Història econòmica

Publicat el dia
///

Enguany, una vegada més els premis Nobels d’Economia han premiat treballs d’història però, això sí, lligats a la seva aportació a la teoria econòmica. Ha passat aquest any amb la importància de la cultura del coneixement en les institucions, l’any 2024 amb la importància de les institucions en el creixement, l’any 23 amb la historia laboral de les dones, l’any 1976 amb la història monetària dels Estats Units i l’any 1973 amb la història del ferrocarril.

De la història se n’aprèn però no es repeteix. Això venia a dir en Josep Fontana: La història no servia per a fer prediccions, serveix per no repetir errors. I és curiós perquè dels Nobel veiem que de la història se’n pot extreure un model teòric. Funcionaran aquests models? La veritat és que no ho se. L’economia funciona en entorn complex. Encara que hi hagi una bona teoria hi ha molts factors que intervenen en l’evolució de les coses (*).

Sigui com sigui, estic contentíssim amb els Nobels d’història tant d’aquest any (importància del coneixement en el creixement) com de l’any passat (importància de les institucions en el creixement). La Teoria Econòmica que ens havien ensenyat semblava extraordinàriament limitada, potser també per aquests efecte de la complexitat de les coses en economia. De Joel Mokyr, historiador i un dels Nobels d’enguany, hi ha dos llibres traduïts al castellà però lamentablement  no estan a la xara d biblioteques. A les llibreries un està exhaurit i l’anuncien de segona mà a un preu de 150€

La Societat Catalana d’Economia ha organitzat la presentació dels Nobels d’enguany pel dia 1 de desembre a les 18:00 amb els professors Alfonso Herranz (UB) d’història i Vahagn Jerbashian (UB) de teoria del creixement. Potser ens aclarint tot plegat.

Alfonso Herranz (UB) havia participat en projectes d’investigador amb Jordi Catalan com a investigador principal. Amb aquest Nobel s’ha demostrat la importància immensa que poden tenir els historiadors. A Catalunya n’hem tingut d’extraordinaris. Un és en Jordi Catalan, actualment de baixa, però que ha fet treballs amb un reconeixement internacional. Es un bon moment per a recordar la presentació del llibre del que n’és editor i principal autor  Crises and transformation in the Mediterranean world. Lessons from Catalonia el 14 de maig de 2024 a la SCE. La xerrada va ser en català i és molt recomanable. Hi ha historiadors que treballen molt bé i fan el món comprensible.

I acabo amb la història econòmica amb una entrevista a Emma Rothschild , de la coneguda família Rothschild, casada a més amb el Amartya Sen que lliga la història econòmica amb el medi ambient. Imparteix a Harvard una assignatura que anomenen Writing Histories of Climate Change. Em sembla molt recomanable

 

 

(*) Un cas curiós es la teoria de la població de Malthus que utilitza Oded Galor com a tesi  del seu llibre   ‘El viaje de la humanidad. El big bang de las civilizaciones: el misterio del crecimiento y la desiguadad ‘ Amb la teoria de Malthus explica el creixement de les civilitzacions reconeixent que aquesta teoria va deixar de funcionar a partir del moment en que Malthus la va formular !!!!

Expats musicals

Publicat el dia
///

Coincidint amb la castanyada, plena festa de tardor,  m’acomiado amb una versió de la cançó “Les fulles mortes”. És un duet per a dos saxos interpretats pel mateix saxofonista emprant un play-back. El vaig descobrir en un concert de swing a la Casa Fuster i es diu  Arthem Zulev, d’Ucraïna. L’acompanyava Federico Mazzanti, d’argentina, piano, i Olivier Rocque de França, bateria. Em van agradar molt. Parlaven castellà i feia pensar sobre com s’havia internacionalitzat el mercat musical de música en viu a Barcelona. Te un compte a YouTube que es diu Artem Sax.

Economia, valors i democràcia en el nou mil·leni

Publicat el dia
///

Divendres passat 24 d’octubre al Cercle d’Economia es va presentar la darrera revista Serra d’Or amb el títol “Valor(s) de l’economia”, una reflexió  sobre l’economia del nou mil·lenni.

L’acte ja està enregistrat a  YouTube . Va consistir en una taula rodona, moderada per Bernat Sellarès, amb la participació del P. Bernat Juliol, Majordom-Administrador de l’Abadia de Montserrat; Guillem López Casasnovas,  Núria Cabutí, i de Josep Franch.

A la revista hi col.laboren Bernat Sellarès (filosofia), Anton Costas (treball digne), Marco Schorlemmer (IA), Francesc Xavier Bisbal (criptomònades i desconfiança amb l’Estat),  Guillem López Casasnovas (model productiu), Josep Maria Mallerach (medi ambient). Al digital de cultura Núvol en fan un resum i la revista Serra d’Or es pot adquirir en format digital per 3,99 €.

