De peus a terra - Page 2

Ernest Lluch

Publicat el dia
/

Aquests dies hem recordat especialment  l’Ernest Lluch, assassinat un 21 de novembre ara fa 25 anys. En Lluch apreciava molt el meu pare. Valorava moltes coses d’ell per sobre de tot, com a professional, que fos extraordinàriament pencaire. I  el meu pare admirava en Lluch valorant el mateix. Jo  vaig gaudir especialment amb ell un dia que, promogut per en Cinto Ros, va venir a dinar a casa dels pares: arròs de la Maria i una conversa magnífica. Vam acabar de parlar anant amb ell a acompanyar al Cinto Ros al Masnou i, sobretot, ja sols, de tornada a Barcelona en el seu atrotinat SEAT Panda . De record d’en Lluch guardo una còpia del seu ideari (enllaç). Té una extensió de 18 ratlles escrites a mà amb molt bona lletra.  Entranyable.

Ramon Calsina

Publicat el dia
//

La Fundació Vila-Casas, als seus espais del carrer d’Ausiàs Marc, dedica una exposició a Ramon Calsina (fins 15/03/26). La selecció d’obres és de Bernat  Puigdollers, director artístic de la Fundació, que ja havia dedicat una conferència a Ramon Calsina quan estava de Ponent de la Secció d’Arts de l’Ateneu Barcelonès. L’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz li dedica un article a Vilaweb.

Jo ja tinc les entrades.

 

Expats musicals

Publicat el dia
///

Coincidint amb la castanyada, plena festa de tardor,  m’acomiado amb una versió de la cançó “Les fulles mortes”. És un duet per a dos saxos interpretats pel mateix saxofonista emprant un play-back. El vaig descobrir en un concert de swing a la Casa Fuster i es diu  Arthem Zulev, d’Ucraïna. L’acompanyava Federico Mazzanti, d’argentina, piano, i Olivier Rocque de França, bateria. Em van agradar molt. Parlaven castellà i feia pensar sobre com s’havia internacionalitzat el mercat musical de música en viu a Barcelona. Te un compte a YouTube que es diu Artem Sax.

Any Paco Candel

Publicat el dia
//

El predomini del sector turístic i de la construcció a l’economia catalana  – extraordinàriament discutible – ens ha portat a la Catalunya del 8 milions d’habitants on es torna a plantejar el problema de la integració amb la immigració, una qüestió analitzada per Paco Candel, que va generar un pensament i visió predominant i que actualment – en l’any del centenari del seu naixement– re-apareix amb força.

El passat 1 d’octubre Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès,  inaugurava el curs amb el discurs ‘Llengua, cultura i ateneisme a la Catalunya dels vuit milions’ que començà destacant que la cultura catalana és rica perquè és el resultat de la integració de cultures, la qual cosa ha de continuar. Els immigrants històricament s’han trobat davant una cultura nova però també han aportat cultura.

Seguin aquesta concepció de Paco Candel, que proposava un model de solidaritat entre immigrants i catalans d’origen, considerà que és molt important el paper de l’associacionisme i en particular dels ateneus que a Catalunya compten amb 400 mil persones assocades.

També es referí a l’ascensor social com a màxima aspiració que pot tenir un immigrant. Un cas paradigmàtic d’ascensor social és el de Mònica Martínez Bravo, actual Consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Els seus pares emigren de Burgos en els anys 60 i ella nasqué en el barri de la Prosperitat. Com ella mateixa ha explicat, l’accés a una educació pública de qualitat va ser clau a la seva vida. Allà va tenir professors com Humberto Llavador, Maia Guell y Xavier Sala-i-Marti o Xavier Calsamiglia –solidari– que la va animar per a optar a una beca amb la que va anar al MIT. Allà es va doctorar havent tingut tres directors de tesis, Daron Acemoğlu, Abhijit Banerjee i Benjamin Olken, els dos primers han estat guardonats amb el Nobel.

A la Consellera li ha tocat celebrar l’any Candel, defensor de la democràcia, la llengua, l’Estatut i els serveis públics de qualitat  i ho ha fet al Museu de la Immigració, a  Sant Adrià de Besòs. En el seu discurs, assumeix plenament el llegat intel·lectual de Candel: la història de Catalunya és la història de la immigració;  defensa de l’ascensor social i la llengua i cultura catalana com allò que uneix i cohesiona.

