Postes de sol aplaudides

Publicat el dia
//

Primer de desembre ja. Els cels acolorits son freqüents . “Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa”; és el títol d’una entrada de Xavier Febrés al seu blog Apologia de la Curiositat del 27 d’octubre passat:

“A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants –tan quotidians i alhora victoriosos– en què l’horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina”.

Tal com esmenta a l’article a les platges d’Eivissa sí que aplaudeixen. Les postes de sol estiuenques de l’Illa Blanca arrenquen gairebé sempre els aplaudiments dels turistes.

I a l’Uruguai se n’ha fet un espectacle; hi vaig poder assistir. Allà, a  la petita península de Punta Ballena, hi ha l’antiga residència estival de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró que, actualment és una ciutadella, anomenada Casapueblo,  la qual inclou un museu, una galeria d’art i un hotel.

Tot està preparat per poder veure, cada tarda, la posta de sol com un espectable. Mentre el sol declina sobre el mar, l’Atlàntic, s’escolta una composició de Páez Vilaró i un fons musical del Concert d’Aranjuez. Aquí teniu un enllaç a Youtube per veure-ho i també extrec un fragment de la composició:

“Gracias, Sol, por invadir la intimidad de mi atardecer y zambullirte en mis aguas. Ahora serás la luz de los peces y su secreto universo submarino. También de los fantasmas que habitan en el vientre de los barcos hundidos en trágicos naufragios.

Gracias, Sol, por regalarnos esta ceremonia amarilla. Gracias por dejar mis paredes blancas impregnadas de tu fosforescencia.

Chau, Sol. Gracias por provocarnos una lágrima al pensar que iluminaste también la vida de nuestros abuelos, de nuestros padres y la de todos los seres queridos que ya no están junto a nosotros pero que te siguen disfrutando desde otra altura. Adiós, Sol, mañana te espero otra vez…”

Hi ha postes de sol hi ha les naturals i les urbanes. A Catalunya s’ofereixen vistes des de els campanars de Santa Maria del Pi,  Sant Joan de Valls, Santa Maria de Vilafranca…Com cantava en Lluís Llach el país és petit i quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren.

Dinamisme econòmic comarcal

Publicat el dia

El passat 7 de novembre es presentava  l’Anuari Econòmic Comarcal 2022 editat pel BBVA i dirigit pel catedràtic Josep Oliver. És un treball que està molt bé i cada any la seva presentació té ressò en els mitjans de comunicació. Els rankings agraden. En canvi hi ha un altre estudi que s’anomena Índex FEGP 2023–n’és autor David Moreno, soci de Activa Prospect–, que ja porta la seva 19a. edició i del que se’n parla molt poc. Es tracta d’un estudi de competitivitat que analitza les 42 comarques catalanes a partir de 50 indicadors diferents agrupats en 10 factors i l’índex resultant permet aproximar-se a les condicions que presenten els territoris per a competir en una economia globalitzada i basada en serveis intensius en coneixement i en  indústria d’alta tecnologia.

Els factors considerats son la sostenibilitat social (1), mediambiental (2),recursos humans (formació) (3), infraestructures de transport i comunicacions (4), disponibilitat de sòl per activitat (5), pols(6), accés als mercats de  clients i proveïdors(7), desenvolupament tecnològic (8), volum de mercat (9) i dinamisme empresarial (10). Poso, al final del mail,  un gràfic sintètic dels resultats comarcals per aquests factors que em sembla interessant. A l’haver-hi deu factors es poden veure els punts forts i els febles en cada comarca.

Podríem comentar el quadre llargament  – totes les comarques tenen punts forts i punts febles–-  però per veure el suc que s’hi pot treure esmentaré solament com un exemple les comarques que mostren major dinamisme empresarial amb la seva posició en el rànquing: Barcelonès (1), Gironès (4), Garraf (7), Maresme (9), Alt Empordà (18), Baix Empordà (25), Cerdanya (27), Priorat (30), Alta Ribagorça (37) i Aran (42). Si us interessa, podeu descarregar l’estudi complet a l’enllaç.

Cuina oberta en un país obert

Publicat el dia
/

Arrel del cicle  de conferències en homenatge a Jordi Nadal que van organitzar a l’Ateneu, vaig tenir oportunitat de conversar una bona estona amb un alt càrrec del Banc de Espanya que em comentava que a Madrid hi havia un restaurant de cuina catalana que ha hagut de canviar d’orientació, com a conseqüència de l’hostilitat que ha generat la política.

