Avui m’acomiado amb una semblança sentida que vaig fer del darrer pescador de Sant Adrià, en ‘Kubala’. Ha servit per fer-li un homenatge aprofitant una cantada d’havaneres amb motiu del centenari de l’Ateneu Adrianenc.
He gaudit molt escrivint aquesta semblança, és curta i marinera, adient per pensar ja en les vacances que, com cada any, agafo fins l’inici del proper curs. Si no hi ha res de nou, tornarem a estar en contacte a mitjans o finals de setembre.
Que vagi molt bé. Bones vacances.
Quim
Dimecres 25 vam tenir les eleccions a Ponent de la Secció d’Economia a l’Ateneu Barcelonès. La meva candidatura va guanyar amb un resultat ajustadíssim de 23-20. La veritat és que tant si el resultat era a favor com si era en contra hi sortia guanyant, coses diferents evidentment, però guanyant. Ara toca fer feina que també està bé.
A la campanya – s’enviaven tres comunicats als socis – raonava un programa, manifestava uns principis, donava a conèixer una feina passada amb uns reconeixements, suports, un currículum … És un balanç del que n’estic molt satisfet, igual de molts suports que he rebut en particular del meu amic i company de promoció Jordi Catalan. El reconeixement que em va donar davant el president de la Generalitat i de la presidenta de l’Ateneu és entranyable.
El passat dijous 22 de maig la tertúlia del 7Portes es va tractar de les “Llums i Ombres de la Intel·ligència Artificial ” amb en Ramon Trias i Capella, introductor de la Intel·ligència Artificial a Espanya i pioner en la venda de software especialitzat en el sector bancari amb l’automatització del processos de gestió riscos i crèdit a gairebé totes les entitats financeres espanyoles a través de la consultora AIS-Aplicaciones de Inteligencia Artificial (1987).
Abans de fundar AIS, va treballar a Banca Urquijo i la Banca Mas Sardà a més a més de fer de professor d’economia a ESADE. A partir de 1994 obrí sucursals d’AIS a Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia i Portugal amb l’objectiu desenvolupar sistemes de suport a la presa de decisions basat en Intel·ligència Artificial i business intelligence per al sector bancari, assegurador o bé industrial sanitari o retail.
Ramon Trias també és membre del Consell Assessor de l’Observatori d’Ètica de la Intel·ligència Artificial de Catalunya (OEIAC). Actualment, després de vendre l’empresa AIS quan tenia 130 treballadors, fa de consultor independent.
Passo l’enllaç a la conferència que va fer al Col·legi d’Economistes de fa quatre anys ‒ en quatre anys han passat moltes coses en AI‒ i d’un resum de la xerrada al 7Portes elaborat per Guifré Belloso, que el complementa amb una entrada al seu blog personal “Schwarzbrotfresser Zeitschrift” dedicada a la geopolítica de la Intel·ligència Artificial.
…
L’article, molt documentat, i conté una tercera nota dedicada al llibre Poder y Progreso, dels premis Nobel Daron Acemoglu i Simon Johnson. Transcric una part:
…enmig d’una revolució tecnològica de primer ordre com la què vivim, la productivitat és baixa. Per Daron Açemoglu i Simon Johnson el problema és el marc institucional on s’apliquen els avenços tecnològics: unes poques corporacions dominen, decideixen com s’aplica la tecnologia i com es distribueixen els beneficis d’aquestes tecnologies. La innovació tecnològica fa incrementar la producció per treballador, i generalment incrementa la demanda de treballadors com per exemple la electrificació a principis de segle. Depenent, però, com s’apliqui la innovació tecnològica – automatització – pot ser que la Productivitat Marginal sigui zero, és a dir, una aportació addicional de treball no faci augmentar més la producció….Per exemple, la robòtica provoca un increment de producció per treballador però no incrementa la demanda de treballadors ni fa augmentar la productivitat marginal (el magatzem d’Amazon és un bon exemple ja que no crea nous llocs de treball) . Això si, fa incrementar els beneficis empresarials en detriment dels salaris…
…
En Jaume Miranda dedica l’entrada al seu blog ‘Tempus Fugit’ al clàssic de la literatura “L’Illa de Sakhalin” d’Anton P. Txékhov que va descobrir de jove i el va marcar segons ell. L’article es titula “SAKHALIN, el somni de la nova frontera” i és d’una lectura que resulta molt refrescant, perfecte pel temps que estem i com a contrast als temes com la IA, entre altres.