De la taula rodona, totes les intervencions tenien interès però jo destacaria les del P.Bernat Juliol, que davant dels immensos canvis en el nou mil·lenni, dona indicacions de cap on anar. Considerant que els empresaris es desentenen dels aspectes ètics ‒entenc els aspectes ètics com a conjunt de preceptes o recomanacions versemblants, que poden ser econòmics o ecològiques, i que poden ser útils per assolir el benestar personal i col·lectiu en un entorn social marcat per la incertesa i complexitat ‒ el P. Bernat Juliol considera que hem de ser nosaltres els que agafem el timó. I respecte en coherència amb les seves creences considera que l’objectiu de cara al futur es que tot s’ha de centrar en la persona i els seus valors.

…

També es va tractar de valors i democràcia a la presentació del llibre “Habermas. Comunicació, opinió pública i democràcia” (Ed. Enoanda 2025)  de Margarita Boladeres, que es va fer a l’Ateneu Barcelonès el passat dimarts 30 de setembre en  format de conversa de Victòria Camps. Pel meu gust,  l’acte a més d’interessant va ser un plaer. Expliquen que Habermas concep la democràcia a partir del diàleg, que el diàleg amb els nous mitjans de comunicació va a menys i apunten directament als valors a defensar. Poso l’enllaç del vídeo en el moment quan comença aquesta conversa però la recomano des de l’inici.

…

I avui remato el tema dels valors amb una referència al filòsof  Byung-Chul Han que enguany ha estat guardonat amb el premi Princesa d’Astúries; Jürgen Habermas, va rebre el mateix premi l’any 2003. El seu discurs de recepció del premi –molt breu i ple de contingut– em sembla molt coherent amb les tesis d’Habermas.  També destacaria  una recent entrevista també sobre valors i democràcia en la que el títol destaca una frase seu queixant-se de la poca autoritat dels professors en  el model d’ensenyament, un problema gravíssim i que està en la base de tot plegat.

Política Industrial

Publicat el dia
/

Dijous 16 d’octubre, a la Llotja de Mar, es va celebrar una reunió del Pacte Industrial de Catalunya, que havia aixecat moltes expectatives, ja que estava orientada a presentar el full de ruta de la política industrial de Catalunya fins al 2030.

A la jornada hi assistí l’amic  Alexandre Blasi, doctor enginyer industrial, amb molta experiència a la industria que tornà decebut. Les inversions anunciades pel Conseller Miquel Samper – segons ell– son molt més reduïdes a les que es dediquen al País Basc, molts dels discursos eren poc interessants des d’un punt de vista pràctic, inclús considera que algun dels conferenciants –funcionaris–desconeixien la realitat econòmica i empresarial.

Salvà en  Xavier Ferràs i Xavier Testar amb alguna reserva i Oriol Amat que parla amb agudesa i ironia de la Administració i també del sistema educatiu. L’estudi presentat es titula  “Què necessita la indústria catalana?” i el podeu descarregar.

La política industrial lliga amb la investigació que, com explica Andreu Mas Colell, ha d’agafar pes com un sector econòmic més de cara al futur. Però com apuntava el passat 13 d’octubre Esteve Almirall a la tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès, interessa que la investigació lligui amb el sistema productiu del país. Si no, passa que es pot fer es pot fer investigació excel·lent però els clients son empreses americanes, la qual cosa està bé, però hi haurien més sinergies si servissin empreses d’aquí, privades o públiques.

Xavier Vives en un article titulat “Què pot fer la política industrial?” (Ara 11/10/25) afirmava que  “per tal que la política industrial tingui èxit cal identificar la fallada de mercat a resoldre, ha de ser pro-competitiva, (…), cal fer-la en col·laboració amb el sector privat i (…) se n’han d’avaluar els resultats periòdicament i tancar el programa si no funciona, i ha de ser àgil i amb la mínima burocràcia” i segueix amb l’Informe Draghi (1) que és on es defineix perfectament quina ha de ser  l’orientació de  la política industrial a Europa considerant quatre categories (2) de sectors econòmics establerts segons la posició competitiva respecte  Xina, Corea, Estats Units…

Quan aquestes orientacions s’han de concretar per Catalunya ja no cal teoritzar més, es requereix un disseny i una execució molt pràctica. S’ha de concretar què es pot fer amb la base productiva que tenim, incloent universitats , sanitat i sector públic i privat i executar-ho. Cal saber lligar caps. Això és una habilitat que requereix coneixement i experiència que només la pot aportar gent amb un perfil com el de l’Alexandre Blasi; per això és preocupant la seva decepció.