En oposició al que passa a Madrid, sempre m’ha semblat que s’havia d’aprofitar la diversitat cultural i projectar-la a la cuina. La nostra cuina és, per sobre de tot, mediterrània però podíem aconseguir tenir cuina Gallega tant bona o millor que a Galicia, o Asturiana. Com em fa veure l’amic Paco Solé Parellada, no hi ha cap restaurant de cuina andalusa però la cuina andalusa ha penetrat a moltes cartes. És un enriquiment cultural molt evident.

Aquesta idea m’ha vingut confirmada amb la descoberta del restaurant «El Boliche del Gordo Cabrera» (Consell de Cent , 338) , de cuina uruguaiana i d’un nivellàs extraordinari. També tenen ‘pa amb tomàquet’, i està bé que el tinguin, no desvirtua en absolut l’esperit de l’establiment. Aquest cas el puc comparar amb restaurants de Uruguai que he conegut. I tinc la sospita que també tenim restaurants japonesos i d’altres indrets  també extraordinaris, però ja no ho puc comparar amb els dels països d’origen.

Un altre cas curiós, interessantíssim, és el restaurant Bo de Bernat, d’un senyor filipí que diuen s’anomena Bernat (?) Dalisay i que fa una cuina clavada a la del restaurant Gelida on ell hi va treballar deu anys abans d’establir-se pel seu compte. El restaurant, com el Gelida, ofereix el porró, les truites, cap-i-pota i tripa…Molt bé i econòmic. Però el que és realment destacable és que es tracta d’un establiment de cuina catalana i familiar, que cada cop n’hi ha menys a Barcelona.

Rafa Cantero un gallec que, després de treballar de taxista a Barcelona i cambrer a Londres, es va establir a Roses amb un bar (restaurant petit) especialitzat en peix a la planxa. En Ferran Adrià n’era client habitual.  Recordo que tenia peix de matí i de tarda. Si no  tenia peix tancava la barraca, igual que quan baixava a Barcelona a veure el Barça. En Rafa Cantero era un gallec d’origen que va elevar la cuina catalana.

Dissortadament en Rafa va morir el passat 2 de novembre. Us passo la nota de El Punt/Avui i L’Empordà. Tot un personatge.

Per sort la nostra cuina es ben oberta, excepte amb l’escalivada per un problema lingüístic i  lògic. Segons el DIEC escalivada és un menjar fet al caliu, per tant l’escalivada al forn, malgrat molts tothom en parlin,  és impossible. A més, els mestres cuiners, encapçalats per en Lladonosa, tanquen files. Pot ser la solució seria emprar el terme ‘escalibada’, ortogràficament incorrecte, per referir-se a la impossible ‘escalivada al forn’. Però, compte, la solució pot fer emprenyar cuiners i lingüistes. Millor deixem-ho córrer i m’acomiado amb un àudio on Rafa Cantero explica a Onda Cero el truc de la cuina del peix.

 

Informació econòmica i democràcia

Publicat el dia
//

Acaba de sortir el llibre ‘Pescar el salmón’  de Yago Álvarez Barba, conegut a Twiter com ‘economista cabreado’  amb lema ‘ Periodista económico. Aprende economía para que no te joda un economista’.

A Espanya impera el que s’anomena  capitalisme d’amiguetes (‘crony capitalism’). Les empreses de sectors regulats per l’Administració pública son els que controlen realment l’Administració i per a fer-ho utilitzen els mitjans de comunicació. És un recurs més: en poden haver-hi altres com contractar parents dels polítics, alts funcionaris, etc..

Com a conseqüència, el biaix sistemàtic de la premsa salmó (l’econòmica) a Madrid a favor del capitalisme d’amiguetes és escandalós. El llibre ‘Pescar el salmon’ és una reacció  a aquest escàndol. L’Andreu Farràs, que, a més de haver estat redactor en cap i haver escrit cinc llibres, ha exercit el periodisme econòmic,  li dedica un article molt favorable al blog PAIOS. També està escandalitzat amb la situació actual.

En el llibre, tanmateix,  hi ha algunes mancances. Quan relaciona la premsa econòmica oblida,  per exemple, Via Empresa. No oblida ‘On Economia’ perquè té seu Barcelona i Madrid també.  L’autor, encara que sigui alternatiu,  dona una visió molt madrilenya de la informació econòmica. En altres indrets del món on el ‘capitalisme d’amiguetes’ no té tant pes, la informació econòmica és diferent.

