Cinc qüestions sobre la immigració catalana

Publicat el dia
/

Miquel Puig va fer la conferència inaugural del curs a l’Ateneu Barcelonès (1/10/2026) titulada «Cinc qüestions sobre la immigració catalana» abordant un dels fenòmens més complexos i transcendentals que afecten Catalunya i remarcant la necessitat d’afrontar la qüestió migratòria a través de les dades i el rigor, lluny de dogmes o consignes preconcebudes.

Intento fer una síntesi breu:

1.- Intensitat. La població que ha vingut a Catalunya en el període 2000-2026, representa el 25 % de la població. En el període 1940-1975 va ser del 30%, entre 1900 i 1936 del 25% i en el s.XVII  (occitans) fou del 20%. És molt o es poc?  Doncs som els campions, altres països desenvolupats no necessiten tanta immigració.

2.- No venen els cridem. Perquè venen aquí i no a altres llocs també països rics i amb fertilitat baixa, com Corea, Japó, Aragó o el País Basc? Doncs depèn del model econòmic, de que es produeix, de la tecnologia…Aquí el turisme acaba generant molta feina.

3.-Ideologia i Estat del Benestar. Per la qüestió de la immigració s’han creat partits. A Alemanya, França i Itàlia la major proporció del vot a l’extrema dreta prové dels treballadors i els aturats tenen la major, mentre que a la resta de partits pesa més el vot dels professionals i quadres. Una altra qüestió important és si la immigració es un bon negoci per a mantenir l’Estat del Benestar. Pot ser que sí i pot ser que no. A Catalunya en les circumstàncies actuals és que no perquè els immigrants cobren molt poc i gaudeixen de l’Estat de Benestar, de manera que la situació es fa inviable.

  1. Gresol o multiculturalitat. Tradicionalment a Catalunya a través del matrimoni mixt hi ha hagut una integració cultural en tots els sentits els de fora cap a dins i els de dins cap a fora. Això actualment es fa més difícil com a conseqüència que la religió és diferent. A Europa la religió s’ha sotmès a l’Estat, però això no passa amb altres religions diferents de la cristiana. Molts joves a Europa, terceres generacions, consideren que la seva religió ha d’estar per sobre de la llei.

5.- Estabilitat Política. L’experiència en altres països és que quan hi ha multiculturalitat i no gresol és molt difícil l’estabilitat política i les separacions culturals es perpetuen. Està per demostrar que la multiculturalitat sigui compatible amb la democràcia.

Miquel Puig va insistir molt en que no volia exposar una tesi sinó presentar unes dades i uns fets però la presidenta li va demanar la seva opinió i va manifestar, remarcant que es tractava d’opinió  que calia aturar la immigració, que s’ha de pair i es necessita temps.

He fet la síntesi però és molt recomanable visualitzar la conferència sencera: ENLLAÇ

Quimet x Quimet

Publicat el dia

Abans de l’estiu, em van demanar un article sobre el meu pare – Quimet –  per a Report.cat, setmanari d’anàlisi de periodisme i comunicació del Col·legi de Periodistes.  Era un compromís, per una banda com podia ser objectiu parlant del meu pare, però per una altra, s’ha escrit molt poc sobre història del periodisme econòmic i soc dels pocs que ho ha fet, que em ve de la meva etapa de professor de periodisme econòmic a la UAB. A més vam fer un llibret sobre el meu pare arrel d’un homenatge que li van fer al Col·legi de Periodistes en el 10è. Aniversari de la seva mort. El vam titular amb  recollint el que havia expressat  “He volgut ser sempre independent i periodista”.

