De peus a terra - Page 5

Gràcies Maria

/

Acabo de llegir el llibre “Cuina! o Barbàrie” de Maria Nicolau que em va recomanar l’Iu Pijoan com un llibre que farà història, i així ho confirma Josep Roca a l’epíleg del llibre, que ha titulat ‘Carta d’Amor’ perquè s’enamora intel·lectualment de l’autora a la que no coneixia anteriorment.

Simplificant, hi ha dos tipus de llebres de cuina. El primer són els llibres ‘tècnics’ de professionals de l’alimentació com pot ser la recopilació de receptes (Lladonosa, Fàbregas…), els llibres de cuiners (Roca, Ruscalleda, Santi Santamaria…) o els dietistes i filòsofs de la gastronomia (Grande-Covián, Brillat-savarin…). I el segon tipus són els literaris: Pla, Luján, Cunqueiro, Vázquez Montalbán, Riera…

L’originalitat del llibre de Maria Nicolau rau en què és tècnic i literari a la vegada. Ella té una concepció del món que es basa en la cuina, el caràcter universal de la qual li permet contemplar la història, l’economia, l’ecologia, filosofia, psicologia, sociologia…  sense deixar de banda la química o la biologia:

“Sabent com sabem que els que ens fa humans i ens diferencia dels animals és, a part de la cuina, la nostra capacitat d’explicar històries”.

“La cuina és l’arma més poderosa que tenim per aconseguir el món què volem”.

“La tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels enigmes i dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”.

S’ha de ser molt savi per a diferenciar valor i preu, fàcil com és engendrar desastres allà on els diners es troben amb el mal gust i la ignorància”.

Critica en Pla per qüestions tècniques que jo he interpretat com a pura necessitat d’autoafirmació; de fet algun paràgraf l’hagués pogut escriure el propi Pla; a la Maria li agrada també renyar una mica i deixar-ne anar alguna de grossa de tant en quan:

“Ens avorrim…Vuitanta anys de tedi i amb la necessitat de ser entretinguts d’alguna manera, no hi ha qui ho aguanti”.

 “ Al gregal de les seques amb botifarra hi ha el món” (en relació a Terry Pratchett )

També hi ha una referència constant a la seva àvia, que era el pal de paller de la família a través de la cuina. Amb la seva mort, diu, faltant el pal de paller, la família es desmembra i desintegra i a la cuina passen coses “estranyes” com que apareixen hules individuals i posen pollastre i blat de moro a l’amanida… La Maria Nicolau té exactament 40 anys. La seva avia devia ser de l’edat de la meva mare i sí, efectivament, manca el pal de paller, i a la cuina s’ha notat, però, vaja, més que desintegració jo diria que ara vivim en xarxa i, gastronòmicament, també poden passar coses interessants.

Al llibre s’utilitza el rigor tècnic per a fer la cuina comprensible i gastronòmicament no trenca cap cànon. L’escalivada ha de ser al foc i no li porteu pas la contrària. També conté humor, sensibilitat social, erudició; està molt ben escrit, hi ha un domini de la llengua, i una bibliografia al final, cosa molt poc habitual en un llibre de cuina. És un llibre molt treballat que li haurà portat anys fer-lo. Jo també soc del parer que és un llibre que farà història.

….

L’Iu, que em va recomanar el llibre, és un bon amic. I, a part de tot el que us comento, seguiré fent l’escalivada al forn i no al foc -ja m’agradaria-, aniré a comprar les llegums prop del mercat de Santa Caterina, aplicaré tota la ciència i coneixement al meu abast per a cuinar bé i, quan pugui, m’escaparé al restaurant a Vilanova de Sau on la Maria, aquesta senyora amb aspecte de rasta-flauta, que escriu llibres magnífics, porta la cuina.

Antoni Negre Villavecchia

//

El passat 22 de febrer de 2022, ens assabentàvem del decés d’Antoni Negre Villavecchia. Per descriure el personatge he trobat  un article d’antologia del periodisme econòmic d’en Xavier Vidal Folch a El País (semblança d’Antoni Negre) i dos articles d’en Toni Rodríguez Pujol, assessor de comunicació , el primer la necrològica (Negre, el vers lliure de la societat civil catalana) i un segon que havia fet anys abans, l’any 2009, que es titulava “Un sopar d’estiu a ca l’Antoni Negre”.

