Paisatge i patrimoni

Quimet d’Horta

//

Segons la dita popular “amb pa sobrassada i vi, el fred és bo de sofrir” , així que ahir dijous, que és el dia del jubilat que campa, i feia un fred intens, vaig anar  des de Sant Adrià, al pla de Besòs, fins al Quimet d’Horta, a la plaça Eivissa, a esmorzar mig entrepà de truita de sobrassada amb formatge i una copa de vi negre. I sí, va ser efectiu, contribuint a l’equilibri tèrmic i emocional: el fred esdevingué ‘bo de sofrir’, tal com preveu la dita . Ja sabeu doncs.

Abrigueu-vos molt també i bon cap de setmana. 

D’ous, ronyons i professons

//

Bon dia tingueu, punyeteros!

Seixanta dies després de la Pasqua de Resurrecció, i passats dos anys de pandèmia, torna relluent el Corpus Christi, amb la Patum, la solemne processó, les catifes de flors i el repic de campanes, i torna també, puntual, el vivificant ou com balla.

Enguany es veu que farà tombarelles a més llocs que mai. Vegem-ho: a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Casa de l’Ardiaca, a l’Ateneu, al carrer de la Llibertat, a la Catedral, als jardins de Rubió i Lluch, al Museu Marès, al Museu Marítim, als Centres Cívics Can Deu i El Sortidor, a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a les Escolàpies de Llúria, al parc de Sant Martí, a la parròquia de la Puríssima Concepció, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, al Monestir de Pedralbes, al Seminari Conciliar, i al Taller Sant Camil del Guinardó.

Encara més: l’Ajuntament, demostrant que no es moca amb mitja màniga i que vetlla constantment pel ciutadà, ha muntat fins i tot dues fonts artificials per a l’ocasió (!): a la parròquia de Santa Maria del Taulat i a la plaça de la Virreina.

Procureu anar-lo a veure a llocs ombrívols, perquè el pronòstic meteorològic és dantesc: els claustres i patis d’edificis antics són la millor opció, prou que ho sabeu. Ara, també podeu esperar a diumenge, que diuen que refrescarà una micona i enlloc del desert de Sonora només semblarà el de Mojave.

Si us acosteu a la Ciutat Vella, és recomanable també girar una visita a la Capella de Santa Àgata del Palau Reial Major, a la Plaça del Rei, on a partir d’aquest tarda mateix s’hi pot veure l’exposició “Corpus. 700 anys de festa a Catalunya”.

Adjunto la divagació consueta, en què excepcionalment us proposo una alternativa que, si més no, segur que es desenvoluparà en condicions climatològicament més amables.

Bon Corpus, punyeteros!

Au!

Ou,

Iu

 

La Bisbal ‘Craft City’

/

Si algú viatja a Nova York i té la possibilitat i capacitat de comprar una joia a Tiffany, es pot trobar amb que aquella peça s’hagi fet en un taller de la Ciutat Vella de Barcelona. Els millors ganivets del món es fan al carrer Ramon Turró del Poblenou on s’hi ha instal·lat un artesà israelià. A Folgueroles el cisteller Joan Farré  treballa la cistelleria en paisatgisme i interiorisme a través de la seva empresa, Pont de Querós, des d’on ha col·laborat amb arquitectes com Benedetta Tagliabue o Jean Nouvel.

La promoció econòmica s’ha centrat en la (suposada) tecnologia  i de l’artesania ni se’n parla quan és un sector amb molt potencial. De cap manera es tracta d’una activitat obsoleta econòmicament. L’artesania pot incorporar tecnologia moderna, ser exportadora, facilita la cohesió del territori i de les ciutats, ocupa molta mà d’obra i fa un país més agradable per a viure.

Jo penso que si se’n fes una promoció econòmica adequada, el sector de l’artesania té tots els elements com per fer una eclosió, tal com ha passat amb el sector de la restauració. El desenvolupament del sector turístic és una bona carta que tenim, més quan es pretén promoure un turisme de qualitat.

Aquesta és l’aposta en promoció econòmica que fa l’Ajuntament de la Bisbal. Ara hi ha cinquanta artesans de diferents oficis, quaranta  dels quals estan acreditats com a mestres artesans i estan prenent mesures per atreure’n més.

Fa pocs dies La Bisbal va rebre  una certificat internacional com a Craft City i va anar-hi el Conseller d’Indústria a celebrar-ho – hi ha un Consorci d’Artesania – però jo segueixo fa temps el sector de l’artesania i crec que qui té les idees més clares en aquest país en relació a la importància d’aquest  és el regidor de promoció econòmica de La Bisbal i no pas a ningú de la Conselleria o de la Cambra de Comerç que també participa en el Consorci. Tampoc sembla massa interessat l’Ajuntament de Barcelona.

