Economia

Economia, valors i democràcia en el nou mil·leni

Publicat el dia
///

Divendres passat 24 d’octubre al Cercle d’Economia es va presentar la darrera revista Serra d’Or amb el títol “Valor(s) de l’economia”, una reflexió  sobre l’economia del nou mil·lenni.

L’acte ja està enregistrat a  YouTube . Va consistir en una taula rodona, moderada per Bernat Sellarès, amb la participació del P. Bernat Juliol, Majordom-Administrador de l’Abadia de Montserrat; Guillem López Casasnovas,  Núria Cabutí, i de Josep Franch.

A la revista hi col.laboren Bernat Sellarès (filosofia), Anton Costas (treball digne), Marco Schorlemmer (IA), Francesc Xavier Bisbal (criptomònades i desconfiança amb l’Estat),  Guillem López Casasnovas (model productiu), Josep Maria Mallerach (medi ambient). Al digital de cultura Núvol en fan un resum i la revista Serra d’Or es pot adquirir en format digital per 3,99 €.

De la taula rodona, totes les intervencions tenien interès però jo destacaria les del P.Bernat Juliol, que davant dels immensos canvis en el nou mil·lenni, dona indicacions de cap on anar. Considerant que els empresaris es desentenen dels aspectes ètics ‒entenc els aspectes ètics com a conjunt de preceptes o recomanacions versemblants, que poden ser econòmics o ecològiques, i que poden ser útils per assolir el benestar personal i col·lectiu en un entorn social marcat per la incertesa i complexitat ‒ el P. Bernat Juliol considera que hem de ser nosaltres els que agafem el timó. I respecte en coherència amb les seves creences considera que l’objectiu de cara al futur es que tot s’ha de centrar en la persona i els seus valors.

…

També es va tractar de valors i democràcia a la presentació del llibre “Habermas. Comunicació, opinió pública i democràcia” (Ed. Enoanda 2025)  de Margarita Boladeres, que es va fer a l’Ateneu Barcelonès el passat dimarts 30 de setembre en  format de conversa de Victòria Camps. Pel meu gust,  l’acte a més d’interessant va ser un plaer. Expliquen que Habermas concep la democràcia a partir del diàleg, que el diàleg amb els nous mitjans de comunicació va a menys i apunten directament als valors a defensar. Poso l’enllaç del vídeo en el moment quan comença aquesta conversa però la recomano des de l’inici.

…

I avui remato el tema dels valors amb una referència al filòsof  Byung-Chul Han que enguany ha estat guardonat amb el premi Princesa d’Astúries; Jürgen Habermas, va rebre el mateix premi l’any 2003. El seu discurs de recepció del premi –molt breu i ple de contingut– em sembla molt coherent amb les tesis d’Habermas.  També destacaria  una recent entrevista també sobre valors i democràcia en la que el títol destaca una frase seu queixant-se de la poca autoritat dels professors en  el model d’ensenyament, un problema gravíssim i que està en la base de tot plegat.

Política Industrial

Publicat el dia
/

Dijous 16 d’octubre, a la Llotja de Mar, es va celebrar una reunió del Pacte Industrial de Catalunya, que havia aixecat moltes expectatives, ja que estava orientada a presentar el full de ruta de la política industrial de Catalunya fins al 2030.

A la jornada hi assistí l’amic  Alexandre Blasi, doctor enginyer industrial, amb molta experiència a la industria que tornà decebut. Les inversions anunciades pel Conseller Miquel Samper – segons ell– son molt més reduïdes a les que es dediquen al País Basc, molts dels discursos eren poc interessants des d’un punt de vista pràctic, inclús considera que algun dels conferenciants –funcionaris–desconeixien la realitat econòmica i empresarial.

Salvà en  Xavier Ferràs i Xavier Testar amb alguna reserva i Oriol Amat que parla amb agudesa i ironia de la Administració i també del sistema educatiu. L’estudi presentat es titula  “Què necessita la indústria catalana?” i el podeu descarregar.

