Humor

De plagis, falsos plagis, autoplagis i Groucho Marx

///

Hola, punyeteros,

 El primer Nadal dels pastors és una sarsuela pastorívola obra de l’eximi Mossèn Rossend Fortunet, un organista i prevere figuerenc a qui estranyament no han beatificat encara malgrat els seus mèrits evidents:

 

Àngels del Cel han baixat a la terra

Els crits de joia s’escolten arreu

Fent-hi ressò els pastorets de la serra

Van a Betlem a adorar el bon Déu

 

La nit és clara, que sembla de dia,

la primavera ve abans que l’hivern,

seguint la llum trobarem l’establia

on ha nascut Jesús, fill de l’Etern.

 

Josep el bressa, Maria l’adora

cançons li canten alats serafins

i el Déu fet nin que d’amor per tots plora

els pastors crida amb prodigis divins.

 

Cantem, pastors, cantem

Cantem, amb alegria

Cantem, pastors, cantem

I anem cap a Betlem

 

Si la lletra és inspirada, hauríeu de sentir la partitura. Tan bona és que fins i tot els de Sitges ens van copiar i també els representen cada Nadal.

L’any que ve a Figueres celebrarem el centenari dels nostres Pastorets, de l’elenc dels quals en vaig formar part unes temporades fent diversos papers: Pastoret pròpiament dit, Angelet, Sant Miquel (noti’s com vaig pujar en l’escalafó)…, a quin més celebrat pels meus vuit indesmaiables seguidors, apart de ben ponderat per una crítica amb fama de condescendent quan no rancuniosa. La veritat és però que Nostrossenyor, per a desolació dels fans, no m’havia cridat pel camí de la sarsuela, i així va ser com em vaig dirigir cap a la més creativa funció pública, on cada matí evoco el meu passat i entro al despatx cantant: “Hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengo”. La meva veïna, que és astuta i molt bona persona, respon: “Eso es muy alarmante, eso no lo comprendo”, que és la forma que calli fins l’endemà a les vuit.

Però bé, com que em consta que sou més proclius a cosetes lleugeres i de poca monta, sapigueu que enguany la Sibil·la canta a les catedrals de Barcelona, Girona, Palma i Tarragona, a les balmes de Montserrat –aquesta és una novetat–, i a les 115 parròquies de Mallorca. Els de Girona, que sempre han de fer el pavero, la fan cantar el dia abans, i a la tarda.

No us feu els estrets i atipeu-vos d’escudella i canalons, pulardes i capons, i neules i torrons, que el món s’acaba (un any més) i el règim de gener és aquí a tocar!

 

Bones Festes i molta sort!

Au,

Iu

 

P.S.: Adjunto l’habitual divagació, en aquest cas sobre els plagis des d’una perspectiva místico-marxista.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

Minotaures, gegants i capgrossos

///

S’ha parlat molt del llibre de Manel Pérez ‘La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida‘ (Ed. Península), però us passo l’article de Josep-Maria Ureta a PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) titulat “Un Minotaure en el procés”.  Comença amb l’acte de presentació al Cercle d’Economia, explica qui hi havia…i comenta el llibre en base al seu propi coneixement (experiència) del que és el país… M’ha agradat molt,  celebro que me l’hagi enviat i el comparteixo.

Diumenge 11 de setembre acaba la Festa Major de Sant Adrià amb un castell de focs al Parc del Litoral on s’està maquinant  un ‘pilotaso‘ urbanístic ‘plagad’ de vicis econòmics i ambientals dels que no s’expliquen  al Cercle d’Economia, ni a la Universitat ni en lloc. Els qui manen son els del ‘totxo’ i així va el país. Però quan veus que, tot i els anys que tenen les tradicions, els capgrossos i els gegants s’assemblen tant als que manen, penses que, mentre no manqui un bon arròs i puguem riure de tot plegat, visca la Festa Major i la Diada. La pregunta que li proposaria al Josep Maria Ureta és per a quins líders del país el seu bust podria servir de model per fer un gegant i quins per a fer-ne un cap-gros i quins cap de les dues possibilitats?

The Hot Sardines

Començo encarant el curs amb la cançó “Running Wild” de la banda americana ‘The Hod Sardines” que he descobert aquestes vacances per suggeriment dels algoritmes IA de Google que consideren que em tenen clitxat i en part és cert, però només en part.

Musicalment dec ser fàcil de catalogar per Google, però jo trio la música segons el meu estat d’ànim, no és ja que pugui estar content o trist, és que quan , per exemple, faig exercí, trio cançons segons el que considero que necessito en aquell precís moment que pot variar moltíssim. No és el mateix una música per a fer abdominals que per a caminar sobre la cinta a 6 Km/h o a  5 km/h amb inclinació del 5%.

