setembre 2022

Carla Simon al Consell del Cent

/

Us passo l’enllaç del vídeo del pregó de la Carla Simon a les Festes de la Mercè (ja està preparat per a que s’obri en el minut en que ella parla i dura 33 minuts). Com va afirmar, se li dona millor fer guions que pregons, així que va presentar un vídeo sobre immigració fets per joves participants en el projecte  d’un taller de cinema. La direcció (composició)  del vídeo és d’ella. Un magnífic regal per a la ciutat.

Al Saló de Cent ja es veien pocs homes amb corbata. Que s’hagi perdut la corbata no és cap problema, el problema és que es veien desarreglats, començant per Miquel Iceta, que seia a l’espai de les autoritats i era el més visible. La jaqueta se li obria i la camisa blanca li realçava una panxa prominent. Aquest any tocava l’agermanament amb Roma i a mi em sembla que allà, amb corbata o sense, saben vestir millor; tenen aquest coneixement.

Salvar el ‘sistema’

Vaig veure  YouTuve un documental de la cadena ARTE titulat “Sexe, pouvoir et argent : La vie sans limites de Juan Carlos, ancien roi d’Espagne” que em va agradar molt i el tenia per comentar-lo a GARLAIRES perquè essent extraordinàriament escandalós i tenir 360 mil visualitzacions no havia tingut cap ressò en els mitjans.

Però resulta que, des d’aquest mes setembre, la Plataforma  HBO emet un documental titulat ‘Salvar al Rey’ que està arrasant mediàticament i que ha copiat l’estructura i moltes idees del documental francès del documental d’ARTE, encara que no totes.  Per exemple al Documental d’HBO surt el rei dient que quan vivien a Roma no tenien per a pagar el lloguer i al documental francès s’explica  que no els va faltar mai res, estaven pagats pel règim.

Treuen el draps bruts del rei (els coneguts) però també el justifiquen; per exemple es diu que es va rodejar de males companyies. Un defecte del documental és que parlen ex-agents dels serveis secrets,  amants, els periodistes més importants de l’època, banquers, exministres …  molts dels quals van participar en  tapar la llarga llista d’escàndols de la casa reial; tenen poca credibilitat.

També sorprèn que es parla sobre la inviolabilitat del Rey i de l’article  56 de la constitució però no es demanen responsabilitats als autors d’accions delictives per cobrir el Rei  com l’assalt a la casa de Barbara Rey o Corina i, en general, per la malversació de diners públics .

El director del documental d’HBO és Santiago Acosta Gallo, que treballa habitualment per a Mediaset (Telecinco) i és nebot de Federico Gallo, periodista, ex-governador civil de Barcelona i membre, per designació del Rei,  del govern provisional constituït durant les hores del Cop d’Estat de Tejero, que segons algun dels entrevistats va organitzar el propi rei.

Malgrat tots els biaixos, a mi em sembla que cal veure el documental, és un tros de la història de l’Estat Espanyol, en la que es veu com funciona el sistema. Una altra cosa és a la conclusió que s’arribi. Al Rei l’Estat,  li tolera i li facilita la corrupció i les aventures sexuals fins que s’enamora de Corina i es vol separar. Llavors  es considera que posa en perill la monarquia i es despleguen els mitjans per a fer-lo abdicar.

Evidentment es vol salvar la monarquia, però el sistema queda ben retratat. La defensa dels valors democràtics sembla un mer oportunisme.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

Minotaures, gegants i capgrossos

///

S’ha parlat molt del llibre de Manel Pérez ‘La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida‘ (Ed. Península), però us passo l’article de Josep-Maria Ureta a PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) titulat “Un Minotaure en el procés”.  Comença amb l’acte de presentació al Cercle d’Economia, explica qui hi havia…i comenta el llibre en base al seu propi coneixement (experiència) del que és el país… M’ha agradat molt,  celebro que me l’hagi enviat i el comparteixo.

Diumenge 11 de setembre acaba la Festa Major de Sant Adrià amb un castell de focs al Parc del Litoral on s’està maquinant  un ‘pilotaso‘ urbanístic ‘plagad’ de vicis econòmics i ambientals dels que no s’expliquen  al Cercle d’Economia, ni a la Universitat ni en lloc. Els qui manen son els del ‘totxo’ i així va el país. Però quan veus que, tot i els anys que tenen les tradicions, els capgrossos i els gegants s’assemblen tant als que manen, penses que, mentre no manqui un bon arròs i puguem riure de tot plegat, visca la Festa Major i la Diada. La pregunta que li proposaria al Josep Maria Ureta és per a quins líders del país el seu bust podria servir de model per fer un gegant i quins per a fer-ne un cap-gros i quins cap de les dues possibilitats?

The Hot Sardines

Començo encarant el curs amb la cançó “Running Wild” de la banda americana ‘The Hod Sardines” que he descobert aquestes vacances per suggeriment dels algoritmes IA de Google que consideren que em tenen clitxat i en part és cert, però només en part.

Musicalment dec ser fàcil de catalogar per Google, però jo trio la música segons el meu estat d’ànim, no és ja que pugui estar content o trist, és que quan , per exemple, faig exercí, trio cançons segons el que considero que necessito en aquell precís moment que pot variar moltíssim. No és el mateix una música per a fer abdominals que per a caminar sobre la cinta a 6 Km/h o a  5 km/h amb inclinació del 5%.

També m’agrada la música de fons a l’hora de menjar i no és el mateix la música adient per un fricandó que per una paella, encara que hi ha temes com les cançons napolitanes d’en Pavarotti, que si la cuina és de primera, en un context no massa allunyat de la Mediterrània,  son sempre adients.

I si em sembla que una determinada música predisposa l’ànim per un començament de curs, l’algorisme de Google fins aquí, de moment, no hi arriba. O potser sí ? Deia en Woody Allen que escoltant Wagner li venien ganes d’envair Polònia. A veure si l’algoritme de Google sabia alguna cosa de la invasió d’Ucraïna per part dels russos ?