Una segona mancança és no haver tingut en compte treballs fonamentals (1).

….

Jo estic convençut que, malgrat tot, el bon periodisme econòmic és possible. I el tema és fonamental perquè sense bona informació econòmica no pot haver un  bon sistema democràtic. El mercat no garanteix que el sector funcioni, ja es veu. Hi ha uns defectes consubstancials i un d’aquests defectes inevitables, sense intervenció, és la influència excessiva dels sectors regulats que controlen al controlador a través dels mitjans. Sobre això tinc escrit un llibre (2). El meu parer és que les lleis anti-monopoli haurien d’entrar en aquestes qüestions per a salvaguarda del sistema democràtic, igual com hi ha normes per a regular l’activitat dels lobbies també esbiaixada sinó es limita.

A part del que pensi jo, hi ha un debat de molt nivell. Aquests dies corria per aquí Martin Wolf presentant el seu darrer llibre «La crisis del capitalisme democrático». El tema dels mitjans de comunicació li preocupa moltíssim. L’origen del problema és que recollir informació té un cost elevat mentre que distribuir-la pot resultar fins i tot gratuït. Llavors com a solució apunta que s’imposi un impost a les xarxes socials per crear un fons que financés documentals i producció periodística seriosa.

Amb Martin Wolf es pot estar més o menys d’acord, però és un gran periodista econòmic. Recordem que en el seu dia (2006 !) fou dels pocs en  denunciar la bombolla Inmobiliaria que petaria el 2008. Amb sorna afirmava  ‘…que vinguin europeus rics a gastar i emigrants pobres a treballar i vostès (Espanya) a viure de renda…tot boom s’acaba en algun moment’ (3). [ En aquest cas ens podríem preguntar  perquè no li van fer cas? Juan José Millás, l’any 2003(!!!!) escrivia “Ese dinero que usted pierde en las burbujas a las que le arrastra la desesperación no se volatiliza: va a la cuenta de los ladrones”(4)].

Arreglar el problema de la informació econòmica ha de preocupar als demòcrates, siguin d’esquerres o de dretes.

…

I m’acomiado amb l’enllaç amb una article a El Economista de Josep Prats, amic garlaire, que gestiona un fons d’autor a Abante: Los siete Pecados capitales del gestor. Explica cada un dels pecats capitals i, com un bon catequista, també la mesura correctiva. És divertit, reflexiu i útil.

 

 

 

 

(1)Entre altres Bad News. How America’s Business Press missed the story of the century. Editora . Anya Schiffrin.Diversos autors (Stiglitz, Starkman…) The New Press , 2011
(2)Bombolles financeres i confusió informativa. Relació entre la informació econòmica als mitjans de comunicació i la presa de decisions d’inversió. Joaquim Perramon 2012. Pròleg de Jordi Goula
(3)Entrevista a la contra per Victor Amela. La Vanguardia (15/07/2006)
(4) Juan José Millàs. El País, 27/06/2003

Barcelona-Catalunya. Dinamisme empresarial i territori

Publicat el dia
////

Via Empresa va publicar un article titulat “Les 18 catalanes empresàries més influents (i poderoses) que dominen la llista Forbes” (David Lombrana, 19/10/23) i em vaig entretenir a cercar on van néixer aquestes empresàries. No vaig trobat res per a dues, i el resultat és que 10 sobre 16 no son nascudes a la ciutat de Barcelona, això és 62,5 per cent, que sembla molt elevat.

És un resultat que ja havia observat en el llibre ‘Cien empresarios catalanes‘ (2006) de Francesc Cabana on sortia un percentatge similar. Dels empresaris catalans més destacats des del 1800 fins el 2006, ens trobem que nascuts a Barcelona solament n’hi ha 38, o el que és equivalent,  un 62 per cent dels empresaris més importants no nasqueren a Barcelona capital.

Aquest percentatge és elevat però es correspon amb el percentatge de població de Catalunya que no neix a Barcelona ciutat. Igualment el resultat és molt meritori per part dels empresaris nascuts fora de Barcelona ja que, en principi, els mitjans, l’entorn de ciutat és el més favorable al dinamisme. També es pot interpretar en el sentit que les condicions de dinamisme empresarial de Barcelona-ciutat s’han traslladat a la resta de territori.