A part dels articles, el que coneixem Santiago Montero, tenim el seu testimoni, ja que en Santiago va ser assessor d’en Negre en temes d’infraestructures. L’ampliació de l’Aeroport del Prat, en la qual Negre com a president de la Cambra (i Montero que cobrava d’en Negre i no de la Cambra) va jugar un paper importantíssim, ha estat fonamental en el desenvolupament econòmic de les darreres dècades.

En Negre va exercir un lideratge social i econòmic  que contrasta amb la manca de lideratge actual a Catalunya. Perquè? No ho sé, però, com a mínim, resulta interessant comparar l’entorn polític i econòmic dels anys 80 amb els actuals. Com a conseqüència de la transició, la societat civil estava més implicada en els partits polítics, el sector del totxo no tenia la importància que te ara, el model econòmic es prestava més a ser liderat… Ara tenim uns reptes molt importants i unes oportunitats per per afrontar-los, però el sistema no genera cap més ‘Antoni Negre’.

 

La Bisbal ‘Craft City’

/

Si algú viatja a Nova York i té la possibilitat i capacitat de comprar una joia a Tiffany, es pot trobar amb que aquella peça s’hagi fet en un taller de la Ciutat Vella de Barcelona. Els millors ganivets del món es fan al carrer Ramon Turró del Poblenou on s’hi ha instal·lat un artesà israelià. A Folgueroles el cisteller Joan Farré  treballa la cistelleria en paisatgisme i interiorisme a través de la seva empresa, Pont de Querós, des d’on ha col·laborat amb arquitectes com Benedetta Tagliabue o Jean Nouvel.

La promoció econòmica s’ha centrat en la (suposada) tecnologia  i de l’artesania ni se’n parla quan és un sector amb molt potencial. De cap manera es tracta d’una activitat obsoleta econòmicament. L’artesania pot incorporar tecnologia moderna, ser exportadora, facilita la cohesió del territori i de les ciutats, ocupa molta mà d’obra i fa un país més agradable per a viure.

Jo penso que si se’n fes una promoció econòmica adequada, el sector de l’artesania té tots els elements com per fer una eclosió, tal com ha passat amb el sector de la restauració. El desenvolupament del sector turístic és una bona carta que tenim, més quan es pretén promoure un turisme de qualitat.

Aquesta és l’aposta en promoció econòmica que fa l’Ajuntament de la Bisbal. Ara hi ha cinquanta artesans de diferents oficis, quaranta  dels quals estan acreditats com a mestres artesans i estan prenent mesures per atreure’n més.

Fa pocs dies La Bisbal va rebre  una certificat internacional com a Craft City i va anar-hi el Conseller d’Indústria a celebrar-ho – hi ha un Consorci d’Artesania – però jo segueixo fa temps el sector de l’artesania i crec que qui té les idees més clares en aquest país en relació a la importància d’aquest  és el regidor de promoció econòmica de La Bisbal i no pas a ningú de la Conselleria o de la Cambra de Comerç que també participa en el Consorci. Tampoc sembla massa interessat l’Ajuntament de Barcelona.

 

Josep Llorens Artigas – Joan Miró (exposició a La Pedrera)

L’urbanisme a Tarraco

//

Avui us volia recomanar uns dels  documentals d’una sèrie elaborada per RTVE sobre enginyeria romana dedicat a urbanisme i àmpliament centrat en Tarraco. El que m’ha semblat més destacable és que es parla d’urbanisme (romà) i no solament d’arquitectura, que era el més habitual,  i en segon lloc l’ús de la tecnologia en 3D per a la visualització de la decisió de la seva ubicació, l’estructura de la ciutat, l’arquitectura, els rituals, el marcatge del seu perímetre, la parcel·lació o el repartiment entre els colons. Espectacular.

No hi ha hagut manera de trobar qui son els autors del documental, però, vaja, si s’ha pogut fer aquest documental és gràcies a la important tasca arqueològica que es realitza. Solament en els 25 anys que separen el 1982 del 2007 es van efectuar  al terme municipal de Tarragona un total de 1.342 intervencions arqueològiques. Això és excavacions, seguiment d’obres, adequacions o documentacions.

