De peus a terra - Page 3

Xavier Ros-Oton

Publicat el dia
/

Pensjo que Josep Maria Ureta li dedica a Xavier Ros-Oton, un matemàtic nascut a Barcelona, que encara no ha complert els 35 anys i acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals espanyola.

En Xavier ja és  catedràtic a la UB i  ha rebut  importants reconeixements (medalla d’or Stampacchia 2021, premi Investigació Científica 2019 de la Fundació Princesa de Girona, ERC Starting Grant l’any 2018, premi Antonio Valle 2017 de la Sociedad Española de Matemática Aplicada i premi José Luis Rubio de Francia 2017 de la Real Sociedad Matemática Española).

En Josep Maria Ureta ha fet un esforç per fer entendre les investigacions d’en Xavier i l’article titulat “El món es mou per equacions… i no ho sabem prou” em sembla magnífic. A part, que a Catalunya disposem d’aquest capital humà, informativament, és més rellevant que moltes collonades que omplen els mitjans diàriament. I no solament pel capital humà sinó per la capacitat que ha tingut el sistema educatiu universitari per possibilitar aquesta carrera d’investigador.

Quimet d’Horta

Publicat el dia
//

Segons la dita popular “amb pa sobrassada i vi, el fred és bo de sofrir” , així que ahir dijous, que és el dia del jubilat que campa, i feia un fred intens, vaig anar  des de Sant Adrià, al pla de Besòs, fins al Quimet d’Horta, a la plaça Eivissa, a esmorzar mig entrepà de truita de sobrassada amb formatge i una copa de vi negre. I sí, va ser efectiu, contribuint a l’equilibri tèrmic i emocional: el fred esdevingué ‘bo de sofrir’, tal com preveu la dita . Ja sabeu doncs.

Abrigueu-vos molt també i bon cap de setmana. 

Codi deontològic dels periodistes

Publicat el dia
/

Ara fa trenta anys el Col·legi de Periodistes de Catalunya va proclamar un Codi deontològic de la professió periodística i va constituir el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) amb la finalitat de vetllar pel al seu compliment. Jo en tinc un record molt viu perquè en Quimet – el meu pare- fou secretari del CIC amb el primer president, Llorenç Gomis i amb el segon president , Francisco González Ledesma, i ell ho compartia tot. No era un secretari qualsevol, era efectiu i discret: a part de ser un professional reconegut del periodisme havia estat oficial major de l’ajuntament de Sant Adrià  i tenia unes idees molt clares sobre el que era una secretaria.

El CIC segueix  operatiu i el Col·legi de Periodistes ha commemorat la proclamació del Codi amb l’organització d’un cicle de conferències ‘Els reptes ètics del periodisme’ i també amb l’edició d’un vídeo – documental-  titulat “ L’origen del Codi” (durada 18 m.) que jo us recomano perquè és un document històric  referit a una generació de periodistes que, després de la dictadura, va impulsar un exercici ètic de l’ofici al servei de la democràcia i dels drets humans, perquè està molt ben elaborat ( no es pot dir allò que a casa el ferrer cullera de pal), és entretingut i i perquè el problema de la ètica és bàsic. Particularment m’ha impressionat quan en el minut 12:09 diversos protagonistes d’aquell codi (‘Moncho’ Gonzalez Cabezas, Salvador Alsius...) llegeixen els 12 punts del Codi; qüestions senzilles però importantíssimes.

Sant Gos

Publicat el dia

“Un gos va llepar les ferides de Sant Roc i el va curar. Per això, Barcelona venerava segles enrere la figura del Sant Gos, festivitat que se celebrava l’endemà del popular Sant Roc. En el seu dia, als gossos els era permès entrar dins les esglésies”.

Així comença l’entrevista del periodista Plàcid Garcia Planas a Griselda Saura Passarell, veterinària del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB),  que ha titulat ‘El mirall animal’ i m’ha semblat plena de sensibilitat i  molt adient per compartir-la el dia de Reis.

La Griselda, la veterinària, farà cosa de 30 anys, li va regalar un gosset schnauzer a la seva neboda, que és la meva filla Maria. No sé qui es dedica a canonitzar gossos, però  puc aportar el meu testimoni sobre la santedat del gos, al que els cosins de la Maria, l’any 2009, li van composar una rumba;  jo  vaig  aportar la lletra. Aquí l’he penjat, cliqueu sobre la foto:

 

 

 

 

 

 

De plagis, falsos plagis, autoplagis i Groucho Marx

Publicat el dia
///

Hola, punyeteros,

 El primer Nadal dels pastors és una sarsuela pastorívola obra de l’eximi Mossèn Rossend Fortunet, un organista i prevere figuerenc a qui estranyament no han beatificat encara malgrat els seus mèrits evidents:

 

Àngels del Cel han baixat a la terra

Els crits de joia s’escolten arreu

Fent-hi ressò els pastorets de la serra

Van a Betlem a adorar el bon Déu

 

La nit és clara, que sembla de dia,

la primavera ve abans que l’hivern,

seguint la llum trobarem l’establia

on ha nascut Jesús, fill de l’Etern.

