Humor

Homenatge a Paco Solé Parellada

Publicat el dia
//////

Dimecres 14 de gener, convocats per la UPC i la Fundació CyD, més 450 amics vam assistir a l’acte d’homenatge a Paco Solé Parellada.

L’acte va començar amb unes paraules de benvinguda de Francesc Torres, rector de la UPC, seguit de la projecció d’un vídeo testimonial sobre el llegat de Paco Solé Parellada, una taula rodona de col·laboradors seus vinculats a l’àmbit universitari, la cloenda a càrrec d’Ana Botin, president de la Fundació CyD i del Banc de Santander i un petit concert de Kevin Díaz, presentat per la seva esposa Susana Sánchez.

En els parlaments es van destacar moltes virtuts il·lustrades sovint amb anècdotes ‒ emotiu i divertit a la vegada‒ destacant la capacitat d’en Paco, poc freqüent, de simultaniejar a la vegada  tres virtuts:  la generositat (bondat, humanisme, respecte),  el coneixement pràctic (universitat, empresa, tecnologia)  i l’admiració per la bellesa (art, literatura, música).

I un puntal, la Susana Sánchez que , segons explicava en Paco als amics,  li va allargar i alegrar la vida.

…

Us recomano el vídeo (enllaç a VIMEO) que es va projectar sobre el  seu llegat. A GARLAIRES li havíem dedicat una entrada  (Garlaires el 16 de setembre de 2022) i un post amb l’article amb el que vaig participar al  seu llibre d’homenatge ‘Captura un record’ (Ed. Plataforma Editorial): Homo ridens.

I, per descomptat, trobareu continguts molt interessants a la web  PacoSoleParellada.

Sursumcorda

Publicat el dia
///

Per pura curiositat he preguntat a Gemini (IA de Google) sobre les preferències literàries de Trump: la Bíblia, The Art of the Deal (1987), un llibre del que n’és autor elaborat amb un ‘negre; clàssics d’estratègia com  L’art de la guerra de Sun Tzu (500 a. Crist)  i El Príncep de Maquiavel (1532) i altres lectures com Sense novetat al front d’Erich Maria Remarque (1929) i El poder del pensament positiu de Norman Vincent Peale (més Bíblia aplicada) (1952).

I quina lectura n’ha fet ? El seu passatge favorit de la Bíblia és el de la llei del Talió (ull per ull..) Com comenten uns periodistes del Online News Show (humor periodístic del tipus El Gran Wyoming) en el vídeo “hi ha un cristià prominent que no hi està d’acord, un tal Jesucrist…”.

Paradoxalment, Trump sembla un ateu perfecte, com també sembla paradoxal el cas de Pepe Múgica que es declarava ateu militant i potser no ho era tant. Segons el tal Jesucrist, estimar a Déu i estimar el proïsme és molt semblant, de manera que si en Pepe  Múgica estimava el proïsme això era molt semblant a estimar Déu. No és que ho digui jo, ho entenia així un tal Jorge Mario Bergoglio, alies Francesc, amb qui mantenia una relació d’amistat i reconeixement mutu.

Hi ha una opinió força generalitzada que l’humor encara no ha arribat a la IA. L’humor és la facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents  en idees, situacions, esdeveniments, acres… L’Humor es trencador, és sorpresa. Dono per fet doncs que Gemini IA no estava fent ironia quan m’ha contestat, però m’ha apuntat explícitament que Trump quan esmenta els seus llibres preferits sempre  posa en segon lloc, seguint la Bíblia, el seu propi llibre !!!! Però és que a més la IA aporta el vídeo humorístic per explicar les seves idees però no per fer-ne un acudit sinó com a font d’informació.

I afegeix Gemini que Trump té el suport en ple de la comunitat evangelista dels EEUU. Mira per on. Jo ni li posava cara al  Sursumcorda ,  paraula d’ús exclusivament familiar i correspon a  un personatge indefinit, i ara potser n’he trobat una.

McDonalds’s i cuina popular catalana

Publicat el dia
//

I atenció, ara  ALTA POLÍTICA: la Maria Nicalau ha disparat contra Ferran Adrià en el seu blog ‘Dietari’ per diverses afirmacions que va fer en el Fòrum Gastronòmic de Barcelona. La que més titulars ha portat ha estat “Hoy la cocina popular catalana es el McDonald’s” . La Maria que, al meu entendre, és una magnífica escriptora, se’l cruspeix. El seu ‘Dietari’ és de pagament – 5 euros al mes, jo hi estic subscrit– i, com afirma, el que guanya ja li proporciona uns ingressos que li permeten  ser independent. La crítica que li fa és correcta, però és un problema. En Santi Santamaria va publicar “La cocina al desnudo” (2008) en el que criticava la cuina amb química empresarial i l’espectacle mediàtic d’altres xefs i encara no li han perdonat. Ni mort. Hom pot dir el que es vulgui, però assenyalar porta ressentiments. La Maria és brava, sí.

La Cubana i les cartes al Palau Robert

Publicat el dia
////

En fi, davant d’aquest panorama, distreure’s pot anar bé. Al Palau Robert fan l’exposició “Ensenyar les cartes”, una visió d’alguns dels restaurants més significatius de Catalunya  oberts entre 1960 i 2020 a través de les seves cartes. És una exposició que dura fins d’1 d juny i es fa en el context de que  enguany  Catalunya ostenta la distinció de Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Té un nivellàs.

A més, l’exposició coincideix amb una altra de la Cubana. A l’entrada es pot veure aquest vídeo molt divertit: Que és La Cubana

 

 

Moses supposes his toeses are roses

Publicat el dia
/////

De l’Iu Pijoan

“Tan alta la follia

de l’abril!

