Gent

Jubilacions. La Deliciosa

/

El passat 30 d’abril es jubilava en Joan Tord i amb ell acaba la història del Restaurant La Deliciosa, un restaurant històric que ell havia heretat del pare i que estava situat  a la carretera de Mataró, que coincideix amb la Nacional II o l’antic Camí Ral de Sant Adrià de Besòs. Allà ja en temps immemorials, s’hi havia fet  parada abans d’emprendre l’aventura de creuar el Besòs. Actualment l’element més característic del lloc és que hi ha la ciutat esportiva del RCE Espanyol i anteriorment la fabrica del Biscuter.

Ja m’ha tocat viure un munt de jubilacions de propietaris de restaurants. S’ha parlat molt de cuiners i de maîtres i poc dels propietaris , els quals han tingut una importància fonamental en el sector de la restauració. Ho han sigut tot: ànima, pal de paller, empenta, resistència…En recordo tants! La senyora de la casa de menjars del carrer Amargós que comptava el temps resant ‘avemarias’, el de ca l’Isidre (escorxador), el Cau a Badalona, els germans Blanc, el del carrer Notariat… En aquests restaurants hem passat moments importantíssims en les nostres vides.

La jubilació del Joan té de diferent de les anteriors que el Joan té la meva edat. Ara és la meva generació a la que li toca jubilar-se, és clar. Per sortir de la impressió he actualitzat la Guia Garlaires de Restaurants. Allà hi tinc restaurants recomanats per coneguts que considero solvents i a part he consultat diverses fonts com les recomanacions Michelin, Repsol, Atrapalo, Time Out, Google Maps (puntuació i preus). També he mirat a quins restaurants seguia Maria Nicolau a les serves xarxes socials.

És una relació esbiaixada. És subjectiva i orientada cap als meus gustos. Posaré un sol exemple,  soc molt partidari del menú diari de la Semproniana (Ada Parellada). Però és una relació oberta a les vostres recomanacions. Aqui teniu l’enllaç.

Barça 1937

/

En  Jordi Bacaria, m’ha passat una ressenya que ha fet del llibre “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas elaborada per a la revista Foreing Affairs Latinoamérica, com un cas del que s’anomena diplomàcia publica.  . N’extrec una frase: “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas relata un caso histórico de diplomacia pública deportiva, poco conocido incluso por los más de 400 millones de seguidores del Futbol Club Barcelona (Barça) en el mundo”.

[Un altra frase de la ressenya que m’ha cridat l’atenció: “El Barça siempre tuvo una identidad catalanista con un componente republicano que lo enemistó con el poder reaccionario. En 1925, el dictador Primo de Rivera clausuró el campo y obligó a dimitir a su presidente Hans Gamper, por los silbidos proferidos durante la interpretación de la Marcha Real”. Ho desconeixia]

I paro de posar cites perquè l’article no té més d’un foli.

Participo de l’alegria col·lectiva que desperta el Barça, però no el segueixo i no soc gens  entès  de futbol i em vaig quedar absolutament  sorprès quan farà cosa d’un mes vaig coincidir en un bar de menú de Sant Adrià amb un conegut molt afeccionat al futbol, taxista de professió i ‘broker d’entrades’ de partits del Barça, i li vaig comentar la intenció d’un amic meu – en Jordi Bacaria- d’escriure sobre el viatge del Barça a Mèxic l’any 37, en plena Guerra Civil i resultà que l’home sabia l’alineació d’aquell  equip (tots els noms), que la gira va ser a Mèxic i també a Nova York, que es va guanyar 25.000 dòlars, que els van ingressar a París, que aquests dòlars van ajudar el Barça l’any 40 acabada la guerra, que ell era molt amic de l’Iborra – un jugador d’aquell equip  – que l’Iborra va crear Viajes Iborra a Puebla (Mèxic)-  i que ell – el taxista- va anar a fer inversions a Mèxic orientat per el tal ‘Iborra,…també que mig equip es va quedar per allà, no van retornar, i que es van fer molt amics amb els espanyols que havien deixat Cuba quan es va perdre la colònia l’any 1898…!!!  I li vaig explicar al Jordi. 

