Les vacances amb Imserso, però pel meu compte, han anat molt bé. Des de la Ràpita he visitat Morella, Vinaròs, Ulldecona…primers banyets exteriors, dinar imprescindible a les Cases d’Alcanar… I de l’Imserso només us puc dir que a les nits que els ball de saló s’han ‘coiotitzat’. És igual el que toquin, es balla en línia a l’estil ‘Coyote’(Coiot). Sembla ser que ho ensenyen a les llars de jubilats d’arreu.
El plaer de conversar en grup
Dimecres 28 vaig estar al Congrés d’Economia i Empresa que organitza el Col·legi d’Economistes. La sessió es dedicava a la sostenibilitat i jo era co-autor amb David Ceballos d’una ponència dedicada a un model financer per a la gestió forestal.
El Congrés, del que n´és president del Comitè Científic el professor Martí Parellada ha representat una tasca ingent de mobilització del capital humà amb coneixements pràctics i teòrics en els eixos temàtics tractats: 1.- economia catalana dins el nou marc geo-estratègic global, 2.- Determinants del context macro-econòmic, 3.- Sistema empresarial català, 4.- Capital humà i futur del treball, 5.- Sostenibilitat de les polítiques públiques, 6.- Ciència i innovació i transformació digital, 7.- Finances per una transició sostenible, 8.- Infraestructures i territori, 9.- Sostenibilitat medio-ambiental i 10.- Contribució dels professionals de l’economia.
En fi, davant d’aquest panorama, distreure’s pot anar bé. Al Palau Robert fan l’exposició “Ensenyar les cartes”, una visió d’alguns dels restaurants més significatius de Catalunya oberts entre 1960 i 2020 a través de les seves cartes. És una exposició que dura fins d’1 d juny i es fa en el context de que enguany Catalunya ostenta la distinció de Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Té un nivellàs.
A més, l’exposició coincideix amb una altra de la Cubana. A l’entrada es pot veure aquest vídeo molt divertit: Que és La Cubana
Guifré Belloso ens passa el seu darrer article “Trump i el superàvit exterior alemany” per analitzar l’equilibri monetari internacional amb opinions de grans experts de tots els colors per donar i vendre.
És un tema molt difícil. Segons Joseph Stiglitz (enllaç), pel que li expliquen contactes que ell té internacionalment, negociar amb Trump és complicat, la qual cosa ell l’atribueix a l’escàs coneixement del que manega. Per exemple, cita el turisme, com a principal font d’ingressos de divises, la qual cosa Trump no en té en compte i li va a la baixa.
…
M’ha semblat molt interessant una entrevista que el professor noruec Glenn Diesen li fa a l’economista marxià Richard Wolff. Essent marxià aporta una perspectiva històrica que en aquets moments és orientativa. La qüestió és que amb Xina i els països emergents les regles de joc han canviat. Moltes mesures econòmiques que EEUU tenia força per imposar ara ja no funcionen. Amb Trump, els EEUU no solament no s’adapten a las noves regles de joc, sinó que poden debilitar-se encara més.
…
Tanmateix, en relació als països emergents hi ha coses que no m’han quadrat mai. L’any 2005, vaig visitar el taller-botiga d’un llauner de Ripoll . L’home em comentava que hi havia productes de llauna importats que sortien per sota del preu de cost del llautó, la primera matèria. Com és possible? Havent-hi uns mercats de primeres matèries internacionals competitius, això podia passar perquè el govern del país exportador on es feien aquests productes no tenia cap problema en pagar extraordinàriament bé les divises que li aportava el fabricant. El govern rep les divises a través del seu banc central, i li dona al fabricant bitllets (cromos) del propi país a un canvi bo. El fabricant no hi perd, perquè amb aquells diners pot pagar els treballadors, comprar primeres matèries i obtenir beneficis. Qui paga la diferència de preu de les llànties? Doncs el conjunt dels treballadors del país exportador. El govern espera d’aquesta manera fer-se un lloc en aquesta indústria tot desplaçant els llauners com el de Ripoll, que acabaran cobrant de la Seguretat Social.