En altres àmbits, per exemple, l’esportiu les condicions afavoreixen la ciutat, encara que deu n’hi do el que aconsegueixen a la resta de municipis. A Catalunya, des de l’any 1900 al 2016, el 40 per cent dels medallistes en esports individuals no han nascut a Barcelona capital. A començaments del segle XX el domini de Barcelona era aclaparador però ha anat perdent importància. A Barcelona moltes medalles li venien de la vela, el tennis i la hípica. La pèrdua de pes ha anat acompanyada amb el fet que s’han assolit èxits en altres disciplines esportives.

Podríem mirar també què passa amb altres famosos. I qui és ser famós ? Tant se val, a efectes del que estem considerant tenim que la revista Diez Minutos elabora una relació i hem agafat els 50 primers personatges. Aquí ens trobem que els famosos no nascuts a Barcelona representen un 42 per cent; un percentatge similar als esportistes.

Son poques línies les que he escrit, però si algú vol contrastar-ho, necessàriament ha de mirar els les taules als annexos de l’article complet.

Consciència, IA i tractament de la incertesa

Publicat el dia
//

Impressionant la xerrada del neuro-científic francès Stanislas Dehaene  a Aprendemos Juntos, un projecte educatiu (i d’imatge) del BBVA, enregistrada l’abril 2023. La xerrada es titula simplement “Cóm funciona el Cervell” i es pot visualitzar en  francès subtitulat o amb traducció simultània castellà.

Ja m’havia semblat molt interessant la xerrada en el mateix programa, també sobre neurociència del català David Bueno explicant com l’educació transforma el nostre cervell. És de l’any 2018 i arrel d’aquella conferència després vaig llegir el seu llibre «Trenca-t’hi el cap (la cultura com a motor de la re-evolució cerebral)»  de  Ed. Destino, 2019.

Els vídeos porten milions de visualitzacions a YouTube i en els dos casos l’interès per la  millora de l’educació aprofitant els coneixements  de la neurociència és fonamental. No surt a la biografia però en el transcurs del vídeo Stanislas Dehaene manifesta ser el President del Comitè Científic per a l’Ensenyament a França (!!!!), doncs allà per davant.

…

En el seu llibre de David Bueno entre molt sobre el problema de la consciència (i autoconsciència) i el lliure albir. És una qüestió molt relacionada amb la intel·ligència artificial (IA). Com ja deia Roger Penrose, en el seu clàssic “La nova ment del emperador” (1989), la dificultat de les màquines per arribar a la intel·ligència artificial és la impossibilitat de tenir consciència.

La màquina no té capacitat de voler ser davant d’un futur incert, es fa més evident. ¡El lliure albir seria això! Ara bé, tinc la impressió que quan a la màquina se li marquen uns objectius, en alguns àmbits , la resolució que fa és millor que la humana.

M’explicaré. Dilluns passat vaig anar la presentació del llibre “100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial” de Ramón López de Mántaras . Molt interessant. Es va referir a capacitats del que anomenem  IA i dintre de les capacitats una experiència seva en el camp de la medicina on hi havia un pacient amb problemes de pneumònia, el no encertaven el diagnòstic i un programa d’IA desenvolupat pel seu equip ell va assenyalar la causa i , amb això, la solució(*).

A part de que la IA disposa de molta informació, crec que  la IA aportar  coherència lògica en el tractament de la incertesa. Amos Tversky, parella científica de Daniel Kahneman, psicòleg i premi Nobel d’economia,  experimentà amb un fenomen que anomenà unpackaging (efecte desagregació) i que es podia il·lustrar amb el següent exemple: una actriu ingressava en un hospital d’urgències fingint un dolor agut a la part inferior dreta de l’abdomen i es demanava a un grup de metges que consideren la probabilitat de tres possibles diagnòstics: a) gastroenteritis, b) embaràs i c) altres causes. A un altre grup de metges se li va ampliar la llista substituint altres causes per tres possibilitats: apendicitis, nefritis i inflamació pèlvica. El resultat és que si el primer grup de metges va atribuir a la gastroenteritis una probabilitat del 31%, el segon li va assignar una probabilitat del 16%.