L’iborra:

Xavier Ros-Oton

/

Pensjo que Josep Maria Ureta li dedica a Xavier Ros-Oton, un matemàtic nascut a Barcelona, que encara no ha complert els 35 anys i acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals espanyola.

En Xavier ja és  catedràtic a la UB i  ha rebut  importants reconeixements (medalla d’or Stampacchia 2021, premi Investigació Científica 2019 de la Fundació Princesa de Girona, ERC Starting Grant l’any 2018, premi Antonio Valle 2017 de la Sociedad Española de Matemática Aplicada i premi José Luis Rubio de Francia 2017 de la Real Sociedad Matemática Española).

En Josep Maria Ureta ha fet un esforç per fer entendre les investigacions d’en Xavier i l’article titulat “El món es mou per equacions… i no ho sabem prou” em sembla magnífic. A part, que a Catalunya disposem d’aquest capital humà, informativament, és més rellevant que moltes collonades que omplen els mitjans diàriament. I no solament pel capital humà sinó per la capacitat que ha tingut el sistema educatiu universitari per possibilitar aquesta carrera d’investigador.

Quimet d’Horta

//

Segons la dita popular “amb pa sobrassada i vi, el fred és bo de sofrir” , així que ahir dijous, que és el dia del jubilat que campa, i feia un fred intens, vaig anar  des de Sant Adrià, al pla de Besòs, fins al Quimet d’Horta, a la plaça Eivissa, a esmorzar mig entrepà de truita de sobrassada amb formatge i una copa de vi negre. I sí, va ser efectiu, contribuint a l’equilibri tèrmic i emocional: el fred esdevingué ‘bo de sofrir’, tal com preveu la dita . Ja sabeu doncs.

Abrigueu-vos molt també i bon cap de setmana. 

Codi deontològic dels periodistes

/

Ara fa trenta anys el Col·legi de Periodistes de Catalunya va proclamar un Codi deontològic de la professió periodística i va constituir el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) amb la finalitat de vetllar pel al seu compliment. Jo en tinc un record molt viu perquè en Quimet – el meu pare- fou secretari del CIC amb el primer president, Llorenç Gomis i amb el segon president , Francisco González Ledesma, i ell ho compartia tot. No era un secretari qualsevol, era efectiu i discret: a part de ser un professional reconegut del periodisme havia estat oficial major de l’ajuntament de Sant Adrià  i tenia unes idees molt clares sobre el que era una secretaria.

El CIC segueix  operatiu i el Col·legi de Periodistes ha commemorat la proclamació del Codi amb l’organització d’un cicle de conferències ‘Els reptes ètics del periodisme’ i també amb l’edició d’un vídeo – documental-  titulat “ L’origen del Codi” (durada 18 m.) que jo us recomano perquè és un document històric  referit a una generació de periodistes que, després de la dictadura, va impulsar un exercici ètic de l’ofici al servei de la democràcia i dels drets humans, perquè està molt ben elaborat ( no es pot dir allò que a casa el ferrer cullera de pal), és entretingut i i perquè el problema de la ètica és bàsic. Particularment m’ha impressionat quan en el minut 12:09 diversos protagonistes d’aquell codi (‘Moncho’ Gonzalez Cabezas, Salvador Alsius...) llegeixen els 12 punts del Codi; qüestions senzilles però importantíssimes.

Sant Gos

“Un gos va llepar les ferides de Sant Roc i el va curar. Per això, Barcelona venerava segles enrere la figura del Sant Gos, festivitat que se celebrava l’endemà del popular Sant Roc. En el seu dia, als gossos els era permès entrar dins les esglésies”.

Així comença l’entrevista del periodista Plàcid Garcia Planas a Griselda Saura Passarell, veterinària del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB),  que ha titulat ‘El mirall animal’ i m’ha semblat plena de sensibilitat i  molt adient per compartir-la el dia de Reis.