La política industrial lliga amb la investigació que, com explica Andreu Mas Colell, ha d’agafar pes com un sector econòmic més de cara al futur. Però com apuntava el passat 13 d’octubre Esteve Almirall a la tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès, interessa que la investigació lligui amb el sistema productiu del país. Si no, passa que es pot fer es pot fer investigació excel·lent però els clients son empreses americanes, la qual cosa està bé, però hi haurien més sinergies si servissin empreses d’aquí, privades o públiques.

Xavier Vives en un article titulat “Què pot fer la política industrial?” (Ara 11/10/25) afirmava que  “per tal que la política industrial tingui èxit cal identificar la fallada de mercat a resoldre, ha de ser pro-competitiva, (…), cal fer-la en col·laboració amb el sector privat i (…) se n’han d’avaluar els resultats periòdicament i tancar el programa si no funciona, i ha de ser àgil i amb la mínima burocràcia” i segueix amb l’Informe Draghi (1) que és on es defineix perfectament quina ha de ser  l’orientació de  la política industrial a Europa considerant quatre categories (2) de sectors econòmics establerts segons la posició competitiva respecte  Xina, Corea, Estats Units…

Quan aquestes orientacions s’han de concretar per Catalunya ja no cal teoritzar més, es requereix un disseny i una execució molt pràctica. S’ha de concretar què es pot fer amb la base productiva que tenim, incloent universitats , sanitat i sector públic i privat i executar-ho. Cal saber lligar caps. Això és una habilitat que requereix coneixement i experiència que només la pot aportar gent amb un perfil com el de l’Alexandre Blasi; per això és preocupant la seva decepció.

…

En particular as Catalunya interessa una estratègia que la Xina ha fet servir repetidament amb èxit consistent en  afavorir sectors de futur, diferent de la de  centrar la política industrial en les empreses guanyadores. El cas xinès tindrem l’oportunitat de conèixer-lo   amb més profunditat a la xerrada “La Xina vista des de dins” que hem organitzat el proper  dilluns 27 a l’Ateneu Barcelonès amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental i Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina. L’acte serà moderat per Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB i presentat per Guifré Belloso, que s’estrena públicament com adjunt al Ponent de la Secció d’Economia.

Quim

 Alexandre Blasi

(1) “Avui els resultats d’aquest programa de recerca – Le pouvoir de la destruction créatice  Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel – son fonamentals per a les polítiques d’impuls a la innovació. Impregnen l’Informe Draghi”. Andreu Mas Colell a Ara (19/10/25)

(2) Les quatre categories son:

1.- Indústria en la qual el desavantatge en costos deixa Europa fora del mercat.

2.- Indústria en la qual és important on es fa la producció per protegir els llocs de treball, però no d’on prové la tecnologia.

  1. Indústria en la qual és important que les empreses europees mantinguin la tecnologia punta, així com la capacitat de producció per raons estratègiques i de seguretat.

4 Indústries incipients en què la UE pot tenir un avantatge de futur en el mercat mundial, però que necessiten protecció per poder desenvolupar- se fins que hagin assolit la grandària suficient.

Cada categoria requereix una estratègia de política industrial

 

Any Paco Candel

Publicat el dia
//

El predomini del sector turístic i de la construcció a l’economia catalana  – extraordinàriament discutible – ens ha portat a la Catalunya del 8 milions d’habitants on es torna a plantejar el problema de la integració amb la immigració, una qüestió analitzada per Paco Candel, que va generar un pensament i visió predominant i que actualment – en l’any del centenari del seu naixement– re-apareix amb força.

El passat 1 d’octubre Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès,  inaugurava el curs amb el discurs ‘Llengua, cultura i ateneisme a la Catalunya dels vuit milions’ que començà destacant que la cultura catalana és rica perquè és el resultat de la integració de cultures, la qual cosa ha de continuar. Els immigrants històricament s’han trobat davant una cultura nova però també han aportat cultura.

Seguin aquesta concepció de Paco Candel, que proposava un model de solidaritat entre immigrants i catalans d’origen, considerà que és molt important el paper de l’associacionisme i en particular dels ateneus que a Catalunya compten amb 400 mil persones assocades.