Al vídeo de l’acte hi trobareu més intervencions com la del President Salvador Illa, que parla del treball com a valor  i el treball digne, els responsables de la Fundació Candel …

…

Relacionat amb la importància de l’ensenyament, passo també l’enllaç a una entrevista que li acaben de fer al recent nomenat premi  Nobel d’Economia – Philippe Aghion – on podeu veure la importància cabdal que li dona a l’educació per l’economia. El premi, que ha estat compartit,  ha valorat les aportacions en les condicions que fan possible la innovació. L’entrevista dura 22 minuts, està en francès, l’home és  apassionat i parla molt ràpid, però podeu posar subtítols en català.

…

I m’acomiado amb una anècdota. L’arrel del terme tradició ‒del llatí traditio‒ evoca l’acte de transmetre, si bé el significat actual posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l’acte o al fet que hi hagi una transmissió. Donar a les generacions futures allò que s’ha volgut conservar per aquest fi, encaixa plenament amb el llegat Candel. I està bé que hi hagi una simbologia, per això em sembla molt encertada la iniciativa dels geganters del barri de la Rivera de Barcelona, on vivia Candel, que l’any 2007 van fer un gegantó amb la seva efígie per celebrar les festes. Candel ‒ i la integració ‒  és part de la tradició catalana.

Ciència-ficció

Publicat el dia
///

El passat mes de setembre El Núvol (digital de cultura d’Ara.cat) informava de la publicació “L’endemà d’ahir” (Ed. L’Albí) de Xavier Duran ; es tracta d’una novel·la de ciència-ficció. L’anècdota és que el llibre és del 2024, la notícia és de molts “endemans” després de l’edició.

No passa res. La ciència ficció, si és de qualitat,  aguanta els anys. Els llibres de Jules Verne ho demostren. Encara s’estan editant alguns treballs seus inèdits. Carl Djerassi (1923- 2015) definia la ciència en ficció com el gènere literari que utilitza la ciència per vertebrar trames narratives que plantegen dilemes ètics relacionats amb la ciència, les persones científiques, la investigació  i la seva rellevància social.

Tenim la sort que a Catalunya hi ha una colla de científics dedicats, de vegades com a hobbie, a la divulgació de la ciència i al gènera de la ciència-ficció. Això facilita extraordinàriament que disposem de traduccions de les millores obres de ciència ficció o que es puguin editar llibres com el de Xavier Duran.

Així, el passat 9 d’abril es celebrà a Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) de les Rambles la novena “Àgora Ciutadana”, espai de debat per al públic general del Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea (AE-BKH) dedicada a analitzar el potencial de la literatura de ciència-ficció per a generar pensament crític sobre els avenços cientificotecnològics i com eina divulgadora.

Hi participaven Carme Torras, professora d’investigació del CSIC i cap del grup de recerca en Percepció i Manipulació de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC), i Jordi de Manuel, biòleg i professor, ambdós també escriptors de ciència ficció. L’acte fou moderat per Pedro Messeguer, professor del CSIC especialitzat en intel·ligència artificial.

A l’acte es parlà dels llibres d’Isaac Asimov, Philip Dick, Ted Chiang, Ian McEwan, Becky Chambers i també de la Carme Torras, Felix de Palma, Jaume Valor,  Jordi de Manuel i Xavier Duran. Aquí teniu l’enllaç de la gravació a Youtube.

…

Del 4 al 12 d’octubre es celebra la Festa del Roser , Festa Major de les Rambles [ja li convé a La Rambla una re-naturalització!] A la festa s’hi ha afegit el Govern Militar amb una exposició titulada ‘Enginyers, soldats i savis al Govenr Militar’  que m’imagino deu estar molt basada en el llibre ‘La Academia de Matemáticas de Barcelona. El legado de los ingenieros militares’ (2004), que a em sembla un treball importantíssim, com a divulgació de la ciència i com document històric. L’exposició a més s’anuncia també en català la qual cosa em sembla molt pertinent.

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Josep Maria Cadena. 90 anys

Publicat el dia
/

El 6 de setembre en Josep Maria Cadena – amic heretat– va complir 90 anys. Li han fet entrevistes, sempre interessants, però es queden curtes. Mereix un llibre i una sèrie de TV que il.lustraria perfectament una època i , a més, seria molt divertida.Com una imatge val més que mil paraules us poso l’enllaç de la foto més important de la seva vida professional que l’Arxiu Municipal de Barcelona ha penjat al FaceBook amb motiu del seu aniversari: amb en Josep Faulí contemplant el primer número de l’Avui un 22 d’abril de 1976. És la foto de la recuperació de la premsa en català després de molts anys de prohibició.

