Per iniciativa de l’Eugeni Giral, en la que em vaig veure implicat, el 25 d’abril es commemorà, a l’Ateneu Barcelonès, la revolució dels clavells de 1974. Va estar molt bé ‒ projecció de cartells col·leccionats al CEDOC (UAB-Eugeni Giral), ponents, interpretació de ‘Grandola vila Morena’ per Marina Rossell en la versió catalana, breus actuacions musicals, copa de vi al jardí… ‒ podeu veure l’acte sencer, ja està a YouTube, però jo passo l’enllaç al minut 31 amb la intervenció de Gabriel Magalhães, escriptor portuguès, doctor en Filologia Hispànica i Portuguesa que ha estat professor a les universitats de Salamanca i Beira Interior a Portugal. Es una reflexió sobre la història i la democràcia a Portugal particularment oportuna a la vista de com tenen el patí amb l’extrema dreta. Gabriel Magalhães llegí la seva intervenció en català que durà 16 minuts.
El plaer de conversar en grup
«L’historiador Ramon Carande va sintetitzar en dues paraules la història contemporània d’Espanya: “Demasiados Retrocesos“». A partir d’aquesta afirmació, Jaume Miranda reflexiona sobre l’evolució de la història. El retrocés que més l’afectat personalment és el franquisme però els retrocessos històrics als que es refereix van molt més enrere. Demasiados Retrocesos
…
En un context més ampli, internacional, encara que centrat en el Segle XX, Federico Mayor Zaragoza, com a testimoni privilegiat que fou, reflexionava sobre els esdeveniments més rellevants del Segle XX en el documental que es pot veure gratuïtament a la plataforma digital CaixaForum+ i que han titulat “Records del futur”. Tot una lliçó d’història.
…
I qui ha fet història ha estat en Fermí Puig que ha decidit jubilar-se. Us passo un enllaç del RAC! amb un article de Joan Ferrer Gurí on en fa cinc cèntims i inclou una xerrada transmesa per ràdio amb Jordi Bosch, Jaume Roures, Ramon Besa i Alfred Romagosa, cap de Sala del restaurant i que també es jubila.
Només he tingut una ocasió de veure i escoltar en persona Fermí Puig i em va semblar tan extraordinàriament brillant que no m’ha estranyat que es jubilés. Suposo que també hi haurà més raons, però no es pot ser tan generós amb tothom. Ha de cremar.
Quan es va jubilar Ramon Parellada afirmava que tenia mal l’esquena de tan saludar els clients; ell es posava a l’entrada. Dons sí, massa gent espera ser considerat quan va al restaurant. I si això no ha estat una de les causes de la jubilació, segur que en descansarà.
Àngel Guimerà, és un clàssic amb un reconeixement internacional fora de dubtes i no està en el Pla d’Estudis de l’Institut del Teatre. Cóm és això? Si teniu una estoneta, us recomano visualitzeu el vídeo EXPERIÈNCIA GUIMERÀ, una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès amb Sergi Belbel, Joan Lluís Bozzo, Enric Majó i Carme Sansa, moderats per Joan Martori i amb motiu del centenari de la mort de Guimerà. L’acte no es desenvolupa com si hi hagués un guió, està clar, però va sortint informació de molt interès i sí: Guimerà és viu.
1 – “Hi hauria d’haver botigues on només venguessin els llibres dels famosos i els periodistes de la TeleTres, no et sembla, nen?” (M.T., 80 anys, veïna de Gràcia, sempre disposta a donar-te resposta o a donar-te un cop de mà).
2 – “N’Déu, no pas, perquè és un rotllo: tothom està amb cara de pet i jo diria que et miren malament i tot. I a més no s’hi pot parlar normal, t’hi has fixat? Parlen baixet com a les biblioteques, els molt fatos!” (A.L., 62, gastròsof i autor de la inèdita però imprescindible “Guia G. dels locals plat a taula d’Euskal Herria i altres refinades perversitats)”.
3 – “Un dia de primavera de fa un parell d’anys vaig entrar en una llibreria del carrer de Pau Claris –no em feu dir-ne el nom: n’hi ha tantes!– perquè hi vaig veure tanta gent que vaig pensar que per força devia haver-hi algun membre de la família reial, o potser perquè regalaven alguna cosa. Va ser una decepció: només feien descomptes del 5%! Que en som, de poca-penes! Així no anirem enlloc, creieu-me. Finis Cataloniae!” (M.C., 70, analista i gentleman de pa sucat amb oli).
