Reflexionar sobre la història

/

«L’historiador Ramon Carande va sintetitzar en dues paraules la història contemporània d’Espanya: “Demasiados Retrocesos“». A partir d’aquesta afirmació, Jaume Miranda reflexiona sobre l’evolució de la història. El retrocés que més l’afectat personalment és el franquisme però els retrocessos històrics als que es refereix van molt més enrere. Demasiados Retrocesos

En un context més ampli, internacional, encara que centrat en el Segle XX, Federico Mayor Zaragoza, com a testimoni privilegiat que fou, reflexionava sobre els esdeveniments més rellevants del Segle XX en el documental que es pot veure gratuïtament a la plataforma digital CaixaForum+ i que han titulat “Records del futur”. Tot una lliçó d’història.

I qui ha fet història ha estat en Fermí Puig que ha decidit jubilar-se. Us passo un enllaç del RAC! amb un article de Joan Ferrer Gurí on en fa cinc cèntims i inclou una xerrada transmesa per ràdio amb Jordi Bosch, Jaume Roures, Ramon Besa i Alfred Romagosa, cap de Sala del restaurant i que també es jubila.

Només he tingut una ocasió de veure i escoltar en persona Fermí Puig i em va semblar tan extraordinàriament brillant que no m’ha estranyat que es jubilés. Suposo que també hi haurà més raons, però no es pot ser tan generós amb tothom. Ha de cremar.

Quan es va jubilar Ramon Parellada afirmava que tenia mal l’esquena de tan saludar els clients; ell es posava a l’entrada. Dons sí, massa gent espera ser considerat quan va al restaurant. I si això no ha estat una de les causes de la jubilació, segur que en descansarà.

Domingo Jaumandreu

/

El passat 20 de marc a la tertúlia del 7 Portes, vam tenir d’invitat a Domingo Jaumandreu,  llicenciat en Enginyeria Aeronàutica, especialitat en Aeroports, Navegació i Transport Aeri (1974) que ha exercit d’Enginyer de Materials Metàl·lics, Direcció d’Estudis i Projectes de Femsa-Robert Bosch, SA (1974),  Cap de la filial de Barcelona de Direcció Comercial i Recanvis de Femsa-Robert Bosch, SA (1982), Director de la Divisió de Vendes Consum de Barcelona de Sony España, SA (1982),  Director General del Grupo de Productes de Consum de Sony España, SA (1982), Conseller Delegat i Director General de Sony España, SA (1995) i  Vicepresident de Home Network Company Europe Sony Europe B.V. Hifi Europe Business Unit (1999).

Home d’indústria; no només en l’àmbit tècnic, sinó també comercial, no ha tingut vel·leïtats ni acadèmiques ni polítiques. De la seva experiència hi ha molt a aprendre. En Guifré Belloso ha recollit aquests APUNTS de la tertúlia.

Avaluació econòmica de les polítiques públiques

/

L’avaluació, la valoració dels costos, resultats, impactes econòmics, ambientals, socials de qualsevol política pública, hauria de ser un requisit  de la gestió pública  però, en general, no s’ha fet o s’ha fet malament. El més normal era considerar que qualsevol política pública era, per definició, d’interès general ja que derivava d’unes eleccions, expressió de la voluntat general. La gestió econòmica sovint es limitava a comprovar si hi havia pressupost i au.

Aquest enfoc és una aberració. En un article a la revista Nada es Gratis titulat «El pozo sin fondo del AVE» (2014), l’investigador en economia Gerard Llobet, analitzava la despesa en el AVE fent un símil d’avaluació econòmica. Les conclusions eren: 1.- L’AVE no és rendible, 2.- L’AVE no és socialment beneficiós, 3.- No té cap sentit acabar les línies en construcció, 4.- En altres països hi ha línies d’alta velocitat, però abans de construir-les s’ha avaluat la inversió, 5.- No hi ha cap evidència que l’AVE ajudi al desenvolupament de la zona que comunica (de fet, actualment del que sí que hi ha evidència és que l’AVE ha contribuït al problema de la España vaciada que no afecta el món rural, que ja estava buit fa molts anys sinó les capitals de província), i 6.- L’AVE també contamina. Tot plegat, es preguntava l’autor: “en què pensen els votants?” La resposta es troba en el sistema electoral i en el pes que es dona a determinats territoris.

Les aberracions son un luxe que es paguen. En determinats casos la mala valoració posa les condicions per a que hi hagi corrupció amb el resultat de que és extraordinàriament més costosa la per pèrdua d’ eficiència que la corrupció, que comparativament és la xocolata del lloro.

La qüestió és que cada cop més van sortint normes per a que s’avaluïn les polítiques publiques i que a Catalunya anem una mica més avançats. A la Sindicatura de Comptes tenen la possibilitat d’exigir a les institucions públiques que compleixin amb l’avaluació de polítiques publiques que ja hi ha previstes. Que això es faci, és fonamental. Ens ho explicà Anna Tarrach, síndica de Comptes de Catalunya i exdirectora general de pressupostos de la Generalitat de Catalunya (2016 – 2022) en  una conferència feta juntament amb Mireia Borrell, cap d’anàlisi d’Ivàlua i doctora per la London School of Economics, que orientà la seva ponència cap aspectes més de la pràctica de l’avaluació.

Va ser una conferència rigorosa i molt didàctica que us recomano, passo l’enllaç: Ateneu (23/02/24) L’avaluació millora la gestió pública.

 

Els costos per a la democràcia de la corrupció

//

De Guifré Belloso:

Corrupción y Política, los costes de la democràcia” és el llibre pòstum de Javier Pradera que no es va atrevir a pública en vida i ho va publicar Galaxia Gutenberg al 2014 mentre que el text està escrit 20 anys abans al 1994 en plena tempesta d’escàndols  i sense que encara existís cap eina d’intel·ligència artificial aplicada a la corrupció. La capacitat d’innovació en aquest àmbit mai em deixarà de sorprendre. Si hi havia algú ben informat en aquest país era Javier Pradera i hem d’estar agraïts de que ens deixi el seu  testimoni de primera mà de la història contemporània d’Espanya amb tret afinat: la corrupció institucional fruït de dues tendències molt clares, la professionalització de la política i el canvi de posició – des de la Transició – dels partits dintre de la democràcia, especialment dels aparells dels partits. En Quim Perramon m’ha animat a fer-vos cinc cèntims per que és un tema que sé l’interessa.”

El resum de nou pàgines té tres parts, una primera d’antecedents, la segona sobre la professionalització de la política i la tercera sobre els partits amb un sucós anàlisi de les finances dels partits i com s’explica el finançament il·legal. Gràcies Guifré !

‘La paradoxa del benefici’ de Jan Eeckhout.

/

Després de tants anys dedicat a l’economia activament – a la pràctica i la teòrica també – segueixo descobrint i aprenent i molt. Tanmateix hi ha poques coses, que, ara ja,  afectin els meus esquemes generals, que és el que m’ha passat amb el llibre ‘La paradoxa del benefici’ de Jan Eeckhout.

L’autor posa de manifest que des dels anys 80, les condicions salarials no han millorat, tampoc les petites empreses, ni hi hagut una eclosió de start-up, encara que ho sembli, i, en canvi, les grans corporacions si que han obtingut grans beneficis que superaven les tendències històriques. Segons ell, és un procés que s’inicia els anys 80 amb la informatització general i que ha conduit a una disminució del grau de competència de les grans empreses. I és un problema i, a més, té difícil solució per quan les grans corporacions tenen molt poder i difícilment ningú gosa  posar el cascavell al gat.

