Àngel Guimerà, és un clàssic amb un reconeixement internacional fora de dubtes i no està en el Pla d’Estudis de l’Institut del Teatre. Cóm és això? Si teniu una estoneta, us recomano visualitzeu el vídeo EXPERIÈNCIA GUIMERÀ, una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès amb Sergi Belbel, Joan Lluís Bozzo, Enric Majó i Carme Sansa, moderats per Joan Martori i amb motiu del centenari de la mort de Guimerà. L’acte no es desenvolupa com si hi hagués un guió, està clar, però va sortint informació de molt interès i sí: Guimerà és viu.
El passat 20 de marc a la tertúlia del 7 Portes, vam tenir d’invitat a Domingo Jaumandreu, llicenciat en Enginyeria Aeronàutica, especialitat en Aeroports, Navegació i Transport Aeri (1974) que ha exercit d’Enginyer de Materials Metàl·lics, Direcció d’Estudis i Projectes de Femsa-Robert Bosch, SA (1974), Cap de la filial de Barcelona de Direcció Comercial i Recanvis de Femsa-Robert Bosch, SA (1982), Director de la Divisió de Vendes Consum de Barcelona de Sony España, SA (1982), Director General del Grupo de Productes de Consum de Sony España, SA (1982), Conseller Delegat i Director General de Sony España, SA (1995) i Vicepresident de Home Network Company Europe Sony Europe B.V. Hifi Europe Business Unit (1999).
Home d’indústria; no només en l’àmbit tècnic, sinó també comercial, no ha tingut vel·leïtats ni acadèmiques ni polítiques. De la seva experiència hi ha molt a aprendre. En Guifré Belloso ha recollit aquests APUNTS de la tertúlia.
Preciosa i plena de sentiment la crònica d’Elena Busquets, directora de Via empresa sobre el MWC 2024 que ahir va acabar titulat “Tàpies, el Mobile i les tecnologies que (realment) estan impactant en l’empresa catalana. El llegat del major congrés de tecnologia del món en el teixit empresarial català”. Mostra la sensibilitat de Via Empresa per la creació de valor de veritat (realment). Els diaris digitals tenen un cost de l’espai molt baix que els permet tenir aquesta sensibilitat. Malgrat això, podria passar que es preocupessin solament del que els reporta publicitat i au, però no, Via Empresa pensa en l’interès social; és democràtic en aquest sentit.
No fa massa vaig tenir la sort de dinar al Restaurant de Can Roca al barri de Taialà a Girona. Tot una experiència en veure que pot donar de sí un menú de 16 euros. El cambrer em va recomanar l’arròs, era dijous, i li vaig fer cas. Tot excel·lent. Però no ens enganyem: a Can Roca no tenen la vareta màgica per oferir duros a quatre pessetes. El que ofereixen és senzill i si vas a menú no es poden fer reserves, cal estar allà a la una, es menja a la part del bar…però molt bé! Al mateix espai del bar, hi havia dinant, com un comensal més, el pare dels germans Roca acompanyat del fill Jordi, el pastisser, la qual cosa em va semblar una prova absoluta d’honestedat professional.
Acompanyat per Jordi G.Valero , amic i company de la tertúlia del 7 Portes, dijous 15 vaig visitar la casa natal de Salvador Dalí a Figueres. És un projecte iniciat per l’alcalde Marià Lorca l’any 1995 i continuat per tots els alcaldes fins ara. Un projecte magnífic i difícil començant per la rehabilitació de la casa original de l’arquitecte modernista Josep Azemar.
I què s’hi podia fer allà un cop es té la casa rehabilitada? Veure on va néixer Dalí podria ser avorrit oi? Tampoc podia ser museu, ni una exposició…Doncs el que han fet és muntar un viatge per la vida sencera de Dalí. Amb uns efectes audiovisuals espectaculars, passant per les diferents estances de la casa travessem la vida de l’artista seguint les seves diferents facetes: nen, jove, amic, fill, amant, surrealista, culte, escandalós, il·lustrat… empordanès.