Això no s’arregla amb aranzels. S’arregla amb una llei, com les que ja hi ha en el comerç, que no permeti vendre per sota del cost. Una llei prohibint els duros a quatre pessetes. Potser aquesta hagués estat una bona manera de defensar els sectors econòmics interns. Es curiós que Espanya, que també havia feia les mateixes pràctiques (hi havia les anomenades pessetes A i pessetes B*) permetés que bona part de la industria interna desapareixes amb el mateix procediment .
He estat en dues actuacions del Cor Sine Nomine. La primera a l’Ateneu Adrianenc (Homenatge a les dones compositores) (16/11/2024), i l’altre al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona (11/04/2025), totes dues gratuïtes, modestíssimes i em van impressionar. Així que vaig voler tenir més informació del cor.
Doncs resulta que la directora, Begoña López,és Doctora en Història de l’Art i de Musicologia, Màster en Trastorns del llenguatge i l’audició (Logopèdia), per la UAB; especialista en Anàlisis Clíniques per la Universitat del País Basc i s’hi afegeix Títol superior de cant al Conservatori de Bilbao, ampliació d’ estudis a Gran Bretanya amb Patricia Laslett (Albany Consort) i Simon Masterton (English National Opera, ENO); al Mozarteum de Salzburg amb Paul Schilhawsky, Grace Bumbry, Gérard Souzay i Charles Spencer.
És professora titular de cant i cap d’àrea del departament de música de l’Institut del Teatre i ha impartit docència a diverses universitats. Ha escrit vuit llibres de text d’educació musical i ha redactat articles per diverses publicacions.
A part del CV, com a soprano, ha participat en diverses produccions d’òpera i teatre musical, ha estat dirigida per Enrique García Asensio, Salvador Mas, Michael Plasson, Rafael Frübecck, Jesús López Cobos, Jan Lathan Koenig, Joan Pàmies, Jose Miguel Elvira… Ha protagonitzat nombrosos concerts i enregistraments discogràfics, entre ells, primeres gravacions de compositors, com ara, Felip Pedrell, Joan Guinjoan, Joan Lamote de Grignon o Miquel Querol.
I va fundar i dirigir durant vuit anys el cor Rossini (col·laborador de les temporades d’òpera del Teatre Arriaga de Bilbao) amb el qual ha participat en diverses produccions operístiques, l’Escolania dels Sagrats Cors i el cor Sine Nomine.
Poso un enllaç a la seva pàgina a Instagram on podeu trobar interpretacions diverses del cor Sine Nomine. Llàstima que no hi hagi més. No he sabut trobar l’havanera ‘Vestida de nit’ que van interpretar al Pere Pruna, diferent la que interpreta la Sílvia Pérez Cruz però que proporcionava un gaudi similar (exercici d’ordinalitat de gaudi !).
Al Pere Pruna:
De l’Iu Pijoan
“Tan alta la follia
de l’abril!
L’abril dona la mida
de l’instint.
Amb l’abril se sospita
l’infinit.”
(V. Andrés i Estellés)
Bon dia, punyeteros,
A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.
Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!
Carpite diem, punyeteros. No badeu.
Au!
Iu
P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.
L’article d’enguany
Un dels llibres dels que més he gaudit ha estat ‘Per passar l’estona” de Josep Pla. Conté assajos com ara “Llevar-se tard”, “ A cal barber”, “El dret a avorrir-se”, “Setmana Santa”, “El patró dels banquers”, “El vi, inseparable de la vida”, “Mosques i orenetes”…una delícia i tot una filosofia de viure.
Doncs avui, pensant que aquests dies de Setmana Santa tindrem més estones de tranquil·litat, presento unes recomanacions per passar l’estona, d’acord amb la filosofia de Pla:
- La primera és la pel·lícula “Servero Ochoa, la conquista de un Nobel” (descripció a Wikipedia) El que més impressiona és que Severo Ochoa, partint d’un context representat per l’estada a la Residencia de Estudiantes, on ingressà pel seu tutor Juan Negrín i on coincidí amb companys com Dalí, Garcia Lorca, Buñuel, Grande Covián…, viu la Guerra Civil a Madrid i pateix diversos exilis per la Guerra Mundial. Passo l’enllaç a YouTube.
- Aplicacions de l’ADN (gràcies Severo Ochoa): L’Alexandre Blasi em passa un vídeo de la conferència sobre la història genètica de les poblacions de la Península Ibèrica de Antonio González-Martín, professor i investigador de la Unidad de Antropología Física de la Universidad Complutense de Madrid. Els resultats son sorprenents i fonamentals. Si voleu anar directament al detall visualitzeu a partir del minut 33.
