Els costos per a la democràcia de la corrupció

//

De Guifré Belloso:

Corrupción y Política, los costes de la democràcia” és el llibre pòstum de Javier Pradera que no es va atrevir a pública en vida i ho va publicar Galaxia Gutenberg al 2014 mentre que el text està escrit 20 anys abans al 1994 en plena tempesta d’escàndols  i sense que encara existís cap eina d’intel·ligència artificial aplicada a la corrupció. La capacitat d’innovació en aquest àmbit mai em deixarà de sorprendre. Si hi havia algú ben informat en aquest país era Javier Pradera i hem d’estar agraïts de que ens deixi el seu  testimoni de primera mà de la història contemporània d’Espanya amb tret afinat: la corrupció institucional fruït de dues tendències molt clares, la professionalització de la política i el canvi de posició – des de la Transició – dels partits dintre de la democràcia, especialment dels aparells dels partits. En Quim Perramon m’ha animat a fer-vos cinc cèntims per que és un tema que sé l’interessa.”

El resum de nou pàgines té tres parts, una primera d’antecedents, la segona sobre la professionalització de la política i la tercera sobre els partits amb un sucós anàlisi de les finances dels partits i com s’explica el finançament il·legal. Gràcies Guifré !

Donar carbasses

Aquesta setmana hem sabut que l’Informe Pisa havia donat magnífiques carbasses al sistema educatiu català. No vull entrar en què passa, però m’ha semblat que pot ser interessant un article de Claudia Upkau a 5 Cèntims (23/11/23) on resumeix els resultats d’un experiment de control aleatori a Catalunya i Madrid en el rendiment educatiu d’estudiants d’entorns desfavorits amb tutories extraescolars en línia. És possible que les autoritats estiguin recavant dades a gran  escala que després no fan servir i l’article és una mostra de lo molt que es podria aconseguir. A part, tinc la impressió que els mestres i professors saben el que passa; es qüestió de preguntar.

Informació econòmica i democràcia

//

Acaba de sortir el llibre ‘Pescar el salmón’  de Yago Álvarez Barba, conegut a Twiter com ‘economista cabreado’  amb lema ‘ Periodista económico. Aprende economía para que no te joda un economista’.

A Espanya impera el que s’anomena  capitalisme d’amiguetes (‘crony capitalism’). Les empreses de sectors regulats per l’Administració pública son els que controlen realment l’Administració i per a fer-ho utilitzen els mitjans de comunicació. És un recurs més: en poden haver-hi altres com contractar parents dels polítics, alts funcionaris, etc..

Com a conseqüència, el biaix sistemàtic de la premsa salmó (l’econòmica) a Madrid a favor del capitalisme d’amiguetes és escandalós. El llibre ‘Pescar el salmon’ és una reacció  a aquest escàndol. L’Andreu Farràs, que, a més de haver estat redactor en cap i haver escrit cinc llibres, ha exercit el periodisme econòmic,  li dedica un article molt favorable al blog PAIOS. També està escandalitzat amb la situació actual.

En el llibre, tanmateix,  hi ha algunes mancances. Quan relaciona la premsa econòmica oblida,  per exemple, Via Empresa. No oblida ‘On Economia’ perquè té seu Barcelona i Madrid també.  L’autor, encara que sigui alternatiu,  dona una visió molt madrilenya de la informació econòmica. En altres indrets del món on el ‘capitalisme d’amiguetes’ no té tant pes, la informació econòmica és diferent.

Una segona mancança és no haver tingut en compte treballs fonamentals (1).

….

Jo estic convençut que, malgrat tot, el bon periodisme econòmic és possible. I el tema és fonamental perquè sense bona informació econòmica no pot haver un  bon sistema democràtic. El mercat no garanteix que el sector funcioni, ja es veu. Hi ha uns defectes consubstancials i un d’aquests defectes inevitables, sense intervenció, és la influència excessiva dels sectors regulats que controlen al controlador a través dels mitjans. Sobre això tinc escrit un llibre (2). El meu parer és que les lleis anti-monopoli haurien d’entrar en aquestes qüestions per a salvaguarda del sistema democràtic, igual com hi ha normes per a regular l’activitat dels lobbies també esbiaixada sinó es limita.

A part del que pensi jo, hi ha un debat de molt nivell. Aquests dies corria per aquí Martin Wolf presentant el seu darrer llibre «La crisis del capitalisme democrático». El tema dels mitjans de comunicació li preocupa moltíssim. L’origen del problema és que recollir informació té un cost elevat mentre que distribuir-la pot resultar fins i tot gratuït. Llavors com a solució apunta que s’imposi un impost a les xarxes socials per crear un fons que financés documentals i producció periodística seriosa.