Per explicar el procés seguit pel projecte, li van encarregar un documental a la directora de cinema Alba Cros Pellisé, on entrevista l’equip que ha participat directa o indirectament: el director de l’equip redactor de projecte museogràfic, Dani Freixes, el director del Museu de l’Empordà,l’arquitecte municipal, el periodista Josep Playà, els responsables de l’empresa Tururut Multimedia…
No us ho perdeu. //P.D. Jo no sabia que l’oncle matern de Dalí era el propietari de la llibreria Verdaguer a la Rambla de Barcelona i que li proporcionava bons llibres. Fonamental ! //
https://www.casanataldali.cat/
Des del 6 de novembre i fins el 30 d’abril es podrà veure el ‘Crist de Port Lligat’ de Salvador Dalí, al Teatre-Museu Dalí de Figueres; un quadre molt matemàtic. La relació entre Dalí la matemàtica era molt sòlida. Fins hi tot el divulgador de les matemàtiques Marcus du Sautoy dedica a aquesta relació una conferència. Tanmateix l’enllaç correspon a un extracte per la qual cosa us passo dos articles on la relació de Dalí amb les matemàtiques queda molt ben explicada. El primer és l’article La matemàtica en la creatividad de Dalí de Pedro Miguel González Urbaneja, que havia estat professor a la UB i la UPC i el segon és Dalí experience: Salvador Dalí and Maths de Silvia Benvenuti en el que també hi ha una bibliografia al final.
Salvador Dalí va promoure una reunió de savis al Museu de Figueras que es celebrà l’1 i 2 de novembre de 1985, al Museu de Figueres organitzada per Jorge Wagensberg i en la que varen participar Peter Landsberg, Günter Ludwig, René Thom, Evry Schatzman, Ramon Margalef i Ilya Prigonine. Del congrés se’n va editar un llibre titulat Proceso al azar i també se’n va fer un DVD publicar Editrama. Els vídeos es poden visualitzar gratuïtament a youtube en la seva versió original en la que s’utilitza el català a la introducció i la traducció simultània.
Bon dia al dematí,
Demà Nadal farà 40 anys del traspàs de Joan Miró, de qui aquests dies a Barcelona tenim l’ocasió única de visitar dues exposicions simultànies que acaren la seva obra amb la del seu amic Picasso, una a la Fundació del primer i l’altra al Museu del segon.
Miró va mantenir relació amb artistes de totes les disciplines. Amb J.V. Foix, per exemple, el 1958 van publicar un poema de Nadal il·lustrat que us ofereixo en exclusiva mundial, amb el millor dels meus desitjos per a l’any 2024.
SI JO FOS MARXANT A PRADES
Si jo fos marxant a Prades-A les boires de tardor-Per guardar-vos les glaçadesUs donaria flassadesI caperons de castor.I, per guarnir la pallissa,Les figures de terrissaOn vós vestiu de pastor.
O pagès, amb deu vessanesI mas propi a l’Aleixar,Amb pous gelius i fontanes,Tindríeu les avellanesQue amb Vós voldria ensacar;I, per cremar a la brasera,La llenya que cap a l’eraAmb feixos de mal comptar.
Si fos l’hortolà que ensellaI em mira si vinc de dalt,On la Verge té capella,I em pregunta amb meravella:—Què escrius al fosc de l’hostal?Amb sarris de nous i figuesSaltaria rec i artigues,I esperaria el Senyal.
O el pescador en mar cobertaQue surt tard, com és costum,Ull clarós i xarxa obertaQuan bolla la mata oferta.I mira el vent on duu el fum,Us portaria, d’albada,Llobina, verat i oradaFrescosos de barca i llum.
Si fos pilot de passatge,I vencés el Temps i els vents,I a la ratlla del coratge,D’un Més Enllà fes imatgeAmb Terra i Cel romanents,Per Vós faria valisesD’aures antigues i brises.I estranys i novells piments.
O escafandrer en cala aspriva,I amb aire pur als flasconsM’afonés a la CativaI a la llum que l’alga avivaLlevés els tresors del fons,Us els duria, mà fosca,Amb sals a l’àmfora tosca,I polsim dels galions.
