Coincidint amb la castanyada, plena festa de tardor, m’acomiado amb una versió de la cançó “Les fulles mortes”. És un duet per a dos saxos interpretats pel mateix saxofonista emprant un play-back. El vaig descobrir en un concert de swing a la Casa Fuster i es diu Arthem Zulev, d’Ucraïna. L’acompanyava Federico Mazzanti, d’argentina, piano, i Olivier Rocque de França, bateria. Em van agradar molt. Parlaven castellà i feia pensar sobre com s’havia internacionalitzat el mercat musical de música en viu a Barcelona. Te un compte a YouTube que es diu Artem Sax.
Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.
Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.
El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar, és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent 44% d’origen estranger.
El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)
Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.
Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar. La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.
…
Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …
Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.
Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?
Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.
Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament 29 vegades més rics i estar molt pitjor.
El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.
Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement exporten confusió també.
Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.
…
I malgrat que es parla molt d’aranzels, em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.
Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook. No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.
Guifré Belloso ens passa el seu darrer article “Trump i el superàvit exterior alemany” per analitzar l’equilibri monetari internacional amb opinions de grans experts de tots els colors per donar i vendre.
És un tema molt difícil. Segons Joseph Stiglitz (enllaç), pel que li expliquen contactes que ell té internacionalment, negociar amb Trump és complicat, la qual cosa ell l’atribueix a l’escàs coneixement del que manega. Per exemple, cita el turisme, com a principal font d’ingressos de divises, la qual cosa Trump no en té en compte i li va a la baixa.
…
M’ha semblat molt interessant una entrevista que el professor noruec Glenn Diesen li fa a l’economista marxià Richard Wolff. Essent marxià aporta una perspectiva històrica que en aquets moments és orientativa. La qüestió és que amb Xina i els països emergents les regles de joc han canviat. Moltes mesures econòmiques que EEUU tenia força per imposar ara ja no funcionen. Amb Trump, els EEUU no solament no s’adapten a las noves regles de joc, sinó que poden debilitar-se encara més.
…
Tanmateix, en relació als països emergents hi ha coses que no m’han quadrat mai. L’any 2005, vaig visitar el taller-botiga d’un llauner de Ripoll . L’home em comentava que hi havia productes de llauna importats que sortien per sota del preu de cost del llautó, la primera matèria. Com és possible? Havent-hi uns mercats de primeres matèries internacionals competitius, això podia passar perquè el govern del país exportador on es feien aquests productes no tenia cap problema en pagar extraordinàriament bé les divises que li aportava el fabricant. El govern rep les divises a través del seu banc central, i li dona al fabricant bitllets (cromos) del propi país a un canvi bo. El fabricant no hi perd, perquè amb aquells diners pot pagar els treballadors, comprar primeres matèries i obtenir beneficis. Qui paga la diferència de preu de les llànties? Doncs el conjunt dels treballadors del país exportador. El govern espera d’aquesta manera fer-se un lloc en aquesta indústria tot desplaçant els llauners com el de Ripoll, que acabaran cobrant de la Seguretat Social.
Això no s’arregla amb aranzels. S’arregla amb una llei, com les que ja hi ha en el comerç, que no permeti vendre per sota del cost. Una llei prohibint els duros a quatre pessetes. Potser aquesta hagués estat una bona manera de defensar els sectors econòmics interns. Es curiós que Espanya, que també havia feia les mateixes pràctiques (hi havia les anomenades pessetes A i pessetes B*) permetés que bona part de la industria interna desapareixes amb el mateix procediment .
De l’Iu Pijoan
“Tan alta la follia
de l’abril!
L’abril dona la mida
de l’instint.
Amb l’abril se sospita
l’infinit.”
(V. Andrés i Estellés)
Bon dia, punyeteros,
A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.
Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!
Carpite diem, punyeteros. No badeu.
Au!
Iu
P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.
L’article d’enguany
He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”, “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?
El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.
La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat (17/09/24).
La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.
El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.
Destacaria unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols) perquè essent el dret informació un dret fonamental el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.
En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?
…
Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).
Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.
En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.
El Grup d’Investigació IAFI (UB), presidit per Dídac Ramírez, organitza un seminari anual que enguany dedica a la Xina i la seva influència. De moment Mercè Carreras-Solana, professora de la UB experta en Xina, en ha facilitat el vídeo d’un documental que compara els impactes de les polítiques de desenvolupament en diferents llocs de la Xina al 2009 i deu anys després al 2019. Ens comenta que som al 2025 i sis anys a Xina amb la pandèmia pel mig son com 30 anys a Europa i per tant aquest documental està, en part, desfasat, però serveix igualment per veure la metodologia de prova i error emprada pel govern xinès. Han tingut ensopegades però van endavant decididament.
…
I de la Xina a la geopolítica mundial. L’amic i company Jordi Ferrer ‒, UAB i Sabadell ‒ m’ha passat la transcripció del discurs al Parlament Europeu, el passat 19 de febrer de 2025 de l’economista i analista de polítiques publiques, professor Jeffrey Sachs. L’acte fou organitzat per l’exsecretari general adjunt de l’ONU i actual eurodiputat per BSW Michael von der Schulenburg. Es titulà “La geopolítica de la pau”. Quin coneixement i quin discurs ! Me n’adono de quantes coses desconec. Qüestions fonamentals i bàsiques de què passa al món.