 

Josep Llorens Artigas – Joan Miró (exposició a La Pedrera)

L’urbanisme a Tarraco

//

Avui us volia recomanar uns dels  documentals d’una sèrie elaborada per RTVE sobre enginyeria romana dedicat a urbanisme i àmpliament centrat en Tarraco. El que m’ha semblat més destacable és que es parla d’urbanisme (romà) i no solament d’arquitectura, que era el més habitual,  i en segon lloc l’ús de la tecnologia en 3D per a la visualització de la decisió de la seva ubicació, l’estructura de la ciutat, l’arquitectura, els rituals, el marcatge del seu perímetre, la parcel·lació o el repartiment entre els colons. Espectacular.

No hi ha hagut manera de trobar qui son els autors del documental, però, vaja, si s’ha pogut fer aquest documental és gràcies a la important tasca arqueològica que es realitza. Solament en els 25 anys que separen el 1982 del 2007 es van efectuar  al terme municipal de Tarragona un total de 1.342 intervencions arqueològiques. Això és excavacions, seguiment d’obres, adequacions o documentacions.

Transhumància. Tradició i futur

/

Avui dedico l’entrada, en primer lloc, a les tradicions associades a la ramaderia de la mà d’un article de Joan- Ignasi Elias que em passa en Ricard Estrada: el minotaure, la vaca sagrada, l’anyell de Déu, la matança del porc, la transhumància, el refranyer, el bestiar a la literatura i a l’art. Enllaç

I en relació a la transhumància, els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic  important  a preservar i la Fundació Món Rural ha fet seu aquest objectiu i ha organitzats jornades, cursos, ha anat  actualitzant un mapa de camins i va elaborar l’estudi “Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes’ que també comença per les tradicions. Per raons ecològiques, es treballa des de diverses institucions en reactivar els pasturatges.

Tant de bo  els ramats arribessin a la llera del Besòs, seria una imatge preferible a les segadores mecàniques que tenim ara per tallar la gespa crescuda amb una aigua que paga el peatge d’AGBAR. Els ramats ja havien arribat  al Besòs.

“Normalment els carnissers barcelonins portaven els seus ramats fins el Pla de Barcelona i una vegada allà els pasturaven durant un temps en els aiguamolls de les desembocadures del Besòs i el Llobregat”

L’aprovisionament càrnic de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana. Una xarxa terrestre de comerç de Ramon Agustí Banegas López

Jo encara havia arribat a veure ramats a la llera del Besòs a  l’alçada de Montcada,  això sí, en un entorn extraordinàriament tronat.

D’ous que ballen i cases que es belluguen

////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Senyor Parellada

//

Aquesta setmana hem tingut la trista notícia que tanca el Senyor Parellada, un d’aquests restaurants que tenia identificats, en el que tenia la certesa de que s’hi podia gaudir d’una estona de felicitat. Una excel·lent cuina i bona companyia et reconcilien amb l’univers sencer, donen sentit a la vida. El restaurant del senyor Parellada era un d’aquests temples meus. Me’l va descobrir el meu pare i el vaig descobrir als meus fills i a molts amics. I ara tanca.

De record em quedo amb el seu llibre dedicat a l’alquímia del morter: “Picades. El secret de la cuina catalana. Les receptes de padrines, mestresses i fondes”.

Paisatges sonors

/

Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?

Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:

Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s

Roger Hoyos

Nadal 2020

/////

Bon dia, Punyeteros!

Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.

Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.

  NADALA DE SANT JOSEP

 La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.

 En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.

 Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./

 Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.

 Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.

 El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:

 Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors

i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.

 Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.

 I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!

 Josep Pedrals

 

https://youtu.be/8q8AqTG5C2k

 

I de propina, l’acostumat deliri, que aquest cop comença entre cerveses i acaba, és clar, en l’apocalipsi.

Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.

Bones Festes!

Iu

Els ocells

///////

De Ricard Estrada:

“En Joan-Ignasi Elies ens va fer un article que ens relaciona els ocells amb la nostra vida relacional, espiritual, la pintura i la música.

Entre festa i festa, aquest començament de desembre en Joan-Ignasi Elies, ens complau amb la segona part dels Ocells (*) i el seu impacte sobre el nostre dia a dia. El cinema, la literatura recullen la vinculació de les aus i els humans.

Gaudeix de la lectura i dels vídeos que l’acompanyen.”

          (*) 1a. Part