Gent - Page 4

Portet. Ratafia del raiers

Publicat el dia
///

Só fill del Noguera, dins un rai nasquí…

Ara fa un mes, a Santa Coloma de Farners, es va celebrar la solemne Gala de la Ratafia, en què, a banda de la 39a Festa concurs, es va proclamar Confrare d’Honor de la Confraria a l’Àngel Portet i Boixareu, que junt amb el seu germà Carlos són l’ànima de Licors Portet.

Al Pirineu Occidental, dir Portet és dir ratafia, tanta anomenada i difusió ha tingut i té aquest mític licor de nous verdes, herbes i plantes que elabora la família Portet des de fa més de 125 anys. La Ratafia dels Raiers és una beguda “licorosa i aromàtica” (Ruscalleda dixit), de sabor fi i persistent, i al tanto!, gens empalagosa. Només us diré que l’excel·lència de la ratasia de Casa Portet s’ha vist avalada per reconeixements internacionals de tant prestigi com el Concurs Mundial de Brussel·les (2011) o el USA Spirits Ratings (2019).

Actualment, la ratafia viu una època d’efervescència, sobretot entre el jovent. Hom diria que, talment com si haguessin estat sotmesos a maceració quaranta dies a sol i serena –amb les seves respectives nits–, els catalanets s’han acabat adonant que on hi hagi una bona ratafia ja es poden anar apartant Jägermeisters i altres schnapps de pa sucat amb oli. De fet, tinc entès que al Pallars ja hi ha qui parla de la “Räiermeister”…

Fins i tot per als Geganters Garlaires –que estadísticament no estem enquadrats dins del segment “joves”–, és una gran alegria aquest premi, perquè va ser al pati de Can Portet que ara fa tres anys vam presentar, amb singular èxit de crítica i públic, el llibre “Literatura i Economia”. Abans, amb una afabilitat i charme extraordinaris, en Carlos Portet ens havia explicat el procés quasi alquímic i originalíssim que segueixen per a l’elaboració de l’elixir, que combina la maceració en fred amb la destil·lació en calent en alambins.

Quan ens hagin vacunat a tots del dret i del revés, pugeu a La Pobla de Segur i feu la visita a la fàbrica, creieu-me que no us en penedireu!

Iu Pijoan

Joan Martínez-Alier

Publicat el dia
//

No és habitual veure a un català anarquista-narodnik-ecologista-independentista-descolonialista rebre un premi de la mà del president de la Republica Italiana. És el cas d’en Joan Martínez Alier que ha estat guardonat amb el premi Balzan 2020 per la “excepcional qualitat de les seves contribucions a la fundació de l’economia ecològica”.

En Pep Playà, periodista i economista (branca sociologia) i en l’economia, ex-alumne i deixeble d’en Martínez Alier, li fa una entrevista magnífica a La Vanguardia. En Pep és un periodista extraordinari però el personatge també tela marinera ! Recentment ha publicat les memòries: Demà serà un altre dia.

Penjo un enllaç a l’atlas de justícia ambiental que és el darrer treball que impulsa el professor Joan Martínez Alier.

Toni Reig, premi Lluís Companys

Publicat el dia

A l’amic Toni Reig, company del meu pare al Diari de Barcelona i a l’Avui i amb qui he passat moltes aventures li han donat el Premi Lluís Companys.

Transcric l’acord:

“Toni Reig. President de la Coordinadora d’Entitats del Poble-Sec. Destaca per la seva implicació en la coordinació de les associacions del barri, per la lluita pel benestar dels seus veïns i per la feina feta durant anys a favor de la República Catalana”.

En Toni és tot un personatge. Clandestí genètic, apareix per a l’ocasió mudat, tocat amb un barret negre, com la mascareta en la que hi duu un ‘pin’ reproduint un llaç groc; molt adient per l’ocasió. Se li podria veure la part de dalt de la cara, però no és possible, les ulleres de pasta negre ho impedeixen.