L’abril dona la mida

de l’instint.

Amb l’abril se sospita

l’infinit.”

(V. Andrés i Estellés)

Bon dia, punyeteros,

A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.

Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!

Carpite diem, punyeteros. No badeu.

Au!

Iu

 

P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.

L’article d’enguany

NO PREGUNTIS

Realment és broma?

Publicat el dia
//

He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad  (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”,  “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa  Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?

El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.

Good will towards men

Publicat el dia
//

Un any més, tenim la felicitació de Nadal del ‘garlaire’ l’Iu Pijoan . Passo també l’enllaç del escrit que adjunta a la felicitació i que titula “De les insospitades relacions entre l’antropofàgia, els navegadors i la glòria del Senyor”.

Bon Nadal

Quim

///////////

 

Bon dia, punyeteros!
 
Un altre any que marxa (ja?), un altre de nou que ve de camí.  
Com que de les moltes incògnites que obre l’episodi del Naixement diria que ja us n’he parlat en alguna ocasió, avui ens podrem centrar en la dimensió artística a través dels segles, del XIV al XX, passant pel XVIII, en tres disciplines diferents: pintura, música i poesia.
 
Enguany, el poema és d’en Narcís Comadira, pintor i poeta gironí celebrat per mi i els meus vint-i-dos millors amics pels antològics articles sobre gastrosofia que va escriure temps era temps. Aquí ens participa una descripció commoguda del fresc del Naixement de la fascinant Capella dels Scrovegni, a Pàdua. Si la coneixeu (la Capella), no fa falta que digui res més, que deia aquell filòsof alemany. Si no, ja feu tard.

NADAL SEGONS GIOTTO
Cappella degli Scrovegni
Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa 
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
-la cova que no és cova-,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca 
que va perdent el blau.
I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant de les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
-que no és un portal-.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura 
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.
I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida
al cor del nostre hivern.
 
La música –qui ho havia de dir–, ve de la mà del número del Messies referit a la mateixa escena, amb Georg Solti i Kiri Te Kanawa, i el Cor i l’Orquestra Simfònics de Chicago. Al final hi apreciareu clarament els angelets fent ballmanetes, però també, quan esclata el “Glory to God in the Highest”, la clamorosa absència dels baixos. Que la Glòria del Senyor sigui un estat on no hi ha lloc per a baixos ni barítons, és una altra incògnita de la Nativitat que em corseca íntimament i particular.
 
Bones festes a tothom, i molt d’amor, actiu i passiu!
 
Au,
 
Iu

 

Rebequeria

Publicat el dia
/

I ara va d’economia recreativa (i molt seriosa). Distreure’s una mica és saludable, i ja toca. Passo l’enllaç d’un article de l’investigador Antoni-italo de Moragas publicat a ‘Nada es gratis’ (31/10/24) i titulat «Por qué Vinicius no ganó el balón de oro» Es tracta d’una anàlisi del sistema de votació amb referències a Condorcet, a la paradoxa d’Arrow i una possible “solució” a la paradoxa:

Si Florentino Pérez asumiera la responsabilidad de elegir al ganador, se eliminarían los problemas de fragmentación y dispersión de votos, y el trofeo casi con certeza acabaría en manos de un jugador del Madrid. Esta “solución” eliminaría futuras quejas y ausencias en la ceremonia, además de ser, tal vez, la única forma de evitar que Lamine Yamal acabe ganando el Balón de Oro con cualquier otro sistema de votación imaginable.

Corpus 2004: Florilegi de vanes disquisicions

Publicat el dia
//

Bon dia de Corpus, punyeteros!

Ja hi tornem a ser, i l’ou torna a giragonsejar des d’aquest mateix matí fins diumenge (més o menys: consulteu-ho) en els següents patis i claustres de la capital (a La Garriga, per exemple, també el podreu veure): l’Ateneu Barcelonès, la Casa de l’Ardiaca, els Jardins de Rubió i Lluch, la Catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies de Llúria, la Parròquia del Sant Àngel Custodi, la Masia de Can Cadena, l’Oratori de Sant Felip Neri, el Parc de Sant Martí, la Parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la

Però aquest any hi ha una novetat (que no s’esvaloti el galliner: continua essent gratis), i és que commemorem el 600 aniversari d’uns ballarins no menys acreditats: un gegant anomenat “Goliat” va sortir per primera vegada, que se sàpiga, per la processó del Corpus de 1424. Precisament sobre coses que van passar el segle XV (i més) tracta el somieig consuetudinari, que us adjunto. El que potser no és prou conegut és el significat de la lletra de la popularíssima “El Gegant del Pi”, en concret del passatge “ara balla pel camí (…) ara balla pel terrat”. Doncs bé, sembla ser que “camí” i “terrat” eren els malnoms de dos elements de la Rambla després d’una de tantes reformes urbanístiques, a quina més reeixida. Es veu que el passeig central va quedar enrajolat i molt alt, fet que recordava els terrats de les cases. A un nivell inferior, el flanquejaven dues vies per al pas de carros, persones i altres bèsties (com ara): aquest seria el “camí” de la cançó.

Aprofiteu i no sigueu dropos, que sempre foteu igual. Si us decanteu pel centre podreu anar al Museu Marès, que val molt la pena (tant el pati, com l’ou, i fins i tot el museu) i així, de passada, com aquell que no ho vol, admirar l’esplèndida Plaça de Sant Iu.

Que estimeu pla fort i que us estimin pla més fort encara!

Ou!

Au!

Iu

FLORILEGI DE VANES DISQUISICIONS

 

 

1 2 3 4