No se m’havia ocorregut mai aquesta associació i té molt interès. Ens preocupa actualment que passarà amb la IA i resulta que ja tenim una experiència del que ha passat fa 40 anys. I és una experiència personal que per edat i per professió, m’ha tocat viure de ple.. Des d’una primera notícia de la informàtica a la Facultat d’Econòmiques amb en les pràctiques de Toni Laporte i Diana Garrigosa, l’Spectrum a casa (final anys 70),  Econometria II amb en Tomàs Aluja  (programa SPSS) (1980),  després cursos de programació al Centre de Càlcul (1981),  els PC’s (processador de textos, full de càlcul , bases de dades…) 1985, cercadors a Internet, aplicacions pròpies…

I tota aquesta evolució, en general, resulta que ha servit per a disminuir el grau de competència. Els polítics que prioritzen l’interès propi al general, per un principi – diuen- de pragmatisme, saben molt bé què significa l’expressió “posar el cascavell al gat”. Tot plegat és preocupant.

En fi, l’edició del llibre en català va ser presentada el 21 de novembre de 2011 a la Societat Catalana d’Economia, i ara ja es pot veure a Youtube. Us recomano l’exposició de  Jan Eeckhout que durà uns 23 minuts. És senzilla, entenedora i essencial. A part, sempre és curiós sentir algú parlant català amb accent flamenc.

Fortuna d’Hernán Díaz

///

Una de les experiències de les que guardo més bon record és l’edició del llibre Literatura i Economia publicat per Edicions de la Universitat de Barcelona (2016). En la relació entre economia i literatura els escriptors no estan ni molt menys a un inferior als economistes. La feina dels escriptors no és fer models teòrics, sinó constatar realitats. I tot i que l’economia és extraordinàriament enrevessada, la visió literària de l’economia ha estat potent, i en certs aspectes potser més que l’economicista.

Vam tractar molts escriptors, que eren pocs, si es té en compte que vam començar per Aristòfanes (446 a.c). Els que mes s’acostaven al segle XXI eren Rafael Chirbes i Petros Markaris. Doncs en tenim un altre de plena actualitat: Hernan Díaz, argentí-suec-argentí-anglès-nordamericà, que ha publicat el llibre Fortuna(*) amb el que ha guanyat el Pullitzer de ficció 2023.

El llibre, que va sobre la vida d’un multimilionari americà, financer, que va viure la crisi del 1929 (a favor seu) toca molts aspectes transcendentals: el coneixement (la importància de la matemàtica, la intuïció a les finances), la complexitat (“la moneda és una creació humana que sovint escapa de les mans de l’home ( Josep Pla (35.565)), la dona (és molt feminista), la història (geopolítica), la condició humana (“quina pena fan els que dubten, i, bescantadors// ens provoquen ¡ quan s’hi hagin avesat// no voldran altre cosa” de Mefistofil a Faust de Goethe volen significar una idea que ha estat una constant i essencial en totes les bombolles, que és la de dir: ‘vigilin vostès, senyors crítics, que estan perdent l’oportunitat de fer-se rics; com tothom! No siguin burros’)…Andrew Bevel, el financer multimilionari afirma “Cada financer hauria de ser un erudit, perquè les finances són el filament que recorre tots els aspectes de la vida”.

Ara bé, a part de les magnífiques reflexions que conté el llibre sobre la vida, des del meu punt de vista, l’aportació més rellevant del llibre   és la importància de la comunicació en l’economia. Afirma Ida Partenza, l’escriptora que elabora les memòries del milionari, ‘La seva fortuna doblegava la realitat de l’entorn’. Definitiu ! Literatura, economia i comunicació.

Afirmava  Oscar Wilde que l’art – en aquest cas la literatura –  és la mentida que ens ajuda a comprendre la veritat. Pot ser, sí.

(*) traducció al català de Josefina Caball

Dinamisme econòmic comarcal

El passat 7 de novembre es presentava  l’Anuari Econòmic Comarcal 2022 editat pel BBVA i dirigit pel catedràtic Josep Oliver. És un treball que està molt bé i cada any la seva presentació té ressò en els mitjans de comunicació. Els rankings agraden. En canvi hi ha un altre estudi que s’anomena Índex FEGP 2023–n’és autor David Moreno, soci de Activa Prospect–, que ja porta la seva 19a. edició i del que se’n parla molt poc. Es tracta d’un estudi de competitivitat que analitza les 42 comarques catalanes a partir de 50 indicadors diferents agrupats en 10 factors i l’índex resultant permet aproximar-se a les condicions que presenten els territoris per a competir en una economia globalitzada i basada en serveis intensius en coneixement i en  indústria d’alta tecnologia.

