Divulgació científica

Xavier Ros-Oton

/

Pensjo que Josep Maria Ureta li dedica a Xavier Ros-Oton, un matemàtic nascut a Barcelona, que encara no ha complert els 35 anys i acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals espanyola.

En Xavier ja és  catedràtic a la UB i  ha rebut  importants reconeixements (medalla d’or Stampacchia 2021, premi Investigació Científica 2019 de la Fundació Princesa de Girona, ERC Starting Grant l’any 2018, premi Antonio Valle 2017 de la Sociedad Española de Matemática Aplicada i premi José Luis Rubio de Francia 2017 de la Real Sociedad Matemática Española).

En Josep Maria Ureta ha fet un esforç per fer entendre les investigacions d’en Xavier i l’article titulat “El món es mou per equacions… i no ho sabem prou” em sembla magnífic. A part, que a Catalunya disposem d’aquest capital humà, informativament, és més rellevant que moltes collonades que omplen els mitjans diàriament. I no solament pel capital humà sinó per la capacitat que ha tingut el sistema educatiu universitari per possibilitar aquesta carrera d’investigador.

Lluís Raluy i els nombres primers (II)

//

En el Garlaires 11/03/22 comentava un article  de Pedro Alegria professor de matemàtiques a la Universitat del País Basc i membre de la comissió de divulgació de la Reial Societat de matemàtic al diari  ABC sobre el treball i l’afició a les matemàtiques de Lluís Raluy, artista de circ nascut a Sant Adrià , l’any 1942 i que ens va deixa l’any 2021.

La nota de Garlaires va creuar l’Atlàntic i va arribar a oïdes de Carlos Bosch i Giral professor de matemàtica a ITAM (Mèxic), net per part de pare de Pere Bosch Gimpera i per part de mare de José Giral, diputat a les Corts, amic de Manuel Azaña i president del primer govern de la República. El professor Bosch està interessat per la didàctica de la matemàtica a l’escola, ha rebut un premi del Senat Francès per un programa de ciència a l’escola i  va simpatitzar molt amb el fet que un pallasso pogués tenir una afició per les matemàtiques fins el punt de fer una petita contribució en el camp de la teoria dels nombres, com ha mostrat Sergio Belmonte, matemàtic de la Junta del Museu de la Matemàtica de Cornellà.

Total, aprofitant que jo ja havia fet donació a la Biblioteca de Sant Adrià de les monografies que en Lluís Raluy m’havia donat (*), vaig proposar a la Bibliotecària Lina López Céspedes la creació d’un fons de llibres de matemàtica recreativa i divulgativa dedicat a Lluís Raluy. Ella ho va traslladar a l’Ajuntament, li van donar suport i pressupost, s’ha creat el fons i dilluns 14 de novembre a les 18:00 es farà la presentació al Saló de Plens de l’Ajuntament de Sant Adrià, amb la participació dels tres matemàtics esmentats, i de  Louisa Raluy, filla d’en Lluis, neta d’en Lluís, ‘El Tigre de Sant Adrià’. L’acte serà híbrid (virtual i presencial).

(*) Jo tenia els llibres per amistat amb en Lluís Raluy. Amb ell compartíem una estima per Sant Adrià, pel circ, pels bons arrossos…i per les matemàtiques encara que jo era d’un camp molt diferent. En el seu llibre ‘El circ dels saltimbanquis’ – un llibre fenomenal al que de moment cap savi ha dedicat un article que el faci famòs – parla de la superstició, explica que els artistes de circ son supersticiosos i acaba dient: ‘De totes maneres, no sé si és veritat, diuen que ser supersticiós no és bo, porta mala sort’. Qui ho deia era jo, mentre compartíem  una magnífica paella a la Puda de Can Manel a la Barceloneta.

 

La presentació del Fons especial de matemàtiques recreatives i divulgatives de la Biblioteca de Sant Adrià dedicat a Lluís Raluy i Tomàs que vaig comentar la setmana passada  i que es va realitzar dilluns passat va estar molt bé. Aquests actes han de ser una festa i així va ser. Interessant i a la vegada emotiu. Passo l’enllaç del vídeo per si pot se del vostre interès.

La relació entre la creació artística i la matemàtica no em sembla que sigui res que ens hagi de sorprendre. L’amic Joan Soler-Jové, dibuixant amb el que van fer junts el llibret ‘La vida en un joc matemàtic’ detectava que el programa d’edició havia pogut  variar la posició d’una ratlla o un dibuix un mil·límetre !!! La imatge per ell guardava una coherència oculta. Igual que passa quan sentim música (això ho explicava en Jorge Wagensberg, el físic que dirigia el Museu de la Ciència) I si aquesta coherència arriba a un sol mil·límetre, la impressió que dona és que hi deu haver-hi una matemàtica intrínseca.

….

