Postes de sol aplaudides

//

Primer de desembre ja. Els cels acolorits son freqüents . “Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa”; és el títol d’una entrada de Xavier Febrés al seu blog Apologia de la Curiositat del 27 d’octubre passat:

“A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants –tan quotidians i alhora victoriosos– en què l’horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina”.

Tal com esmenta a l’article a les platges d’Eivissa sí que aplaudeixen. Les postes de sol estiuenques de l’Illa Blanca arrenquen gairebé sempre els aplaudiments dels turistes.

I a l’Uruguai se n’ha fet un espectacle; hi vaig poder assistir. Allà, a  la petita península de Punta Ballena, hi ha l’antiga residència estival de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró que, actualment és una ciutadella, anomenada Casapueblo,  la qual inclou un museu, una galeria d’art i un hotel.

Tot està preparat per poder veure, cada tarda, la posta de sol com un espectable. Mentre el sol declina sobre el mar, l’Atlàntic, s’escolta una composició de Páez Vilaró i un fons musical del Concert d’Aranjuez. Aquí teniu un enllaç a Youtube per veure-ho i també extrec un fragment de la composició:

Gracias, Sol, por invadir la intimidad de mi atardecer y zambullirte en mis aguas. Ahora serás la luz de los peces y su secreto universo submarino. También de los fantasmas que habitan en el vientre de los barcos hundidos en trágicos naufragios.

Gracias, Sol, por regalarnos esta ceremonia amarilla. Gracias por dejar mis paredes blancas impregnadas de tu fosforescencia.

Chau, Sol. Gracias por provocarnos una lágrima al pensar que iluminaste también la vida de nuestros abuelos, de nuestros padres y la de todos los seres queridos que ya no están junto a nosotros pero que te siguen disfrutando desde otra altura. Adiós, Sol, mañana te espero otra vez…

Hi ha postes de sol hi ha les naturals i les urbanes. A Catalunya s’ofereixen vistes des de els campanars de Santa Maria del Pi,  Sant Joan de Valls, Santa Maria de Vilafranca…Com cantava en Lluís Llach el país és petit i quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. Diuen les velles sàvies que és per això que torna. Potser sí que exageren.

Article anterior

Dinamisme econòmic comarcal

Article següent

Donar carbasses

Latest from Lleure cultural

Nadal participatiu II

Magnífic escrit de l’Iu Pijoan a partir de la seva experiència al cor del ‘Messies Participatiu’.

Nadal participatiu

Una de les singularitats d’aquest país és tenir associacions com la  Coordinadora de Pastorets de Catalunya