Salut. Que vagi molt bé !
És difícil triar el mitja mitjà de comunicació al que subscriure’s quan son de pagament, perquè a tots hi ha informació interessant. De moment no ha subscripcions a la carta. En el meu cas, que tinc l’avantatja de rebre el resum de premsa del Col·legi d’Economistes, i també trobo treballs periodístics dels mateixos autors en mitjans alternatius, m’he subscrit a El Diario, sobretot per la Neus Tomàs, directora adjunta que, entre altres coses, ens envia setmanalment un post que decanta la balança. Ens parla de diversos temes començant per els més rellevants en termes de valors i acabant per recomanacions culturals que també reflecteixen els valors.
A l’enllaç podeu veure una relació dels seus articles. A part en les darreres setmanes havia substituït el director ‒Ignacio Escolar ‒ per baixa maternal i es va ocupar de fer el post “Boletin de la Directora”, aquest cop en castellà. Us passo l’enllaç d’un d’aquests articles titulat “Resistir el miedo o vivir en ‘Locolandia’ “ amb una reflexió sobre el documental de Moviestar+ ‘Mercenario’ sobre un combatent a Ucraïna, nascut a la Vall d’Aran i format en unitats d’elit de l’exèrcit espanyol i la legió estrangera francesa, que destaca entre els soldats estrangers que intenten contenir la invasió russa. La seva història és una finestra al negoci i a l’horror de la guerra i també a la batalla que comença quan torna a casa per intentar refer la vida que va deixar enrere.
Les vacances amb Imserso, però pel meu compte, han anat molt bé. Des de la Ràpita he visitat Morella, Vinaròs, Ulldecona…primers banyets exteriors, dinar imprescindible a les Cases d’Alcanar… I de l’Imserso només us puc dir que a les nits que els ball de saló s’han ‘coiotitzat’. És igual el que toquin, es balla en línia a l’estil ‘Coyote’(Coiot). Sembla ser que ho ensenyen a les llars de jubilats d’arreu.
Dimecres 28 vaig estar al Congrés d’Economia i Empresa que organitza el Col·legi d’Economistes. La sessió es dedicava a la sostenibilitat i jo era co-autor amb David Ceballos d’una ponència dedicada a un model financer per a la gestió forestal.
El Congrés, del que n´és president del Comitè Científic el professor Martí Parellada ha representat una tasca ingent de mobilització del capital humà amb coneixements pràctics i teòrics en els eixos temàtics tractats: 1.- economia catalana dins el nou marc geo-estratègic global, 2.- Determinants del context macro-econòmic, 3.- Sistema empresarial català, 4.- Capital humà i futur del treball, 5.- Sostenibilitat de les polítiques públiques, 6.- Ciència i innovació i transformació digital, 7.- Finances per una transició sostenible, 8.- Infraestructures i territori, 9.- Sostenibilitat medio-ambiental i 10.- Contribució dels professionals de l’economia.
En fi, davant d’aquest panorama, distreure’s pot anar bé. Al Palau Robert fan l’exposició “Ensenyar les cartes”, una visió d’alguns dels restaurants més significatius de Catalunya oberts entre 1960 i 2020 a través de les seves cartes. És una exposició que dura fins d’1 d juny i es fa en el context de que enguany Catalunya ostenta la distinció de Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Té un nivellàs.
A més, l’exposició coincideix amb una altra de la Cubana. A l’entrada es pot veure aquest vídeo molt divertit: Que és La Cubana
Guifré Belloso ens passa el seu darrer article “Trump i el superàvit exterior alemany” per analitzar l’equilibri monetari internacional amb opinions de grans experts de tots els colors per donar i vendre.
És un tema molt difícil. Segons Joseph Stiglitz (enllaç), pel que li expliquen contactes que ell té internacionalment, negociar amb Trump és complicat, la qual cosa ell l’atribueix a l’escàs coneixement del que manega. Per exemple, cita el turisme, com a principal font d’ingressos de divises, la qual cosa Trump no en té en compte i li va a la baixa.
…
M’ha semblat molt interessant una entrevista que el professor noruec Glenn Diesen li fa a l’economista marxià Richard Wolff. Essent marxià aporta una perspectiva històrica que en aquets moments és orientativa. La qüestió és que amb Xina i els països emergents les regles de joc han canviat. Moltes mesures econòmiques que EEUU tenia força per imposar ara ja no funcionen. Amb Trump, els EEUU no solament no s’adapten a las noves regles de joc, sinó que poden debilitar-se encara més.