També es referí a l’ascensor social com a màxima aspiració que pot tenir un immigrant. Un cas paradigmàtic d’ascensor social és el de Mònica Martínez Bravo, actual Consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Els seus pares emigren de Burgos en els anys 60 i ella nasqué en el barri de la Prosperitat. Com ella mateixa ha explicat, l’accés a una educació pública de qualitat va ser clau a la seva vida. Allà va tenir professors com Humberto Llavador, Maia Guell y Xavier Sala-i-Marti o Xavier Calsamiglia –solidari– que la va animar per a optar a una beca amb la que va anar al MIT. Allà es va doctorar havent tingut tres directors de tesis, Daron Acemoğlu, Abhijit Banerjee i Benjamin Olken, els dos primers han estat guardonats amb el Nobel.

A la Consellera li ha tocat celebrar l’any Candel, defensor de la democràcia, la llengua, l’Estatut i els serveis públics de qualitat  i ho ha fet al Museu de la Immigració, a  Sant Adrià de Besòs. En el seu discurs, assumeix plenament el llegat intel·lectual de Candel: la història de Catalunya és la història de la immigració;  defensa de l’ascensor social i la llengua i cultura catalana com allò que uneix i cohesiona.

Al vídeo de l’acte hi trobareu més intervencions com la del President Salvador Illa, que parla del treball com a valor  i el treball digne, els responsables de la Fundació Candel …

…

Relacionat amb la importància de l’ensenyament, passo també l’enllaç a una entrevista que li acaben de fer al recent nomenat premi  Nobel d’Economia – Philippe Aghion – on podeu veure la importància cabdal que li dona a l’educació per l’economia. El premi, que ha estat compartit,  ha valorat les aportacions en les condicions que fan possible la innovació. L’entrevista dura 22 minuts, està en francès, l’home és  apassionat i parla molt ràpid, però podeu posar subtítols en català.

…

I m’acomiado amb una anècdota. L’arrel del terme tradició ‒del llatí traditio‒ evoca l’acte de transmetre, si bé el significat actual posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l’acte o al fet que hi hagi una transmissió. Donar a les generacions futures allò que s’ha volgut conservar per aquest fi, encaixa plenament amb el llegat Candel. I està bé que hi hagi una simbologia, per això em sembla molt encertada la iniciativa dels geganters del barri de la Rivera de Barcelona, on vivia Candel, que l’any 2007 van fer un gegantó amb la seva efígie per celebrar les festes. Candel ‒ i la integració ‒  és part de la tradició catalana.

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Aranzels, ‘Hollywood AGITPROP’ i dòlars

Publicat el dia
///

El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però  no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.

Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement  exporten confusió també.

Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie  i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.

…

I malgrat que es parla molt d’aranzels,  em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els  guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.

Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook.  No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.

Ramon TrIAs

Publicat el dia
//

El passat dijous 22 de maig  la tertúlia del 7Portes es va tractar de les “Llums i Ombres de la Intel·ligència Artificial ” amb en Ramon Trias i Capella, introductor de la Intel·ligència Artificial a Espanya i pioner en la venda de software especialitzat en el sector bancari amb l’automatització del processos de gestió riscos i crèdit a gairebé totes les entitats financeres espanyoles a través de la consultora AIS-Aplicaciones de Inteligencia Artificial (1987).

Abans de fundar AIS, va treballar a Banca Urquijo i la Banca Mas Sardà a més a més de fer de professor d’economia a ESADE. A partir de 1994 obrí sucursals d’AIS a Mèxic, Argentina, Xile,  Colòmbia i Portugal  amb l’objectiu desenvolupar sistemes de suport a la presa de decisions basat en Intel·ligència Artificial i business intelligence per al sector bancari,  assegurador o bé industrial sanitari o retail.

Ramon Trias també és membre del Consell Assessor de l’Observatori d’Ètica de la Intel·ligència Artificial de Catalunya (OEIAC). Actualment, després de vendre l’empresa AIS quan tenia 130 treballadors, fa de consultor independent.