 

Josep el bressa, Maria l’adora

cançons li canten alats serafins

i el Déu fet nin que d’amor per tots plora

els pastors crida amb prodigis divins.

 

Cantem, pastors, cantem

Cantem, amb alegria

Cantem, pastors, cantem

I anem cap a Betlem

 

Si la lletra és inspirada, hauríeu de sentir la partitura. Tan bona és que fins i tot els de Sitges ens van copiar i també els representen cada Nadal.

L’any que ve a Figueres celebrarem el centenari dels nostres Pastorets, de l’elenc dels quals en vaig formar part unes temporades fent diversos papers: Pastoret pròpiament dit, Angelet, Sant Miquel (noti’s com vaig pujar en l’escalafó)…, a quin més celebrat pels meus vuit indesmaiables seguidors, apart de ben ponderat per una crítica amb fama de condescendent quan no rancuniosa. La veritat és però que Nostrossenyor, per a desolació dels fans, no m’havia cridat pel camí de la sarsuela, i així va ser com em vaig dirigir cap a la més creativa funció pública, on cada matí evoco el meu passat i entro al despatx cantant: “Hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengo”. La meva veïna, que és astuta i molt bona persona, respon: “Eso es muy alarmante, eso no lo comprendo”, que és la forma que calli fins l’endemà a les vuit.

Però bé, com que em consta que sou més proclius a cosetes lleugeres i de poca monta, sapigueu que enguany la Sibil·la canta a les catedrals de Barcelona, Girona, Palma i Tarragona, a les balmes de Montserrat –aquesta és una novetat–, i a les 115 parròquies de Mallorca. Els de Girona, que sempre han de fer el pavero, la fan cantar el dia abans, i a la tarda.

No us feu els estrets i atipeu-vos d’escudella i canalons, pulardes i capons, i neules i torrons, que el món s’acaba (un any més) i el règim de gener és aquí a tocar!

 

Bones Festes i molta sort!

Au,

Iu

 

P.S.: Adjunto l’habitual divagació, en aquest cas sobre els plagis des d’una perspectiva místico-marxista.

Nadal 2022

Publicat el dia
/

Sovint s’aprofita aquestes dades per a recordar, felicitant-los,  persones estimades amb les que ja no hi tenim una relació fluida però que encara estimem. Jo tinc la sort que  Garlaires em permet mantenir aquesta relació viva tot l’any.  Tanmateix es bo compartir il·lusions col·lectives, així que  he preparat una nadala a partir d’una cançó dels Beatles. Extrec uns versos de la cançó i insereixo  tres versions musicals.

Us miro a tots

Mira l’amor que hi dorm

Mentre la meva guitarra plora suaument

Miro el terra

Miro el món

Mentre la meva guitarra plora suaument

…

While My Guitar Gently Weeps

 

És un missatge de pau claríssim, però, vaja, pes si algú  no ha entès així us desitjo, a la manera més convencional,  Bon Nadal i un 2023 ple d’amistat i estima.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

Publicat el dia
////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

D’ous, ronyons i professons

Publicat el dia
//

Bon dia tingueu, punyeteros!

Seixanta dies després de la Pasqua de Resurrecció, i passats dos anys de pandèmia, torna relluent el Corpus Christi, amb la Patum, la solemne processó, les catifes de flors i el repic de campanes, i torna també, puntual, el vivificant ou com balla.

Enguany es veu que farà tombarelles a més llocs que mai. Vegem-ho: a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Casa de l’Ardiaca, a l’Ateneu, al carrer de la Llibertat, a la Catedral, als jardins de Rubió i Lluch, al Museu Marès, al Museu Marítim, als Centres Cívics Can Deu i El Sortidor, a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a les Escolàpies de Llúria, al parc de Sant Martí, a la parròquia de la Puríssima Concepció, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, al Monestir de Pedralbes, al Seminari Conciliar, i al Taller Sant Camil del Guinardó.

Encara més: l’Ajuntament, demostrant que no es moca amb mitja màniga i que vetlla constantment pel ciutadà, ha muntat fins i tot dues fonts artificials per a l’ocasió (!): a la parròquia de Santa Maria del Taulat i a la plaça de la Virreina.