Els factors considerats son la sostenibilitat social (1), mediambiental (2),recursos humans (formació) (3), infraestructures de transport i comunicacions (4), disponibilitat de sòl per activitat (5), pols(6), accés als mercats de  clients i proveïdors(7), desenvolupament tecnològic (8), volum de mercat (9) i dinamisme empresarial (10). Poso, al final del mail,  un gràfic sintètic dels resultats comarcals per aquests factors que em sembla interessant. A l’haver-hi deu factors es poden veure els punts forts i els febles en cada comarca.

Podríem comentar el quadre llargament  – totes les comarques tenen punts forts i punts febles–-  però per veure el suc que s’hi pot treure esmentaré solament com un exemple les comarques que mostren major dinamisme empresarial amb la seva posició en el rànquing: Barcelonès (1), Gironès (4), Garraf (7), Maresme (9), Alt Empordà (18), Baix Empordà (25), Cerdanya (27), Priorat (30), Alta Ribagorça (37) i Aran (42). Si us interessa, podeu descarregar l’estudi complet a l’enllaç.

Informació econòmica i democràcia

//

Acaba de sortir el llibre ‘Pescar el salmón’  de Yago Álvarez Barba, conegut a Twiter com ‘economista cabreado’  amb lema ‘ Periodista económico. Aprende economía para que no te joda un economista’.

A Espanya impera el que s’anomena  capitalisme d’amiguetes (‘crony capitalism’). Les empreses de sectors regulats per l’Administració pública son els que controlen realment l’Administració i per a fer-ho utilitzen els mitjans de comunicació. És un recurs més: en poden haver-hi altres com contractar parents dels polítics, alts funcionaris, etc..

Com a conseqüència, el biaix sistemàtic de la premsa salmó (l’econòmica) a Madrid a favor del capitalisme d’amiguetes és escandalós. El llibre ‘Pescar el salmon’ és una reacció  a aquest escàndol. L’Andreu Farràs, que, a més de haver estat redactor en cap i haver escrit cinc llibres, ha exercit el periodisme econòmic,  li dedica un article molt favorable al blog PAIOS. També està escandalitzat amb la situació actual.

En el llibre, tanmateix,  hi ha algunes mancances. Quan relaciona la premsa econòmica oblida,  per exemple, Via Empresa. No oblida ‘On Economia’ perquè té seu Barcelona i Madrid també.  L’autor, encara que sigui alternatiu,  dona una visió molt madrilenya de la informació econòmica. En altres indrets del món on el ‘capitalisme d’amiguetes’ no té tant pes, la informació econòmica és diferent.

Una segona mancança és no haver tingut en compte treballs fonamentals (1).

….

Jo estic convençut que, malgrat tot, el bon periodisme econòmic és possible. I el tema és fonamental perquè sense bona informació econòmica no pot haver un  bon sistema democràtic. El mercat no garanteix que el sector funcioni, ja es veu. Hi ha uns defectes consubstancials i un d’aquests defectes inevitables, sense intervenció, és la influència excessiva dels sectors regulats que controlen al controlador a través dels mitjans. Sobre això tinc escrit un llibre (2). El meu parer és que les lleis anti-monopoli haurien d’entrar en aquestes qüestions per a salvaguarda del sistema democràtic, igual com hi ha normes per a regular l’activitat dels lobbies també esbiaixada sinó es limita.

A part del que pensi jo, hi ha un debat de molt nivell. Aquests dies corria per aquí Martin Wolf presentant el seu darrer llibre «La crisis del capitalisme democrático». El tema dels mitjans de comunicació li preocupa moltíssim. L’origen del problema és que recollir informació té un cost elevat mentre que distribuir-la pot resultar fins i tot gratuït. Llavors com a solució apunta que s’imposi un impost a les xarxes socials per crear un fons que financés documentals i producció periodística seriosa.