Passo l’enllaç  a la conferència que va fer al Col·legi d’Economistes de fa quatre anys ‒ en quatre anys han passat moltes coses en AI‒  i d’un resum de la xerrada al 7Portes elaborat per Guifré Belloso, que el complementa amb una entrada al seu blog personal “Schwarzbrotfresser Zeitschrift” dedicada a la geopolítica de la Intel·ligència Artificial.

…

L’article, molt documentat, i conté una tercera nota dedicada al llibre Poder y Progreso, dels premis Nobel Daron Acemoglu i Simon Johnson. Transcric una part:

…enmig d’una revolució tecnològica de primer ordre com la què vivim, la productivitat és baixa. Per  Daron Açemoglu i Simon Johnson el problema és el marc institucional on s’apliquen els avenços tecnològics: unes poques corporacions dominen, decideixen com s’aplica la tecnologia i com es distribueixen els beneficis d’aquestes tecnologies. La innovació tecnològica fa incrementar la producció per treballador, i generalment incrementa la demanda de treballadors  com per exemple la electrificació a principis de segle. Depenent, però, com s’apliqui la innovació tecnològica – automatització – pot ser que la Productivitat Marginal sigui zero, és a dir, una aportació addicional de treball no faci augmentar més la producció….Per exemple, la robòtica provoca un increment de producció per treballador però no incrementa la demanda de treballadors ni fa augmentar la productivitat marginal (el magatzem d’Amazon és un bon exemple ja que no crea nous llocs de treball) . Això si, fa incrementar els beneficis empresarials en detriment dels salaris…

…

En Jaume Miranda dedica l’entrada al seu blog ‘Tempus Fugit’ al clàssic de la literatura “L’Illa de Sakhalin” d’Anton P. Txékhov que va descobrir de jove i el va marcar segons ell. L’article es titula “SAKHALIN, el somni de la nova frontera” i és d’una lectura que resulta molt refrescant, perfecte pel temps que estem i com a contrast als temes com la IA, entre altres.

Salut. Que vagi molt bé !

L’embolic de l’equilibri monetari internacional

Publicat el dia
/

Guifré Belloso ens passa el seu darrer article “Trump i el superàvit exterior alemany” per analitzar l’equilibri monetari internacional amb opinions de grans experts de tots els colors per donar i vendre.

És un tema molt difícil. Segons Joseph Stiglitz (enllaç), pel que li expliquen contactes que ell té internacionalment, negociar amb Trump és complicat, la qual cosa ell l’atribueix a l’escàs coneixement del que manega. Per exemple, cita el turisme, com a principal font d’ingressos de divises, la qual cosa Trump no en té en compte i li va a la baixa.

…

M’ha semblat molt interessant una entrevista que el professor noruec Glenn Diesen li fa  a l’economista marxià Richard Wolff. Essent marxià aporta una perspectiva històrica que en aquets moments és orientativa. La qüestió és que amb Xina i els països emergents les regles de joc han canviat. Moltes mesures econòmiques que EEUU tenia força per imposar ara ja no funcionen. Amb Trump, els EEUU no solament no s’adapten a las noves regles de joc, sinó que poden debilitar-se encara més.

…

Tanmateix, en relació als països emergents hi ha coses que no  m’han quadrat mai. L’any 2005,  vaig visitar el taller-botiga d’un llauner de Ripoll . L’home em comentava que hi havia productes de llauna importats que sortien per sota del preu de cost del llautó, la primera matèria. Com és possible? Havent-hi uns mercats de primeres matèries internacionals competitius, això podia passar perquè el govern del país exportador on es feien aquests productes no tenia cap problema en pagar extraordinàriament bé les divises que li aportava el fabricant. El govern rep les divises a través del seu banc central, i li dona al fabricant  bitllets (cromos) del propi país a un canvi bo. El fabricant no hi perd, perquè amb aquells diners pot pagar els treballadors, comprar primeres matèries i obtenir beneficis. Qui paga  la diferència de preu de les llànties? Doncs el conjunt dels treballadors del país exportador. El govern espera d’aquesta manera fer-se un lloc en aquesta indústria tot desplaçant els llauners com el de Ripoll, que acabaran cobrant de la Seguretat Social.