- I més genètica encara. Francesc Albadaner, ex-president president del Centre d’Estudis Colombins d’Òmnium Cultura també utilitza l’ADN per esbrinar els orígens de Cristòfol Colom concloent que era un jueu de Barcelona. Passo l’enllaç de la conferència “ADN de Colom.Resultats definitius” (15/10/24) i d’un documental emès a RTVE2 “Colon ADN. Su verdadero orígen”
- Per passar l’estona aquesta setmana en Jaume Miranda ens passa un article ‒ ‘Pobre home’‒ sobre les estades de Leonor i el seu avi Juan Carlos com a cadets al Elcano.
- I acabo les recomanacions directament amb una nota al més pur estil de Josep Pla feta per Xavier Febrés: “Ahir va arribar la flor nova de farigola al Motel i ho vam celebrar”.
La classe mitjana és fonamental perquè està a la base del creixement econòmic, l’estabilitat i el benestar social. És un motor del consum i el seu poder adquisitiu impulsa la demanda de béns i serveis, fent créixer l’economia i donant estabilitat; inverteix en educació i formació, augmentant la productivitat i competitivitat econòmica. De la classe mitjana provenen molts emprenedors i professionals creatius. També contribueix fortament al pagament d’impostos i al finançament dels serveis públics i les infraestructures i, en definitiva, redueix les desigualtats i contribueix a la cohesió social.
I com evoluciona? Doncs, en el nostre cas, un país on el PIB/càpita porta 25 anys estancat (veure informe Cambra (27/03/25), malament. Quin desastre! Però, vaja, per conèixer bé la resposta a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès hem organitzat una taula rodona amb tres experts al més alt nivell.
- Eduard Arruga, ex-president de la Societat Catalana d’Economia (SCE), entitat de l’IEC que el 2022 va editar el llibre «Estudi Econòmic i Social de la Classe Mitjana» (1935) de Manuel Reventòs Bordoy
- Josep Francesc Valls, Director de la Càtedra Retail, Turisme i Serveis · UPF Barcelona School of Management i autor del llibre «El efecto STICK. Nacimiento, ascenso y caída de las clases medias» (2024)
- Josep Mestres Domenech, economista sènior de CaixaBank Research i co-autor de l’estudi « Espanya davant el mirall: Evolució de la desigualtat i de la classe mitjana» (2024)
L’acte va ser dimarts 8 d’abril de 2025. Aquí teniu el vídeo:
El passat 25 de Març al Restaurant de les 7 Portes celebrarem sopar tertúlia sobre L’EMPRESA AGRÀRIA PAGESA: DESAPARICIÓ O READAPTACIÓ I RACIONALITZACIÓ? amb en Josep Montasell i Dorda de ponent. Pagès fins als 35 anys, Enginyer tècnic agrícola i expert en gestió d’espais agraris periurbans, ha estat Director del Parc Agrari del Baix Llobregat (1998-2013) i tècnic de la Diputació de Barcelona fins al 2017. Amb una trajectòria dedicada a la preservació i desenvolupament del territori, ha impulsat projectes com el Parc Rural del Montserrat i el Parc Agrari de Sabadell. Ha participat en la redacció del dictamen sobre agricultura periurbana del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), amb en Joan Caball (Unió de Pagesos) com a ponent, i en diverses iniciatives com BCN Smart Rural per a l’impuls de l’agricultura intel·ligent a Catalunya.
En els darrers 20 anys, Catalunya ha perdut gairebé la meitat dels seus pagesos i ramaders, i cada any desapareixen 500 pagesos. Avui, el 38% dels titulars tenen més de 65 anys, mentre que els joves menors de 35 anys només representen un 5%. A més, el 70% de les terres conreades no són propietat dels pagesos que les treballen, i això dificulta encara més el relleu generacional i la viabilitat del sector. Tot plegat ens porta a una realitat preocupant: Catalunya no és autosuficient alimentariament. Amb l’actual superfície agrícola, només podem cobrir el 44% de les necessitats alimentàries amb productes de proximitat. La pressió dels immobiliaris i els fons d’inversió que compren terres, situa la pagesia davant un repte monumental.
He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”, “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?
El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.