Ramon TrIAs

Publicat el dia
//

El passat dijous 22 de maig  la tertúlia del 7Portes es va tractar de les “Llums i Ombres de la Intel·ligència Artificial ” amb en Ramon Trias i Capella, introductor de la Intel·ligència Artificial a Espanya i pioner en la venda de software especialitzat en el sector bancari amb l’automatització del processos de gestió riscos i crèdit a gairebé totes les entitats financeres espanyoles a través de la consultora AIS-Aplicaciones de Inteligencia Artificial (1987).

Abans de fundar AIS, va treballar a Banca Urquijo i la Banca Mas Sardà a més a més de fer de professor d’economia a ESADE. A partir de 1994 obrí sucursals d’AIS a Mèxic, Argentina, Xile,  Colòmbia i Portugal  amb l’objectiu desenvolupar sistemes de suport a la presa de decisions basat en Intel·ligència Artificial i business intelligence per al sector bancari,  assegurador o bé industrial sanitari o retail.

Ramon Trias també és membre del Consell Assessor de l’Observatori d’Ètica de la Intel·ligència Artificial de Catalunya (OEIAC). Actualment, després de vendre l’empresa AIS quan tenia 130 treballadors, fa de consultor independent.

Passo l’enllaç  a la conferència que va fer al Col·legi d’Economistes de fa quatre anys ‒ en quatre anys han passat moltes coses en AI‒  i d’un resum de la xerrada al 7Portes elaborat per Guifré Belloso, que el complementa amb una entrada al seu blog personal “Schwarzbrotfresser Zeitschrift” dedicada a la geopolítica de la Intel·ligència Artificial.

…

L’article, molt documentat, i conté una tercera nota dedicada al llibre Poder y Progreso, dels premis Nobel Daron Acemoglu i Simon Johnson. Transcric una part:

…enmig d’una revolució tecnològica de primer ordre com la què vivim, la productivitat és baixa. Per  Daron Açemoglu i Simon Johnson el problema és el marc institucional on s’apliquen els avenços tecnològics: unes poques corporacions dominen, decideixen com s’aplica la tecnologia i com es distribueixen els beneficis d’aquestes tecnologies. La innovació tecnològica fa incrementar la producció per treballador, i generalment incrementa la demanda de treballadors  com per exemple la electrificació a principis de segle. Depenent, però, com s’apliqui la innovació tecnològica – automatització – pot ser que la Productivitat Marginal sigui zero, és a dir, una aportació addicional de treball no faci augmentar més la producció….Per exemple, la robòtica provoca un increment de producció per treballador però no incrementa la demanda de treballadors ni fa augmentar la productivitat marginal (el magatzem d’Amazon és un bon exemple ja que no crea nous llocs de treball) . Això si, fa incrementar els beneficis empresarials en detriment dels salaris…

…

En Jaume Miranda dedica l’entrada al seu blog ‘Tempus Fugit’ al clàssic de la literatura “L’Illa de Sakhalin” d’Anton P. Txékhov que va descobrir de jove i el va marcar segons ell. L’article es titula “SAKHALIN, el somni de la nova frontera” i és d’una lectura que resulta molt refrescant, perfecte pel temps que estem i com a contrast als temes com la IA, entre altres.

Salut. Que vagi molt bé !

La Cubana i les cartes al Palau Robert

Publicat el dia
////

En fi, davant d’aquest panorama, distreure’s pot anar bé. Al Palau Robert fan l’exposició “Ensenyar les cartes”, una visió d’alguns dels restaurants més significatius de Catalunya  oberts entre 1960 i 2020 a través de les seves cartes. És una exposició que dura fins d’1 d juny i es fa en el context de que  enguany  Catalunya ostenta la distinció de Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Té un nivellàs.

A més, l’exposició coincideix amb una altra de la Cubana. A l’entrada es pot veure aquest vídeo molt divertit: Que és La Cubana

 

 

Moses supposes his toeses are roses

Publicat el dia
/////

De l’Iu Pijoan

“Tan alta la follia

de l’abril!

L’abril dona la mida

de l’instint.

Amb l’abril se sospita

l’infinit.”

(V. Andrés i Estellés)

Bon dia, punyeteros,

A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.

Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!

Carpite diem, punyeteros. No badeu.

Au!

Iu

 

P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.

L’article d’enguany

NO PREGUNTIS

1 2 3 4 … 12