Amb Martin Wolf es pot estar més o menys d’acord, però és un gran periodista econòmic. Recordem que en el seu dia (2006 !) fou dels pocs en  denunciar la bombolla Inmobiliaria que petaria el 2008. Amb sorna afirmava  ‘…que vinguin europeus rics a gastar i emigrants pobres a treballar i vostès (Espanya) a viure de renda…tot boom s’acaba en algun moment’ (3). [ En aquest cas ens podríem preguntar  perquè no li van fer cas? Juan José Millás, l’any 2003(!!!!) escrivia “Ese dinero que usted pierde en las burbujas a las que le arrastra la desesperación no se volatiliza: va a la cuenta de los ladrones”(4)].

Arreglar el problema de la informació econòmica ha de preocupar als demòcrates, siguin d’esquerres o de dretes.

I m’acomiado amb l’enllaç amb una article a El Economista de Josep Prats, amic garlaire, que gestiona un fons d’autor a Abante: Los siete Pecados capitales del gestor. Explica cada un dels pecats capitals i, com un bon catequista, també la mesura correctiva. És divertit, reflexiu i útil.

 

 

 

 

(1)Entre altres Bad News. How America’s Business Press missed the story of the century. Editora . Anya Schiffrin.Diversos autors (Stiglitz, Starkman…) The New Press , 2011
(2)Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió. Joaquim Perramon 2012. Pròleg de Jordi Goula
(3)Entrevista a la contra per Victor Amela. La Vanguardia (15/07/2006)
(4) Juan José Millàs. El País, 27/06/2003

Barcelona-Catalunya. Dinamisme empresarial i territori

////

Via Empresa va publicar un article titulat “Les 18 catalanes empresàries més influents (i poderoses) que dominen la llista Forbes” (David Lombrana, 19/10/23) i em vaig entretenir a cercar on van néixer aquestes empresàries. No vaig trobat res per a dues, i el resultat és que 10 sobre 16 no son nascudes a la ciutat de Barcelona, això és 62,5 per cent, que sembla molt elevat.

És un resultat que ja havia observat en el llibre ‘Cien empresarios catalanes‘ (2006) de Francesc Cabana on sortia un percentatge similar. Dels empresaris catalans més destacats des del 1800 fins el 2006, ens trobem que nascuts a Barcelona solament n’hi ha 38, o el que és equivalent,  un 62 per cent dels empresaris més importants no nasqueren a Barcelona capital.

Aquest percentatge és elevat però es correspon amb el percentatge de població de Catalunya que no neix a Barcelona ciutat. Igualment el resultat és molt meritori per part dels empresaris nascuts fora de Barcelona ja que, en principi, els mitjans, l’entorn de ciutat és el més favorable al dinamisme. També es pot interpretar en el sentit que les condicions de dinamisme empresarial de Barcelona-ciutat s’han traslladat a la resta de territori.

En altres àmbits, per exemple, l’esportiu les condicions afavoreixen la ciutat, encara que deu n’hi do el que aconsegueixen a la resta de municipis. A Catalunya, des de l’any 1900 al 2016, el 40 per cent dels medallistes en esports individuals no han nascut a Barcelona capital. A començaments del segle XX el domini de Barcelona era aclaparador però ha anat perdent importància. A Barcelona moltes medalles li venien de la vela, el tennis i la hípica. La pèrdua de pes ha anat acompanyada amb el fet que s’han assolit èxits en altres disciplines esportives.

Podríem mirar també què passa amb altres famosos. I qui és ser famós ? Tant se val, a efectes del que estem considerant tenim que la revista Diez Minutos elabora una relació i hem agafat els 50 primers personatges. Aquí ens trobem que els famosos no nascuts a Barcelona representen un 42 per cent; un percentatge similar als esportistes.

Son poques línies les que he escrit, però si algú vol contrastar-ho, necessàriament ha de mirar els les taules als annexos de l’article complet.

Consciència, IA i tractament de la incertesa

//

Impressionant la xerrada del neuro-científic francès Stanislas Dehaene  a Aprendemos Juntos, un projecte educatiu (i d’imatge) del BBVA, enregistrada l’abril 2023. La xerrada es titula simplement “Cóm funciona el Cervell” i es pot visualitzar en  francès subtitulat o amb traducció simultània castellà.