No es cap crítica als metges, és un fenomen: la incertesa no es tracta bé. En economia passa igual, té molt poc a veure el risc (objectiu) calculat amb moltes dades a Borsa que el risc (subjectiu com a molt) d’una determinada empresa. Aquests problemes crec que no s’expliquen a les facultats, excepte en determinats  estudis de matemàtiques i informàtica on es formen els joves que després van a treballar en IA. Aquests sí que ho saben. El mateix Amos Tversky va fer una teoria matemàtica situacions com la descrita a l’efecte  unpackaging , per tractar la incertesa també  hi ha una teoria matemàtica de l’evidència, de subconjunts borrosos, conjunts toscos…Fa anys que ja havia llegit que alguns dels creadors d’aquestes teories matemàtiques estaven treballant en el desenvolupament de la IA i m’imagino que els hi funciona molt bé, sobretot aportant coherència. Llàstima que la ´programació de la IA sigui una caixa negra.

 

(*) Roderic Guigó, cap del grup Biologia Computacional del Processament d’ARN al Centre de Regulació Genòmica va fer referència al programa de Mántaras i a la IA a la conferència “IA i biomedicina: Reflexions sobre el futur de la salut i la recerca” (Ateneu Barcelonès 04/10/2023)

Festa del 1r.tren Barcelona – Mataró

Publicat el dia
////

Miquel Puig , acaba de presentar un nou treball editat en digital per la Conselleria d’Empresa que es titula “Algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”. En vàrem parlar a al dinar-tertúlia d’economia del mes d’octubre  de l’Ateneu Barcelonès que coordina en Josep Maria Carreras. Partint de les previsions  de creixement demogràfic mundial, que s’ha d’acabar limitant, en el fet que la taxa de fertilitat ja es inferior a dos (la parella) a arreu del món excepte a l’Africa subsahariana i que allà el sistema educatiu és desastrós, i que l’emigració estarà molt condicionada, Catalunya s’ha de plantejar el model de creixement. Es pot créixer extraordinàriament amb poca població, com ho ha fet Japó, o es pot créixer augmentant la població com ha fet Andorra.

Miquel Puig contempla el futur de Catalunya com una xarxa territorial de municipis amb una que requereix una coordinació política forta des de la Generalitat i  una xarxa de trens regionals, la qual, va lamentar, no solament no tenim sinó que no s’hi ha pensat.

…

El sistema ferroviari es va tractar al sopar-tertúlia al 7-Portes (04/10/23) amb en Santiago Montero i Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies de Catalunya des de l’any 2018. Ell es va presentar com un gestor que intenta assolir uns objectius que els poders polítics li marquen ‘legítimament’, però la realitat és que els objectius polítics segueixen una lògica perversa i no una racionalitat econòmica.  Del model de país no en va parlar. Com a mostra d’aquest model de país a tenir en consideració, amb posterioritat a la tertúlia en Joaquim Coello que hi era present ens va facilitar el document “El reto de la conectividad intercontinental  de Barcelona y su impacto en la competitividad econòmica. Una propuesta razonada” elaborat per un equip amb ell  Eduardo Alonso Pérez de Agreda, Andreu Mas-Colell, Fernando Hermosilla, Guillem López Casasnovas i Joandomenech Ros. Si algú està interessat que m’ho digui i li enviaré. Aquí teniu, això sí, el resum elaborat per Guifré Belloso.

…

I  parlant de trens, estem en  175è aniversari del tren Barcelona-Mataró. Per a celebrar-ho el Museu del Ferrocarril de Vilanova va organitzar l’exposició ‘El plaer de viatjar’ . És una exposició fantàstica, molt ben documentada i estructurada a partir del llibre  de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” i és possible que el dia 28, que és la data de l’efemèride,  la puguem veure a l’Estació de França.

Els ajuntaments de Barcelona i Badalona (i tots els municipis de la línia) tindrien molts motius per a celebrar l’aniversari però és a Mataró on hi ha més sensibilitat per l’esdeveniment històric  i on l’ajuntament ha organitzat  ‘La festa del 1r. Tren’, que durarà tot el dia. Comença pel matí amb una ofrena floral al monument de Miquel Biada i l’actuació de la Coral La Joia d’Alella. Cercavila, jocs infantils, concert, una entrevista ‘espiritista’ a Miquel Biada, molt oportuna en temps de Halloween i dia dels morts,  les paraules de l’alcalde no podien faltar, i ball de fi de festa per la nit. Llàstima que el darrer tren de retorn en direcció a Barcelona sigui a les 22:31.

ex-Ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

Publicat el dia
//

Ja estan a youtube  el vídeos de les dues darreres sessions  de l’homenatge a Jordi Nadal a l’Ateneu. El 19 de juny es va tractar de la segona revolució industrial (Video) i el 18 de setembre es va tractar de les fites i reptes de la tercera revolució tecnològica a l’albada del Segle XXI  (Vídeo)

A la clausura de la darrera sessió, en Jordi Catalan, catedràtic d’història de la UB i organitzador del cicle em va dedicar unes paraules molt amables que va provocar l’aplaudiment del públic de la sala i dels membres de la mesa entre els que hi havia el president Pere Aragonès i la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola. L’enllaç al vídeo està posat en el minut que en Jordi em menciona.