Amb el xip d’economista posat, vaig començar l’article intentant situar el meu pare en una època i en una lògica. És correcte,  però a mesura que anava avançant veia que els aspectes emocionals guanyaven importància. Per sobre de lògica que imposava l’època hi havia una vocació fortíssima motivada perquè en Quimet escriure el feia viure. Aquesta era una peça fonamental que complementava l’esquema analític. Aquí teniu l’article: “Quimet: un nou estil d’informació econòmica”

Funes el memorioso

Publicat el dia

Ahir i avui se celebra a Vic els 31Col·loquis de la Societat Catalana de Filosofia, aquest cop dedicats a ‘l’oblit’. Jo hi havia col·laborat en edicions anteriors i enguany presento una ponència inspirada en els treballs del neuro-científic Rodrigo Quian Quiroga segons el qual  l’oblit és la característica essencial de la intel·ligència.

La seva teoria és que hi ha molt poca diferència biològica entre el cervell d’un simi i el d’un home. No ens diferencia la biologia (el hardware), sinó la forma de procedir (el software): l’ésser humà fa una simplificació del que veu creant una abstracció que li permet fer associacions. Nosaltres podem distingir un conegut, per exemple Jorge Luis Borges, tant si el veiem de perfil, d’esquena o en una obra, perquè de Jorge Luis Borges hem creat un concepte.

I, a més, l ‘abstracció va associada al llenguatge. Si algú pronuncia la paraula Borges, ja en tenim prou per a identificar-lo. En Rodrigo Quian Quiroga , que també li agrada  divulgar la ciència, va escriure el llibre “Borges i la memòria” perquè Borges havia inventat un personatge —Funes el memorioso— que havia assolit tantíssima memòria que no podia ni pensar, ni decidir, ni actuar. O sigui allò que ens fa humans és l’abstracció que passa per l’oblit.

Als conceptes i als  s’hi arriba sovint a traves de les emocions, del que ens motiva i  ens queda allò que realment aprenem.  Però com que en la construcció de tot plegat intervé l’oblit, es poden construir conceptes erronis, falsos relats versemblants mentides o mentides, en definitiva. És el nostre punt feble.

A part, em pregunto també si la IA té els mateixos límits? La IA podria tenir el problema existencial de Funes el memorioso, si és que els problemes existencials afectessin a la IA. Però crec que el problema no existeix si la IA no té iniciativa pròpia; si no en té, el problema de Funes el memorioso no té raó de ser. Si en tingués, potser sí. La paradoxa de Funes el memorioso a la IA va associada a la consciència, que és un tema central de debat sobre la IA.

…

Seguint amb la passió divulgadora de Rodrigo Quian Quiroga no us perdeu la seva conferència ‘ El tango de la memòria’ (9/05/26), una conferència escenificada, com en el teatre, en la que arriba a ballar un tango amb la ballarina Marcela Conti.

 

Geopolítica i economia

Publicat el dia

L’1 de juny de 2026 es va fer una  conferència a l’IEC titulada «Geopolítica i economia en l’era Trump» en el que participà Giacomo Ponzetto,; Christopher Rauh, i Natàlia Mas. Va moderar el debat Guillem Riambau.

Des del meu punt de vista en aquest conferència situen perfectament la problemàtica de la geopolítica. Ja d’entrada, el començament fou sorprenent, un eixerit i brillantíssim Giacomo Ponzetto començà explicant apassionadament que això de fer guerres per part dels Estats Units (p.e. Veneçuela, Iran…) és la cosa més normal i una constant històrica. Fins ara Europa no ho havia vist perquè era respectada. El que ha canviat és que ara Europa ha anat a menys i està entrant en aquesta normalitat de tracte. I la cosa segueix: la corrupció de Trump… [ Ponzetto és doctor per Hardvard, potser això va provocar la animadversió de Trump cap aquesta Universitat]

Natàlia Mas es centrà en la problemàtica de la Energia i Christopher Rauh en la tecnologia. Efectivament es va tractar de geopolítica sense acabar de veure unes possibilitats per Europa dins del marc mundial. ENLLAÇ

…

Qui sí segueix donant orientacions per a Europa és Mario Dragui que publicà un article al Financial Times  l’11 de setembre de 2026  titulat “Europe’s difficult choices on AI” en el que sosté que la intel·ligència artificial (IA) és la palanca més prometedora d’Europa per reactivar el creixement econòmic i finançar el seu model social, però adverteix dels reptes pel que fa a la sobirania tecnològica.