Amb Martin Wolf es pot estar més o menys d’acord, però és un gran periodista econòmic. Recordem que en el seu dia (2006 !) fou dels pocs en  denunciar la bombolla Inmobiliaria que petaria el 2008. Amb sorna afirmava  ‘…que vinguin europeus rics a gastar i emigrants pobres a treballar i vostès (Espanya) a viure de renda…tot boom s’acaba en algun moment’ (3). [ En aquest cas ens podríem preguntar  perquè no li van fer cas? Juan José Millás, l’any 2003(!!!!) escrivia “Ese dinero que usted pierde en las burbujas a las que le arrastra la desesperación no se volatiliza: va a la cuenta de los ladrones”(4)].

Arreglar el problema de la informació econòmica ha de preocupar als demòcrates, siguin d’esquerres o de dretes.

I m’acomiado amb l’enllaç amb una article a El Economista de Josep Prats, amic garlaire, que gestiona un fons d’autor a Abante: Los siete Pecados capitales del gestor. Explica cada un dels pecats capitals i, com un bon catequista, també la mesura correctiva. És divertit, reflexiu i útil.

 

 

 

 

(1)Entre altres Bad News. How America’s Business Press missed the story of the century. Editora . Anya Schiffrin.Diversos autors (Stiglitz, Starkman…) The New Press , 2011
(2)Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió. Joaquim Perramon 2012. Pròleg de Jordi Goula
(3)Entrevista a la contra per Victor Amela. La Vanguardia (15/07/2006)
(4) Juan José Millàs. El País, 27/06/2003

Recull de premsa d’Ignasi Belda

Setmana del  23/02/2024

Ciencia / Exploración espacial

El jefe de inteligencia del Congreso alerta de una “amenaza seria para la seguridad nacional” (lavanguardia.com)

El laboratorio de los mini-robots ‘insectos’ del doctor Néstor | Crónica (elmundo.es)

Las baterías de sodio y la recarga inalámbrica nos acercan al sueño de coches eléctricos más baratos y con mayor autonomía (theconversation.com)

La IA podría salvar al planeta de un evento de extinción masiva y localizar vida extraterrestre (theconversation.com)

Odysseus, nave espacial de EE.UU,. regresa a la Luna tras medio siglo de paréntesis y frustración (lavanguardia.com)

El coste oculto de las turbinas eólicas marinas que puede hacerlas inviables a largo plazo (elconfidencial.com)

Tecnología

El mayor peligro para la ciberseguridad son los fallos humanos: así podemos evitarlos (theconversation.com)

Microsoft invierte 1950 millones de euros en España: la IA por bandera y los centros de datos como clave de todo (lavanguardia.com)

El paciente al que se le implantó un chip de Neuralink puede controlar el ratón con el pensamiento, dice Musk | Salud (elmundo.es)

Hacienda ya vigila más si vendes en Wallapop o Vinted: así es la nueva normativa (lavanguardia.com)

Geopolítica

¿Pretende Rusia poner armas nucleares en el espacio? (theconversation.com)

‘Tierras raras’, un nombre poco afortunado para el talón de Aquiles de la transición energética (theconversation.com)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

ex-Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

//

Ja estan a youtube  el vídeos de les dues darreres sessions  de l’homenatge a Jordi Nadal a l’Ateneu. El 19 de juny es va tractar de la segona revolució industrial (Video) i el 18 de setembre es va tractar de les fites i reptes de la tercera revolució tecnològica a l’albada del Segle XXI  (Vídeo)

A la clausura de la darrera sessió, en Jordi Catalan, catedràtic d’història de la UB i organitzador del cicle em va dedicar unes paraules molt amables que va provocar l’aplaudiment del públic de la sala i dels membres de la mesa entre els que hi havia el president Pere Aragonès i la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola. L’enllaç al vídeo està posat en el minut que en Jordi em menciona.

Amb aquest aplaudiment també m’acomiado de Ponent de la Secció d’Economia ja no m’he tornat a presentar a les eleccions de ponent.