Hi ha hagut molt bones reaccions a la nota GARLAIRES de divendres passat :

Miquel Barceló (enginyer, economista)

Ostres Quim, felicitats!!!! fantàstic!! … hauríem de saber recuperar aquests herois com el Sr. Raluy…

Ignasi Roviró  (filòsof)

M’ha agradat molt el vídeo de la festa en homenatge a Lluís Raluy. M’han emocionat els testimonis de Sergi i de la filla Louisa. Enhorabona!

Paco Soler Parellada (catedràtic d’economia i restaurador)

Felicitats Joaquim. No descanses. No descansis

Lluís Bassas (enginyer)

He vist i he fruit aquest vídeo de l’acte que has organitzat. Meravellós!!! Molt bé el Sergio, també l’Alegria des del Pais Basc i el Bosch des de Mèxic, i la traca final de la Louisa i el vídeo del Lluís Raluy. Gràcies de debò, amic!

Santiago Montero (enginyer):

M’he emocionat escoltant el professor d’Altafulla i la seva relació amb Lluis Raluy.

Jordi Bacaria (catedràtic d’economia)

Un acte molt interessant i emotiu

Joan Soler-Jove (artista i dibuixant)

Formidable homenatge a Lluís Raluy a Sant Adrià, felicitacions, enhorabona

Ho celebro molt.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

La visió de país d’en Ramon Aymerich

//

En Ramon Aymerich és el cap de la secció d’internacional de La Vanguardia però ho havia estat abans de la d’economia. Ara acaba de publicar el llibre “La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme” (Pòrtic Edicions). Encara no l’he pogut llegir. He llegit amb molt d’interès l’article que li dedica en Josep Maria Ureta al bloc PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) que no és solament una ressenya, hi aporta també una perspectiva pròpia.

L’article d’en Josep Maria Ureta m’ha portat a revisar  articles guardats d’en Ramon Aymerich i he trobat una perla seva publicada el 26 d’agost de 2020 –  “Després del tsunami” – en la que a mi em sembla que avançava la tesi de llibre.

Al final de l’article va a parar al model econòmic i a l’Andreu Mas Colell. La conclusió, Com em comenta en Josep Maria Ureta, és que  “El llibre del Ramon és una bona anàlisi, ponderada però adverteix que no es pot seguir estirant”.

Que li expliquin això al Damià Calvet. Segons els estudis de Territori, el nou planejament a les 3Xemeneies deixarà establert un valor del sòl de 257 €/m2 i segons els promotors privats, en els propis balanços, serà de 800 €/m2. Aquesta miopia condiciona el futur model econòmic més que no pas els relats. I és que amb aquests polítics no anem enlloc.

Diagnosi econòmica de la sanitat catalana

/

L’entrada d’avui a Garlaires està dedicada al Guillem Lopez Casasnovas, que el passat 22 de març de 2021 va fer una conferència a l’IEC titulada “La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança”. En Guillem és un especialista en el sector (L’EXPERT), però, a part, la conferència es basa en el llibre que fa fer amb el mateix títol i que es va presentar al febrer del 2020 i, potser, per tot això de la pandèmia, ha passat molt desapercebut. Per tant la seva diagnosi està perfectament estructurada i a mi em sembla que és definitiva per a qui vulgui entendre la problemàtica de la sanitat que és un sector que mou moltíssims recursos i que té un impacte social enorme. He penjat el vídeo de la conferència:

Paisatges sonors

/

Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?

Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:

Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s

Roger Hoyos

Roger Penrose. Un prohom “n+x”

/////

Sovint, d’acord amb el nostre coneixement, pensem que en el futur hi ha un univers estadístic amb “n” possibilitats, però de vegades, com ara amb la COVID 19, sorgeix la possibilitat no prevista “n +1”.

La possibilitat “n +1” podria considerar-se un esdeveniment altament improbable o un ‘cigne negre’, segons l’expressió popularitzada per Nassim Taleb. Amb la teoria dels cignes negres hom pot entendre la història com una successió d’accidents altament improbables, o millor dit de la necessitat de superació que han tingut els humans davant aquests accidents.

Hi ha un personatge audaç a qui se li acut que en lloc d’adaptar-se ell a les “n” possibilitats conegudes que el futur ofereix, és millor intervenir en el futur ajustant-lo a la seva conveniència a través de la possibilitat “n +1”. Quan això passa, evidentment el ‘prohom n +1’ passa a la història: Bach, Colom, Galileu, Tolstoi, Einstein, Napoleó, Charles Chaplin …

Un cop s’ha ampliat l’univers de possibilitats a “n +1” el proper a passar a la història serà qui descobreixi la possibilitat no coneguda “n +2”, és a dir, el prohom “n +2”. La regla proposta del “n + x” vol dir que la història és per als primers que han estat capaços en fer un forat en el futur.

