De Ricard Estrada:
“En Joan-Ignasi Elies ens va fer un article que ens relaciona els ocells amb la nostra vida relacional, espiritual, la pintura i la música.
Entre festa i festa, aquest començament de desembre en Joan-Ignasi Elies, ens complau amb la segona part dels Ocells (*) i el seu impacte sobre el nostre dia a dia. El cinema, la literatura recullen la vinculació de les aus i els humans.
Gaudeix de la lectura i dels vídeos que l’acompanyen.”
(*) 1a. Part
En Josep Maria Ureta em passa un article impactant que ha fet pel blogpost Paios (periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris) sobre un llibre Jordi Amat titulat “ El fill de xofer. Els fils secrets del poder. Ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Extret del desenllaç:
Jordi Amat … no es pot estar de dir que el llibre que ha fet li ha costat “escriure aquesta narració desagradable i apaivagadora”, lamenta el dolor que causa llegir-lo però creu que escriure’l era “moralment discutible però socialment necessari”.
L’article m’ha fet venir al cap l’expressió ‘dona-li passada’ que solia emprar la meva àvia i que il·lustra que venim d’una tradició on el sistema crea energúmens (posseïts pel dimoni segons la definició del Diec).
La necessitat social del llibre entenc que deu estar sobretot en que serveixi per a evitar futures situacions d’abús de poder i, francament, quan llegeixes les notícies segueix veient personatges que ‘fan més por que una pedregada’, en expressió de la meva mare. L’index d’energúmens (IE) segueix disparat; la qualitat democràtica és baixa.
Em presento a unes eleccions a Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès. No és la primera vegada que concorro a unes eleccions. He anat dues vegades en llistes electorals a l’Ajuntament de Sant Adrià i em vaig presentar a vocal de la Societat Catalana d’Economia. A les eleccions municipals hi anava invitat per algú que em demanava col·laborar amb el seu projecte i era un més, i a la Societat Catalana d’Economia no s’hi presentava ningú i vaig ser escollit amb el vot, o millor dit amb el vist-i-plau, de la Junta. Hi havien quatre gats i no van ni alçar la mà, van dir allò de ‘molt bé home’.
Aquesta vegada és diferent. No vaig en una llista i no soc l’únic. Hi ha molta gent a l’Ateneu que penso que ho podria fer millor que jo, però no s’hi presenten.
Amb això del Covid – no se pas qui anirà a votar un 29 d’octubre amb el bar tancat- l’Ateneu ha distribuït, mitjançant el Butlletí digital, el programa i una Carta al Soci(a), que he fet molt a gust. També m’han demanat unes fotos. La del programa podria servir per a qualsevol cartell electoral, en canvi, la de la Carta és més heterodoxa, encara si llegiu la Carta us semblarà absolutament coherent i seriosa. A baix la teniu.
No m’aventuro en relació al resultat. Com diu la dita (muy castiza): “catedrático és quien de cinco tiene tres’ . De moment en tinc tres, però no de cinc sinó de quatre-cents trenta-tres.
Quim
El passat 28 de setembre de 2020 el nostre company de la penya dels Garlaires Dr. Miquel Carreras va llegir el seu discurs d’entrada con a Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. El títol del discurs va ser “Aproximació i Reflexions entorn de l’envelliment i les seves manifestacions cutànies“.
Felicitats Miquel.
Tenia la possibilitat de fer una visita a Portbou absolutament descartada. L’Estat Espanyol, per raons de defensa militar, decidí que l’ample de les vies seria diferent a Europa i a la frontera s’havien de descarregar i tornar a carregar els trens de mercaderies. Això requeria infraestructures ferroviàries, enginyers, arquitectes, ferroviaris, estibadors, duaners…cases, escoles. Un absurd econòmic si es considera la raó de tot plegat.
L’absurd esdevé tràgic quan Portbou fou bombardejat per l’exercit franquista o quan Walter Benjamin, perseguit pels nazis, s’hi suïcida.
Amb aquest panorama, imagino la tramuntana, que allà tomba vagons de tren, més com un castig diví que com un fenomen natural.
Tanmateix, la meva actitud cap a Portbou, ha canviat aquest més d’agost. El company de promoció, en Josep Macià, de Sabadell i ara a Vilajuïga, m’ha animat a anar-hi i m’ha enviat un article d’en Joan Josep Isern titulat “Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba”, que està prou bé i el penjo a Garlaires. Però el que més m’anima és l’expectativa de passar una bona estona amb un amic, per a la qual cosa no necessito molt; segur que ho trobaré a Portbou.
El passat divendres 7 d’agost de 2020 la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona aprovà inicialment el Pla Director Urbanístic (PDU) de l’àmbit de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Es tracta d’un sector de 32 hectàrees situades al front litoral, del qual aproximadament un 72,5 per cent és propietat d’Endesa i Banc de Santander. La resta pràcticament és de l’AMB
Segons la valoració que es desprèn de l’estudi econòmic que acompanya el PDU, el valor dels terrenys dels privats, ateses la previsió d’ingressos i despeses, seria de 52 milions d’euros. Tanmateix el propietaris privats han encarregat la gestió a Metrovacesa mitjançant la formula de constituir una societat denominada «Front Marítim del Besòs S.L.» a la que Endesa i Banc de Santander aporten els terrenys i, com que Metrovacesa és una empresa cotitzada, hem pogut consultar els seus balanços, resultant que els solars aportats per Endesa i Santander, ateses les expectatives que s’han fet amb l’edificabilitat definida per l’Administració a la zona, s’han valorat en 150 milions, 98 milions d’euros per sobre del que es desprèn de l’estudi econòmic del PDU !!!
Clicant sobre la imatge hi trobareu l’enllaç d’un article publicat a la web de la Plataforma per a la conservació de les tres Xemeneies de Sant Adrià, reflexionant sobre la qüestió.
En un llibre que recomano, editat al castellà amb el títol “El dominio de la información. Una guia estratègica para la economia de la red , Hal Varian, un catedràtic d’economia que quan jo estudiava feia llibres de ‘micro’ i després va passar a ser l’economista en cap de Google, explica com funciona això del mercat de la informació; perquè hi ha empreses que poden concentrar el mercat en molt pocs anys.
En Varian, no ho explica però també dona les claus per entendre com ‘productes’ extraordinaris no tenen un èxit comercial. Des del meu punt de vista és el cas del bloc “Apologia de la curiositat” de Xavier Febrés, periodista, que ha fet llibres biogràfics ( el General Escofet, Josep Pla, Carlos Gardel), històrics, de viatges , va dirigir el Gabinet de Premsa de la UB, va treballar a l’Auditori…i publica articles amb molta freqüència al seu bloc que es poden llegir gratuïtament.
Son articles per a passar l’estona. Els darrers sobre el ‘Cagallibres’ de Venecia, la Consolació amagada al bosc de Cotlliure, la noblesa del vi agre,… Per passar l’estona però que poden tenir un transfons extraordinari. Acabo de passar una estona fantàstica llegint “L’home que va posar portes privades al mar de tots” dedicat a l’Antoni Vives, ex-regidor d’urbanisme de Barcelona.
Aquesta setmana ha estat notícia que en Xavier Febrés ha guanyat el 41è premi Carles Rahola d’assaig per “Josep Pla o la Vitalitat”, una interpretació de la vida de Josep Pla a través dels llibres publicats a cada època. El jurat estava format per Francesc-Marc Àlvaro, Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola, Joaquim Nadal i Josep Lluch.
I, per sort, no para: acaba de publicar «Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues» (Edicions Cal.ligraf, juny de 2020).
Si cliqueu sobre de la imatge del seu llibre podreu accedir al bloc Apologia de la Curiositat de Xavier Febrés:
Aquests dies hi ha una revolta als ajuntaments de les zones rurals contra la llei de creació de l’Agència de Patrimoni Natural de Catalunya, que s’ha de debatre i aprovar o no, properament, en el Parlament. Son els més afectats i restaran sense cap protagonisme.
En Joan-Ignasi Castelló es despatxa a gust contra la llei en un article al Blog Agricultura de Catalunya:
“Per mantenir aquest maquillatge anomenat política del patrimoni natural, els seus valedors en tenen prou amb una llei del parlament i una policia per fer-la complir. El “Deep State” deu pensar: deixem que juguin en aquests indrets sense pes econòmic mentre nosaltres vivim tranquils a les zones urbanes, turístiques i industrials on hi han els grans negocis. Sí, sí, que declarin la puresa i la inviolabilitat d’una vall perduda del Pirineu, però que no vinguin a emprenyar al Vallès o al Maresme”.
“Però què eren aquestes fondes de sisos? Eren uns restaurants que oferien allotjament, habitualment humils, on es podia passar la nit per quatre rals i menjar un àpat per dos rals. Total sis rals, d’aquí el nom de fondes de sisos”.
Llegiu l’article complet de Ricard Estrada clicant sobre la imatge:
Covid-19:
A “L’any que ens vàrem morir tots una mica” en Miquel Carreras fa tot una reflexió en la que conclou que sense solidaritat, l’evolució de l’especie humana quedarà estroncada.