Això no s’arregla amb aranzels. S’arregla amb una llei, com les que ja hi ha en el comerç, que no permeti vendre per sota del cost. Una llei prohibint els duros a quatre pessetes. Potser aquesta hagués estat una bona manera de defensar els sectors econòmics interns. Es curiós que Espanya, que també havia feia les mateixes pràctiques (hi havia les anomenades pessetes A i pessetes B*) permetés que bona part de la industria interna desapareixes amb el mateix procediment .

Dinàmica i transcendència econòmica de la classe mitjana

Publicat el dia
//

La classe mitjana és fonamental perquè està  a la base del creixement econòmic, l’estabilitat i el benestar social. És un motor del consum i el seu poder adquisitiu impulsa la demanda de béns i serveis, fent créixer l’economia i donant estabilitat; inverteix en educació i formació, augmentant la productivitat i competitivitat econòmica. De la classe mitjana provenen molts emprenedors i professionals creatius. També contribueix fortament al pagament d’impostos i al finançament dels serveis públics i les infraestructures i, en definitiva, redueix les desigualtats i contribueix a la cohesió social.

I com evoluciona? Doncs, en el nostre cas, un país on el PIB/càpita porta 25 anys estancat (veure informe Cambra (27/03/25), malament. Quin desastre! Però, vaja, per conèixer bé la resposta a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès hem organitzat una taula rodona amb tres experts al més alt nivell.

  • Eduard Arruga, ex-president de la Societat Catalana d’Economia (SCE), entitat de l’IEC que el 2022 va editar el llibre «Estudi Econòmic i Social de la Classe Mitjana» (1935) de Manuel Reventòs Bordoy
  • Josep Francesc Valls, Director de la Càtedra Retail, Turisme i Serveis · UPF Barcelona School of Management i autor del llibre «El efecto STICK. Nacimiento, ascenso y caída de las clases medias» (2024)
  • Josep Mestres Domenech, economista sènior de CaixaBank Research i co-autor de l’estudi « Espanya davant el mirall: Evolució de la desigualtat i de la classe mitjana» (2024)

L’acte va ser dimarts 8 d’abril de 2025. Aquí teniu el vídeo:

Josep Montasell i Dorda. Tocant de peus a terra

Publicat el dia
////

El passat 25 de Març al Restaurant de les 7 Portes celebrarem sopar tertúlia sobre L’EMPRESA AGRÀRIA PAGESA: DESAPARICIÓ O  READAPTACIÓ I RACIONALITZACIÓ? amb en Josep Montasell i Dorda de ponent. Pagès fins als 35 anys, Enginyer tècnic agrícola i expert en gestió d’espais agraris periurbans, ha estat Director del Parc Agrari del Baix Llobregat (1998-2013) i tècnic de la Diputació de Barcelona fins al 2017. Amb una trajectòria dedicada a la preservació i desenvolupament del territori, ha impulsat projectes com el Parc Rural del Montserrat i el Parc Agrari de Sabadell. Ha participat en la redacció del dictamen sobre agricultura periurbana del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), amb en Joan Caball (Unió de Pagesos) com a ponent, i en diverses iniciatives com BCN Smart Rural per a l’impuls de l’agricultura intel·ligent a Catalunya.

En els darrers 20 anys, Catalunya ha perdut gairebé la meitat dels seus pagesos i ramaders, i cada any desapareixen 500 pagesos. Avui, el 38% dels titulars tenen més de 65 anys, mentre que els joves menors de 35 anys només representen un 5%. A més, el 70% de les terres conreades no són propietat dels pagesos que les treballen, i això dificulta encara més el relleu generacional i la viabilitat del sector. Tot plegat ens porta a una realitat preocupant: Catalunya no és autosuficient alimentariament. Amb l’actual superfície agrícola, només podem cobrir el 44% de les necessitats alimentàries amb productes de proximitat. La pressió dels immobiliaris i els fons d’inversió que compren terres, situa la pagesia davant un repte monumental.

Resum de la tertúlia

 

Salvar els mitjans de comunicació

Publicat el dia
//

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

1 2 3 … 9