Encara que el futur de vegades sigui previsible, mai està tancada la possibilitat que aparegui un esdeveniment o un prohom “n + x” i capgiri les previsions. I cóm afrontar un futur incert si resulta que no és possible reduir la praxi, que és acció i resposta a la incertesa, a una teoria, que és contemplació i requereix certesa?

En el debat sobre la intel·ligència artificial hi ha qui es planteja si una màquina pot tenir consciència. Jo plantejaria el problema preguntant si una màquina pot donar solucions del tipus “n + x”, sobretot considerant què és el que pot motivar a una màquina a donar aquestes solucions. En el cas dels humans, és la voluntat. El personatge “n+x” no és un altre que l’Odisseu. Un robot podria fer d’Odisseu ?

Suposem que sí, que efectivament una màquina pot donar solucions ‘n + x’, fet que significa que pot orientar el futur. Si això fos possible, al seu torn augmentaria notablement la incertesa i la possibilitat d’obtenir un coneixement teòric i programable. Les màquines, per tal d’afrontar un futur incert, necessitarien, coneixement pràctic (saviesa), estratègia i audàcia (“n + x”). Algun robot intentant fer d’Odisseu, es quedaria fent de Quixot envestint molins de vent.

Segons Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment de l’Emperador” (1989), la dificultat de les màquines per assolir la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència, que jo entenc com aquesta capacitat de voler ser enfront d’un futur incert; això és el lliure albir.

I aquesta és la clau. Segons el divulgador de la ciència Marcus du Sautoy, autor de “The Creativity Code: Art and Innovation in the Age of AI” arribarà el dia en que les màquines tindran un món interior que voldran expressar. Quina por: allò de la rebel·lió de les màquines i del complexe de Frankestein semblava llunyà i no.

A Roger Penrose (1931) li acaben de donar el premi Nobel de Física (2020). Com diu la Wikipedia a part de la física, “també ha dedicat el seu temps a les matemàtiques recreatives i és un controvertit filòsof”. A Catalunya el premi ha tingut molt poc ressò; malament. Així que he penjat -sobre la foto- l’article que li ha dedicat Pierfiorgio Odifreddi.

 

Académie d’Agriculture de France

/

Com que durant un temps tindrem temps per llegir, doncs en recomanen les autoritats sanitàries estar més per casa, us adjunto l’article que ha escrit en Carles Folch sobre l’Académie de l’Agriculture de France.

Aquesta institució francesa te una vida llarga, doncs es va constituir el 1761 i és un referent intel·lectual de l’agricultura europea. És bo saber que ha fet i que fa avui l’Académie en aquest segle XXI.

Salut i precaució que això durarà encara molt temps.

Ricard Estrada i Arimon

Xarxes complexes

/////

El 25 de març de 2010 en Ricard Solé iniciava una conferència al CCCB per a explicar el que son les xarxes complexes amb un exemple dels termiters que son sorprenents construccions que poden assolir els quatre metres d’alçada, que és molt si comparem amb la dimensió d’una termita, que és un animal molt petit.

Aquestes estructures son una mostra de com la intel·ligència col·lectiva pot superar la individual. El termiter el dissenya la natura per un procés darwinià: es tracta d’una solució viable amb el seu entorn natural, altrament hagués estat eliminada.

La complexitat deriva de la interacció (xarxa) i es manifesta a la natura, però també a la física, al llenguatge, a internet, etc.

En Ricard Solé (1962) va estudiar física per admiració Jorge Wagensberg , es va doctorar i actualment dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos de la Pompeu Fabra. També és professor extern de Santa Fe Institute (Nuevo Mexico) que és un dels principals centres de referència mundials de l’estudi de la complexitat.

L’anàlisi de la complexitat no ha penetrat prou a la teoria econòmica. S’han fet aplicacions però, per exemple, no tenim un premi Nobel amb aportacions en aquest camp. A nosaltres ens passa el que a les termites, que la intel·ligència del sistema ens supera. És un sistema format per les interaccions socials creades per nosaltres mateixos però també estem immersos en les interaccions naturals. I a diferència de les termites pretenem planificar i posar ordre.

Des d’un punt de vista natural potser els budistes deuen ser molt viables en termes darwinians, però des d’un punt de vista social podria passar perfectament que algú decidís exterminar-los. Per això a mi em sembla que la millor font d’inspiració de la teoria econòmica i penso, a més, que ha estat històricament la més reeixida, és la ètica.

Però vaja, si voleu saber més de complexitat, millor que escolteu a Ricard Solé. També podeu llegir el seu llibre “(Redes Comlejas. Del genoma a Internet” (Col.Metatemas. Ed.Tusquets, 2009) que a més de saber de física, biologia, informàtica… escriu molt i molt bé.

On més ‘bola’ li donen al Ricard Solé és al CCCB. El passat dia 20 de maig van emetre una entrevista titulada “Virus, ecosistemas y pandemia: el reto de entender la complejidad” també molt interessant.

Per escoltar la conferència sobre xarxes complexes, cliqueu damunt la imatge: