Paisatge i patrimoni

L’onada ‘expat’ transforma Barcelona

//

«L’onada ‘expat’ transforma la ciutat de Barcelona» és el títol d’un magnífic  treball periodístic de Laura Aragó i Gemma Saura publicat a la Vanguardia (14/04/24). Les dades i els testimonis que aporta sobre els immigrants d’alt poder adquisitiu establerts a Barcelona son sorprenents.

Resulta també interessant veure l’informe de sisena edició del Talent International Monitor, que és una enquesta biennal realitzada per l’associació Barcelona Global en col·laboració amb el Banc Sabadell i en la que han participat més de 1.000 persones  procedents de 90 països, a més d’unes 200 empreses, centres de recerca, universitats, cambres de comerç i institucions culturals.

Una de les claus  és la reputació. L’Ajuntament de Barcelona amb la Cambra de Comerç també han elaborat l’informe Observatori Barcelona 2023 on es recullen referències a indicadors internacionals  segons els quals Barcelona és una de les millors ciutats del món ciutat per a viure, innovar o invertir.

També a La Vanguardia del 8 de maig (‘Barcelona, pol literari’) ens assabentàvem que a l’escriptora, poeta i assagista Cristina Rivera Garza (Tamaulipas, Mèxic, 1964) li acabaven  d’atorgar el premi Pulitzer i que ella s’havia instal·lat a Barcelona feia més de dos anys i que també hi havia residint una comunitat d’escriptors llatinoamericans de molt nivell citant Laura Restrepo, Juan Pablo Villalobos o Santiago Roncagliolo.

Als escriptors s’ha afegir físics, economistes, enginyers, arquitectes… Tot un fenomen.

Cristina Rivera Garza:

Casa natal de Salvador Dalí

//

Acompanyat per Jordi G.Valero , amic i company de la tertúlia del 7 Portes, dijous 15 vaig visitar la casa natal de Salvador Dalí a Figueres. És un projecte iniciat per l’alcalde Marià Lorca l’any 1995 i continuat per tots els alcaldes fins ara. Un projecte magnífic i difícil començant per la rehabilitació de la casa original de l’arquitecte modernista Josep Azemar.

I què s’hi podia fer allà un cop es té la casa rehabilitada? Veure on va néixer Dalí podria ser avorrit oi? Tampoc podia ser  museu, ni una exposició…Doncs el que han fet és muntar  un viatge per la vida sencera de Dalí. Amb uns efectes audiovisuals espectaculars, passant per les diferents estances de la casa travessem la vida de l’artista seguint les seves diferents facetes: nen, jove, amic, fill, amant, surrealista, culte, escandalós, il·lustrat… empordanès.

Per explicar el procés seguit pel projecte, li van encarregar un documental a la directora de cinema Alba Cros Pellisé, on entrevista l’equip que ha participat directa o indirectament: el director de l’equip redactor de projecte museogràfic, Dani Freixes, el director del Museu de l’Empordà,l’arquitecte municipal, el periodista Josep Playà, els responsables de l’empresa Tururut Multimedia…

No us ho perdeu. //P.D. Jo no sabia que l’oncle matern de Dalí era el propietari de la llibreria Verdaguer a la Rambla de Barcelona i que li proporcionava bons llibres. Fonamental ! //

https://www.casanataldali.cat/

Salvador Dalí i les matemàtiques

//

Des del 6 de novembre i fins el 30 d’abril es podrà veure el ‘Crist de Port Lligat’ de Salvador Dalí, al Teatre-Museu Dalí de Figueres; un quadre molt matemàtic. La relació entre Dalí la matemàtica era molt sòlida. Fins hi tot el divulgador de les matemàtiques Marcus du Sautoy dedica a aquesta relació una conferència. Tanmateix l’enllaç correspon a un extracte per la qual cosa us passo dos articles on la relació de Dalí amb les matemàtiques queda molt ben explicada. El primer és l’article La matemàtica en la creatividad de Dalí de Pedro Miguel González Urbaneja, que havia estat professor a la UB i la UPC i el segon és Dalí experience: Salvador Dalí and Maths de Silvia Benvenuti en el que també hi ha una bibliografia al final.

Salvador Dalí va promoure una reunió de savis al Museu de Figueras que es celebrà l’1 i 2 de novembre de 1985, al Museu de Figueres organitzada per Jorge Wagensberg i en la que varen participar Peter Landsberg, Günter Ludwig, René Thom, Evry Schatzman, Ramon Margalef i Ilya Prigonine. Del congrés se’n va editar un llibre titulat Proceso al azar i també se’n va fer un DVD publicar Editrama. Els vídeos es poden visualitzar gratuïtament a youtube en la seva versió original en la que s’utilitza el català a la introducció i la traducció simultània.

 

Nadal participatiu

//

Una de les singularitats d’aquest país és tenir associacions com la  Coordinadora de Pastorets de Catalunya que, a més, ja ha organitzat quatre congressos on hi ha participat gent com en Salvador Cardús, Rosa Alcoy, Pep Plaza

L’any 21 també es va crear l’Associació d’Amics de la Barretina que ja ha organitzat trobades a l’Esquirol i Cadaqués. Algú ha suggerit que preparen una revolta al món de la moda. I no podem oblidar l’associació Amics del Caganer. L’Aitana Bonmatí té la Pilota d’Or, però també té – atenció ! – una caganera.

Per a mi, tanmateix,  els campions de la participació nadalenca son l’associació del Messies Participatiu. Cada any organitzen el concert del Messies de Händel amb la participació de més de 500 cantaires. Son afeccionats a la música – metges, advocats, actors, periodistes, informàtics … – amb formació musical i també intervenen  els músics professionals començant pel director, els solistes, el cor d’orquestra i els preparadors.

Tot plegat requereix un esforç de preparació molt gran. Enguany la representació del Messies de Händel participatiu serà divendres 15 de desembre a l’Auditori. A l’enllaç es poden trobar les entrades.

I, a part dels col·lectius, per Nadal és època per pensar o recordar individualitats altruistes. Hi ha gent de bona voluntat. A Sant Adrià, per ser un lloc on hi viu gent humil, n’hem conegut moltes d’aquestes persones. La darrera acció solidària de la que he tingut coneixement ve de  Montse Gómez, que té una granja que es diu Som-hi i un cop acaba la feina, ara, en el mateix local, organitza sessions de biodansa ; la cosa va d’alegrar la vida als altres. La primera sessió es va fer a finals de novembre amb l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer. També han col·laborat en la campanya Xocolata Solidària contra el càncer infantil i més, encara més.

Postes de sol aplaudides

//

Primer de desembre ja. Els cels acolorits son freqüents . “Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa”; és el títol d’una entrada de Xavier Febrés al seu blog Apologia de la Curiositat del 27 d’octubre passat:

“A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants –tan quotidians i alhora victoriosos– en què l’horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina”.

Tal com esmenta a l’article a les platges d’Eivissa sí que aplaudeixen. Les postes de sol estiuenques de l’Illa Blanca arrenquen gairebé sempre els aplaudiments dels turistes.

I a l’Uruguai se n’ha fet un espectacle; hi vaig poder assistir. Allà, a  la petita península de Punta Ballena, hi ha l’antiga residència estival de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró que, actualment és una ciutadella, anomenada Casapueblo,  la qual inclou un museu, una galeria d’art i un hotel.

Tot està preparat per poder veure, cada tarda, la posta de sol com un espectable. Mentre el sol declina sobre el mar, l’Atlàntic, s’escolta una composició de Páez Vilaró i un fons musical del Concert d’Aranjuez. Aquí teniu un enllaç a Youtube per veure-ho i també extrec un fragment de la composició:

Gracias, Sol, por invadir la intimidad de mi atardecer y zambullirte en mis aguas. Ahora serás la luz de los peces y su secreto universo submarino. También de los fantasmas que habitan en el vientre de los barcos hundidos en trágicos naufragios.

Gracias, Sol, por regalarnos esta ceremonia amarilla. Gracias por dejar mis paredes blancas impregnadas de tu fosforescencia.

Chau, Sol. Gracias por provocarnos una lágrima al pensar que iluminaste también la vida de nuestros abuelos, de nuestros padres y la de todos los seres queridos que ya no están junto a nosotros pero que te siguen disfrutando desde otra altura. Adiós, Sol, mañana te espero otra vez…

Hi ha postes de sol hi ha les naturals i les urbanes. A Catalunya s’ofereixen vistes des de els campanars de Santa Maria del Pi,  Sant Joan de Valls, Santa Maria de Vilafranca…Com cantava en Lluís Llach el país és petit i quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren.

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

L’Estació de Portbou

/////

De Xavier Febrès al seu blog “Apologia de la curiositat”(14/09/2023):

  • “Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren… sobretot vaig voler dedicar una llarga estona a recórrer l’estació moribunda i alhora carregada de desig i necessitat de reviure. L’aparença és sens dubte pre-cadavèrica en molts aspectes, però per sota d’aquests aspectes alguns hi sentim bullir les ganes de futur. Els bons propòsits s’han de traduir en inversions públiques, en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest monument de l’era industrial, contra aquest pulmó del municipi i del país”. (entrada sensera)

Efectivament, l’alcalde de Portbou (19 anys!), ben assessorat i recolzat, promou un Pla Estratègic que pot ser molt potent i, de moment, ja ha obtingut alguns resultats  rellevants.

En relació a la catedralícia estació de Portbou estiro del fil de la història a través del llibre de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (2022)  i trobo meravelles: una cita de Maria Mercè Roca i Perich al seu llibre “La casa gran” (1990)” (*) i el llibre de Jordi Carrió i Figuerola (poeta) i Manuel Esclusa (Fotofraf) “L’estació de Portbou” (2016) que compta amb la col·laboració de Sam Abrams (pòrtic) i Marina Garcès (torvaneu) i del que s’ha fet una edició normal i una altra de bibliòfil.

Es va fer una presentació de llibre a la Fundació Tàpies al 22 de novembre del 2016 amb la intervenció de Josep Maria Bricall  que ha recollit Jordi Carrió al seu blog “Lateral:Notes al marget”. Des del meu punt de vista en Bricall és un extraordinari assagista literari. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li i va riure. Estar clar que ha fet més l’assaig tècnic que el literari, però no treu que sigui un extraordinari escriptor. Llegiu la presentació  i jutgeu vosaltres mateixos.

San Mayol ( Argentina)

/

Caps als anys 30, coincidint amb la Guerra Civil, uns catalans originaris de Vic – els Mayol – independentistes,  obreristes i de l’arquitectura i l’obra pública van construir un poblet a 510 Km de Buenos Aires a l’estil de les colònies industrials catalanes que van anomenar San Mayol. Han passat molts anys , d’aquelles utopies en queden solament les cases i ara un grup de veïns manté un projecte turístic anomenat l’Espardenya (!!!!) que ha motivat un reportatge. És simplement una curiositat,  però m’ha sorprès tant que em venia al cap alguns dels contes de Pere Calders que contenien aquell element de sorpresa i humor.