Els punts clau de l’article són:

  • La necessitat de creixement: Europa pateix un dèficit de productivitat respecte als EUA i necessita adoptar ràpidament la IA.
  • El risc de dependència: Europa controla una part molt petita de la cadena de valor de la IA (poca capacitat de computació pròpia i endarreriment en xips i laboratoris capdavanters enfront dels EUA i la Xina), la qual cosa pot crear una perillosa dependència exterior.
  • El paper clau de les dades i la infraestructura: L’únic àmbit on Europa encara pot ser sobirana i generar un gran creixement econòmic (amb una economia de dades que podria superar els 800.000 milions d’euros el 2030) és en la gestió de les seves pròpies dades i la construcció de centres de dades sota control europeu.
  • Superar la fragmentació de la demanda: El gran obstacle a Europa és qe la demanda està dividida entre milions d’empreses petites. Draghi proposa un model basat a ajuntar la demanda mitjançant contractes plurianuals conjunts entre grans empreses.
  • Evitar una nova oligarquia: Fomentant la competència entre diversos proveïdors i aplicant una fiscalitat progressiva, Europa pot evitar concentrar el poder i la riquesa en mans d’una nova oligarquia tecnològica. La conclusió de Draghi és que Europa pot tenir IA sense oligarques.

…

La relació de la geopolítica i l’economia també han interessat a Guifré Belloso en el seu darrer article “Putin i Xi Jinping….Amics per sempre”. Uff!

…

Finalment en Jaume Miranda, en combinació 10% broma i 90% serio, ha fet un article en el seu blog ‘Tempus Fugit’  titulat ‘Gràcies Mr. Trump’. Els desdenys de Trump es poden veure en positiu per entendre en allò que cal esmenar o aplicar-se.

Salut !

Quim

Jordi Catalan i Vidal

Publicat el dia
/

Jordi Catalan, amic, company de promoció, catedràtic d’Història Econòmica (UB), fa tres anys pateix un càncer d’ossos agressiu i dolorós, però, ja el curs passat,  es va decidir a continuar fent classes que és el que més li agrada. “Millor fer classes que quedar-me a casa” comenta a la conversa amb Anna Vallhonesta  de RAC1  que es va emetre dimarts 22 d’octubre. Una conversa emocionant. Una lliçó de vida. Aquí teniu l’enllaç. Com que això de Garlaires va dirigit a persones que estimo  em sembla oportú dir-vos  “escolteu-lo”.

Inici de curs 2026-2027

Publicat el dia
//

Ens hem perdut alguna cosa aquests mesos de vacances? Déu n’hi do el que s’ha dit i ha passat. En Jordi Goula  per exemple, ha seguit escrivint tots aquests mesos amb articles sobre temes vius i interessantíssims. Us passo la relació. Del titulat ‘La penúltima bretolada d’un president egòlatra i estafador’ (8/07/26) n’hi per llogar cadires.

La Neus Tomàs ( El Diario) que també és una de les meves periodistes de capçalera s’hi que ha fet vacances però es ens va deixar una entrevista entranyable amb la Lourdes Beneria, aquí va.

Tampoc ha fet vacances l’Andreu Mas-Colell, tractant tant rellevants com de la reforma de la direcció publica a l’administració de la Generalitat (22/08/26) !!!!, Geopolítica i comerç internacional (25/07/26), Ceuta (8/08/26), o la IA i la destrucció de treball (6/9/26)

No puc posar els enllaços dels articles esmentats perquè estan  protegits pels subscriptors  però podeu consultar la IA i us en farà un resum !

En aquest darrer esmentat titulat ‘Bill Gates i el treball’ torna a treure la tesi de J.M. Keynes en el seu assaig ‘Les possibilitats econòmiques dels nostres nets (Madrid, 1930) que Andreu Mas-Colell va tractar en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Ciències Morals titulat ‘ Keynes, sus nietos y los nuestros (Madrid , 2009) fent un repàs del que va dir Keynes en relació a que l’elevadíssima productivitat permetria reduir les hores de treball – 15 hores setmanals- amb les conseqüències per l’estil de vida. També podeu demanar un resum a la IA.