Si fos panicer dels frares,Als afores de Riells,Couria fogasses caresProu farcides de mels rares,I pinyonats a garbells.Vindria a fer ballmanetes,I a omplir la post, de puntetes,De flaons i de crespells.
Però no ho só! Tinc cabanaI llibres, pertot, en feu;Faig el sord a la campana—O bé escric a l’altra planaDe la Llei que Vós dicteu.Us duc només l’esperançaQue, Contrast de la Balança,Alceu els ulls i em mireu.
Prades, del Baix CampNadal de 1958
Estimeu i que us estimin a balquena, punyeteros!
Au,
Iu
P.S.: Miró era també un apassionat del teatre, i va inspirar i participar activament en la mítica Mori el Merma (1978), de la Companyia La Claca. Precisament la gasetilla d’enguany tracta de la tècnica actoral i la seva improbable aplicació al món del Messies
Una de les singularitats d’aquest país és tenir associacions com la Coordinadora de Pastorets de Catalunya que, a més, ja ha organitzat quatre congressos on hi ha participat gent com en Salvador Cardús, Rosa Alcoy, Pep Plaza…
L’any 21 també es va crear l’Associació d’Amics de la Barretina que ja ha organitzat trobades a l’Esquirol i Cadaqués. Algú ha suggerit que preparen una revolta al món de la moda. I no podem oblidar l’associació Amics del Caganer. L’Aitana Bonmatí té la Pilota d’Or, però també té – atenció ! – una caganera.
Per a mi, tanmateix, els campions de la participació nadalenca son l’associació del Messies Participatiu. Cada any organitzen el concert del Messies de Händel amb la participació de més de 500 cantaires. Son afeccionats a la música – metges, advocats, actors, periodistes, informàtics … – amb formació musical i també intervenen els músics professionals començant pel director, els solistes, el cor d’orquestra i els preparadors.
Tot plegat requereix un esforç de preparació molt gran. Enguany la representació del Messies de Händel participatiu serà divendres 15 de desembre a l’Auditori. A l’enllaç es poden trobar les entrades.
…
I, a part dels col·lectius, per Nadal és època per pensar o recordar individualitats altruistes. Hi ha gent de bona voluntat. A Sant Adrià, per ser un lloc on hi viu gent humil, n’hem conegut moltes d’aquestes persones. La darrera acció solidària de la que he tingut coneixement ve de Montse Gómez, que té una granja que es diu Som-hi i un cop acaba la feina, ara, en el mateix local, organitza sessions de biodansa ; la cosa va d’alegrar la vida als altres. La primera sessió es va fer a finals de novembre amb l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer. També han col·laborat en la campanya Xocolata Solidària contra el càncer infantil i més, encara més.
Primer de desembre ja. Els cels acolorits son freqüents . “Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa”; és el títol d’una entrada de Xavier Febrés al seu blog Apologia de la Curiositat del 27 d’octubre passat:
“A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els instants –tan quotidians i alhora victoriosos– en què l’horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina”.
Tal com esmenta a l’article a les platges d’Eivissa sí que aplaudeixen. Les postes de sol estiuenques de l’Illa Blanca arrenquen gairebé sempre els aplaudiments dels turistes.
I a l’Uruguai se n’ha fet un espectacle; hi vaig poder assistir. Allà, a la petita península de Punta Ballena, hi ha l’antiga residència estival de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró que, actualment és una ciutadella, anomenada Casapueblo, la qual inclou un museu, una galeria d’art i un hotel.
Tot està preparat per poder veure, cada tarda, la posta de sol com un espectable. Mentre el sol declina sobre el mar, l’Atlàntic, s’escolta una composició de Páez Vilaró i un fons musical del Concert d’Aranjuez. Aquí teniu un enllaç a Youtube per veure-ho i també extrec un fragment de la composició:
“Gracias, Sol, por invadir la intimidad de mi atardecer y zambullirte en mis aguas. Ahora serás la luz de los peces y su secreto universo submarino. También de los fantasmas que habitan en el vientre de los barcos hundidos en trágicos naufragios.