San Mayol a Wikipedia:

Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina

////

Text del mail que ha fet l’Iu Pijoan amb motiu del Corpus (L’Ou com Balla) i que inclou complementàriament el relat d’un ou amb orígens a Llocalou : Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina :

Els més fidels dels punyeteros, la guàrdia pretoriana (petroniana, que deia un antic quefe meu, convençut que tenia un pinyol tan incondicional com elegant), recordareu amb tot detall aquella ocasió en què vam endinsar-nos en el principi de Bernoulli des d’una perspectiva cristiana aplicada. Admeto, corprès, que mai no hauria pogut imaginar que aquelles divagacions primaverals sobre la dinàmica recreativa de fluids podrien convertir-se en una trista realitat. Doncs ha passat: davant la pertinaç sequera, l’Ajuntament de Barcelona, lluny d’aplicar la màxima ignasiana del “no fer mudança en temps de tribulació”, enguany ha decidit tancar l’aixeta dels brolladors que no tinguin un circuit tancat, però en alguns casos –atenció–, substituint “ce joli rajolinet que a les oques tonifica” per una columna d’aire. L’efecte serà esmaperdedor i, àdhuc, garratibant per als passavolants no imposats en la matèria, quan contemplin un ou suspès en l’aire de forma indefinida, perpetuum mobile. En fi, serà un prodigi que ni el Màgic Andreu, rei dels punyeteros i un dels tipus més simpàtics i poca-soltes que volten per aquests verals.

Vinga, no sigueu dropos i aneu-hi, que aquest any no farà calor. Ara bé, em sap greu haver d’informar-vos que a la Casa de l’Ardiaca poc que el podreu pas veure. Enllaço el fulletó de l’Ajuntament perquè trieu i remeneu. Recordeu que balla de dijous a diumenge. I que és de franc.

Au!

Ou!

Iu!

Ai, no: Iu

 

Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina

 

Rosa d’Abril

////

Bon dia, punyeteros!

Enguany la diada de Sant Jordi no cau en dia de fener, que diem els del nord, sinó en diumenge, així que podem dir que és festa festa. De fet, així és com va començar, el 1456: “desitjant que la festiuitat del dit caualler e martir lo glorios Sent Jordi sia honorificament celebrada e festinada, nosaltres dit don Johan, per la gracia de Deu Rey de Nauarra, etc., ab consentiment e approbació de la present Cort, constituym, ordonam e manam ab aquesta nostra constitució perpetualment duradora que daquí auant totes e sengles persones de qualseuol stat o condicio sien habitants en qualseuol ciutat, vila o loch del Principat de Cathalunya, Comdat de Rossello e de Cerdanya e altres al dit Principat vnits hagen a colre e fer festa lo dia del benauenturat Sent Jordi, abstenintse de totes feynes temporals axi com lo dia del sant diumenge.” A tal fi, exhortà arquebisbes, bisbes i altres prelats que “lo precedent diumenge de la dita festa manen e manar facen (…) que en virtut de sancta obediencia colguen e observen la dita festa del benauenturat Sent Jordi axi com demunt es dit”.
La disposició reial no ha resultat ser gens perpetual, ja es veu, i per acabar-ho d’adobar, el pobre Joan II és conegut amb el malnom del “Sense Fe”, per tal com vivia (sembla ser) immers en la dissipació i la lascívia, sense que ni el fet de ser el pare de Ferran “el Catòlic” l’hagi pogut redimir.als ulls de la Història.

Pel que fa als nostres quefers immediats, diu que aquest any no plourà (gaire), així que podreu voltar tranquils per places i carrers i respirar la primavera. Bé, a Barcelona ho farem veure: fa dies que, segons l’aplicació del temps del meu telèfon, la qualitat de l’aire a la ciutat és sistemàticament “nociva”, i “pitjor que la d’ahir a la mateixa hora”. No és però descartable que tot plegat sigui culpa d’uns “hackers” anti-Colau… o bé que l’app se m’hagi quedat encallada, que diríem els veteranos.

Sobre el repte, continua estructurat en les dues proves habituals, tan senzilles de superar. Cap novetat, doncs. Bé, potser sí: estic rumiant què fer amb aquells de vosaltres -pocs, un parell cada any, màxim tres- que em veniu amb excuses de mal pagador i musiqueries diverses per justificar l’injustificable. Sigueu seriosos, home, que costa el mateix que fer el tarambana!

I estimeu, per activa i per passiva.

Au,
Iu

Text de La Continuïtat