Per veure imatges impactants de l’economia no cal anar al cinema. Al carrer Avila 103 de Barcelona hi ha un magatzem drapaire anomenat Recuperaciones Barrera on hi van molts recicladors de ferralla. Un dia a les sis de la tarda, allò semblava un formiguer amb tota aquella gent, molt pobre, principalment senegalesos, entrant i sortint amb els seus carretons de supermercat plens o buits.
L’Ajuntament de Barcelona (serveis de neteja), que gasta més de 300 euros anuals és el principal contractista final i va encarregar un estudi/enquesta a la UB i els principals investigadors, Federico Demaria, Daniele Vico i Julián Porras Bulla, han fet un article per 5 Cèntims (20/11/2024) titulat “La paradoxa del reciclatge: “Com els treballadors més essencials de Barcelona queden fora del sistema”. També Antonio Cerrillo es va fer ressò del treball de la UB amb un article en el que aporta moltes dades (La Vanguardia 30/05/2024)
Resulta que a Barcelona hi ha més de 3.000 recicladors informals que, de mitjana, guanyen uns 20 euros al dia. Aquests recicladors recullen al voltant de 120 kg de ferralla per persona i dia. Reciclant més de 100.000 tones de metall anualment contribueixen significativament al reciclatge de metalls de la ciutat.
Malgrat aquesta contribució, els recicladors pateixen una marginació legal, econòmica i laboral. No tenen papers, contracte, guanyen misèria, no tenen llar… un desastre i s’estudien solucions.
Un dels pocs economistes que jo havia vist preocupar-se d’aquestes temes era el professor Jacint Ros Hombravella. S’interessava particularment per l’evolució dels preus d’aquests materials ja que una davallada de preus podia tenir conseqüències devastadores sobre aquesta gent. Això no es tracta a l’estudi, que d’altra banda, està molt bé i que s’hagi encarregat i fet.
…
El tema de la immigració es complex i està sent molt debatut. Vaig escoltar fa poc una conferència de Jesús Fernandez Villaverde a la Fundació Rafael del Pino (12/12/24). Proposava prohibir la immigració. Taxatiu: sí als immigrants amb un doctorat no a la resta per raons fiscals ja que la despesa social (educació, sanitat, pensions…) al llarg de la seva vida seria superior a la seva contribució en impostos. També proposava estimular l’augment de la fecunditat dels espanyols. Tanmateix, segur que hi han espanyols deficitaris fiscalment pel conjunt de la seva vida. Penso que ho hauria de considerar aportant dades i anàlisi.
El problema té que veure molt amb el model productiu. S’hagués hagut de tenir en compte l’avís que ens feia fa molt de temps Martin Wolf, veient ja que la bombolla immobiliària petaria (La Vanguardia 15/07/2006). La cosa anava així:
–Martin Wolf. (en referència a les enormes inversions que s’havien fet en el sector immobiliari privat)… ¿Cómo podrán devolver ustedes tanto dinero si no invierten en producir bienes para exportar?
–Víctor Amela. Fácil: ¡atraeremos hacia aquí a más y más europeos con dinero en los bolsillos!
–MW. Hacer de España la Florida de Europa… Bueno, ésa es la visión optimista del asunto, pero es un monocultivo, y si flojease…
‒VA. Siempre podremos vender sol, mar y paisajes (mientras no los machaquemos).
–MW. Ya, ya… Que vengan europeos ricos a gastar y emigrantes pobres a trabajar. Y ustedes, a vivir de la renta… Es una opción, pero … no sé si eso dará para todo y para todos.
Les conseqüències d’aquella disbauxa sostinguda fins ara estan magníficament explicades en aquest article de Xavier Roig
Sobre la immigració directament, Jordi Roca Jusmet m’ha enviat un article que em sembla molt recomanable. És una recensió a la Revista Economia Crítica de llibre «Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide» de Hein de Hass (Ed. Península 2024)
El llibre, que tracta el problema amb profunditat, parla també del problema fiscal esmentat abans i el relativitza molt. Però vaja, temes complexes deuen requerir també solucions complexes i imaginatives atenent la diversitat de factors i circumstàncies.
Acabades les festes de Nadal toca “sant tornem-hi”. El debat de l’habitatge segueix intens. Des de que ho vam tractar a GARLAIRES l’octubre del 24 amb un article de Jaume Miranda se n’ha parlat moltíssim . El problema deriva d’un mal plantejament de fa molts anys Com explica en Santiago Niño “El 1958, el ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, va dir ‘España ha de ser un país de propietarios, no de proletarios” (On Economia 29/12/24) ) i en un període relativament curt l’habitatge va acabar en la cadena especulativa. Més o menys hi ha un consens en que les coses s’han fet malament.
La qüestió, tanmateix, és com trobar ara una solució. No és gens fàcil i s’està debaten molt. Una de les mesures que apunta Andreu Mas-Colell en el seu article “És l’hora de l’habitatge” (Ara, 1/12/24) i que m’ha sembla particularment interessant és la següent :
- “Que el propietari d’una casa unifamiliar vegi que convertir-la en vuit habitatges li sortirà molt a compte. O que el propietari d’un pis de l’Eixample de Barcelona el pugui subdividir en dos sense demanar la conformitat dels veïns. És cert: aquests propietaris faran diners. Estan en una posició privilegiada. Però si exploten el seu privilegi construint, i no simplement apujant el lloguer, el fi desitjat s’obtindrà: l’oferta augmentarà i la pressió sobre el lloguer baixarà. Surt a compte”.
En Santiago Montero ens aporta també la seva reflexió a “Habitatge, preus i impostos”.