Gracias, Sol, por regalarnos esta ceremonia amarilla. Gracias por dejar mis paredes blancas impregnadas de tu fosforescencia.
Chau, Sol. Gracias por provocarnos una lágrima al pensar que iluminaste también la vida de nuestros abuelos, de nuestros padres y la de todos los seres queridos que ya no están junto a nosotros pero que te siguen disfrutando desde otra altura. Adiós, Sol, mañana te espero otra vez…”
Hi ha postes de sol hi ha les naturals i les urbanes. A Catalunya s’ofereixen vistes des de els campanars de Santa Maria del Pi, Sant Joan de Valls, Santa Maria de Vilafranca…Com cantava en Lluís Llach el país és petit i quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren.
Arrel del cicle de conferències en homenatge a Jordi Nadal que van organitzar a l’Ateneu, vaig tenir oportunitat de conversar una bona estona amb un alt càrrec del Banc de Espanya que em comentava que a Madrid hi havia un restaurant de cuina catalana que ha hagut de canviar d’orientació, com a conseqüència de l’hostilitat que ha generat la política.
En oposició al que passa a Madrid, sempre m’ha semblat que s’havia d’aprofitar la diversitat cultural i projectar-la a la cuina. La nostra cuina és, per sobre de tot, mediterrània però podíem aconseguir tenir cuina Gallega tant bona o millor que a Galicia, o Asturiana. Com em fa veure l’amic Paco Solé Parellada, no hi ha cap restaurant de cuina andalusa però la cuina andalusa ha penetrat a moltes cartes. És un enriquiment cultural molt evident.
Aquesta idea m’ha vingut confirmada amb la descoberta del restaurant «El Boliche del Gordo Cabrera» (Consell de Cent , 338) , de cuina uruguaiana i d’un nivellàs extraordinari. També tenen ‘pa amb tomàquet’, i està bé que el tinguin, no desvirtua en absolut l’esperit de l’establiment. Aquest cas el puc comparar amb restaurants de Uruguai que he conegut. I tinc la sospita que també tenim restaurants japonesos i d’altres indrets també extraordinaris, però ja no ho puc comparar amb els dels països d’origen.
Un altre cas curiós, interessantíssim, és el restaurant Bo de Bernat, d’un senyor filipí que diuen s’anomena Bernat (?) Dalisay i que fa una cuina clavada a la del restaurant Gelida on ell hi va treballar deu anys abans d’establir-se pel seu compte. El restaurant, com el Gelida, ofereix el porró, les truites, cap-i-pota i tripa…Molt bé i econòmic. Però el que és realment destacable és que es tracta d’un establiment de cuina catalana i familiar, que cada cop n’hi ha menys a Barcelona.
Rafa Cantero un gallec que, després de treballar de taxista a Barcelona i cambrer a Londres, es va establir a Roses amb un bar (restaurant petit) especialitzat en peix a la planxa. En Ferran Adrià n’era client habitual. Recordo que tenia peix de matí i de tarda. Si no tenia peix tancava la barraca, igual que quan baixava a Barcelona a veure el Barça. En Rafa Cantero era un gallec d’origen que va elevar la cuina catalana.
Dissortadament en Rafa va morir el passat 2 de novembre. Us passo la nota de El Punt/Avui i L’Empordà. Tot un personatge.
Per sort la nostra cuina es ben oberta, excepte amb l’escalivada per un problema lingüístic i lògic. Segons el DIEC escalivada és un menjar fet al caliu, per tant l’escalivada al forn, malgrat molts tothom en parlin, és impossible. A més, els mestres cuiners, encapçalats per en Lladonosa, tanquen files. Pot ser la solució seria emprar el terme ‘escalibada’, ortogràficament incorrecte, per referir-se a la impossible ‘escalivada al forn’. Però, compte, la solució pot fer emprenyar cuiners i lingüistes. Millor deixem-ho córrer i m’acomiado amb un àudio on Rafa Cantero explica a Onda Cero el truc de la cuina del peix.
