L’ensopegada amb les caixes d’estalvi

Publicat el dia

L’any 2009, Jacint Ros Hombravella, catedràtic de economia que morí el passat 1 de maig, presentava a la Sala Verdaguer de l’Ateneu un llibre titulat “Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”. Francament em va sorprendre, però just al cap de poc temps la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut em deixava clar que m’havia equivocat votant la Constitució l’any 78. I amb això, tot i que no he estat mai nacionalista (no m’agraden les banderes, ni que siguin de clubs esportius), però, políticament lliure del compromís amb la Constitució, penso que estaríem millor depenent directament de Brussel·les que no pas de Madrid: més val sols, sí. En Ros va ser premonitori.

I ara en Ros es va voler acomiadar amb un llibre sobre les caixes i, en particular, sobre La Caixa. Després d’haver estat un dels més rellevants estudiosos del món de l’estalvi, carrega contra les caixes i La Caixa. També és sorprenent i em pregunto si serà premonitori.

En Guifré Belloso, ha fet un excel·lent article sobre el llibre  (bona parella en Guifré i en Ros!) i, premonitori o no, considero que és una referència imprescindible per entendre aquesta part de la història del país.

Per veure l’article d’en Guifré, cliqueu damunt la imatge:

Alts funcionaris

Publicat el dia

Josep Maria Bricall, al seu llibre de memòries, afirmava: “Amb eficiència i honestedat podem aconseguir el que amb males polítiques no aconseguirem. L’eficiència i la professionalitat en l’Administració pública només s’assoleixen si hi ha funcionaris ben preparats, i singularment alts funcionaris”.

Si algú encaixa en aquest esquema és l’arquitecte urbanista Joan Antoni Solans (1941-2019). L’Institut d’Estudis Catalans acaba de publicar la seva semblança biogràfica –Solans i el seu tems– recollint les ponències d’un homenatge que li van fer al Teatre Poliorama de Barcelona el 3 de febrer de 2020.

Les coses no han anat com pretenia en Bricall perquè ell havia estat Conseller de la Governació amb Tarradellas. En conjunt a l’Administració hi ha gent preparadíssima, potser més que mai, però manquen els sis-cents alts funcionaris que Bricall considerava necessaris. La raó és que la selecció no s’ha fet per la vàlua sinó per l’adscripció política a partits. Els partits, en ocasions, han tinguts polítics corruptes o hi ha polítics que no han experimentat mai la necessitat d’anar a veure les ofertes laborals per a trobar feina. El funcionariat hauria de ser independent. De fet ho diu la Constitució: ho van pactar però no ho han complert.

I cal dir que sense aquests funcionaris no anem en lloc.

 

Xavier Febrés: apologia de la curiositat

Publicat el dia
/

En un llibre que recomano, editat al castellà amb el títol “El dominio de la información. Una guia estratègica para la economia de la red , Hal Varian, un catedràtic d’economia que quan jo estudiava feia llibres de ‘micro’ i després va passar a ser l’economista en cap de Google, explica com funciona això del mercat de la informació; perquè hi ha empreses que poden concentrar el mercat en molt pocs anys.

En Varian, no ho explica però també dona les claus per entendre com ‘productes’ extraordinaris no tenen un èxit comercial. Des del meu punt de vista és el cas del bloc “Apologia de la curiositat” de Xavier Febrés, periodista, que ha fet llibres biogràfics ( el General Escofet, Josep Pla, Carlos Gardel), històrics, de viatges , va dirigir el Gabinet de Premsa de la UB, va treballar a l’Auditori…i publica articles amb molta freqüència al seu bloc que es poden llegir gratuïtament.

Son articles per a passar l’estona. Els darrers sobre el ‘Cagallibres’ de Venecia, la Consolació amagada al bosc de Cotlliure, la noblesa del vi agre,… Per passar l’estona però que poden tenir un transfons extraordinari. Acabo de passar una estona fantàstica llegint “L’home que va posar portes privades al mar de tots” dedicat a l’Antoni Vives, ex-regidor d’urbanisme de Barcelona.

Aquesta setmana ha estat notícia que en Xavier Febrés ha guanyat el 41è premi Carles Rahola d’assaig per “Josep Pla o la Vitalitat”, una interpretació de la vida de Josep Pla a través dels llibres publicats a cada època. El jurat estava format per Francesc-Marc Àlvaro, Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola, Joaquim Nadal i Josep Lluch.

