Política

Sobre l’Informe Fènix

Publicat el dia
////

Ha estat notícia l’anomenat informe Fènix  un treball coordinat per Xavier Roig i elaborat pels economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura, segons el model econòmic actual de Catalunya és insostenible i aboca el país al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social a mig termini.

El problema és el pes grandiós que té sobre l’ocupació el sector turístic que paga tan poc als treballadors que no cobreixen la seva despesa social (ensenyament, sanitat…) i  s’ha de pagar amb els impostos generals. Això podria tenir sentit, és el que passa amb l’agricultura, però perd el sentit si el resultat és insostenible. La proposta de l’estudi es centra en la necessitat d’augmentar el salari mínim la qual cosa obligaria a que no es facin activitats econòmiques que no puguin pagar-lo, reorientant així l’economia cap a sectors més productius o capaços de pagar suficientment als empleats.

L’informe ha aixecat debat, la qual cosa és molt positiva. El model econòmic a seguir és una qüestió importantíssima. En Jordi Roca Jusmet, catedràtic d’economia (UB) ens ha fet arribar una crítica plena d’observacions  molt interessants i amb una visió alternativa i enriquidora.

La presentació de l’informe es va fer al  Col·legi de Periodistes (15/05/26) – jo hi era  – i la megafonia va ser un desastre,  és impossible que s’hagi gravat bé i és una llàstima. Per exemple explícitament els autors van manifestar que no tenien res contra la immigració, al contrari, el problema per ells és la sostenibilitat del sistema. En qualsevol cas la relació entre el model econòmic i la immigració és part importantíssima del debat. Jo he presentat una proposta a la Junta de l’Ateneu Barcelonès per animar aquest debat aprofitant que enguany la Presidenta i la Junta s’han volgut ocupar de la immigració com a tema de debat. Ja veurem que decideixen.

…

P.D. Com a curiositat, en el PDU de les 3Xemenies de Sant Adrià ha costat moltíssim definir un projecte econòmic, que serà un el projecte MediaCity Catalunya que ja veurem com a acabarà. En canvi es destinen ja sobre el projecte 20.000 m2 de sostre a hotels, que poden representar 700 places hoteleres sense que el Departament de Territori, responsable dels estudis econòmics, hi trobi cap problema quan, amb els salaris que es paguen a l’hostaleria, la sostenibilitat econòmica i fiscal del país es veurà empitjorada.

Com diu l’estudi Fènix estem  subvencionant el turisme però a més, el projecte de les 3Xemeneies és possible perquè els estudis econòmics del Departament de Territori no han identificat unes plusvàlues que estarien prohibides constitucionalment.  Per tant, podem estar subvencionant l’hostaleria i, a més a més,  promovent-la a través de la planificació urbanística.

A aquestes alçades, com observen al Cercle d’Economia no es pot desmantellar el sector turístic atesa la importància que té, però tampoc s’hauria de promoure i, si més no, reorientar-lo. La solució és augmentar sensiblement el salari mínim.

Interès general i habitatge a les 3Xemeneies

Publicat el dia
///

La Consellera de Territori, Sra. Sílvia Paneque, segons el recull de premsa de la Generalitat (1/04/26), considera necessari “augmentar les densitats en l’àmbit de les 3 Xemeneies, que respon a les necessitats que té Catalunya, i que en aquest cas requereix ni la modificació del planejament” (Caram!)

L’interès social (o interès general), que és un concepte jurídic indeterminat, no ha de ser un xec en blanc per saltar-se les normes. La Constitució Espanyola estableix que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals, amb submissió plena a la Llei i al Dret i   prohibeix expressament l’arbitrarietat dels poders públics.

I per a les 3 Xemeneies tenim la referència  de l’article 47 de la Constitució que molt directament diu que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.

La mateixa norma constitucional que estableix que el dret a l’habitatge efectivament té un interès social i general  obliga també en el mateix paràgraf a impedir l’especulació; també és interès general ! Relacionat amb això, des de la plataforma veïnal de les 3 Xemeneies es va posar de manifest en el seu dia, que l’avaluació  econòmica realitzada per indicació del Departament de Territori tenia errors metodològics de molta consideració tant pel que feia als aspectes financers com a l’estudi de mercat (*) i això tenia com a resultat proposar una edificació excessiva pel salvaguardar el pretès o suposat equilibri econòmic per part dels promotors privats.

Aquest error metodològic és dramàtic no ja per Sant Adrià de Besòs sinó per a tot el país. Afavorir els sectors lligats a la construcció possibilitant que obtinguin plusvàlues, ha portat a un model econòmic en que fa 20 anys la renda per càpita està estancada. Un model econòmic que necessita treballadors a molt baix preu amb unes demandes socials que ha de cobrir la resta del conjunt de l’economia. A mesura que la participació del turisme en el PIB augmenta això és inviable.

En aquests moments, des de moltes institucions, des del Col·legi d’Economistes, el Cercle d’Economia i des de la pròpia Conselleria d’Economia de la Generalitat hi ha un consens expressant amb molta claredat i contundència de que cal reorientar aquest model econòmic pervers. Aquesta voluntat és incompatible amb els instruments del Departament de Territori que fomenten amb aquesta metodologia d’anàlisi perversa  els sectors vinculats al urbanisme especulatiu.

El Conseller de Territori, Sr. Joaquim Nadal, va endreçar la normativa urbanística però va quedar pendent tot el que fa als aspectes econòmics del planejament urbanístic que comencen per tenir un coneixement real i fidedigne dels costos i ingressos reals de les promocions urbanístiques començant pel control de les juntes de compensació i cooperació.

Aprofitant el consens de que el model econòmic ha de canviar, la Sra. Sílvia Paneque està en condicions d’agafar el relleu de Joaquim Nadal  i superar  la sentència del Compte de Romanones a començaments de Segle XX: “Hagan ustedes las leyes y déjenme a mí los reglamentos” (com el control administratiu sobre l’execució pot ser més poderós que la creació de la norma general). En Romanones segueix fent gràcia a molts gestors públics centrats en el curt termini, però si volem endreçar l’economia no ens podem enganyar. Ens hi juguem molt.

Quim

 

(*) Un estudi de mercat és molt més que recollir preus, hi ha una metodologia i ho han de fer experts // No es pot tenir confiança en un estudi econòmic i financer que empra una taxa interna de rendiment com a taxa externa de rendiment. Aquest error no l’admetrien en un curs seriós de finances  // Molts estudis econòmics son realitzats per arquitectes, la qual cosa no és cap problema, però han de tenir uns coneixements d’economia suficients, si tracten estudis de mercat han de ser experts en estudis de mercat i si tracten finances han de ser experts en finances. Igual pel que respecte al control econòmic dels Juntes de Cooperació i Compensació. Es necessita uns coneixements suficients d’economia que poden ser elevats.

 

 

Capital humà i equilibri territorial

Publicat el dia
/

A la Societat Catalana de Geografia van organitzar un cicle de conferències per tractar  l’organització territorial. M’ha semblat destacable la  conferència de Miquel Roca Junyent (5/11/2025). Ell va participar en el projectes que hi havia a l’inici de la democràcia i explica com ha quedat i és bastant reticent a fer canvis. Arrel del mateix cicle de conferències,  també en Jaume Miranda parla de l’organització territorial en el seu article titulat ‘Les derrotes territorials de Catalunya avui’ en el que detalla els costos que han comportat les derrotes.

En la època d l’informe del Miquel Roca, als inicis de la democràcia, disposar d’ una organització territorial eficient era un anhel. Hi havia una concepció de la provisió dels serveis públics. La descentralització, per exemple, era un criteri per a la maximització de l’eficiència i tot, en general, semblava molt clar. L’experiència de 50 anys, al meu parer, és que, partint d’una determinada organització territorial als anys 80, ja son els lobbies polítics i econòmics els que determinen quina és l’organització més còmoda pels seus propòsits.  I això a tots els nivells, no només a Catalunya. Al final, l’organització territorial arriba fins on arriba el sistema democràtic que tenim.

…

Un tema complementari al de l’organització territorial que ens afecta moltíssim i és d’una actualitat recorrent, son les relacions entre Barcelona i la resta de Catalunya i el problema del lideratge polític. Un agost de 2016, a mode de divertimento em preguntava d’on procedia el capital humà de Barcelona o de Catalunya a partir dels que havien assolit la fama: medallistes olímpics, famosos, empresaris destacats ( “Capital humà i equilibri territorial”)

El resultat Barcelona-Catalunya em sortia molt equilibrat malgrat el gran avantatge de Barcelona amb mitjans (escoles, universitats, camps d’esport, empreses, Administració Publica, centres de decisió…) i de que és a Barcelona on s’hi pasta una cultura dominant.  El país necessita un lideratge per a la qual cosa  és important que aquesta cultura dominant barcelonina sigui integradora. Cal veure que molts del que sobresurten, d’aquest capital humà, amb origen fora de Barcelona, ho han aconseguit les vies més diverses com , per exemple, com a funcionaris de l’Estat, o treballadors d’empreses estatals, per haver emigrat fora…Integrar-los vol dir que han de ser influents a l’hora de decidir cap a on ha d’anar el país. Per exemple, què ens pot aportar en termes d’orientació de país la Rosalia (Sant Esteve Sesrovires) ? Particularment, no és que m’agradi –no hi entenc– però mereix un espai, segur que tenim coses a aprendre.

I crec que històricament aquesta integració ha estat insuficient i és una de les causes de la manca de lideratge de la que ens queixen. El que mostra la història és que el  país –històricament plural– serà plural o no serà. I per ser plural cal ser obert i trencar elitismes.

La Xina vista des de dins

Publicat el dia
///

Dilluns 27 d’octubre Guifré Belloso  es va estrenar a l’Ateneu Barcelonès organitzant la xerrada “La Xina vista des de dins” amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental,  Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina i Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB que moderà l’acte.

Va ser èxit d’assistència, es va omplir la Sala Bohigas que te capacitat per 239 persones i  a la porteria van impedir que pugés més gent. Cal felicitar en Guifré (fantàstic!). L’acte va ser interessantíssim i ja es pot veure per Youtube

Sobretot destaca la importància de l’ensenyament a la Xina però em va cridar molt l’atenció dues anècdotes. La primera és que a  la Xina per ser membre Buró Polític del Partit Comunista i el seu Comitè Permanent, es requereix una edat mínima de 60 anys Les raons són que es s valora molt haver passat per tots els nivells de l’administració i haver demostrat lleialtat i capacitat durant dècades, un límit d’edat informal (generalment es retiren als 68 o 70 anys) assegura una transició ordenada del poder i evita que una persona es perpetuï en el càrrec i es busca que les decisions de l’alt màxim siguin preses per persones amb una visió d’estat sòlida i allunyada de la impulsivitat.

La segona anècdota potser és una lliçó d’història. Ve de que l’Eugeni Bregolat  ha estat analitzant les relacions de Xina amb Estats Units i ha publicat un llibre que de moment està en anglès i es titula Empowering China: Half a Century Since Nixon’s Opening to China. Ara els EEUU temen Xina però des de Nixon l’han ajudat a créixer. Perquè? Se n’ha parlat molt,  han hagut molts presidents als EEUU… L’Eugeni Bregolat ho ha estudiat a fons i ha arribat a la conclusió que el principal impulsor va ser Nixon en contra de l’opinió de Kissinger perquè de cara a les eleccions als EEUU en aquell moment tenia un problema amb Vietnam a qui ajudava Xina i ho havia d’aturar per a intentar conservar la seva poltrona. És curiós el que pot ser determinant a la història !

Però això son anècdotes, en definitiva. Jo us recomano l’article que ha fet sobre Xina en Guifré Belloso en el seu Blog que ha titulat “Calibrant les Estrelles: el moment de Xina”. Hi trobareu més anècdotes i, sobretot, una anàlisi en profunditat molt treballat.

…

Aquesta setmana a Garlaires és la setmana d’en Guifré Belloso. La darrera entrada al seu blog és un article titulat “El mercantilisme is over”. Considera que el model de superàvits per compte corrent alemany ha arribat als seus límits i si volen mantenir la demanda agregada i no caure en una recessió hauran o bé d’incrementar el dèficit públic o bé incrementar salaris per estimular el consum perquè ni tenen ni esperen inversió empresarial. El  SPD a les esquenes, haurà de d’assumir el problema amb  la pressió conservadora.

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Aranzels, ‘Hollywood AGITPROP’ i dòlars

Publicat el dia
///

El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però  no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.

Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement  exporten confusió també.

Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie  i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.

…

I malgrat que es parla molt d’aranzels,  em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els  guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.

Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook.  No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.

Realment és broma?

Publicat el dia
//

He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad  (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”,  “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa  Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?

El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.

Salvar els mitjans de comunicació

Publicat el dia
//

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

Geopolítica

Publicat el dia
/

El Grup d’Investigació IAFI (UB), presidit per Dídac Ramírez,  organitza un seminari anual que enguany dedica a la Xina i la seva influència. De moment Mercè Carreras-Solana, professora de la UB experta en Xina, en ha facilitat el vídeo d’un documental que compara els impactes de les polítiques de desenvolupament en diferents llocs de la Xina al 2009 i deu anys després al 2019. Ens comenta que som al 2025 i sis anys a Xina amb la pandèmia pel mig son com 30 anys a Europa i per tant aquest documental està, en part, desfasat, però serveix igualment per veure la metodologia de prova i error emprada pel govern xinès. Han tingut ensopegades però  van endavant decididament.