…

En particular as Catalunya interessa una estratègia que la Xina ha fet servir repetidament amb èxit consistent en  afavorir sectors de futur, diferent de la de  centrar la política industrial en les empreses guanyadores. El cas xinès tindrem l’oportunitat de conèixer-lo   amb més profunditat a la xerrada “La Xina vista des de dins” que hem organitzat el proper  dilluns 27 a l’Ateneu Barcelonès amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental i Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina. L’acte serà moderat per Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB i presentat per Guifré Belloso, que s’estrena públicament com adjunt al Ponent de la Secció d’Economia.

Quim

 Alexandre Blasi

(1) “Avui els resultats d’aquest programa de recerca – Le pouvoir de la destruction créatice  Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel – son fonamentals per a les polítiques d’impuls a la innovació. Impregnen l’Informe Draghi”. Andreu Mas Colell a Ara (19/10/25)

(2) Les quatre categories son:

1.- Indústria en la qual el desavantatge en costos deixa Europa fora del mercat.

2.- Indústria en la qual és important on es fa la producció per protegir els llocs de treball, però no d’on prové la tecnologia.

  1. Indústria en la qual és important que les empreses europees mantinguin la tecnologia punta, així com la capacitat de producció per raons estratègiques i de seguretat.

4 Indústries incipients en què la UE pot tenir un avantatge de futur en el mercat mundial, però que necessiten protecció per poder desenvolupar- se fins que hagin assolit la grandària suficient.

Cada categoria requereix una estratègia de política industrial

 

Any Paco Candel

Publicat el dia
//

El predomini del sector turístic i de la construcció a l’economia catalana  – extraordinàriament discutible – ens ha portat a la Catalunya del 8 milions d’habitants on es torna a plantejar el problema de la integració amb la immigració, una qüestió analitzada per Paco Candel, que va generar un pensament i visió predominant i que actualment – en l’any del centenari del seu naixement– re-apareix amb força.

El passat 1 d’octubre Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès,  inaugurava el curs amb el discurs ‘Llengua, cultura i ateneisme a la Catalunya dels vuit milions’ que començà destacant que la cultura catalana és rica perquè és el resultat de la integració de cultures, la qual cosa ha de continuar. Els immigrants històricament s’han trobat davant una cultura nova però també han aportat cultura.

Seguin aquesta concepció de Paco Candel, que proposava un model de solidaritat entre immigrants i catalans d’origen, considerà que és molt important el paper de l’associacionisme i en particular dels ateneus que a Catalunya compten amb 400 mil persones assocades.

També es referí a l’ascensor social com a màxima aspiració que pot tenir un immigrant. Un cas paradigmàtic d’ascensor social és el de Mònica Martínez Bravo, actual Consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Els seus pares emigren de Burgos en els anys 60 i ella nasqué en el barri de la Prosperitat. Com ella mateixa ha explicat, l’accés a una educació pública de qualitat va ser clau a la seva vida. Allà va tenir professors com Humberto Llavador, Maia Guell y Xavier Sala-i-Marti o Xavier Calsamiglia –solidari– que la va animar per a optar a una beca amb la que va anar al MIT. Allà es va doctorar havent tingut tres directors de tesis, Daron Acemoğlu, Abhijit Banerjee i Benjamin Olken, els dos primers han estat guardonats amb el Nobel.

A la Consellera li ha tocat celebrar l’any Candel, defensor de la democràcia, la llengua, l’Estatut i els serveis públics de qualitat  i ho ha fet al Museu de la Immigració, a  Sant Adrià de Besòs. En el seu discurs, assumeix plenament el llegat intel·lectual de Candel: la història de Catalunya és la història de la immigració;  defensa de l’ascensor social i la llengua i cultura catalana com allò que uneix i cohesiona.

Al vídeo de l’acte hi trobareu més intervencions com la del President Salvador Illa, que parla del treball com a valor  i el treball digne, els responsables de la Fundació Candel …

…

Relacionat amb la importància de l’ensenyament, passo també l’enllaç a una entrevista que li acaben de fer al recent nomenat premi  Nobel d’Economia – Philippe Aghion – on podeu veure la importància cabdal que li dona a l’educació per l’economia. El premi, que ha estat compartit,  ha valorat les aportacions en les condicions que fan possible la innovació. L’entrevista dura 22 minuts, està en francès, l’home és  apassionat i parla molt ràpid, però podeu posar subtítols en català.

