que deu n’hi do el que aconsegueixen a la resta de municipis. A Catalunya, des de l’any 1900 al 2016, el 40 per cent dels medallistes en esports individuals no han nascut a Barcelona capital. A començaments del segle XX el domini de Barcelona era aclaparador però ha anat perdent importància. A Barcelona moltes medalles li venien de la vela, el tennis i la hípica. La pèrdua de pes ha anat acompanyada amb el fet que s’han assolit èxits en altres disciplines esportives.

Podríem mirar també què passa amb altres famosos. I qui és ser famós ? Tant se val, a efectes del que estem considerant tenim que la revista Diez Minutos elabora una relació i hem agafat els 50 primers personatges. Aquí ens trobem que els famosos no nascuts a Barcelona representen un 42 per cent; un percentatge similar als esportistes.

Son poques línies les que he escrit, però si algú vol contrastar-ho, necessàriament ha de mirar els les taules als annexos de l’article complet.

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

L’Estació de Portbou

/////

De Xavier Febrès al seu blog “Apologia de la curiositat”(14/09/2023):

  • “Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren… sobretot vaig voler dedicar una llarga estona a recórrer l’estació moribunda i alhora carregada de desig i necessitat de reviure. L’aparença és sens dubte pre-cadavèrica en molts aspectes, però per sota d’aquests aspectes alguns hi sentim bullir les ganes de futur. Els bons propòsits s’han de traduir en inversions públiques, en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest monument de l’era industrial, contra aquest pulmó del municipi i del país”. (entrada sensera)

Efectivament, l’alcalde de Portbou (19 anys!), ben assessorat i recolzat, promou un Pla Estratègic que pot ser molt potent i, de moment, ja ha obtingut alguns resultats  rellevants.

En relació a la catedralícia estació de Portbou estiro del fil de la història a través del llibre de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (2022)  i trobo meravelles: una cita de Maria Mercè Roca i Perich al seu llibre “La casa gran” (1990)” (*) i el llibre de Jordi Carrió i Figuerola (poeta) i Manuel Esclusa (Fotofraf) “L’estació de Portbou” (2016) que compta amb la col·laboració de Sam Abrams (pòrtic) i Marina Garcès (torvaneu) i del que s’ha fet una edició normal i una altra de bibliòfil.

Es va fer una presentació de llibre a la Fundació Tàpies al 22 de novembre del 2016 amb la intervenció de Josep Maria Bricall  que ha recollit Jordi Carrió al seu blog “Lateral:Notes al marget”. Des del meu punt de vista en Bricall és un extraordinari assagista literari. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li i va riure. Estar clar que ha fet més l’assaig tècnic que el literari, però no treu que sigui un extraordinari escriptor. Llegiu la presentació  i jutgeu vosaltres mateixos.

Periodisme econòmic 2023

//

El diari econòmic digital Via Empresa ha complert  10 anys i des del meu punt de vista és un tot un èxit. Us ho  explico en aquesta història del periodisme econòmic a Catalunya que , en part, tenia escrita i ara he actualitzat. Avanço que el principal mèrit és que Via empresa trenca amb la regla de que tota la informació econòmica fa referència als sectors regulats

Tant de bo experiències noves com On Economia tinguin el mateix èxit. I tant de bo – això és una proposta meva- Via Empresa o On Economia, aquests mitjans, donin ressò als treballs que es publiquen a 5 Cèntims o Nada es Gratis que son iniciatives nascudes en els àmbits universitaris per a difondre la investigació en economia. L’economia és complexa, els investigadors universitaris son els més preparats per a treure’n l’entrellat però els hi falta tenir ressò.

Al meu pare, en Quimet, del qual en parlo a la petita història del periodisme econòmic a Catalunya,  aquest contacte amb els investigadors de l’economia li va resultar  extraordinàriament útil. Em comentava l’Andreu Mas Colell que ell li havia la seva primera entrevista. A l’Andreu i a moltíssims més;  la primera i altres més.