No sé si per la via de l’ADN o simplement pel destí ha estat i és un treballador infatigable i també una bellíssima persona. Felicitats

Quim for Ponent

Publicat el dia
//

Em presento a unes eleccions a Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès. No és la primera vegada que concorro a unes eleccions. He anat dues vegades en llistes electorals a l’Ajuntament de Sant Adrià i em vaig presentar a vocal de la Societat Catalana d’Economia. A les eleccions municipals hi anava invitat per algú que em demanava col·laborar amb el seu projecte i era un més, i a la Societat Catalana d’Economia no s’hi presentava ningú i vaig ser escollit amb el vot, o millor dit amb el vist-i-plau, de la Junta. Hi havien quatre gats i no van ni alçar la mà, van dir allò de ‘molt bé home’.

Aquesta vegada és diferent. No vaig en una llista i no soc l’únic. Hi ha molta gent a l’Ateneu que penso que ho podria fer millor que jo, però no s’hi presenten.

Amb això del Covid – no se pas qui anirà a votar un 29 d’octubre amb el bar tancat- l’Ateneu ha distribuït, mitjançant el Butlletí digital, el programa i una Carta al Soci(a), que he fet molt a gust. També m’han demanat unes fotos. La del programa podria servir per a qualsevol cartell electoral, en canvi, la de la Carta és més heterodoxa, encara si llegiu la Carta us semblarà absolutament coherent i seriosa. A baix la teniu.

No m’aventuro en relació al resultat. Com diu la dita (muy castiza): “catedrático és quien de cinco tiene tres’ . De moment en tinc tres, però no de cinc sinó de quatre-cents trenta-tres.

Quim

DICCIONARI D’ECONOMISTES CATALANS

Publicat el dia
/

El 21 de setembre de 2020 es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari d’Economistes Catalans, editat per la Societat Catalana d’Economia (SCE), que recull la ressenya de 310 autors, no solament economistes en sentit estricte, sinó també professionals d’altres disciplines, com ara clergues, advocats, enginyers, empresaris, geògrafs, periodistes, sociòlegs… que han tractat o escrit d’economia o d’economia catalana.

El consell de redacció estava format per Eduard Arruga, president de la SCE i director de l’edició, Francesc Roca, Francesc Artal, Antoni Montserrat i Pere Puig. A més hi han col·laborat altres 17 autors.

El Diccionari, a part de ser un document de referència per a l’anàlisi de l’evolució del pensament econòmic català, al contemplar professionals d’àmbits molt diversos, està ple de curiositats i pot ser atractiu a un públic més ampli que l’acadèmic.

El llibre té 638 pàgines i a cada autor se li dediquen aproximadament dues pàgines, amb un format que inclou una imatge, una cita inicial, que normalment correspon a un paràgraf escrit per l’autor en el que es resumeix part del seu pensament, una descripció de la seva vida i obra, la bibliografia de l’autor i la bibliografia d’altres autors sobre l’autor ressenyat.

Jo hi col.laboro amb l’article sobre en Ramon Llull que també va escriure d’economia.

Portbou

Publicat el dia
//

Tenia la possibilitat de fer una visita a Portbou absolutament descartada. L’Estat Espanyol, per raons de defensa militar, decidí que l’ample de les vies seria diferent a Europa i a la frontera s’havien de descarregar i tornar a carregar els trens de mercaderies. Això requeria infraestructures ferroviàries, enginyers, arquitectes, ferroviaris, estibadors, duaners…cases, escoles. Un absurd econòmic si es considera la raó de tot plegat.

L’absurd esdevé tràgic quan Portbou fou bombardejat per l’exercit franquista o quan Walter Benjamin, perseguit pels nazis, s’hi suïcida.

Amb aquest panorama, imagino la tramuntana, que allà tomba vagons de tren, més com un castig diví que com un fenomen natural.

Tanmateix, la meva actitud cap a Portbou, ha canviat aquest més d’agost. El company de promoció, en Josep Macià, de Sabadell i ara a Vilajuïga, m’ha animat a anar-hi i m’ha enviat un article d’en Joan Josep Isern titulat “Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba”, que està prou bé i el penjo a Garlaires. Però el que més m’anima és l’expectativa de passar una bona estona amb un amic, per a la qual cosa no necessito molt; segur que ho trobaré a Portbou.

Alts funcionaris

Publicat el dia

Josep Maria Bricall, al seu llibre de memòries, afirmava: “Amb eficiència i honestedat podem aconseguir el que amb males polítiques no aconseguirem. L’eficiència i la professionalitat en l’Administració pública només s’assoleixen si hi ha funcionaris ben preparats, i singularment alts funcionaris”.