Quan veig amb quina facilitat grans empreses donen excedències als seus tècnics per fer coses com viatjar pel món, tinc la impressió que seran les grans corporacions, d’acord amb les grans potencies mundials que poden orientar la tasca reguladora de l’Administració,  les que acabaran subvencionant el treball creant pseudo-treball; un treball en que si agafes excedència per viatjar no passa res. No és el treball de 15 hores que deia Keynes a la setmana però s’hi va assemblant.

Més que l’atur per causes tecnològiques em sembla més preocupant el tema de l’ensenyament que el de l’atur tecnològic. Històricament la solució a l’atur ha passat per la creació de circuits econòmics adients i si es posen d’acord els poderosos – son pocs- té solució. En canvi, la irrupció de la tecnologia en la formació està portant canvis que poden ser fatals. Jose Antonio Marina fa una reflexió interessantíssima sobre els dèficits d’atenció provocats per la utilització de tècniques addictives per les empreses que controlen les xarxes socials: “Réquiem por la atención voluntària” (El Diario, 9/09/26).

Els estudiants i tothom han de llegir. Així de senzill.

En fi, resulta particularment adient, doncs, que m’acomiadi amb una referència a al Setmana del Llibre en Català del 18 al 27 de setembre i en la qual es fan activitats culturals interessants.

Salut !

 

Quim

GARLAIRES.CAT

Educació en temps d’IA

Publicat el dia
//

“L’educació del futur serà molt més personalitzada, molt més individual i molt més asíncrona”. “El mestre del futur serà menys transmissor de coneixement i més arquitecte d’experiències d’aprenentatge. Menys conferenciant i més mentor. Menys controlador del ritme únic i més facilitador de trajectòries personals” “Potser la IA salvarà els bons mestres de la pitjor part de la seva feina: repetir trenta vegades la mateixa explicació, corregir mecànicament exercicis i intentar avançar amb la culpa de deixar sempre algú enrere”.

Aquestes son algunes de les afirmacions que fa Esteve Almirall en un article a On Economia (21 de maig) que han titulat “L’escola del futur no tindrà classes magistrals” . La IA preocupa molt – no hi manquen motius  –  però l’Esteve Almirall és optimista.

Com anècdota sempre m’havia cridat l’atenció les conseqüències intel·lectuals que havia tingut en molts nens patir una tuberculosi que els tenia apartats del sistema educatiu un any. Paco Candel, Josep Maria Cadena, l’empresari rosenc  José Moyano … durant l’any que van estar afectats per la tuberculosi  van llegir tants llibres o aprendre idiomes que els va transformar per sempre, aquella etapa va marcar la seva vida definitivament. Accidentalment van trencar el patró (curricular)  a favor seu.

Es pot dir que qualsevol nen pot rebre la formació d’un príncep. La clau està en disposar de ‘bons mestres’. El sistema educatiu que hem viscut va néixer per organitzar masses…fer currículums, biografies patrons i els mestres també s’han ‘fabricat’  per atendre aquest enfocament. Què hauria d’aportar un bon mestre en un sistema educatiu amb IA?  Doncs segon José Antonio Marina – filòsof i savi –  en el sistema d’educació antic preocupava que un nen es quedés enrere. Si, per exemple, no anava bé en matemàtiques se li feien unes classes de reforç, mentre el  sistema educatiu que pot haver amb la IA el que s’hauria de prioritzar és veure en què destaca un nen. Son moltíssimes coses en les que pot destacar, no cal ser astronauta pot ser quelcom més corrent però també necessari. El bon mestre hauria de descobrir això. No és gens fàcil. Evidentment és una tasca en la que s’ha de recolzar en un coneixement pràctic que ha de venir de moltes bandes.