 

https://www.rtve.es/play/videos/ingenieria-romana/ciudades/5789531/

Transhumància. Tradició i futur

/

Avui dedico l’entrada, en primer lloc, a les tradicions associades a la ramaderia de la mà d’un article de Joan- Ignasi Elias que em passa en Ricard Estrada: el minotaure, la vaca sagrada, l’anyell de Déu, la matança del porc, la transhumància, el refranyer, el bestiar a la literatura i a l’art. Enllaç

I en relació a la transhumància, els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic  important  a preservar i la Fundació Món Rural ha fet seu aquest objectiu i ha organitzats jornades, cursos, ha anat  actualitzant un mapa de camins i va elaborar l’estudi “Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes’ que també comença per les tradicions. Per raons ecològiques, es treballa des de diverses institucions en reactivar els pasturatges.

Tant de bo  els ramats arribessin a la llera del Besòs, seria una imatge preferible a les segadores mecàniques que tenim ara per tallar la gespa crescuda amb una aigua que paga el peatge d’AGBAR. Els ramats ja havien arribat  al Besòs.

“Normalment els carnissers barcelonins portaven els seus ramats fins el Pla de Barcelona i una vegada allà els pasturaven durant un temps en els aiguamolls de les desembocadures del Besòs i el Llobregat”

L’aprovisionament càrnic de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana. Una xarxa terrestre de comerç de Ramon Agustí Banegas López

Jo encara havia arribat a veure ramats a la llera del Besòs a  l’alçada de Montcada,  això sí, en un entorn extraordinàriament tronat.

Borges interpretat

//

Dijous 7 d’octubre, José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern d’Espanya (2004-2011), va presentar a l’Ateneu Barcelonès un assaig seu sobre en Jorge Luís Borges que ha titulat “No voy  a traicionar a Borges”. Jo no he sabut mai entendre la literatura de Borges, la qual cosa m’ha creat  cert complex i això m’ha portat a tenir interès en saber que deien de Borges persones en les que tenia confiança, per exemple el garlaire Iu Pijpan o Piergiordio Odifredi que dedica un capítol a Borges en el seu llibre ‘Jocs matemàtics ocults en la Literatura.

En fi, que he vist la xerrada de l’Ateneu per vídeo (enllaç)  i m’ha agradat i interessat per diverses raons. Tanmateix, crec que no llegiré Borges, encara no seré capaç d’entendre’l, però, això sí:  espero continuar  gaudint del Borges interpretat.

Alexandre Blasi Boher (1910-1989)

/

Alexandre Blasi Boher (1910-1989) tinent de carabiners destinat a La Vajol durant la República,  és conegut sobretot perquè va dirigir una part de l’evacuació del patrimoni artístic i del Tresor de la República a França des dels diversos dipòsits situats a La Vajol, Agullana o Darnius i, alhora, també perquè va protagonitzar el trasllat del darrer dels camions que van creuar la frontera abans de l’ocupació franquista de l’Empordà, el dia 9 de febrer de 1939.

L’any 2017, la seva família – el fill, Alexandre Blasi, és l’enginyer que ha col·laborat amb Garlaires amb els seus reculls de premsa – va fer donació d’un fons documental al Museu Memorial de l’Exili.

I ara, acaba de publicar-se el llibre amb el recull de les agendes del tinent Blasi  els darrers dies de la guerra civil i del exili que es presentarà el proper dia 16 de juliol al Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera. He posat el cartell a GARLAIRES.

Si algú el vol comprar adjunto cliqueu sobre l’ enllaç.

D’ous que ballen i cases que es belluguen

////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Economia de la mà de Xavier Febrés

///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

Senyor Parellada

//

Aquesta setmana hem tingut la trista notícia que tanca el Senyor Parellada, un d’aquests restaurants que tenia identificats, en el que tenia la certesa de que s’hi podia gaudir d’una estona de felicitat. Una excel·lent cuina i bona companyia et reconcilien amb l’univers sencer, donen sentit a la vida. El restaurant del senyor Parellada era un d’aquests temples meus. Me’l va descobrir el meu pare i el vaig descobrir als meus fills i a molts amics. I ara tanca.

De record em quedo amb el seu llibre dedicat a l’alquímia del morter: “Picades. El secret de la cuina catalana. Les receptes de padrines, mestresses i fondes”.

1 3 4 5 6 7 10