Si algú encaixa en aquest esquema és l’arquitecte urbanista Joan Antoni Solans (1941-2019). L’Institut d’Estudis Catalans acaba de publicar la seva semblança biogràfica –Solans i el seu tems– recollint les ponències d’un homenatge que li van fer al Teatre Poliorama de Barcelona el 3 de febrer de 2020.

Les coses no han anat com pretenia en Bricall perquè ell havia estat Conseller de la Governació amb Tarradellas. En conjunt a l’Administració hi ha gent preparadíssima, potser més que mai, però manquen els sis-cents alts funcionaris que Bricall considerava necessaris. La raó és que la selecció no s’ha fet per la vàlua sinó per l’adscripció política a partits. Els partits, en ocasions, han tinguts polítics corruptes o hi ha polítics que no han experimentat mai la necessitat d’anar a veure les ofertes laborals per a trobar feina. El funcionariat hauria de ser independent. De fet ho diu la Constitució: ho van pactar però no ho han complert.

I cal dir que sense aquests funcionaris no anem en lloc.

 

Xavier Febrés: apologia de la curiositat

Publicat el dia
/

En un llibre que recomano, editat al castellà amb el títol “El dominio de la información. Una guia estratègica para la economia de la red , Hal Varian, un catedràtic d’economia que quan jo estudiava feia llibres de ‘micro’ i després va passar a ser l’economista en cap de Google, explica com funciona això del mercat de la informació; perquè hi ha empreses que poden concentrar el mercat en molt pocs anys.

En Varian, no ho explica però també dona les claus per entendre com ‘productes’ extraordinaris no tenen un èxit comercial. Des del meu punt de vista és el cas del bloc “Apologia de la curiositat” de Xavier Febrés, periodista, que ha fet llibres biogràfics ( el General Escofet, Josep Pla, Carlos Gardel), històrics, de viatges , va dirigir el Gabinet de Premsa de la UB, va treballar a l’Auditori…i publica articles amb molta freqüència al seu bloc que es poden llegir gratuïtament.

Son articles per a passar l’estona. Els darrers sobre el ‘Cagallibres’ de Venecia, la Consolació amagada al bosc de Cotlliure, la noblesa del vi agre,… Per passar l’estona però que poden tenir un transfons extraordinari. Acabo de passar una estona fantàstica llegint “L’home que va posar portes privades al mar de tots” dedicat a l’Antoni Vives, ex-regidor d’urbanisme de Barcelona.

Aquesta setmana ha estat notícia que en Xavier Febrés ha guanyat el 41è premi Carles Rahola d’assaig per “Josep Pla o la Vitalitat”, una interpretació de la vida de Josep Pla a través dels llibres publicats a cada època. El jurat estava format per Francesc-Marc Àlvaro, Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola, Joaquim Nadal i Josep Lluch.

I, per sort, no para: acaba de publicar «Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues» (Edicions Cal.ligraf, juny de 2020).

Si cliqueu sobre de la imatge del seu llibre podreu accedir al bloc Apologia de la Curiositat de Xavier Febrés:

Grandpa Elliott

Publicat el dia
/

Playing for Change és un projecte que va arrencar l’any 2005 amb la gravació de la «Stand By Me» A diversos llocs del món els músics es connectaven simultàniament a través d’auriculars de manera que s’escoltessin els uns amb els altres i cadascú interpretava una part de la cançó com si fossin una orquestra. El mes de març d’enguany ja s’havien registrat 140 milions d’audicions.

Alguns dels músics que van participar en el projecte eren coneguts com en Bono o Manu Chao i altres eren músics de carrer. Un d’aquests músics de carrer era Grandpa Elliott. Amb ell el French Quarter de Nova Orleans esdevé un temple musical del blues, igual que La Scala de Milà amb l’òpera.

L’èxit del projecte multimèdia va animar a la Fundació Playing for Change a crear una banda musical que ha actuat a arreu del món, per exemple al Hondarribia Blues Festival (2012)

Allà va Grandpa Elliott en el seu carrer:

1 2 3 4 5 6