La Griselda, la veterinària, farà cosa de 30 anys, li va regalar un gosset schnauzer a la seva neboda, que és la meva filla Maria. No sé qui es dedica a canonitzar gossos, però  puc aportar el meu testimoni sobre la santedat del gos, al que els cosins de la Maria, l’any 2009, li van composar una rumba;  jo  vaig  aportar la lletra. Aquí l’he penjat, cliqueu sobre la foto:

 

 

 

 

 

 

De plagis, falsos plagis, autoplagis i Groucho Marx

///

Hola, punyeteros,

 El primer Nadal dels pastors és una sarsuela pastorívola obra de l’eximi Mossèn Rossend Fortunet, un organista i prevere figuerenc a qui estranyament no han beatificat encara malgrat els seus mèrits evidents:

 

Àngels del Cel han baixat a la terra

Els crits de joia s’escolten arreu

Fent-hi ressò els pastorets de la serra

Van a Betlem a adorar el bon Déu

 

La nit és clara, que sembla de dia,

la primavera ve abans que l’hivern,

seguint la llum trobarem l’establia

on ha nascut Jesús, fill de l’Etern.

 

Josep el bressa, Maria l’adora

cançons li canten alats serafins

i el Déu fet nin que d’amor per tots plora

els pastors crida amb prodigis divins.

 

Cantem, pastors, cantem

Cantem, amb alegria

Cantem, pastors, cantem

I anem cap a Betlem

 

Si la lletra és inspirada, hauríeu de sentir la partitura. Tan bona és que fins i tot els de Sitges ens van copiar i també els representen cada Nadal.

L’any que ve a Figueres celebrarem el centenari dels nostres Pastorets, de l’elenc dels quals en vaig formar part unes temporades fent diversos papers: Pastoret pròpiament dit, Angelet, Sant Miquel (noti’s com vaig pujar en l’escalafó)…, a quin més celebrat pels meus vuit indesmaiables seguidors, apart de ben ponderat per una crítica amb fama de condescendent quan no rancuniosa. La veritat és però que Nostrossenyor, per a desolació dels fans, no m’havia cridat pel camí de la sarsuela, i així va ser com em vaig dirigir cap a la més creativa funció pública, on cada matí evoco el meu passat i entro al despatx cantant: “Hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengo”. La meva veïna, que és astuta i molt bona persona, respon: “Eso es muy alarmante, eso no lo comprendo”, que és la forma que calli fins l’endemà a les vuit.

Però bé, com que em consta que sou més proclius a cosetes lleugeres i de poca monta, sapigueu que enguany la Sibil·la canta a les catedrals de Barcelona, Girona, Palma i Tarragona, a les balmes de Montserrat –aquesta és una novetat–, i a les 115 parròquies de Mallorca. Els de Girona, que sempre han de fer el pavero, la fan cantar el dia abans, i a la tarda.

No us feu els estrets i atipeu-vos d’escudella i canalons, pulardes i capons, i neules i torrons, que el món s’acaba (un any més) i el règim de gener és aquí a tocar!

 

Bones Festes i molta sort!

Au,

Iu

 

P.S.: Adjunto l’habitual divagació, en aquest cas sobre els plagis des d’una perspectiva místico-marxista.

Nadal 2022

/

Sovint s’aprofita aquestes dades per a recordar, felicitant-los,  persones estimades amb les que ja no hi tenim una relació fluida però que encara estimem. Jo tinc la sort que  Garlaires em permet mantenir aquesta relació viva tot l’any.  Tanmateix es bo compartir il·lusions col·lectives, així que  he preparat una nadala a partir d’una cançó dels Beatles. Extrec uns versos de la cançó i insereixo  tres versions musicals.

Us miro a tots

Mira l’amor que hi dorm

Mentre la meva guitarra plora suaument

Miro el terra

Miro el món

Mentre la meva guitarra plora suaument

While My Guitar Gently Weeps

 

És un missatge de pau claríssim, però, vaja, pes si algú  no ha entès així us desitjo, a la manera més convencional,  Bon Nadal i un 2023 ple d’amistat i estima.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

Antoni Negre Villavecchia

//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

1 2 3 5