…
Tanmateix, en relació als països emergents hi ha coses que no m’han quadrat mai. L’any 2005, vaig visitar el taller-botiga d’un llauner de Ripoll . L’home em comentava que hi havia productes de llauna importats que sortien per sota del preu de cost del llautó, la primera matèria. Com és possible? Havent-hi uns mercats de primeres matèries internacionals competitius, això podia passar perquè el govern del país exportador on es feien aquests productes no tenia cap problema en pagar extraordinàriament bé les divises que li aportava el fabricant. El govern rep les divises a través del seu banc central, i li dona al fabricant bitllets (cromos) del propi país a un canvi bo. El fabricant no hi perd, perquè amb aquells diners pot pagar els treballadors, comprar primeres matèries i obtenir beneficis. Qui paga la diferència de preu de les llànties? Doncs el conjunt dels treballadors del país exportador. El govern espera d’aquesta manera fer-se un lloc en aquesta indústria tot desplaçant els llauners com el de Ripoll, que acabaran cobrant de la Seguretat Social.
Això no s’arregla amb aranzels. S’arregla amb una llei, com les que ja hi ha en el comerç, que no permeti vendre per sota del cost. Una llei prohibint els duros a quatre pessetes. Potser aquesta hagués estat una bona manera de defensar els sectors econòmics interns. Es curiós que Espanya, que també havia feia les mateixes pràctiques (hi havia les anomenades pessetes A i pessetes B*) permetés que bona part de la industria interna desapareixes amb el mateix procediment .
He estat en dues actuacions del Cor Sine Nomine. La primera a l’Ateneu Adrianenc (Homenatge a les dones compositores) (16/11/2024), i l’altre al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona (11/04/2025), totes dues gratuïtes, modestíssimes i em van impressionar. Així que vaig voler tenir més informació del cor.
Doncs resulta que la directora, Begoña López,és Doctora en Història de l’Art i de Musicologia, Màster en Trastorns del llenguatge i l’audició (Logopèdia), per la UAB; especialista en Anàlisis Clíniques per la Universitat del País Basc i s’hi afegeix Títol superior de cant al Conservatori de Bilbao, ampliació d’ estudis a Gran Bretanya amb Patricia Laslett (Albany Consort) i Simon Masterton (English National Opera, ENO); al Mozarteum de Salzburg amb Paul Schilhawsky, Grace Bumbry, Gérard Souzay i Charles Spencer.
És professora titular de cant i cap d’àrea del departament de música de l’Institut del Teatre i ha impartit docència a diverses universitats. Ha escrit vuit llibres de text d’educació musical i ha redactat articles per diverses publicacions.
A part del CV, com a soprano, ha participat en diverses produccions d’òpera i teatre musical, ha estat dirigida per Enrique García Asensio, Salvador Mas, Michael Plasson, Rafael Frübecck, Jesús López Cobos, Jan Lathan Koenig, Joan Pàmies, Jose Miguel Elvira… Ha protagonitzat nombrosos concerts i enregistraments discogràfics, entre ells, primeres gravacions de compositors, com ara, Felip Pedrell, Joan Guinjoan, Joan Lamote de Grignon o Miquel Querol.
I va fundar i dirigir durant vuit anys el cor Rossini (col·laborador de les temporades d’òpera del Teatre Arriaga de Bilbao) amb el qual ha participat en diverses produccions operístiques, l’Escolania dels Sagrats Cors i el cor Sine Nomine.
Poso un enllaç a la seva pàgina a Instagram on podeu trobar interpretacions diverses del cor Sine Nomine. Llàstima que no hi hagi més. No he sabut trobar l’havanera ‘Vestida de nit’ que van interpretar al Pere Pruna, diferent la que interpreta la Sílvia Pérez Cruz però que proporcionava un gaudi similar (exercici d’ordinalitat de gaudi !).
Al Pere Pruna:
De l’Iu Pijoan
“Tan alta la follia
de l’abril!
L’abril dona la mida
de l’instint.
Amb l’abril se sospita
l’infinit.”
(V. Andrés i Estellés)
Bon dia, punyeteros,
A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.
Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!
Carpite diem, punyeteros. No badeu.
Au!
Iu
P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.
L’article d’enguany
