Deprecated: Calling get_class() without arguments is deprecated in /hosting/www/garlaires.cat/public/wp-includes/class-wp-http.php on line 329 novembre 2023 - Garlaires

novembre 2023

Postes de sol aplaudides

//

Primer de desembre ja. Els cels acolorits son freqüents . “Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa”; és el títol d’una entrada de Xavier Febrés al seu blog Apologia de la Curiositat del 27 d’octubre passat:

“A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants –tan quotidians i alhora victoriosos– en què l’horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina”.

Tal com esmenta a l’article a les platges d’Eivissa sí que aplaudeixen. Les postes de sol estiuenques de l’Illa Blanca arrenquen gairebé sempre els aplaudiments dels turistes.

I a l’Uruguai se n’ha fet un espectacle; hi vaig poder assistir. Allà, a  la petita península de Punta Ballena, hi ha l’antiga residència estival de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró que, actualment és una ciutadella, anomenada Casapueblo,  la qual inclou un museu, una galeria d’art i un hotel.

Tot està preparat per poder veure, cada tarda, la posta de sol com un espectable. Mentre el sol declina sobre el mar, l’Atlàntic, s’escolta una composició de Páez Vilaró i un fons musical del Concert d’Aranjuez. Aquí teniu un enllaç a Youtube per veure-ho i també extrec un fragment de la composició:

Gracias, Sol, por invadir la intimidad de mi atardecer y zambullirte en mis aguas. Ahora serás la luz de los peces y su secreto universo submarino. También de los fantasmas que habitan en el vientre de los barcos hundidos en trágicos naufragios.

Gracias, Sol, por regalarnos esta ceremonia amarilla. Gracias por dejar mis paredes blancas impregnadas de tu fosforescencia.

Chau, Sol. Gracias por provocarnos una lágrima al pensar que iluminaste también la vida de nuestros abuelos, de nuestros padres y la de todos los seres queridos que ya no están junto a nosotros pero que te siguen disfrutando desde otra altura. Adiós, Sol, mañana te espero otra vez…

Hi ha postes de sol hi ha les naturals i les urbanes. A Catalunya s’ofereixen vistes des de els campanars de Santa Maria del Pi,  Sant Joan de Valls, Santa Maria de Vilafranca…Com cantava en Lluís Llach el país és petit i quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren.

Dinamisme econòmic comarcal

El passat 7 de novembre es presentava  l’Anuari Econòmic Comarcal 2022 editat pel BBVA i dirigit pel catedràtic Josep Oliver. És un treball que està molt bé i cada any la seva presentació té ressò en els mitjans de comunicació. Els rankings agraden. En canvi hi ha un altre estudi que s’anomena Índex FEGP 2023–n’és autor David Moreno, soci de Activa Prospect–, que ja porta la seva 19a. edició i del que se’n parla molt poc. Es tracta d’un estudi de competitivitat que analitza les 42 comarques catalanes a partir de 50 indicadors diferents agrupats en 10 factors i l’índex resultant permet aproximar-se a les condicions que presenten els territoris per a competir en una economia globalitzada i basada en serveis intensius en coneixement i en  indústria d’alta tecnologia.

Els factors considerats son la sostenibilitat social (1), mediambiental (2),recursos humans (formació) (3), infraestructures de transport i comunicacions (4), disponibilitat de sòl per activitat (5), pols(6), accés als mercats de  clients i proveïdors(7), desenvolupament tecnològic (8), volum de mercat (9) i dinamisme empresarial (10). Poso, al final del mail,  un gràfic sintètic dels resultats comarcals per aquests factors que em sembla interessant. A l’haver-hi deu factors es poden veure els punts forts i els febles en cada comarca.