Amb aquest aplaudiment també m’acomiado de Ponent de la Secció d’Economia ja no m’he tornat a presentar a les eleccions de ponent.

Estic molt content de la tasca realitzada gràcies a una sèrie de persones i que podeu trobar al canal de la Secció d’Economia a Youtube: el cicle esmentat d’homenatge a Jordi Nadal amb Jordi Catalan, Economia li Filosofia, Economia i Teatre amb Guillem Lopez Casasnovas, canvi tecnològic amb Paco Solé Parellada, Futbol amb Miquel Àngel Barrabia I, II, la transició hídrica amb el canvi climàtic amb Joan Gaya, la geoinformació amb Jaume Miranda, Institucions culturals amb Miquel Àngel Barrabia I, II, el ferrocarril amb Santiago Montero i Carles Viader, les sortides de la Gran Recessió amb Jordi Catalán, el pensament econòmic català amb Francesc Artal i Francesc Roca (sense vídeo a Youtube) i freakonomics amb Francesc Dilmè. Deu n’hi do.

I ara què ? Doncs, col·laboraré amb el nou ponent – Miquel Àngel Barrabia – i ja estic preparant un tema: ECONOMIA I HUMOR. I també si algú té una proposta que ho digui.

M’acomiado també amb la foto de la campanya electoral de fa tres anys:

L’Estació de Portbou

Publicat el dia
/////

De Xavier Febrès al seu blog “Apologia de la curiositat”(14/09/2023):

  • “Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren… sobretot vaig voler dedicar una llarga estona a recórrer l’estació moribunda i alhora carregada de desig i necessitat de reviure. L’aparença és sens dubte pre-cadavèrica en molts aspectes, però per sota d’aquests aspectes alguns hi sentim bullir les ganes de futur. Els bons propòsits s’han de traduir en inversions públiques, en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest monument de l’era industrial, contra aquest pulmó del municipi i del país”. (entrada sensera)

Efectivament, l’alcalde de Portbou (19 anys!), ben assessorat i recolzat, promou un Pla Estratègic que pot ser molt potent i, de moment, ja ha obtingut alguns resultats  rellevants.

En relació a la catedralícia estació de Portbou estiro del fil de la història a través del llibre de Jordi Font-Agustí “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (2022)  i trobo meravelles: una cita de Maria Mercè Roca i Perich al seu llibre “La casa gran” (1990)” (*) i el llibre de Jordi Carrió i Figuerola (poeta) i Manuel Esclusa (Fotofraf) “L’estació de Portbou” (2016) que compta amb la col·laboració de Sam Abrams (pòrtic) i Marina Garcès (torvaneu) i del que s’ha fet una edició normal i una altra de bibliòfil.

Es va fer una presentació de llibre a la Fundació Tàpies al 22 de novembre del 2016 amb la intervenció de Josep Maria Bricall  que ha recollit Jordi Carrió al seu blog “Lateral:Notes al marget”. Des del meu punt de vista en Bricall és un extraordinari assagista literari. Vaig tenir l’oportunitat de dir-li i va riure. Estar clar que ha fet més l’assaig tècnic que el literari, però no treu que sigui un extraordinari escriptor. Llegiu la presentació  i jutgeu vosaltres mateixos.

San Mayol ( Argentina)

Publicat el dia
/

Caps als anys 30, coincidint amb la Guerra Civil, uns catalans originaris de Vic – els Mayol – independentistes,  obreristes i de l’arquitectura i l’obra pública van construir un poblet a 510 Km de Buenos Aires a l’estil de les colònies industrials catalanes que van anomenar San Mayol. Han passat molts anys , d’aquelles utopies en queden solament les cases i ara un grup de veïns manté un projecte turístic anomenat l’Espardenya (!!!!) que ha motivat un reportatge. És simplement una curiositat,  però m’ha sorprès tant que em venia al cap alguns dels contes de Pere Calders que contenien aquell element de sorpresa i humor.

San Mayol a Wikipedia:

1 … 5 6 7 8 9 … 24