De peus a terra - Page 2

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

Publicat el dia
////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

…

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

…

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

ex-Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

Publicat el dia
//

Ja estan a youtube  el vídeos de les dues darreres sessions  de l’homenatge a Jordi Nadal a l’Ateneu. El 19 de juny es va tractar de la segona revolució industrial (Video) i el 18 de setembre es va tractar de les fites i reptes de la tercera revolució tecnològica a l’albada del Segle XXI  (Vídeo)

A la clausura de la darrera sessió, en Jordi Catalan, catedràtic d’història de la UB i organitzador del cicle em va dedicar unes paraules molt amables que va provocar l’aplaudiment del públic de la sala i dels membres de la mesa entre els que hi havia el president Pere Aragonès i la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola. L’enllaç al vídeo està posat en el minut que en Jordi em menciona.

Amb aquest aplaudiment també m’acomiado de Ponent de la Secció d’Economia ja no m’he tornat a presentar a les eleccions de ponent.

Estic molt content de la tasca realitzada gràcies a una sèrie de persones i que podeu trobar al canal de la Secció d’Economia a Youtube: el cicle esmentat d’homenatge a Jordi Nadal amb Jordi Catalan, Economia li Filosofia, Economia i Teatre amb Guillem Lopez Casasnovas, canvi tecnològic amb Paco Solé Parellada, Futbol amb Miquel Àngel Barrabia I, II, la transició hídrica amb el canvi climàtic amb Joan Gaya, la geoinformació amb Jaume Miranda, Institucions culturals amb Miquel Àngel Barrabia I, II, el ferrocarril amb Santiago Montero i Carles Viader, les sortides de la Gran Recessió amb Jordi Catalán, el pensament econòmic català amb Francesc Artal i Francesc Roca (sense vídeo a Youtube) i freakonomics amb Francesc Dilmè. Deu n’hi do.

I ara què ? Doncs, col·laboraré amb el nou ponent – Miquel Àngel Barrabia – i ja estic preparant un tema: ECONOMIA I HUMOR. I també si algú té una proposta que ho digui.

M’acomiado també amb la foto de la campanya electoral de fa tres anys:

L’Estació de Portbou

Publicat el dia
/////

De Xavier Febrès al seu blog “Apologia de la curiositat”(14/09/2023):

  • “Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren… sobretot vaig voler dedicar una llarga estona a recórrer l’estació moribunda i alhora carregada de desig i necessitat de reviure. L’aparença és sens dubte pre-cadavèrica en molts aspectes, però per sota d’aquests aspectes alguns hi sentim bullir les ganes de futur. Els bons propòsits s’han de traduir en inversions públiques, en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest monument de l’era industrial, contra aquest pulmó del municipi i del país”. (entrada sensera)

Efectivament, l’alcalde de Portbou (19 anys!), ben assessorat i recolzat, promou un Pla Estratègic que pot ser molt potent i, de moment, ja ha obtingut alguns resultats  rellevants.

En relació a la catedralícia estació de Portbou estiro del fil de la història a través del llibre de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (2022)  i trobo meravelles: una cita de Maria Mercè Roca i Perich al seu llibre “La casa gran” (1990)” (*) i el llibre de Jordi Carrió i Figuerola (poeta) i Manuel Esclusa (Fotofraf) “L’estació de Portbou” (2016) que compta amb la col·laboració de Sam Abrams (pòrtic) i Marina Garcès (torvaneu) i del que s’ha fet una edició normal i una altra de bibliòfil.

Es va fer una presentació de llibre a la Fundació Tàpies al 22 de novembre del 2016 amb la intervenció de Josep Maria Bricall  que ha recollit Jordi Carrió al seu blog “Lateral:Notes al marget”. Des del meu punt de vista en Bricall és un extraordinari assagista literari. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li i va riure. Estar clar que ha fet més l’assaig tècnic que el literari, però no treu que sigui un extraordinari escriptor. Llegiu la presentació  i jutgeu vosaltres mateixos.

San Mayol ( Argentina)

Publicat el dia
/

Caps als anys 30, coincidint amb la Guerra Civil, uns catalans originaris de Vic – els Mayol – independentistes,  obreristes i de l’arquitectura i l’obra pública van construir un poblet a 510 Km de Buenos Aires a l’estil de les colònies industrials catalanes que van anomenar San Mayol. Han passat molts anys , d’aquelles utopies en queden solament les cases i ara un grup de veïns manté un projecte turístic anomenat l’Espardenya (!!!!) que ha motivat un reportatge. És simplement una curiositat,  però m’ha sorprès tant que em venia al cap alguns dels contes de Pere Calders que contenien aquell element de sorpresa i humor.