4 – “No, que està a tope de penya i m’agobio, o sigui en plan que no, que no”. I la resta de l’any? “Ah, però… que són obertes, fora de Sant Jordi? Hosti que random, no?” (Y.Z, 20, estudiant d’un doble grau de la UPF[1]).
5 – I vostè, que ha entrat mai en una llibreria? “No hi he anat mai, no”.
I a un meublé? “No no, mai”.
I a un judici? “Doncs tampoc! Mmm… O sigui, que un dia podria anar a una llibreria i pensar que estic en un judici i un altre anar a un judici i pensar-me que és un meublé” (I.P., 56, funcionari alt i presumit).
Així ha anat, ves…
Jo mateix comptava quant de temps feia que no vaig a la meva llibreria de capçalera, i em semblava Impossible. Activem doncs el repte palindròmic: “Català a l’ataC!”. I no oblideu fer-lo voltar.
Endavant les atxes!
Estimeu a balquena, punyeteros, que qui sembra, recull.
Au,
Iu
[1] Per cert, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, i parafrasejant il gentiluomo Jep Gambardella: Era imprescindible, posar-li Pompeu Fabra, per fer això?
I a la propera tertúlia del 7 Portes, al mes de maig, l’invitat serà Josep Maria Lloveras, ex-ambaixador a la Unió Europea, i ens ha enviat el text del “Manifest Per Europa” que, juntament amb Jordi Garcia-Petit, ha preparat per l’acte del 4 d’abril al Cercle d’Economia “75 anys de la fundació del Consell Català del Moviment Europeu: record i mirada al futur” . Ens envia també un enllaç per qualsevol que s’hi vulgui adherir.
El passat 20 de marc a la tertúlia del 7 Portes, vam tenir d’invitat a Domingo Jaumandreu, llicenciat en Enginyeria Aeronàutica, especialitat en Aeroports, Navegació i Transport Aeri (1974) que ha exercit d’Enginyer de Materials Metàl·lics, Direcció d’Estudis i Projectes de Femsa-Robert Bosch, SA (1974), Cap de la filial de Barcelona de Direcció Comercial i Recanvis de Femsa-Robert Bosch, SA (1982), Director de la Divisió de Vendes Consum de Barcelona de Sony España, SA (1982), Director General del Grupo de Productes de Consum de Sony España, SA (1982), Conseller Delegat i Director General de Sony España, SA (1995) i Vicepresident de Home Network Company Europe Sony Europe B.V. Hifi Europe Business Unit (1999).
Home d’indústria; no només en l’àmbit tècnic, sinó també comercial, no ha tingut vel·leïtats ni acadèmiques ni polítiques. De la seva experiència hi ha molt a aprendre. En Guifré Belloso ha recollit aquests APUNTS de la tertúlia.
L’avaluació, la valoració dels costos, resultats, impactes econòmics, ambientals, socials de qualsevol política pública, hauria de ser un requisit de la gestió pública però, en general, no s’ha fet o s’ha fet malament. El més normal era considerar que qualsevol política pública era, per definició, d’interès general ja que derivava d’unes eleccions, expressió de la voluntat general. La gestió econòmica sovint es limitava a comprovar si hi havia pressupost i au.
Aquest enfoc és una aberració. En un article a la revista Nada es Gratis titulat «El pozo sin fondo del AVE» (2014), l’investigador en economia Gerard Llobet, analitzava la despesa en el AVE fent un símil d’avaluació econòmica. Les conclusions eren: 1.- L’AVE no és rendible, 2.- L’AVE no és socialment beneficiós, 3.- No té cap sentit acabar les línies en construcció, 4.- En altres països hi ha línies d’alta velocitat, però abans de construir-les s’ha avaluat la inversió, 5.- No hi ha cap evidència que l’AVE ajudi al desenvolupament de la zona que comunica (de fet, actualment del que sí que hi ha evidència és que l’AVE ha contribuït al problema de la España vaciada que no afecta el món rural, que ja estava buit fa molts anys sinó les capitals de província), i 6.- L’AVE també contamina. Tot plegat, es preguntava l’autor: “en què pensen els votants?” La resposta es troba en el sistema electoral i en el pes que es dona a determinats territoris.
