Dijous 16 d’octubre, a la Llotja de Mar, es va celebrar una reunió del Pacte Industrial de Catalunya, que havia aixecat moltes expectatives, ja que estava orientada a presentar el full de ruta de la política industrial de Catalunya fins al 2030.
A la jornada hi assistí l’amic Alexandre Blasi, doctor enginyer industrial, amb molta experiència a la industria que tornà decebut. Les inversions anunciades pel Conseller Miquel Samper – segons ell– son molt més reduïdes a les que es dediquen al País Basc, molts dels discursos eren poc interessants des d’un punt de vista pràctic, inclús considera que algun dels conferenciants –funcionaris–desconeixien la realitat econòmica i empresarial.
Salvà en Xavier Ferràs i Xavier Testar amb alguna reserva i Oriol Amat que parla amb agudesa i ironia de la Administració i també del sistema educatiu. L’estudi presentat es titula “Què necessita la indústria catalana?” i el podeu descarregar.
La política industrial lliga amb la investigació que, com explica Andreu Mas Colell, ha d’agafar pes com un sector econòmic més de cara al futur. Però com apuntava el passat 13 d’octubre Esteve Almirall a la tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès, interessa que la investigació lligui amb el sistema productiu del país. Si no, passa que es pot fer es pot fer investigació excel·lent però els clients son empreses americanes, la qual cosa està bé, però hi haurien més sinergies si servissin empreses d’aquí, privades o públiques.
Xavier Vives en un article titulat “Què pot fer la política industrial?” (Ara 11/10/25) afirmava que “per tal que la política industrial tingui èxit cal identificar la fallada de mercat a resoldre, ha de ser pro-competitiva, (…), cal fer-la en col·laboració amb el sector privat i (…) se n’han d’avaluar els resultats periòdicament i tancar el programa si no funciona, i ha de ser àgil i amb la mínima burocràcia” i segueix amb l’Informe Draghi (1) que és on es defineix perfectament quina ha de ser l’orientació de la política industrial a Europa considerant quatre categories (2) de sectors econòmics establerts segons la posició competitiva respecte Xina, Corea, Estats Units…
Quan aquestes orientacions s’han de concretar per Catalunya ja no cal teoritzar més, es requereix un disseny i una execució molt pràctica. S’ha de concretar què es pot fer amb la base productiva que tenim, incloent universitats , sanitat i sector públic i privat i executar-ho. Cal saber lligar caps. Això és una habilitat que requereix coneixement i experiència que només la pot aportar gent amb un perfil com el de l’Alexandre Blasi; per això és preocupant la seva decepció.
…
En particular as Catalunya interessa una estratègia que la Xina ha fet servir repetidament amb èxit consistent en afavorir sectors de futur, diferent de la de centrar la política industrial en les empreses guanyadores. El cas xinès tindrem l’oportunitat de conèixer-lo amb més profunditat a la xerrada “La Xina vista des de dins” que hem organitzat el proper dilluns 27 a l’Ateneu Barcelonès amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental i Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina. L’acte serà moderat per Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB i presentat per Guifré Belloso, que s’estrena públicament com adjunt al Ponent de la Secció d’Economia.
Quim
Alexandre Blasi
(1) “Avui els resultats d’aquest programa de recerca – Le pouvoir de la destruction créatice Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel – son fonamentals per a les polítiques d’impuls a la innovació. Impregnen l’Informe Draghi”. Andreu Mas Colell a Ara (19/10/25)
(2) Les quatre categories son:
1.- Indústria en la qual el desavantatge en costos deixa Europa fora del mercat.
2.- Indústria en la qual és important on es fa la producció per protegir els llocs de treball, però no d’on prové la tecnologia.
- Indústria en la qual és important que les empreses europees mantinguin la tecnologia punta, així com la capacitat de producció per raons estratègiques i de seguretat.
4 Indústries incipients en què la UE pot tenir un avantatge de futur en el mercat mundial, però que necessiten protecció per poder desenvolupar- se fins que hagin assolit la grandària suficient.
Cada categoria requereix una estratègia de política industrial