També m’agrada la música de fons a l’hora de menjar i no és el mateix la música adient per un fricandó que per una paella, encara que hi ha temes com les cançons napolitanes d’en Pavarotti, que si la cuina és de primera, en un context no massa allunyat de la Mediterrània,  son sempre adients.

I si em sembla que una determinada música predisposa l’ànim per un començament de curs, l’algorisme de Google fins aquí, de moment, no hi arriba. O potser sí ? Deia en Woody Allen que escoltant Wagner li venien ganes d’envair Polònia. A veure si l’algoritme de Google sabia alguna cosa de la invasió d’Ucraïna per part dels russos ?

D’ous, ronyons i professons

//

Bon dia tingueu, punyeteros!

Seixanta dies després de la Pasqua de Resurrecció, i passats dos anys de pandèmia, torna relluent el Corpus Christi, amb la Patum, la solemne processó, les catifes de flors i el repic de campanes, i torna també, puntual, el vivificant ou com balla.

Enguany es veu que farà tombarelles a més llocs que mai. Vegem-ho: a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Casa de l’Ardiaca, a l’Ateneu, al carrer de la Llibertat, a la Catedral, als jardins de Rubió i Lluch, al Museu Marès, al Museu Marítim, als Centres Cívics Can Deu i El Sortidor, a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a les Escolàpies de Llúria, al parc de Sant Martí, a la parròquia de la Puríssima Concepció, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, al Monestir de Pedralbes, al Seminari Conciliar, i al Taller Sant Camil del Guinardó.

Encara més: l’Ajuntament, demostrant que no es moca amb mitja màniga i que vetlla constantment pel ciutadà, ha muntat fins i tot dues fonts artificials per a l’ocasió (!): a la parròquia de Santa Maria del Taulat i a la plaça de la Virreina.

Procureu anar-lo a veure a llocs ombrívols, perquè el pronòstic meteorològic és dantesc: els claustres i patis d’edificis antics són la millor opció, prou que ho sabeu. Ara, també podeu esperar a diumenge, que diuen que refrescarà una micona i enlloc del desert de Sonora només semblarà el de Mojave.

Si us acosteu a la Ciutat Vella, és recomanable també girar una visita a la Capella de Santa Àgata del Palau Reial Major, a la Plaça del Rei, on a partir d’aquest tarda mateix s’hi pot veure l’exposició “Corpus. 700 anys de festa a Catalunya”.

Adjunto la divagació consueta, en què excepcionalment us proposo una alternativa que, si més no, segur que es desenvoluparà en condicions climatològicament més amables.

Bon Corpus, punyeteros!

Au!

Ou,

Iu

 

Classe mitjana

/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

D’ous que ballen i cases que es belluguen

////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Economia de la mà de Xavier Febrés

///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

Sant Jordi 2021 amb Iu Pijoan

/

Com es costum,  avui, diada de Sant Jordi,  l’Iu Pijoan ens ofereix la seva  divagació primaveral. Diu:

“D’entrada, la meva idea era elaborar un promptuari d’instruccions per ensumar en plenitud les roses amb la mascareta posada: la vaig haver de descartar per la seva perfecta inutilitat i, sobretot, per pròpia incapacitat de reduir-ho a tres o quatre passes. Així que finalment tracta d’unes “traduccions” extravagants. Bernardo Atxaga recorda sovint que les traduccions formen part de la seva tradició literària: m’agradaria saber què diria en aquest cas”.

Allà va: L’EVANGELI EXPLICAT ALS FELANITXERS, ALS CANTONESOS I, FINALMENT, ALS MATEIXOS CRISTIANS (O RODA EL MÓN I TORNA AL BORN).

Percebeiros

///

La raó de l’admiració per l’esport deu estar en allò que en el món del circ en diuen “encara més difícil”, allò que resulta extraordinari, fantàstic, colossal. En el nostre subconscient l’esport se’ns presenta com un ideal (objectiu) biològic. Nosaltres som animals i allò que a un animal li dóna més possibilitats d’obtenir menjar és la superació, desenvolupar ales, un verí mortal, etc.

Amb això he trobat un documental sobre ‘els percebeiros’ que m’ha fascinat; he superat l’estat d’admiració que em produeixen alguns esport. L’art de caçar percebes (ells en diuen diu cavar percebes) te tots els elements d’un esport de risc (han de grimpar per les roques, de vegades fa mala mar, ‘juguen’ en equip…) però, a més, el joc no s’acaba introduint una pilota en una cistella, o clavant una bandera dalt d’un cim, s’acaba enduent-se unes bosses plenes de percebes i la major part dels percebes els venen però en reserven uns quants per a fer un àpat entre els caçadors. Preferiria menjar-me aquells percebes que una pilota signada pel Maradona. A baix  podeu veure el vídeo. És fantàstic !