…

I de la Xina a la geopolítica mundial. L’amic i company Jordi Ferrer ‒, UAB i Sabadell ‒ m’ha passat la transcripció  del discurs al Parlament Europeu, el passat 19 de febrer de 2025 de l’economista i analista de polítiques publiques, professor Jeffrey Sachs. L’acte fou organitzat per l’exsecretari general adjunt de l’ONU i actual eurodiputat per BSW Michael von der Schulenburg. Es titulà “La geopolítica de la pau”. Quin coneixement i quin discurs ! Me n’adono de quantes coses desconec. Qüestions fonamentals i bàsiques de què passa al món.

Recicladors, immigració i model econòmic

Publicat el dia
//

Per veure imatges impactants de l’economia no cal anar al cinema. Al carrer Avila 103 de Barcelona hi ha un magatzem drapaire anomenat Recuperaciones Barrera on hi  van molts recicladors de ferralla.  Un dia a les sis de la tarda, allò semblava un formiguer amb tota aquella gent, molt pobre, principalment senegalesos, entrant i sortint amb els seus carretons de supermercat plens o buits.

L’Ajuntament de Barcelona (serveis de neteja), que gasta més de 300 euros anuals és el principal contractista final i va encarregar un estudi/enquesta a la UB i els principals investigadors, Federico Demaria, Daniele Vico i Julián Porras Bulla, han fet un article per 5 Cèntims (20/11/2024) titulat “La paradoxa del reciclatge: “Com els treballadors més essencials de Barcelona queden fora del sistema”. També Antonio Cerrillo es va fer ressò del treball de la UB amb un article en el que aporta moltes dades (La Vanguardia 30/05/2024)

Resulta que a Barcelona hi ha més de 3.000 recicladors informals que, de mitjana, guanyen uns 20 euros al dia. Aquests recicladors  recullen al voltant de 120 kg de ferralla per persona i dia. Reciclant  més de 100.000 tones de metall anualment  contribueixen significativament al reciclatge de metalls de la ciutat.

Malgrat aquesta contribució, els recicladors pateixen una marginació legal, econòmica i laboral. No tenen papers, contracte,  guanyen misèria, no tenen llar… un desastre i s’estudien solucions.

Un dels pocs economistes que jo havia vist preocupar-se d’aquestes temes era el professor Jacint Ros Hombravella. S’interessava particularment per l’evolució dels preus d’aquests materials ja que una davallada de preus podia tenir conseqüències devastadores sobre aquesta gent. Això no es tracta a l’estudi, que d’altra banda, està molt bé i que s’hagi encarregat i fet.

…

El tema de la immigració es complex i està sent molt debatut. Vaig escoltar fa poc una conferència de Jesús Fernandez Villaverde a la Fundació Rafael del Pino (12/12/24). Proposava prohibir la immigració. Taxatiu: sí als immigrants amb un doctorat no a la resta per raons fiscals ja que la despesa social (educació, sanitat, pensions…) al llarg de la seva vida seria superior a la seva contribució en impostos. També proposava estimular l’augment de la fecunditat dels espanyols. Tanmateix, segur que hi han espanyols deficitaris fiscalment pel conjunt de la seva vida. Penso que ho hauria de considerar aportant dades i anàlisi.

El problema té que veure molt amb el model productiu. S’hagués hagut de tenir  en compte  l’avís que ens feia fa molt de temps Martin Wolf, veient ja que la bombolla immobiliària petaria (La Vanguardia 15/07/2006). La cosa anava així:

–Martin Wolf. (en referència a les enormes inversions que s’havien fet en el sector immobiliari privat)… ¿Cómo podrán devolver ustedes tanto dinero si no invierten en producir bienes para exportar?
–Víctor Amela. Fácil: ¡atraeremos hacia aquí a más y más europeos con dinero en los bolsillos!
–MW. Hacer de España la Florida de Europa… Bueno, ésa es la visión optimista del asunto, pero es un monocultivo, y si flojease…
‒VA. Siempre podremos vender sol, mar y paisajes (mientras no los machaquemos).
–MW. Ya, ya… Que vengan europeos ricos a gastar y emigrantes pobres a trabajar. Y ustedes, a vivir de la renta… Es una opción, pero … no sé si eso dará para todo y para todos.

Les conseqüències d’aquella disbauxa sostinguda fins ara estan magníficament explicades en aquest article de Xavier Roig

Sobre la immigració directament, Jordi Roca Jusmet m’ha enviat un article que em sembla  molt recomanable. És una recensió a la Revista Economia Crítica de llibre  «Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide» de Hein de Hass (Ed. Península 2024)

El llibre, que tracta el problema amb profunditat, parla també del problema fiscal esmentat abans i el relativitza molt. Però vaja, temes complexes deuen requerir també solucions complexes i imaginatives atenent la diversitat de factors i circumstàncies.

1 2 3