Podríem comentar el quadre llargament  – totes les comarques tenen punts forts i punts febles–-  però per veure el suc que s’hi pot treure esmentaré solament com un exemple les comarques que mostren major dinamisme empresarial amb la seva posició en el rànquing: Barcelonès (1), Gironès (4), Garraf (7), Maresme (9), Alt Empordà (18), Baix Empordà (25), Cerdanya (27), Priorat (30), Alta Ribagorça (37) i Aran (42). Si us interessa, podeu descarregar l’estudi complet a l’enllaç.

Cuina oberta en un país obert

/

Arrel del cicle  de conferències en homenatge a Jordi Nadal que van organitzar a l’Ateneu, vaig tenir oportunitat de conversar una bona estona amb un alt càrrec del Banc de Espanya que em comentava que a Madrid hi havia un restaurant de cuina catalana que ha hagut de canviar d’orientació, com a conseqüència de l’hostilitat que ha generat la política.

En oposició al que passa a Madrid, sempre m’ha semblat que s’havia d’aprofitar la diversitat cultural i projectar-la a la cuina. La nostra cuina és, per sobre de tot, mediterrània però podíem aconseguir tenir cuina Gallega tant bona o millor que a Galicia, o Asturiana. Com em fa veure l’amic Paco Solé Parellada, no hi ha cap restaurant de cuina andalusa però la cuina andalusa ha penetrat a moltes cartes. És un enriquiment cultural molt evident.

Aquesta idea m’ha vingut confirmada amb la descoberta del restaurant «El Boliche del Gordo Cabrera» (Consell de Cent , 338) , de cuina uruguaiana i d’un nivellàs extraordinari. També tenen ‘pa amb tomàquet’, i està bé que el tinguin, no desvirtua en absolut l’esperit de l’establiment. Aquest cas el puc comparar amb restaurants de Uruguai que he conegut. I tinc la sospita que també tenim restaurants japonesos i d’altres indrets  també extraordinaris, però ja no ho puc comparar amb els dels països d’origen.

Un altre cas curiós, interessantíssim, és el restaurant Bo de Bernat, d’un senyor filipí que diuen s’anomena Bernat (?) Dalisay i que fa una cuina clavada a la del restaurant Gelida on ell hi va treballar deu anys abans d’establir-se pel seu compte. El restaurant, com el Gelida, ofereix el porró, les truites, cap-i-pota i tripa…Molt bé i econòmic. Però el que és realment destacable és que es tracta d’un establiment de cuina catalana i familiar, que cada cop n’hi ha menys a Barcelona.

Rafa Cantero un gallec que, després de treballar de taxista a Barcelona i cambrer a Londres, es va establir a Roses amb un bar (restaurant petit) especialitzat en peix a la planxa. En Ferran Adrià n’era client habitual.  Recordo que tenia peix de matí i de tarda. Si no  tenia peix tancava la barraca, igual que quan baixava a Barcelona a veure el Barça. En Rafa Cantero era un gallec d’origen que va elevar la cuina catalana.

Dissortadament en Rafa va morir el passat 2 de novembre. Us passo la nota de El Punt/Avui i L’Empordà. Tot un personatge.

Per sort la nostra cuina es ben oberta, excepte amb l’escalivada per un problema lingüístic i  lògic. Segons el DIEC escalivada és un menjar fet al caliu, per tant l’escalivada al forn, malgrat molts tothom en parlin,  és impossible. A més, els mestres cuiners, encapçalats per en Lladonosa, tanquen files. Pot ser la solució seria emprar el terme ‘escalibada’, ortogràficament incorrecte, per referir-se a la impossible ‘escalivada al forn’. Però, compte, la solució pot fer emprenyar cuiners i lingüistes. Millor deixem-ho córrer i m’acomiado amb un àudio on Rafa Cantero explica a Onda Cero el truc de la cuina del peix.

 

Informació econòmica i democràcia

//

Acaba de sortir el llibre ‘Pescar el salmón’  de Yago Álvarez Barba, conegut a Twiter com ‘economista cabreado’  amb lema ‘ Periodista económico. Aprende economía para que no te joda un economista’.