San Mayol a Wikipedia:

Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina

Publicat el dia
////

Text del mail que ha fet l’Iu Pijoan amb motiu del Corpus (L’Ou com Balla) i que inclou complementàriament el relat d’un ou amb orígens a Llocalou : Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina :

Els més fidels dels punyeteros, la guàrdia pretoriana (petroniana, que deia un antic quefe meu, convençut que tenia un pinyol tan incondicional com elegant), recordareu amb tot detall aquella ocasió en què vam endinsar-nos en el principi de Bernoulli des d’una perspectiva cristiana aplicada. Admeto, corprès, que mai no hauria pogut imaginar que aquelles divagacions primaverals sobre la dinàmica recreativa de fluids podrien convertir-se en una trista realitat. Doncs ha passat: davant la pertinaç sequera, l’Ajuntament de Barcelona, lluny d’aplicar la màxima ignasiana del “no fer mudança en temps de tribulació”, enguany ha decidit tancar l’aixeta dels brolladors que no tinguin un circuit tancat, però en alguns casos –atenció–, substituint “ce joli rajolinet que a les oques tonifica” per una columna d’aire. L’efecte serà esmaperdedor i, àdhuc, garratibant per als passavolants no imposats en la matèria, quan contemplin un ou suspès en l’aire de forma indefinida, perpetuum mobile. En fi, serà un prodigi que ni el Màgic Andreu, rei dels punyeteros i un dels tipus més simpàtics i poca-soltes que volten per aquests verals.

Vinga, no sigueu dropos i aneu-hi, que aquest any no farà calor. Ara bé, em sap greu haver d’informar-vos que a la Casa de l’Ardiaca poc que el podreu pas veure. Enllaço el fulletó de l’Ajuntament perquè trieu i remeneu. Recordeu que balla de dijous a diumenge. I que és de franc.

Au!

Ou!

Iu!

Ai, no: Iu

 

Afanys, treballs i atzars d’en Pere Fàbrega per saber si va ser primer l’ou o la gallina

 

Jubilacions. La Deliciosa

Publicat el dia
/

El passat 30 d’abril es jubilava en Joan Tord i amb ell acaba la història del Restaurant La Deliciosa, un restaurant històric que ell havia heretat del pare i que estava situat  a la carretera de Mataró, que coincideix amb la Nacional II o l’antic Camí Ral de Sant Adrià de Besòs. Allà ja en temps immemorials, s’hi havia fet  parada abans d’emprendre l’aventura de creuar el Besòs. Actualment l’element més característic del lloc és que hi ha la ciutat esportiva del RCE Espanyol i anteriorment la fabrica del Biscuter.

Ja m’ha tocat viure un munt de jubilacions de propietaris de restaurants. S’ha parlat molt de cuiners i de maîtres i poc dels propietaris , els quals han tingut una importància fonamental en el sector de la restauració. Ho han sigut tot: ànima, pal de paller, empenta, resistència…En recordo tants! La senyora de la casa de menjars del carrer Amargós que comptava el temps resant ‘avemarias’, el de ca l’Isidre (escorxador), el Cau a Badalona, els germans Blanc, el del carrer Notariat… En aquests restaurants hem passat moments importantíssims en les nostres vides.

La jubilació del Joan té de diferent de les anteriors que el Joan té la meva edat. Ara és la meva generació a la que li toca jubilar-se, és clar. Per sortir de la impressió he actualitzat la Guia Garlaires de Restaurants. Allà hi tinc restaurants recomanats per coneguts que considero solvents i a part he consultat diverses fonts com les recomanacions Michelin, Repsol, Atrapalo, Time Out, Google Maps (puntuació i preus). També he mirat a quins restaurants seguia Maria Nicolau a les serves xarxes socials.

És una relació esbiaixada. És subjectiva i orientada cap als meus gustos. Posaré un sol exemple,  soc molt partidari del menú diari de la Semproniana (Ada Parellada). Però és una relació oberta a les vostres recomanacions. Aqui teniu l’enllaç.

 

POSTERIOR Doncs l’ajuntament els hi va demanar que fessin el pregó de la Festa Major, això va ser el 8 de setembre. A l’enllaç podeu veure que es tractava de tot una institució al municipi.

 

Rosa d’Abril

Publicat el dia
////

Bon dia, punyeteros!

Enguany la diada de Sant Jordi no cau en dia de fener, que diem els del nord, sinó en diumenge, així que podem dir que és festa festa. De fet, així és com va començar, el 1456: “desitjant que la festiuitat del dit caualler e martir lo glorios Sent Jordi sia honorificament celebrada e festinada, nosaltres dit don Johan, per la gracia de Deu Rey de Nauarra, etc., ab consentiment e approbació de la present Cort, constituym, ordonam e manam ab aquesta nostra constitució perpetualment duradora que daquí auant totes e sengles persones de qualseuol stat o condicio sien habitants en qualseuol ciutat, vila o loch del Principat de Cathalunya, Comdat de Rossello e de Cerdanya e altres al dit Principat vnits hagen a colre e fer festa lo dia del benauenturat Sent Jordi, abstenintse de totes feynes temporals axi com lo dia del sant diumenge.” A tal fi, exhortà arquebisbes, bisbes i altres prelats que “lo precedent diumenge de la dita festa manen e manar facen (…) que en virtut de sancta obediencia colguen e observen la dita festa del benauenturat Sent Jordi axi com demunt es dit”.
La disposició reial no ha resultat ser gens perpetual, ja es veu, i per acabar-ho d’adobar, el pobre Joan II és conegut amb el malnom del “Sense Fe”, per tal com vivia (sembla ser) immers en la dissipació i la lascívia, sense que ni el fet de ser el pare de Ferran “el Catòlic” l’hagi pogut redimir.als ulls de la Història.