Els nens als 11 anys ja apunten cap a on s’orienten. Al Leo Messi, quan devia tenir aquesta edat, el va descobrir en Carles Rexach. Podem descobrir un nen que tingui una habilitat o predisposició per ser cuiner, ebenista o matemàtic ? Uff Crec que es una tasca tan difícil que s’ha de cercar un sistema per ajudar al mestre basat en el coneixement i l’expertesa de determinades persones que hi ha a la nostra societat.

…

Tota la producció intel·lectual  de José Antonio Marina em sembla recomanable. El que he comentat abans ho he tret d’una entrevista que li van fer per la radio. Parla de valors, pors, drogues, educació…

Política social científica

Publicat el dia
//

Em confesso admirador consumat de la Mònica Martínez Bravo de la que ja parlar noi fa massa en un GARLAIRES (16/10/25) com un exemple del que l’ascensor social gràcies a la universitat publica que la porta a obtenir una beca al MIT i on acabà fent una tesi defensada l’any 20210 i que va ser dirigida  per Daron Acemoglu, que  va ser el director principal, i fou guardonat amb el premi Nobel l’any 2024,  Abhijit Banerjee, també premi Nobel d’Economia guardonat el 2019 i Benjamin Olken, un altre reconegut professor del MIT especialista en economia del desenvolupament.

La vaig conèixer personalment en una conferencia que va fer a l’IEC titulada “Banerjee, Duflo i Kremer: Premi Nobel per la lluita contra la pobresa amb rigor científic” Això era un 27 de gener de 2020 i tot just l’any 2021 l’anomenaven investigadora principal d’un programa contractat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, al gener de 2024, va ser nomenada secretària general d’Inclusió al Govern d’Espanya  i l’agost del mateix any, va ser designada consellera de Drets Socials i Inclusió.

Amb ella s’acaba d’aprovar per part del Parlament la Llei del Tercer Sector Social que regular el marc legal, finançament i reconeixement de les entitats socials i que ha estat molt ben valorat pel sector. I segueix un bon curs la tramitació de la proposició de llei del sensellarisme per a garantir els drets habitacionals i l’atenció urgent de les persones sense llar. Sobre el tema es va fer un acte a l’IEC amb la participació de la consellera Mònica Martínez Bravo i organitzat conjuntament amb cinc entitats socials: la comunitat de Sant Egidi, Sant Joan de Déu, la fundació Arrels, el centre Assís i Càritas. Enllaç en moment d’intervenció de la Consellera.

Jo tinc més sensibilitat pel tema que coneixement. El que sí entenc molt millor perquè estic més familiaritzat és amb  l’estudi ‘Estratèdies contra el sensallerisme’ que la Conselleria va encarregar  a Sara Ayllón (Universitat de Girona), Salvador Busquets (Cáritas), Libertad González (Universitat Pompeu Fabra), Alba Lanau (Universitat Pompeu Fabra) i Albert Sales (Institut Metròpoli). És un estudi que centra perfectament el problema. Com deia el títol de la conferència a l’IEC de l’any 2020, la consellera Mònica Martínez Bravo està lluitant contra la pobresa amb rigor científic.

…

En relació al barraquisme, remenant una revista local de l’Associació d’ex-alumnes del Col·legi Sant Gabriel de Sant Adrià, vaig trobar un article del Quimet signat amb pseudònim Arumí “Camp de la Bota, 1969. El Parapeto” problema adrianenc”. Es una descripció perfecte del que hi ha al Camp de la Bota i del que intenta fer l’ajuntament a favor de la gent que hi viu. Entre altres coses es reconeix la ciutadania amb el que comporta en la prestació de serveis públics. Es interessantíssim.

Josep Maria Cadena. Un temps, un país, un amic

Publicat el dia
/

Dimarts 2 de juny ens va deixar Josep Maria Cadena, que  per a mi era molt més que un company i amic del meu pare, era un ‘amic heretat’ com deia ell sempre fent exhibició de bon humor.

