Gent - Page 5

De plagis, falsos plagis, autoplagis i Groucho Marx

///

Hola, punyeteros,

 El primer Nadal dels pastors és una sarsuela pastorívola obra de l’eximi Mossèn Rossend Fortunet, un organista i prevere figuerenc a qui estranyament no han beatificat encara malgrat els seus mèrits evidents:

 

Àngels del Cel han baixat a la terra

Els crits de joia s’escolten arreu

Fent-hi ressò els pastorets de la serra

Van a Betlem a adorar el bon Déu

 

La nit és clara, que sembla de dia,

la primavera ve abans que l’hivern,

seguint la llum trobarem l’establia

on ha nascut Jesús, fill de l’Etern.

 

Josep el bressa, Maria l’adora

cançons li canten alats serafins

i el Déu fet nin que d’amor per tots plora

els pastors crida amb prodigis divins.

 

Cantem, pastors, cantem

Cantem, amb alegria

Cantem, pastors, cantem

I anem cap a Betlem

 

Si la lletra és inspirada, hauríeu de sentir la partitura. Tan bona és que fins i tot els de Sitges ens van copiar i també els representen cada Nadal.

L’any que ve a Figueres celebrarem el centenari dels nostres Pastorets, de l’elenc dels quals en vaig formar part unes temporades fent diversos papers: Pastoret pròpiament dit, Angelet, Sant Miquel (noti’s com vaig pujar en l’escalafó)…, a quin més celebrat pels meus vuit indesmaiables seguidors, apart de ben ponderat per una crítica amb fama de condescendent quan no rancuniosa. La veritat és però que Nostrossenyor, per a desolació dels fans, no m’havia cridat pel camí de la sarsuela, i així va ser com em vaig dirigir cap a la més creativa funció pública, on cada matí evoco el meu passat i entro al despatx cantant: “Hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengo”. La meva veïna, que és astuta i molt bona persona, respon: “Eso es muy alarmante, eso no lo comprendo”, que és la forma que calli fins l’endemà a les vuit.

Però bé, com que em consta que sou més proclius a cosetes lleugeres i de poca monta, sapigueu que enguany la Sibil·la canta a les catedrals de Barcelona, Girona, Palma i Tarragona, a les balmes de Montserrat –aquesta és una novetat–, i a les 115 parròquies de Mallorca. Els de Girona, que sempre han de fer el pavero, la fan cantar el dia abans, i a la tarda.

No us feu els estrets i atipeu-vos d’escudella i canalons, pulardes i capons, i neules i torrons, que el món s’acaba (un any més) i el règim de gener és aquí a tocar!

 

Bones Festes i molta sort!

Au,

Iu

 

P.S.: Adjunto l’habitual divagació, en aquest cas sobre els plagis des d’una perspectiva místico-marxista.

Nadal 2022

/

Sovint s’aprofita aquestes dades per a recordar, felicitant-los,  persones estimades amb les que ja no hi tenim una relació fluida però que encara estimem. Jo tinc la sort que  Garlaires em permet mantenir aquesta relació viva tot l’any.  Tanmateix es bo compartir il·lusions col·lectives, així que  he preparat una nadala a partir d’una cançó dels Beatles. Extrec uns versos de la cançó i insereixo  tres versions musicals.

Us miro a tots

Mira l’amor que hi dorm

Mentre la meva guitarra plora suaument

Miro el terra

Miro el món

Mentre la meva guitarra plora suaument

While My Guitar Gently Weeps

 

És un missatge de pau claríssim, però, vaja, pes si algú  no ha entès així us desitjo, a la manera més convencional,  Bon Nadal i un 2023 ple d’amistat i estima.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

Antoni Negre Villavecchia

//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

Borges interpretat

//

Dijous 7 d’octubre, José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern d’Espanya (2004-2011), va presentar a l’Ateneu Barcelonès un assaig seu sobre en Jorge Luís Borges que ha titulat “No voy  a traicionar a Borges”. Jo no he sabut mai entendre la literatura de Borges, la qual cosa m’ha creat  cert complex i això m’ha portat a tenir interès en saber que deien de Borges persones en les que tenia confiança, per exemple el garlaire Iu Pijpan o Piergiordio Odifredi que dedica un capítol a Borges en el seu llibre ‘Jocs matemàtics ocults en la Literatura.

En fi, que he vist la xerrada de l’Ateneu per vídeo (enllaç)  i m’ha agradat i interessat per diverses raons. Tanmateix, crec que no llegiré Borges, encara no seré capaç d’entendre’l, però, això sí:  espero continuar  gaudint del Borges interpretat.

Alexandre Blasi Boher (1910-1989)

/

Alexandre Blasi Boher (1910-1989) tinent de carabiners destinat a La Vajol durant la República,  és conegut sobretot perquè va dirigir una part de l’evacuació del patrimoni artístic i del Tresor de la República a França des dels diversos dipòsits situats a La Vajol, Agullana o Darnius i, alhora, també perquè va protagonitzar el trasllat del darrer dels camions que van creuar la frontera abans de l’ocupació franquista de l’Empordà, el dia 9 de febrer de 1939.

L’any 2017, la seva família – el fill, Alexandre Blasi, és l’enginyer que ha col·laborat amb Garlaires amb els seus reculls de premsa – va fer donació d’un fons documental al Museu Memorial de l’Exili.

I ara, acaba de publicar-se el llibre amb el recull de les agendes del tinent Blasi  els darrers dies de la guerra civil i del exili que es presentarà el proper dia 16 de juliol al Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera. He posat el cartell a GARLAIRES.

Si algú el vol comprar adjunto cliqueu sobre l’ enllaç.

Economia de la mà de Xavier Febrés

///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

Senyor Parellada

//

Aquesta setmana hem tingut la trista notícia que tanca el Senyor Parellada, un d’aquests restaurants que tenia identificats, en el que tenia la certesa de que s’hi podia gaudir d’una estona de felicitat. Una excel·lent cuina i bona companyia et reconcilien amb l’univers sencer, donen sentit a la vida. El restaurant del senyor Parellada era un d’aquests temples meus. Me’l va descobrir el meu pare i el vaig descobrir als meus fills i a molts amics. I ara tanca.

De record em quedo amb el seu llibre dedicat a l’alquímia del morter: “Picades. El secret de la cuina catalana. Les receptes de padrines, mestresses i fondes”.

Freakonomics

/

El passat dimecres (17/03/21) vaig organitzar a l’Ateneu Barcelonès una videoconferència titulada Freakonomics que, a part de ser un llibre, és un estil de divulgació de l’economia aplicant la teoria a diversos aspectes de la vida real no coberts pels mitjans de divulgació tradicionals.

El ponent, Francesc Dilmé, és un d’aquests economistes que tenim de professors a universitats estrangeres, concretament a Bonn en els seu cas. Físic per la UB, matemàtic per la UPC, anà a estudiar economia a la London School i posteriorment es va doctorar en economia a la Universitat de Pennsilvània.

Els economistes catalans treballant en universitats o centres d’investigació estrangers son un immens capital humà que desconeixem massa. Per això el propòsit de la videoconferència era passar una estona agradable amb el Freakonomics i també acostar-nos a un economista de pro i d’aquests catalans pel món.

Miquel Puig

//

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.