Teatre

L’economia de les arts: el teatre

/

11/02/22

Eren èpoques de lluita antifranquista quan una companyia d’actors afeccionats de Ciutadella de Menorca, representava l’obre de teatre “El retaule del flautista” basada en la faula “El flautista de Hamelin” però emfatitzant la corrupció i la connivència dels poders, i a favor de la intel·ligència del poble indignat. L’obra tingué un èxit sonat al teatre Capsa i d’allà es representà a molts indrets de la geografia dels Països Catalans.

Un  jove actor d’aquella companyia, degudament disfressat, és clar, cantava una cançó que deia: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes, ara manen les finances, ara mana qui té l’or” . El  seu nom era Guillem López Casasnovas que, vet aquí, acabà sent catedràtic d’economia, conseller del Banc d’Espanya,  molts etcèteres i President de la Fundació Teatre Lliure.

En Guillem no va deixar del tot el món del teatre i aquella obra de teatre tampoc l’ha deixat a ell; la seva trajectòria professional com a economista ve marcada per la sensibilitat social . “Ara manen les finances, ara mana qui té l’or, el negoci no té entranyes, però en Guillem sí té bon cor”.

I ara en Guillem va acceptar la meva invitació per a venir a l’Ateneu Barcelonès a fer una conferència sobre ‘Economia i Teatre

18/02/22

Dimecres passat, a l’Ateneu Barcelonès, en Guillem López Casasnovas,  ens va fer la conferència sobre teatre i economia que us vaig anunciar la setmana passada. Se l’havia preparat molt i ens va presentar una anàlisi que a mi em sembla inèdita i absolutament necessari per a qui vulgui entendre el sector a Catalunya i també per a la presa de decisions. A part  vàrem passar una estona molt agradable amb ell, que això també és important.

HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

////

De l’Iu Pijoan:

Hola, punyeteros,

 Si fa 35 anys em diuen que els meus fills creurien en una mena de Papa Noël silvestre que baixa de la muntanya emmascarat de carbó carregat de regals, en lloc de la cosa –normal, vertadera– de clavar furiosos cops de bastó a una soca d’arbre tapada amb una manta i alimentada amb mandarines, aviso la BRIMO i que Déu hi faci més que vosaltres. Però més enllà de tradicions familiars, certament volubles, i de les creences religioses de cadascú, aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de reflexionar llargament sobre el significat de Nadal. I he arribat a la conclusió gens original que Nadal representa en darrera instància la idea de la Bondat, que necessitem per continuar endavant el nostre camí, un cop demostrat, any rere any i sense excepció, que el que hi ha és molta maldat, en aquest món.

 Aquesta idea té –ara ve una aportació pròpia, ja més genuïna, i que generosament comparteixo amb tots vosaltres– un important component cultural. De la mateixa manera que els boreals associem Nadal amb el fred i en Sinatra cantant Santa Claus is coming to town, l’exaltació nadalenca dels bons sentiments ens ve modelada per la literatura i el cinema. Així Dickens i el seu A Christmas Carol (1843), però també un seu epígon, l’obra de Frank Capra It’s a Wonderful Life, que just aquest any en fa 75 que es va estrenar i que ha esdevingut el film de Nadal per excel·lència. Jo no deixaria de tornar-la a veure (sí, és en blanc i negre, fet que a alguns punyeteros em consta que us provoca urticària, però demano un esforç). La podeu trobar a Filmin i Movistar+. Només cal recordar que hi surt un assidu d’aquesta secció (que és la vostra): en James Stewart, a qui tots recordareu fa uns anys mirant-se l’ou com balla amb sincera curiositat. Avui torna a comparèixer amb la seva esposa Doris, ja ho veureu.

 En fi, jo no penso aconsellar-vos que feu bondat, fonamentalment perquè no soc ningú i perquè ja sé que no en fareu, però sí us desitjo que estimeu i que us estimin. La resta són punyetes, oi?

 Salut i molt bones festes.

 Au,

 Iu

  

Alguna cosa lleu

 

Alguna cosa lleu i poderosa

que qualsevol paraula fa subtil

com si fos dita amb una veu molt íntima.

Això sol ser Nadal, i la tendresa

que s’instal·la, tal volta agosarada,

al lloc mateix on, dia rere dia,

hi creixen el neguit o bé l’enveja.

No dura tanmateix la meravella

i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis

i malfereix quasi tots els propòsits.

I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons

si ho som només a toc de calendari?

 

Miquel Martí i Pol

 

TEXT DE HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Speer d’Esther Vilar (Teatre La Gleva)

Avui (4/05/21) hem anat al teatre. L’obra Speer, d’Esther Vilar, amb dos bons actors a l’escenari. La fan del 2 al 30 de maig al petit teatre la GLEVA. És molt interessant com a aprofundiment d’un moment clau de la història d’Europa (situada el 1980, abans de la caiguda del mur, sobre un personatge que va col·laborar amb Hitler i va ser condemnat a Nuremberg, però que va procurar “rehabilitar-se i justificar-se”. L’obra és respectuosa i ens convoca a reflexionar sobre el nostre paper en la història (allò que Hanna Harendt en deia la banalitat del mal, i que intentava explicar les complicitats ciutadanes que fan possibles molts disbarats). És un text amb sentit de l’humor i interessant de seguir amb un diàleg de discursos que són alhora contraris i complementaris ; el guió té sorpreses i fa pensar en un territori humà contradictori que ens fa mirar el món amb un nou compromís de responsabilitat. Us la recomano.

 

Els ocells

///////

De Ricard Estrada:

“En Joan-Ignasi Elies ens va fer un article que ens relaciona els ocells amb la nostra vida relacional, espiritual, la pintura i la música.

Entre festa i festa, aquest començament de desembre en Joan-Ignasi Elies, ens complau amb la segona part dels Ocells (*) i el seu impacte sobre el nostre dia a dia. El cinema, la literatura recullen la vinculació de les aus i els humans.

Gaudeix de la lectura i dels vídeos que l’acompanyen.”

          (*) 1a. Part

Pep Pujol i Andreu a la Sala Beckett

/

L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.

En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).

Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…

L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.

Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.

Quim

Crónica de Joan Safont

Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional