La llei de rendiments decreixents, que formulà David Ricardo, afirma que cada vegada s’obtindrà menys producció addicional quan s’afegeixin quantitats addicionals d’un input mentre els altres inputs romanguin constants. Això s’aplicava al sòl agrari. A mesura que t’allunyaves del centre el rendiment decreixia fins arribar a cero (igualtat ingressos i despeses). Si , per qualsevol raó, per exemple millores de transport, es produís una millora que desplacés el ‘rendiment cero’, tots els rendiments es veurien afectats positivament. Aquesta idea la considerà Pasqual Maragall a la seva tesi doctoral i pogué portar-la a la pràctica. Si arregles Torre Baró, se’n beneficia des de Sant Andreu a l’Eixample o Pedralbes i tota la AMB.
Tant ho va aplicar, que economistes molt rellevants, com ara en Cinto Ros Hombravella, consideraven que les transformacions assolides per la política urbanística de Maragall als barris, superava a les dels Jocs Olímpics.
Explico això després de veure la pel·lícula ‘El 47’ que em va impressionar i on en Pasqual Maragall també n’és protagonista. A part de la tesi, era una gran persona. El vaig conèixer com a professor a la UAB, com a president d’Iniciatives on jo treballava i també a Sant Adrià on ell i l’Hereu van ser els alcaldes que ens van tractar amb més respecte i consideració. El protagonistes son un lluitadors socials, per necessitat i per tirar endavant. Uns lluitadors molt propers. I en Maragall, no se si de la manera com explica la pel·lícula, però els hi va fer cas i costat que és una cosa extraordinària.
Si aneu a veure-la – ho recomano- tranquils que no va d’economia, és emotiva totalment, però sí, hi ha un fons econòmic rellevant.