…

I m’acomiado amb una anècdota. L’arrel del terme tradició ‒del llatí traditio‒ evoca l’acte de transmetre, si bé el significat actual posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l’acte o al fet que hi hagi una transmissió. Donar a les generacions futures allò que s’ha volgut conservar per aquest fi, encaixa plenament amb el llegat Candel. I està bé que hi hagi una simbologia, per això em sembla molt encertada la iniciativa dels geganters del barri de la Rivera de Barcelona, on vivia Candel, que l’any 2007 van fer un gegantó amb la seva efígie per celebrar les festes. Candel ‒ i la integració ‒  és part de la tradició catalana.

Ciència-ficció

Publicat el dia
///

El passat mes de setembre El Núvol (digital de cultura d’Ara.cat) informava de la publicació “L’endemà d’ahir” (Ed. L’Albí) de Xavier Duran ; es tracta d’una novel·la de ciència-ficció. L’anècdota és que el llibre és del 2024, la notícia és de molts “endemans” després de l’edició.

No passa res. La ciència ficció, si és de qualitat,  aguanta els anys. Els llibres de Jules Verne ho demostren. Encara s’estan editant alguns treballs seus inèdits. Carl Djerassi (1923- 2015) definia la ciència en ficció com el gènere literari que utilitza la ciència per vertebrar trames narratives que plantegen dilemes ètics relacionats amb la ciència, les persones científiques, la investigació  i la seva rellevància social.

Tenim la sort que a Catalunya hi ha una colla de científics dedicats, de vegades com a hobbie, a la divulgació de la ciència i al gènera de la ciència-ficció. Això facilita extraordinàriament que disposem de traduccions de les millores obres de ciència ficció o que es puguin editar llibres com el de Xavier Duran.

Així, el passat 9 d’abril es celebrà a Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) de les Rambles la novena “Àgora Ciutadana”, espai de debat per al públic general del Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea (AE-BKH) dedicada a analitzar el potencial de la literatura de ciència-ficció per a generar pensament crític sobre els avenços cientificotecnològics i com eina divulgadora.

Hi participaven Carme Torras, professora d’investigació del CSIC i cap del grup de recerca en Percepció i Manipulació de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC), i Jordi de Manuel, biòleg i professor, ambdós també escriptors de ciència ficció. L’acte fou moderat per Pedro Messeguer, professor del CSIC especialitzat en intel·ligència artificial.

A l’acte es parlà dels llibres d’Isaac Asimov, Philip Dick, Ted Chiang, Ian McEwan, Becky Chambers i també de la Carme Torras, Felix de Palma, Jaume Valor,  Jordi de Manuel i Xavier Duran. Aquí teniu l’enllaç de la gravació a Youtube.

…

Del 4 al 12 d’octubre es celebra la Festa del Roser , Festa Major de les Rambles [ja li convé a La Rambla una re-naturalització!] A la festa s’hi ha afegit el Govern Militar amb una exposició titulada ‘Enginyers, soldats i savis al Govenr Militar’  que m’imagino deu estar molt basada en el llibre ‘La Academia de Matemáticas de Barcelona. El legado de los ingenieros militares’ (2004), que a em sembla un treball importantíssim, com a divulgació de la ciència i com document històric. L’exposició a més s’anuncia també en català la qual cosa em sembla molt pertinent.

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Josep Maria Cadena. 90 anys

Publicat el dia
/

El 6 de setembre en Josep Maria Cadena – amic heretat– va complir 90 anys. Li han fet entrevistes, sempre interessants, però es queden curtes. Mereix un llibre i una sèrie de TV que il.lustraria perfectament una època i , a més, seria molt divertida.Com una imatge val més que mil paraules us poso l’enllaç de la foto més important de la seva vida professional que l’Arxiu Municipal de Barcelona ha penjat al FaceBook amb motiu del seu aniversari: amb en Josep Faulí contemplant el primer número de l’Avui un 22 d’abril de 1976. És la foto de la recuperació de la premsa en català després de molts anys de prohibició.

Aranzels, ‘Hollywood AGITPROP’ i dòlars

Publicat el dia
///

El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però  no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.

Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement  exporten confusió també.

Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie  i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.

…

I malgrat que es parla molt d’aranzels,  em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els  guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.

Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook.  No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.

Kubala, darrer pescador de Sant Adrià

Publicat el dia

Avui m’acomiado amb una semblança sentida que vaig fer del darrer pescador de Sant Adrià, en ‘Kubala’. Ha servit per fer-li un homenatge  aprofitant una cantada d’havaneres amb motiu del centenari de l’Ateneu Adrianenc.

He gaudit molt escrivint aquesta semblança, és  curta i  marinera, adient per pensar ja en les vacances que, com cada any, agafo fins l’inici del proper curs. Si no hi ha res de nou, tornarem a estar en contacte a mitjans o finals de setembre.

Que vagi molt bé. Bones vacances.

Quim

1 2 3 … 25