A Espanya impera el que s’anomena  capitalisme d’amiguetes (‘crony capitalism’). Les empreses de sectors regulats per l’Administració pública son els que controlen realment l’Administració i per a fer-ho utilitzen els mitjans de comunicació. És un recurs més: en poden haver-hi altres com contractar parents dels polítics, alts funcionaris, etc..

Com a conseqüència, el biaix sistemàtic de la premsa salmó (l’econòmica) a Madrid a favor del capitalisme d’amiguetes és escandalós. El llibre ‘Pescar el salmon’ és una reacció  a aquest escàndol. L’Andreu Farràs, que, a més de haver estat redactor en cap i haver escrit cinc llibres, ha exercit el periodisme econòmic,  li dedica un article molt favorable al blog PAIOS. També està escandalitzat amb la situació actual.

En el llibre, tanmateix,  hi ha algunes mancances. Quan relaciona la premsa econòmica oblida,  per exemple, Via Empresa. No oblida ‘On Economia’ perquè té seu Barcelona i Madrid també.  L’autor, encara que sigui alternatiu,  dona una visió molt madrilenya de la informació econòmica. En altres indrets del món on el ‘capitalisme d’amiguetes’ no té tant pes, la informació econòmica és diferent.

Una segona mancança és no haver tingut en compte treballs fonamentals (1).

….

Jo estic convençut que, malgrat tot, el bon periodisme econòmic és possible. I el tema és fonamental perquè sense bona informació econòmica no pot haver un  bon sistema democràtic. El mercat no garanteix que el sector funcioni, ja es veu. Hi ha uns defectes consubstancials i un d’aquests defectes inevitables, sense intervenció, és la influència excessiva dels sectors regulats que controlen al controlador a través dels mitjans. Sobre això tinc escrit un llibre (2). El meu parer és que les lleis anti-monopoli haurien d’entrar en aquestes qüestions per a salvaguarda del sistema democràtic, igual com hi ha normes per a regular l’activitat dels lobbies també esbiaixada sinó es limita.

A part del que pensi jo, hi ha un debat de molt nivell. Aquests dies corria per aquí Martin Wolf presentant el seu darrer llibre «La crisis del capitalisme democrático». El tema dels mitjans de comunicació li preocupa moltíssim. L’origen del problema és que recollir informació té un cost elevat mentre que distribuir-la pot resultar fins i tot gratuït. Llavors com a solució apunta que s’imposi un impost a les xarxes socials per crear un fons que financés documentals i producció periodística seriosa.

Amb Martin Wolf es pot estar més o menys d’acord, però és un gran periodista econòmic. Recordem que en el seu dia (2006 !) fou dels pocs en  denunciar la bombolla Inmobiliaria que petaria el 2008. Amb sorna afirmava  ‘…que vinguin europeus rics a gastar i emigrants pobres a treballar i vostès (Espanya) a viure de renda…tot boom s’acaba en algun moment’ (3). [ En aquest cas ens podríem preguntar  perquè no li van fer cas? Juan José Millás, l’any 2003(!!!!) escrivia “Ese dinero que usted pierde en las burbujas a las que le arrastra la desesperación no se volatiliza: va a la cuenta de los ladrones”(4)].

Arreglar el problema de la informació econòmica ha de preocupar als demòcrates, siguin d’esquerres o de dretes.

I m’acomiado amb l’enllaç amb una article a El Economista de Josep Prats, amic garlaire, que gestiona un fons d’autor a Abante: Los siete Pecados capitales del gestor. Explica cada un dels pecats capitals i, com un bon catequista, també la mesura correctiva. És divertit, reflexiu i útil.

 

 

 

 

(1)Entre altres Bad News. How America’s Business Press missed the story of the century. Editora . Anya Schiffrin.Diversos autors (Stiglitz, Starkman…) The New Press , 2011
(2)Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió. Joaquim Perramon 2012. Pròleg de Jordi Goula
(3)Entrevista a la contra per Victor Amela. La Vanguardia (15/07/2006)
(4) Juan José Millàs. El País, 27/06/2003