El meu pare era de l’època de la pluriocupació, sempre treballava de manera que hagués pogut passar que no hagués gaudit d’ell. Però la cosa es va resoldre d’una altra manera, jo l’acompanyava i estava amb ell però al lloc de treball o en coses relacionades amb la feina, no podia ser d’una altra manera. No anava al futbol, o treballava o descansava parant pels àpats i això durant els àpats parlava..

Recordo hores i hores d’espera a la recepció del diari de Barcelona o de l’Avui mentre ell feia la seva feina. Coneixia tota la redacció. Desprès anava amb ell als bars del voltant. Un cop recordo haver a anat a casa d‘en Pernau a una reunió clandestina perquè projectaven un debat que hi havia hagut a Paris en el que havien intervingut líders de l’oposició al règim a l’exili i un ministre franquista que es deia Gonzalo Fernández de la Mora. Era diumenge pel matí, hi havia molts periodistes, més atenent les dimensions del pis i  molts barbuts, entre ells l’Antonio Franco, joveníssim que feia molts acudits. Jo devia tenir 12 anys, no més.

Vaig viure la vida meva i la del pare i d’uns companys seus generacionalment més grans que jo. Quan es fa crear l’avui en Josep Faulí, en Josep Maria Cadena, l’Andreu Calaf  en Josep Maria Orta i en Quimet van instituir anar a dinar plegats un cop al mes. Hi anaven ells i jo també. Llavors ja tenia 18 anys.  Sembla estrany però anava així. Amb els companys de l’Ajuntament de Sant Adrià també era similar. Es vivia en comunitat ampliada.

La cosa no acaba aquí, és clar. En Josep Maria Cadena va arribar a conèixer i a tenir relació amb  molts dels meus amics. Es va crear la tertúlia dels GARLAIRES i allà estava ell , no fallava, interessat en tots i en tot. Jo li agraeixo lo molt que m’ha estimat. Jo també l’he estimat molt i als seus. I  li agraeixo especialment que mi i a molts ens ha fet il·lusionar amb aquest país nostre. Va tenir una vida extraordinàriament plena seguint amb el seu projecte de país i de gent i la vàrem compartir.

En Josep Maria Cadena resta viu en el meu cor.

…

Passo alguns enllaços sobre ell:

Josep Maria Cadena a Vikipedia

Savis (TV3) ( 20/10/2015)

Necrològica a l’Ara / La millor foto

Articles del CIC ( Llúcia Oliba i Begoña Muñoz)

Corpus 2026: ous i truites

Publicat el dia
////

Amics, patitzants, punyeteros tots:

Enguany em correspon una tasca feixuga i ingrata, àdhuc desagradable.

Tutto Passa

Tranquils, no és que el nostre venerable Ajuntament hagi decidit eliminar la ballaruga de l’ou, no. No, o no pas encara, perquè creix la sospita que la parc-tematització de la ciutat fins a convertir-la en la Disneyland del modernisme –seguint el camí obert per viles pioneres i valentes com Venècia o Praga–, és l’objectiu principal de l’elit que ens governa. O sigui: tot arribarà, tot això passarà (en el pitjor sentit de l’expressió). Tingueu-ho per segur.

La meva aportació d’enguany és modesta, casolana si voleu, però d’una utilitat pràctica indiscutible: consisteix a posar-vos al cas d’una santa vegada i definitivament d’un bàsic (així en diuen els cursis) del qual seguiu sense tenir-ne ni idea per més anys que passin. Llegiu-ho, que us convé.

Mentrestant, l’ou anirà giragonsant de dijous a diumenge als patis consuetudinaris, sempre a la fresca, envoltat de verdura, senza fine.

https://dai.ly/x30c1tb

 

Vinga, va, no feu el dropo: penseu que si us marqueu com a objectiu contemplar-lo a la Casa de l’Ardiaca (el d’aquesta foto d’aquí), de patac podreu veure com esquitxen els de la Catedral, del Museu Marès, del Palau del Lloctinent, i de l’Ateneu: En menys de 500 metres de radi, un repòquer. Ni a Las Vegas, nens. 

I de franc.

Au!

Ou!

ARXIU L’OU 2026

1 2 3 … 29