Estic molt content de la tasca realitzada gràcies a una sèrie de persones i que podeu trobar al canal de la Secció d’Economia a Youtube: el cicle esmentat d’homenatge a Jordi Nadal amb Jordi Catalan, Economia li Filosofia, Economia i Teatre amb Guillem Lopez Casasnovas, canvi tecnològic amb Paco Solé Parellada, Futbol amb Miquel Àngel Barrabia I, II, la transició hídrica amb el canvi climàtic amb Joan Gaya, la geoinformació amb Jaume Miranda, Institucions culturals amb Miquel Àngel Barrabia I, II, el ferrocarril amb Santiago Montero i Carles Viader, les sortides de la Gran Recessió amb Jordi Catalán, el pensament econòmic català amb Francesc Artal i Francesc Roca (sense vídeo a Youtube) i freakonomics amb Francesc Dilmè. Deu n’hi do.

I ara què ? Doncs, col·laboraré amb el nou ponent – Miquel Àngel Barrabia – i ja estic preparant un tema: ECONOMIA I HUMOR. I també si algú té una proposta que ho digui.

M’acomiado també amb la foto de la campanya electoral de fa tres anys:

Personatges ben curiosos

/

I arribem als solstici d’estiu. Pensant en les vacances i en possibles estones lúdiques, deixant problemes de banda, m’acomiado amb tres personatges ben curiosos:

Jordi Gaspar, ex directiu de Telefònica que es professionalitza com a músic. Entrevista a Via empresa + Interpretació de baix  a YouTube.

Moisés Tibau. Fotoperiodista reconvertit a pescador. També ceramista i pintor. Retrat de Xavier Febrés amb menció al New York Times.

Josep Maria Mainat. Cantant i Productor de TV. Afeccionat a la ciència i autor del llibre Ciència optimista. Us passo l’enllaç al seu canal a Youtube. A Twiter  hi penja problemes de matemàtica recreativa.

Salut

Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina

////

Text del mail que ha fet l’Iu Pijoan amb motiu del Corpus (L’Ou com Balla) i que inclou complementàriament el relat d’un ou amb orígens a Llocalou : Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina :

Els més fidels dels punyeteros, la guàrdia pretoriana (petroniana, que deia un antic quefe meu, convençut que tenia un pinyol tan incondicional com elegant), recordareu amb tot detall aquella ocasió en què vam endinsar-nos en el principi de Bernoulli des d’una perspectiva cristiana aplicada. Admeto, corprès, que mai no hauria pogut imaginar que aquelles divagacions primaverals sobre la dinàmica recreativa de fluids podrien convertir-se en una trista realitat. Doncs ha passat: davant la pertinaç sequera, l’Ajuntament de Barcelona, lluny d’aplicar la màxima ignasiana del “no fer mudança en temps de tribulació”, enguany ha decidit tancar l’aixeta dels brolladors que no tinguin un circuit tancat, però en alguns casos –atenció–, substituint “ce joli rajolinet que a les oques tonifica” per una columna d’aire. L’efecte serà esmaperdedor i, àdhuc, garratibant per als passavolants no imposats en la matèria, quan contemplin un ou suspès en l’aire de forma indefinida, perpetuum mobile. En fi, serà un prodigi que ni el Màgic Andreu, rei dels punyeteros i un dels tipus més simpàtics i poca-soltes que volten per aquests verals.

Vinga, no sigueu dropos i aneu-hi, que aquest any no farà calor. Ara bé, em sap greu haver d’informar-vos que a la Casa de l’Ardiaca poc que el podreu pas veure. Enllaço el fulletó de l’Ajuntament perquè trieu i remeneu. Recordeu que balla de dijous a diumenge. I que és de franc.

Au!

Ou!

Iu!

Ai, no: Iu

 

Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina

 

Rosa d’Abril

////

Bon dia, punyeteros!

Enguany la diada de Sant Jordi no cau en dia de fener, que diem els del nord, sinó en diumenge, així que podem dir que és festa festa. De fet, així és com va començar, el 1456: “desitjant que la festiuitat del dit caualler e martir lo glorios Sent Jordi sia honorificament celebrada e festinada, nosaltres dit don Johan, per la gracia de Deu Rey de Nauarra, etc., ab consentiment e approbació de la present Cort, constituym, ordonam e manam ab aquesta nostra constitució perpetualment duradora que daquí auant totes e sengles persones de qualseuol stat o condicio sien habitants en qualseuol ciutat, vila o loch del Principat de Cathalunya, Comdat de Rossello e de Cerdanya e altres al dit Principat vnits hagen a colre e fer festa lo dia del benauenturat Sent Jordi, abstenintse de totes feynes temporals axi com lo dia del sant diumenge.” A tal fi, exhortà arquebisbes, bisbes i altres prelats que “lo precedent diumenge de la dita festa manen e manar facen (…) que en virtut de sancta obediencia colguen e observen la dita festa del benauenturat Sent Jordi axi com demunt es dit”.
La disposició reial no ha resultat ser gens perpetual, ja es veu, i per acabar-ho d’adobar, el pobre Joan II és conegut amb el malnom del “Sense Fe”, per tal com vivia (sembla ser) immers en la dissipació i la lascívia, sense que ni el fet de ser el pare de Ferran “el Catòlic” l’hagi pogut redimir.als ulls de la Història.