Pel que fa als nostres quefers immediats, diu que aquest any no plourà (gaire), així que podreu voltar tranquils per places i carrers i respirar la primavera. Bé, a Barcelona ho farem veure: fa dies que, segons l’aplicació del temps del meu telèfon, la qualitat de l’aire a la ciutat és sistemàticament “nociva”, i “pitjor que la d’ahir a la mateixa hora”. No és però descartable que tot plegat sigui culpa d’uns “hackers” anti-Colau… o bé que l’app se m’hagi quedat encallada, que diríem els veteranos.

Sobre el repte, continua estructurat en les dues proves habituals, tan senzilles de superar. Cap novetat, doncs. Bé, potser sí: estic rumiant què fer amb aquells de vosaltres -pocs, un parell cada any, màxim tres- que em veniu amb excuses de mal pagador i musiqueries diverses per justificar l’injustificable. Sigueu seriosos, home, que costa el mateix que fer el tarambana!

I estimeu, per activa i per passiva.

Au,
Iu

Text de La Continuïtat

 

 

 

Rio de La Plata 2023

Publicat el dia

Aquesta Setmana Santa he tingut temps per escriure sobre el viatge a Argentina i Uruguai, així que m’he estrenat en el gènere de les cròniques de viatges. La meva visió, inevitablement, és la d’un economista, afeccionat a la filosofia, la cuina, la matemàtica…. La qüestió és que, com a mínim, fent-ho, m’ho he passat molt bé. He preparat un text en català i un altre en ‘rioplatense’.

Barça 1937

Publicat el dia
/

En  Jordi Bacaria, m’ha passat una ressenya que ha fet del llibre “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas” elaborada per a la revista Foreing Affairs Latinoamérica, com un cas del que s’anomena diplomàcia publica.  . N’extrec una frase: “El Barça y México en 1937. Tiempo de Cárdenas relata un caso histórico de diplomacia pública deportiva, poco conocido incluso por los más de 400 millones de seguidores del Futbol Club Barcelona (Barça) en el mundo”.

[Un altra frase de la ressenya que m’ha cridat l’atenció: “El Barça siempre tuvo una identidad catalanista con un componente republicano que lo enemistó con el poder reaccionario. En 1925, el dictador Primo de Rivera clausuró el campo y obligó a dimitir a su presidente Hans Gamper, por los silbidos proferidos durante la interpretación de la Marcha Real”. Ho desconeixia]

I paro de posar cites perquè l’article no té més d’un foli.

…

Participo de l’alegria col·lectiva que desperta el Barça, però no el segueixo i no soc gens  entès  de futbol i em vaig quedar absolutament  sorprès quan farà cosa d’un mes vaig coincidir en un bar de menú de Sant Adrià amb un conegut molt afeccionat al futbol, taxista de professió i ‘broker d’entrades’ de partits del Barça, i li vaig comentar la intenció d’un amic meu – en Jordi Bacaria- d’escriure sobre el viatge del Barça a Mèxic l’any 37, en plena Guerra Civil i resultà que l’home sabia l’alineació d’aquell  equip (tots els noms), que la gira va ser a Mèxic i també a Nova York, que es va guanyar 25.000 dòlars, que els van ingressar a París, que aquests dòlars van ajudar el Barça l’any 40 acabada la guerra, que ell era molt amic de l’Iborra – un jugador d’aquell equip  – que l’Iborra va crear Viajes Iborra a Puebla (Mèxic)-  i que ell – el taxista- va anar a fer inversions a Mèxic orientat per el tal ‘Iborra,…també que mig equip es va quedar per allà, no van retornar, i que es van fer molt amics amb els espanyols que havien deixat Cuba quan es va perdre la colònia l’any 1898…!!!  I li vaig explicar al Jordi. 

L’iborra:

Xavier Ros-Oton

Publicat el dia
/

Pensjo que Josep Maria Ureta li dedica a Xavier Ros-Oton, un matemàtic nascut a Barcelona, que encara no ha complert els 35 anys i acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals espanyola.

En Xavier ja és  catedràtic a la UB i  ha rebut  importants reconeixements (medalla d’or Stampacchia 2021, premi Investigació Científica 2019 de la Fundació Princesa de Girona, ERC Starting Grant l’any 2018, premi Antonio Valle 2017 de la Sociedad Española de Matemática Aplicada i premi José Luis Rubio de Francia 2017 de la Real Sociedad Matemática Española).

En Josep Maria Ureta ha fet un esforç per fer entendre les investigacions d’en Xavier i l’article titulat “El món es mou per equacions… i no ho sabem prou” em sembla magnífic. A part, que a Catalunya disposem d’aquest capital humà, informativament, és més rellevant que moltes collonades que omplen els mitjans diàriament. I no solament pel capital humà sinó per la capacitat que ha tingut el sistema educatiu universitari per possibilitar aquesta carrera d’investigador.

1 2 3 4 … 9