Les aberracions son un luxe que es paguen. En determinats casos la mala valoració posa les condicions per a que hi hagi corrupció amb el resultat de que és extraordinàriament més costosa la per pèrdua d’ eficiència que la corrupció, que comparativament és la xocolata del lloro.
La qüestió és que cada cop més van sortint normes per a que s’avaluïn les polítiques publiques i que a Catalunya anem una mica més avançats. A la Sindicatura de Comptes tenen la possibilitat d’exigir a les institucions públiques que compleixin amb l’avaluació de polítiques publiques que ja hi ha previstes. Que això es faci, és fonamental. Ens ho explicà Anna Tarrach, síndica de Comptes de Catalunya i exdirectora general de pressupostos de la Generalitat de Catalunya (2016 – 2022) en una conferència feta juntament amb Mireia Borrell, cap d’anàlisi d’Ivàlua i doctora per la London School of Economics, que orientà la seva ponència cap aspectes més de la pràctica de l’avaluació.
Va ser una conferència rigorosa i molt didàctica que us recomano, passo l’enllaç: Ateneu (23/02/24) L’avaluació millora la gestió pública.
Preciosa i plena de sentiment la crònica d’Elena Busquets, directora de Via empresa sobre el MWC 2024 que ahir va acabar titulat “Tàpies, el Mobile i les tecnologies que (realment) estan impactant en l’empresa catalana. El llegat del major congrés de tecnologia del món en el teixit empresarial català”. Mostra la sensibilitat de Via Empresa per la creació de valor de veritat (realment). Els diaris digitals tenen un cost de l’espai molt baix que els permet tenir aquesta sensibilitat. Malgrat això, podria passar que es preocupessin solament del que els reporta publicitat i au, però no, Via Empresa pensa en l’interès social; és democràtic en aquest sentit.
No fa massa vaig tenir la sort de dinar al Restaurant de Can Roca al barri de Taialà a Girona. Tot una experiència en veure que pot donar de sí un menú de 16 euros. El cambrer em va recomanar l’arròs, era dijous, i li vaig fer cas. Tot excel·lent. Però no ens enganyem: a Can Roca no tenen la vareta màgica per oferir duros a quatre pessetes. El que ofereixen és senzill i si vas a menú no es poden fer reserves, cal estar allà a la una, es menja a la part del bar…però molt bé! Al mateix espai del bar, hi havia dinant, com un comensal més, el pare dels germans Roca acompanyat del fill Jordi, el pastisser, la qual cosa em va semblar una prova absoluta d’honestedat professional.
Acompanyat per Jordi G.Valero , amic i company de la tertúlia del 7 Portes, dijous 15 vaig visitar la casa natal de Salvador Dalí a Figueres. És un projecte iniciat per l’alcalde Marià Lorca l’any 1995 i continuat per tots els alcaldes fins ara. Un projecte magnífic i difícil començant per la rehabilitació de la casa original de l’arquitecte modernista Josep Azemar.
I què s’hi podia fer allà un cop es té la casa rehabilitada? Veure on va néixer Dalí podria ser avorrit oi? Tampoc podia ser museu, ni una exposició…Doncs el que han fet és muntar un viatge per la vida sencera de Dalí. Amb uns efectes audiovisuals espectaculars, passant per les diferents estances de la casa travessem la vida de l’artista seguint les seves diferents facetes: nen, jove, amic, fill, amant, surrealista, culte, escandalós, il·lustrat… empordanès.
Per explicar el procés seguit pel projecte, li van encarregar un documental a la directora de cinema Alba Cros Pellisé, on entrevista l’equip que ha participat directa o indirectament: el director de l’equip redactor de projecte museogràfic, Dani Freixes, el director del Museu de l’Empordà,l’arquitecte municipal, el periodista Josep Playà, els responsables de l’empresa Tururut Multimedia…
No us ho perdeu. //P.D. Jo no sabia que l’oncle matern de Dalí era el propietari de la llibreria Verdaguer a la Rambla de Barcelona i que li proporcionava bons llibres. Fonamental ! //
https://www.casanataldali.cat/