De peus a terra - Page 7

Una utopia a l’abast

//

Com a conseqüència del Covid-19 i la sotragada econòmica que comporta, aquests dies es parla de la renda bàsica i es dona com un fet. Casualment he trobat un escrit de l’any 1998 titulat “El dividend social i l’impost negatiu sobre la renda. Una utopia a l’abast” que m’ha semblat excel·lent.

L’autor, Josep Arias Velasco (Valladolid,1934-Barcelona, 2018), és un personatge no menys curiós. Inspector d’Hisenda, especialista en dret fiscal i en finançament autonòmic, va ser també, autor teatral i escriptor en altres gèneres. Malgrat ser mort encara hi ha a internet la seva pàgina personal que es diu ‘Teatre Financer i Tributari‘ i en la que es poden trobar articles seus.

Rellotges de sol

La Societat Catalana de Gnomònica, fundada l’any 1988, dona a conèixer el gran patrimoni de rellotges de sol que tenim als Països Catalans i han creat un registre dels rellotges de sol que ja compte amb prop de 5.200 entrades, les quals estan a disposició de qui vulgui consultar-les.

Hi ha rellotges antics, moderns, sofisticats, associats a alguna escultura…i fins i tots hi ha els rellotges coberts com el rellotge que hi ha a Jardí de l’Umbracle del Parc de la Ciutadella, que és una escultura de la terra i l’hora ve indicada per l’ombra pròpia de la Terra, projectada sobre l’esfera, en el canvi de zona il·luminada a zona no il·luminada. Com era d’esperar en un espai que en diuen umbracle, és impossible de veure l’hora degut als arbres.

En el cas de la Masia Mariona a Mosqueroles, hi ha un rellotge fantàstic dissenyat per Joan Girbau, catedràtic de geometria descriptiva, que, per desig del net d’en Patxot, no està orientat cap al sol: donaria l’hora, a més exacte, si la terra fos transparent.

A Sant Adrià de Besòs solament hi ha un rellotge inventariat, que és el que està a la terrassa de casa meva i que també va dissenyar Joan Girbau. A diferència dels rellotges clàssics dona l’hora exacta. El professor explica con funcionen.

Cançó de suburbi

/

La Névoa ha volgut compartir la Cançó de Suburbi (J.M. Segarra/Toni Soler) interpretada per ella i en Vicens Solsona:

“Fa un any estàvem dinant, junts, a l’exterior… era abril i menjàvem migas…Hi tornarem… segur…. no sabem quan però tornarem a dinar junts, a l’exterior, tranquil·lament..”

Cliqueu la imatge:

Òpera als balcons

/

La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.

Gràcies a ella també.

Agricultura sense aigua?

/

En Jesús Domingo, enginyer tècnic agrícola i col·laborador del Bloc Agricultura de Catalunya ens aporta un article amb moltes dades per a tractar el present/futur de l’ús de l’aigua a l’agricultura actual i a l’agricultura de la dècada. I ens diu que el problema de l’agua l’hem de contemplaR: “Amb optimisme i posant tots els mitjans tècnics al nostre abast. No hi ha una altra manera.”

Que tinguis una bona lectura.

Salutacions.

Ricard Estrada i Arimon

Pep Pujol i Andreu a la Sala Beckett

/

L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.

En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).

Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…

L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.

Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.

Quim

Crónica de Joan Safont

Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional

L’art de Joan Rendé

/

Sent estudiant, durant la transició, per allò d’estirar ben fort per a fer caure l’estaca corcada del règim, havia fet de geganter, venut llibres per Sant Jordi, de taquiller en actes culturals a l’ateneu, de servei d’ordre…i també de corresponsal del diari Avui a Sant Adrià on de referent em va tocar en Joan Rendé

Amb ell m’ho havia passat extraòrdinàriament bé. De vegades ens havíem de trobar per tractar alguna qüestió de la informació i recordo haver parlat de tot amb ell durant hores i a la feina dedicar-li potser un parell de minuts tirant llarg.

Aquests dies s’ha presentat el nou llibre de Joan Rendé “Ballaven el black bottom”. A baix poso l’enllaç de l’entrevista que li van fer a TV3 on en Joan explica que quan fa un llibre intenta que sigui una obra d’art. Aquesta és la seva veritat. Té altres veritats: la família, els vins, la terra, la gent, els cavalls… i els llibres, com a obra d’art, son la sublimació d’aquests conjunt immens de veritats.

Per a veure l’entrevista clickeu sobre la imatge

Albert Ràfols-Casamada a Ventalló

Fa uns dies vaig estar per l’Alt Empordà, a casa d’uns amics, i ens van portar a visitar un poble que és diu Ventalló, és un poble d’aquests de l’Alt Empordà amb casalots contundents, de pedra, que han resistir el pas dels segles i el que els hi queda, on es respira tranquil·litat, i saviesa.

La nostra sorpresa va ser trobar-hi la Fundació Perramon d’art contemporani. Està distribuïda en tres espais de cases restaurades, te una col·lecció d’art contemporani català fantàstic i una de les sales està dedicada exclusivament al pintor Ràfols Casamada.

Jordi Ferrer

Agricultura de Catalunya

/

Bona tarda.

I bona lectura i també desitjar un Bon NADAL I TOTES LES FESTES DE CAP D’ANY I SOBRETOT QUE ELS REIS ET SIGUIN POSITIUS PEL QUE FA A REGALS tant si són de sentiments com de bens materials.

L’Eduard Pares i el seu equip, ens aporta la felicitació de Nadal que venim fent des de fa uns anys en el Bloc Agricultura de Catalunya.

De fet l’article és com una infografia, però més espessa del que és usual en aquesta mena de formats de comunicació. És la història d’un arbre monumental de més de 500 anys. En la pàgina segona de l’article i pots veure les coses que han passat en el seu entorn i et pot fer reflexionar sobre com ha pogut sobreviure a tant esdeveniments.

De fet els arbres monumentals, són això un “museu viu” de la nostra història. En aquest cas és una pinassa del Bosc de Poblet. Lloc sagrat i amb arrels amb l’estructura cultura i religiosa de Catalunya.

Ricard Estrada