Pel que fa als nostres quefers immediats, diu que aquest any no plourà (gaire), així que podreu voltar tranquils per places i carrers i respirar la primavera. Bé, a Barcelona ho farem veure: fa dies que, segons l’aplicació del temps del meu telèfon, la qualitat de l’aire a la ciutat és sistemàticament “nociva”, i “pitjor que la d’ahir a la mateixa hora”. No és però descartable que tot plegat sigui culpa d’uns “hackers” anti-Colau… o bé que l’app se m’hagi quedat encallada, que diríem els veteranos.

Sobre el repte, continua estructurat en les dues proves habituals, tan senzilles de superar. Cap novetat, doncs. Bé, potser sí: estic rumiant què fer amb aquells de vosaltres -pocs, un parell cada any, màxim tres- que em veniu amb excuses de mal pagador i musiqueries diverses per justificar l’injustificable. Sigueu seriosos, home, que costa el mateix que fer el tarambana!

I estimeu, per activa i per passiva.

Au,
Iu

Text de La Continuïtat

 

 

 

De plagis, falsos plagis, autoplagis i Groucho Marx

///

Hola, punyeteros,

 El primer Nadal dels pastors és una sarsuela pastorívola obra de l’eximi Mossèn Rossend Fortunet, un organista i prevere figuerenc a qui estranyament no han beatificat encara malgrat els seus mèrits evidents:

 

Àngels del Cel han baixat a la terra

Els crits de joia s’escolten arreu

Fent-hi ressò els pastorets de la serra

Van a Betlem a adorar el bon Déu

 

La nit és clara, que sembla de dia,

la primavera ve abans que l’hivern,

seguint la llum trobarem l’establia

on ha nascut Jesús, fill de l’Etern.

 

Josep el bressa, Maria l’adora

cançons li canten alats serafins

i el Déu fet nin que d’amor per tots plora

els pastors crida amb prodigis divins.

 

Cantem, pastors, cantem

Cantem, amb alegria

Cantem, pastors, cantem

I anem cap a Betlem

 

Si la lletra és inspirada, hauríeu de sentir la partitura. Tan bona és que fins i tot els de Sitges ens van copiar i també els representen cada Nadal.

L’any que ve a Figueres celebrarem el centenari dels nostres Pastorets, de l’elenc dels quals en vaig formar part unes temporades fent diversos papers: Pastoret pròpiament dit, Angelet, Sant Miquel (noti’s com vaig pujar en l’escalafó)…, a quin més celebrat pels meus vuit indesmaiables seguidors, apart de ben ponderat per una crítica amb fama de condescendent quan no rancuniosa. La veritat és però que Nostrossenyor, per a desolació dels fans, no m’havia cridat pel camí de la sarsuela, i així va ser com em vaig dirigir cap a la més creativa funció pública, on cada matí evoco el meu passat i entro al despatx cantant: “Hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengo”. La meva veïna, que és astuta i molt bona persona, respon: “Eso es muy alarmante, eso no lo comprendo”, que és la forma que calli fins l’endemà a les vuit.

Però bé, com que em consta que sou més proclius a cosetes lleugeres i de poca monta, sapigueu que enguany la Sibil·la canta a les catedrals de Barcelona, Girona, Palma i Tarragona, a les balmes de Montserrat –aquesta és una novetat–, i a les 115 parròquies de Mallorca. Els de Girona, que sempre han de fer el pavero, la fan cantar el dia abans, i a la tarda.

No us feu els estrets i atipeu-vos d’escudella i canalons, pulardes i capons, i neules i torrons, que el món s’acaba (un any més) i el règim de gener és aquí a tocar!

 

Bones Festes i molta sort!

Au,

Iu

 

P.S.: Adjunto l’habitual divagació, en aquest cas sobre els plagis des d’una perspectiva místico-marxista.

1 2 3 6