Ja m’havia semblat molt interessant la xerrada en el mateix programa, també sobre neurociència del català David Bueno explicant com l’educació transforma el nostre cervell. És de l’any 2018 i arrel d’aquella conferència després vaig llegir el seu llibre «Trenca-t’hi el cap (la cultura com a motor de la re-evolució cerebral)»  de  Ed. Destino, 2019.

Els vídeos porten milions de visualitzacions a YouTube i en els dos casos l’interès per la  millora de l’educació aprofitant els coneixements  de la neurociència és fonamental. No surt a la biografia però en el transcurs del vídeo Stanislas Dehaene manifesta ser el President del Comitè Científic per a l’Ensenyament a França (!!!!), doncs allà per davant.

En el seu llibre de David Bueno entre molt sobre el problema de la consciència (i autoconsciència) i el lliure albir. És una qüestió molt relacionada amb la intel·ligència artificial (IA). Com ja deia Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment del emperador” (1989), la dificultat de les màquines per arribar a la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència.

La màquina no té capacitat de voler ser davant d’un futur incert, es fa més evident. ¡El lliure albir seria això! Ara bé, tinc la impressió que quan a la màquina se li marquen uns objectius, en alguns àmbits , la resolució que fa és millor que la humana.

M’explicaré. Dilluns passat vaig anar la presentació del llibre “100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial” de Ramón López de Mántaras . Molt interessant. Es va referir a capacitats del que anomenem  IA i dintre de les capacitats una experiència seva en el camp de la medicina on hi havia un pacient amb problemes de pneumònia, el no encertaven el diagnòstic i un programa d’IA desenvolupat pel seu equip ell va assenyalar la causa i , amb això, la solució(*).

A part de que la IA disposa de molta informació, crec que  la IA aportar  coherència lògica en el tractament de la incertesa. Amos Tversky, parella científica de Daniel Kahneman, psicòleg i premi Nobel d’economia,  experimentà amb un fenomen que anomenà unpackaging (efecte desagregació) i que es podia il·lustrar amb el següent exemple: una actriu ingressava en un hospital d’urgències fingint un dolor agut a la part inferior dreta de l’abdomen i es demanava a un grup de metges que consideren la probabilitat de tres possibles diagnòstics: a) gastroenteritis, b) embaràs i c) altres causes. A un altre grup de metges se li va ampliar la llista substituint altres causes per tres possibilitats: apendicitis, nefritis i inflamació pèlvica. El resultat és que si el primer grup de metges va atribuir a la gastroenteritis una probabilitat del 31%, el segon li va assignar una probabilitat del 16%.

No es cap crítica als metges, és un fenomen: la incertesa no es tracta bé. En economia passa igual, té molt poc a veure el risc (objectiu) calculat amb moltes dades a Borsa que el risc (subjectiu com a molt) d’una determinada empresa. Aquests problemes crec que no s’expliquen a les facultats, excepte en determinats  estudis de matemàtiques i informàtica on es formen els joves que després van a treballar en IA. Aquests sí que ho saben. El mateix Amos Tversky va fer una teoria matemàtica situacions com la descrita a l’efecte  unpackaging , per tractar la incertesa també  hi ha una teoria matemàtica de l’evidència, de subconjunts borrosos, conjunts toscos…Fa anys que ja havia llegit que alguns dels creadors d’aquestes teories matemàtiques estaven treballant en el desenvolupament de la IA i m’imagino que els hi funciona molt bé, sobretot aportant coherència. Llàstima que la ´programació de la IA sigui una caixa negra.

 

(*) Roderic Guigó, cap del grup Biologia Computacional del Processament d’ARN al Centre de Regulació Genòmica va fer referència al programa de Mántaras i a la IA a la conferència “IA i biomedicina: Reflexions sobre el futur de la salut i la recerca” (Ateneu Barcelonès 04/10/2023)

1 2 3 10