I, per sort, no para: acaba de publicar «Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues» (Edicions Cal.ligraf, juny de 2020).

Si cliqueu sobre de la imatge del seu llibre podreu accedir al bloc Apologia de la Curiositat de Xavier Febrés:

Grandpa Elliott

Publicat el dia
/

Playing for Change és un projecte que va arrencar l’any 2005 amb la gravació de la «Stand By Me» A diversos llocs del món els músics es connectaven simultàniament a través d’auriculars de manera que s’escoltessin els uns amb els altres i cadascú interpretava una part de la cançó com si fossin una orquestra. El mes de març d’enguany ja s’havien registrat 140 milions d’audicions.

Alguns dels músics que van participar en el projecte eren coneguts com en Bono o Manu Chao i altres eren músics de carrer. Un d’aquests músics de carrer era Grandpa Elliott. Amb ell el French Quarter de Nova Orleans esdevé un temple musical del blues, igual que La Scala de Milà amb l’òpera.

L’èxit del projecte multimèdia va animar a la Fundació Playing for Change a crear una banda musical que ha actuat a arreu del món, per exemple al Hondarribia Blues Festival (2012)

Allà va Grandpa Elliott en el seu carrer:

CORPUS: 700 anys

Publicat el dia
//

Bona tarda, punyeteros,

Entusiasmats com esteu amb el teletreball, us imagino frisosos, mirant el correu aquesta tarda cada dos per tres, desesperats per tenir notícies de l’ou com balla: “Aquest any ballarà? No ballarà? Farà un si és no és? Allò que no muda però arregla?”

Doncs em sap greu, però no us cal patir tant, perquè diu que el podreu mirar quan vulgueu en “streaming”, que es veu que fa modern.

Ara bé, per als membres del selecte grup “Punyeteros-VIP”, que tant sí com no exigiu veure’l in concert, he de dir no sense tristor que hi ha hagut divergències entre el Poder Civil i l’Eclesiàstic, i davant d’aquest nou cisma d’Occident no puc dir-vos sinó que aneu personalment a la Catedral a veure el pa que s’hi dóna…

Si els camins del Senyor ja eren per definició inescrutables, en aquest temps tot s’ha fet molt més estrany encara, a fe de Déu!

En fi, que passeu una molt bona vuitena del Corpus.

Cuideu-vos molt.

Ou!

Au,

Iu

Cliqueu damunt la imatge per a veure el document ‘Corpus. 700 anys’

Un maquillatge anomenat política del patrimoni natural

Publicat el dia
//

Aquests dies hi ha una revolta als ajuntaments de les zones rurals contra la llei de creació de l’Agència de Patrimoni Natural de Catalunya, que s’ha de debatre i aprovar o no, properament, en el Parlament. Son els més afectats i restaran sense cap protagonisme.

En Joan-Ignasi Castelló es despatxa a gust contra la llei en un article al Blog Agricultura de Catalunya:

“Per mantenir aquest maquillatge anomenat política del patrimoni natural, els seus valedors en tenen prou amb una llei del parlament i una policia per fer-la complir. El “Deep State” deu pensar: deixem que juguin en aquests indrets sense pes econòmic mentre nosaltres vivim tranquils a les zones urbanes, turístiques i industrials on hi han els grans negocis. Sí, sí, que declarin la puresa i la inviolabilitat d’una vall perduda del Pirineu, però que no vinguin a emprenyar al Vallès o al Maresme”.

Xarxes complexes

Publicat el dia
/////

El 25 de març de 2010 en Ricard Solé iniciava una conferència al CCCB per a explicar el que son les xarxes complexes amb un exemple dels termiters que son sorprenents construccions que poden assolir els quatre metres d’alçada, que és molt si comparem amb la dimensió d’una termita, que és un animal molt petit.

Aquestes estructures son una mostra de com la intel·ligència col·lectiva pot superar la individual. El termiter el dissenya la natura per un procés darwinià: es tracta d’una solució viable amb el seu entorn natural, altrament hagués estat eliminada.

La complexitat deriva de la interacció (xarxa) i es manifesta a la natura, però també a la física, al llenguatge, a internet, etc.

En Ricard Solé (1962) va estudiar física per admiració Jorge Wagensberg , es va doctorar i actualment dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos de la Pompeu Fabra. També és professor extern de Santa Fe Institute (Nuevo Mexico) que és un dels principals centres de referència mundials de l’estudi de la complexitat.

L’anàlisi de la complexitat no ha penetrat prou a la teoria econòmica. S’han fet aplicacions però, per exemple, no tenim un premi Nobel amb aportacions en aquest camp. A nosaltres ens passa el que a les termites, que la intel·ligència del sistema ens supera. És un sistema format per les interaccions socials creades per nosaltres mateixos però també estem immersos en les interaccions naturals. I a diferència de les termites pretenem planificar i posar ordre.

Des d’un punt de vista natural potser els budistes deuen ser molt viables en termes darwinians, però des d’un punt de vista social podria passar perfectament que algú decidís exterminar-los. Per això a mi em sembla que la millor font d’inspiració de la teoria econòmica i penso, a més, que ha estat històricament la més reeixida, és la ètica.

Però vaja, si voleu saber més de complexitat, millor que escolteu a Ricard Solé. També podeu llegir el seu llibre “(Redes Comlejas. Del genoma a Internet” (Col.Metatemas. Ed.Tusquets, 2009) que a més de saber de física, biologia, informàtica… escriu molt i molt bé.

On més ‘bola’ li donen al Ricard Solé és al CCCB. El passat dia 20 de maig van emetre una entrevista titulada “Virus, ecosistemas y pandemia: el reto de entender la complejidad” també molt interessant.

Per escoltar la conferència sobre xarxes complexes, cliqueu damunt la imatge:

Cello angelical

Publicat el dia
/

La Teresa Valls, m’envia la interpretació al violoncel de “La Chasse” de Robert Harold Thomas acompanyada per Guillermo Prats al contrabaix.

Ja de petita em semblava un angelet. Ja passa amb els petites, després es fan grans. Però no, de gran es va dedicar a la música i semblava talment un àngel extret d’aquells retaules que hi ha a les esglésies. Ja sé que no té una explicació ni una raó, però sembla tan clar que és un àngel que perquè no acceptar-ho.

De moment, acceptant-ho, no he arribat a contradicció. Un àngel és un missatger. I quin és el seu missatge? Normalment sol ser de pau, però, sentint el que m’envia, sembla un missatge de que l’ordre estètic-matemàtic-musical és una referència intacte.

A la presentació dels concerts no s’ementa la seva qualitat angelical que ja queda palesa en el transcurs de l’execució. Expliquen, això sí, que la Teresa Valls i Palmada és la primer violoncel de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Formada a l’Escola de Luís Claret va estar guardonada amb el “Premi Jordi Savall 1999”. Ha format part de l’Orchestre des Jeunes de la Meditérranée, de la JONC, l’IRO, l’Acadèmia del Liceu i de l’òpera “Hansel i Gretel” del Petit Liceu i ha col·laborat regularment, amb l’OBC, l’Orq. Simfònica del Vallès i l’ Orq. Filharmònica de Catalunya.

En Guillermo Prats, amb el seu contrabaix ha tocat de tot: clàssica, Jazz amb la Laura Simó, Fados amb la Névoa, boleros amb la Mayte Martin, teatre en una obra del Josep Lluís Bozzo i – ATENCIÓ! – als pastorets a Sabadell. I és que la cosa lliga; cap contradicció.

I no penséssiu que soc subjectiu perquè sigui la meva cosina. No, coneixent-la bé, parlo amb coneixement de causa, està clar.

Una utopia a l’abast

Publicat el dia
//

Com a conseqüència del Covid-19 i la sotragada econòmica que comporta, aquests dies es parla de la renda bàsica i es dona com un fet. Casualment he trobat un escrit de l’any 1998 titulat “El dividend social i l’impost negatiu sobre la renda. Una utopia a l’abast” que m’ha semblat excel·lent.

L’autor, Josep Arias Velasco (Valladolid,1934-Barcelona, 2018), és un personatge no menys curiós. Inspector d’Hisenda, especialista en dret fiscal i en finançament autonòmic, va ser també, autor teatral i escriptor en altres gèneres. Malgrat ser mort encara hi ha a internet la seva pàgina personal que es diu ‘Teatre Financer i Tributari‘ i en la que es poden trobar articles seus.

Les fondes de sisos i el dret a l’alimentació

Publicat el dia

“Però què eren aquestes fondes de sisos? Eren uns restaurants que oferien allotjament, habitualment humils, on es podia passar la nit per quatre rals i menjar un àpat per dos rals. Total sis rals, d’aquí el nom de fondes de sisos”.

Llegiu l’article complet de Ricard Estrada clicant sobre la imatge:

1 … 16 17 18 19 20 … 24