Procureu anar-lo a veure a llocs ombrívols, perquè el pronòstic meteorològic és dantesc: els claustres i patis d’edificis antics són la millor opció, prou que ho sabeu. Ara, també podeu esperar a diumenge, que diuen que refrescarà una micona i enlloc del desert de Sonora només semblarà el de Mojave.

Si us acosteu a la Ciutat Vella, és recomanable també girar una visita a la Capella de Santa Àgata del Palau Reial Major, a la Plaça del Rei, on a partir d’aquest tarda mateix s’hi pot veure l’exposició “Corpus. 700 anys de festa a Catalunya”.

Adjunto la divagació consueta, en què excepcionalment us proposo una alternativa que, si més no, segur que es desenvoluparà en condicions climatològicament més amables.

Bon Corpus, punyeteros!

Au!

Ou,

Iu

 

Gràcies Maria

Publicat el dia
/

Acabo de llegir el llibre “Cuina! o Barbàrie” de Maria Nicolau que em va recomanar l’Iu Pijoan com un llibre que farà història, i així ho confirma Josep Roca a l’epíleg del llibre, que ha titulat ‘Carta d’Amor’ perquè s’enamora intel·lectualment de l’autora a la que no coneixia anteriorment.

Simplificant, hi ha dos tipus de llebres de cuina. El primer són els llibres ‘tècnics’ de professionals de l’alimentació com pot ser la recopilació de receptes (Lladonosa, Fàbregas…), els llibres de cuiners (Roca, Ruscalleda, Santi Santamaria…) o els dietistes i filòsofs de la gastronomia (Grande-Covián, Brillat-savarin…). I el segon tipus són els literaris: Pla, Luján, Cunqueiro, Vázquez Montalbán, Riera…

L’originalitat del llibre de Maria Nicolau rau en què és tècnic i literari a la vegada. Ella té una concepció del món que es basa en la cuina, el caràcter universal de la qual li permet contemplar la història, l’economia, l’ecologia, filosofia, psicologia, sociologia…  sense deixar de banda la química o la biologia:

“Sabent com sabem que els que ens fa humans i ens diferencia dels animals és, a part de la cuina, la nostra capacitat d’explicar històries”.

“La cuina és l’arma més poderosa que tenim per aconseguir el món què volem”.

“La tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels enigmes i dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”.

S’ha de ser molt savi per a diferenciar valor i preu, fàcil com és engendrar desastres allà on els diners es troben amb el mal gust i la ignorància”.

Critica en Pla per qüestions tècniques que jo he interpretat com a pura necessitat d’autoafirmació; de fet algun paràgraf l’hagués pogut escriure el propi Pla; a la Maria li agrada també renyar una mica i deixar-ne anar alguna de grossa de tant en quan:

“Ens avorrim…Vuitanta anys de tedi i amb la necessitat de ser entretinguts d’alguna manera, no hi ha qui ho aguanti”.

 “ Al gregal de les seques amb botifarra hi ha el món” (en relació a Terry Pratchett )

També hi ha una referència constant a la seva àvia, que era el pal de paller de la família a través de la cuina. Amb la seva mort, diu, faltant el pal de paller, la família es desmembra i desintegra i a la cuina passen coses “estranyes” com que apareixen hules individuals i posen pollastre i blat de moro a l’amanida… La Maria Nicolau té exactament 40 anys. La seva avia devia ser de l’edat de la meva mare i sí, efectivament, manca el pal de paller, i a la cuina s’ha notat, però, vaja, més que desintegració jo diria que ara vivim en xarxa i, gastronòmicament, també poden passar coses interessants.

Al llibre s’utilitza el rigor tècnic per a fer la cuina comprensible i gastronòmicament no trenca cap cànon. L’escalivada ha de ser al foc i no li porteu pas la contrària. També conté humor, sensibilitat social, erudició; està molt ben escrit, hi ha un domini de la llengua, i una bibliografia al final, cosa molt poc habitual en un llibre de cuina. És un llibre molt treballat que li haurà portat anys fer-lo. Jo també soc del parer que és un llibre que farà història.

….

L’Iu, que em va recomanar el llibre, és un bon amic. I, a part de tot el que us comento, seguiré fent l’escalivada al forn i no al foc -ja m’agradaria-, aniré a comprar les llegums prop del mercat de Santa Caterina, aplicaré tota la ciència i coneixement al meu abast per a cuinar bé i, quan pugui, m’escaparé al restaurant a Vilanova de Sau on la Maria, aquesta senyora amb aspecte de rasta-flauta, que escriu llibres magnífics, porta la cuina.

Antoni Negre Villavecchia

Publicat el dia
//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

1 2 3 4 5 … 9