Economia

El peix al plat

Publicat el dia
////

El passat més de novembre, l’amic Jordi Garcia Valero d’Empuriabrava em passava un  ’reel’ a Facebook de l’empresari rosenc Pere Gotanegra i Julià queixant-se de les restriccions que patia el sector de la pesca en part imposades des de Brussel·les, en part mal negociades des de Madrid.

És un ‘reel’ gravat des de la mateixa llotja de Roses que  impacta i que  em va portar a interessar-me per la qüestió i escoltar una conferència molt curiosa organitzada pel Club de Roma a Barcelona que fa els seus actes al Palau Macaya. La conferència es titulava “Reconectar con el mar que nos alimenta” i la feia Ana Bozzano presentada com a fundadora de El peix al plat.

Es tracta d’una Biòloga Marina Doctorada en Ciències de la Mar, que l’any 2013, després de la seva llarga trajectòria en diversos centres de recerca nacionals i internacionals, decideix dedicar-se a temps complet a la divulgació científica i organitza tallers de cuina, itineraris turístics….o fa conferències.

La qüestió és que Ana Bozzano  coneix perfectament el Sector Pesquer, els problemes i te criteri sobre que s’ha de fer. A la xerrada es parla de cuina, de menjadors escolars, d’educació, medi ambient, de pesca…i aquesta visió amplíssima la fa molt interessant. Passo l’enllaç. Això va ser el 10 de desembre de 2025. És un tema molt important i se n’ha parlat molt poc.

Revista Econòmica de Catalunya. Política Industrial

Publicat el dia
/

Dilluns 24, al Col·legi d’Economistes, es va presentar la Revista Econòmica de Catalunya dedicada als sectors estratègics i política industrial a Catalunya (REC núm. 92). Hi va intervenir el Secretari d’Estat d’Indústria, Jordi Garcia Brustenga, economista per la UPF, que va resumir l’acció de govern en els següents aspectes:

  • Compromís amb el canvi de model productiu en el que el turisme i la construcció té que anar a menys i la industria a més.
  • Seguint l’orientació de la Unió Europea, es vol invertir més en defensa i seguretat. Considera que a Catalunya aquest sector hauria d’estar present. Ara no hi és. Cóm? A través de les PIMES que tecnològicament poden tenir un paper molt important. La tecnologia de defensa acaba sent aprofitada en altres sectors.
  • El pressupost del Ministeri ha passat de 2.000 milions d’euros a 12.000 milions.
  • Els projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica (PERTE) han tingut una particular incidència en els vehicles elèctrics.
  • Considera estratègic facilitar els canvis tecnològics que venen a través del suport del Ministeri que ha de mantenir el pressupost.
  • Està en elaboració una llei d’indústria, actualment en fase de projecte de llei a les Corts,  que obligarà a fer unes estratègies periòdiques.
  • Per a Europa reclama una política industrial europea. Molts plans es fan amb fons europeus però en alguns sectors cal també que la despesa s’orienti directament de de la UE. Igualment, s’avançarà cap al mercat europeu únic per als sectors de l’energia, les telecomunicacions i la banca. Ho inspira l’informe Draghi.

En la concepció de l’economia  es va manifestar seguidor de Carlota Pérez. No la coneixia i he vist que va fer la ponència principal de les jornades Catalunya Futura de l’any 2021, “L’Europa post-covid: un salt cap al millor futur possible. Vers un creixement verd, digital, just i global”.

La presentació de la revista es feu a càrrec de Guillem López Casasnovas, el seu Director,  i de Marita Callejón, catedràtica emèrita de Política Econòmica de la UB, que va ocupar càrrecs de al Ministeri d’Industria i ha col·laborat en la elaboració del present número essent autora de la presentació del dossier.

A la revista hi ha aportacions importants però el més pràctic i fàcil és que, si us interessa, la descarregueu  anant a l’enllaç. Poso també l’enllaç a YouTube de tot l’acte en el moment comença la intervenció del Secretari d’Industria.

Sotamà i turisme de masses a Catalunya

Publicat el dia

L’any 2022,  Jordi Galí en un article titulat ‘La mà invisible i el turisme de masses’ (5Cèntims 07/09/22) esmentava molts costos socials que comporta el turisme i afirmava que “tots aquests “costos socials” no estan reflectits en els “costos privats” dels proveïdors de serveis als turistes ni en els preus dels serveis comprats…(per tant) aquests “costos” no són tinguts en compte pels que ofereixen o compren serveis turístics, la qual cosa porta a un excés de producció i demanda respecte al que és socialment òptim”.

“A més, en el cas de l’ocupació, bona part dels llocs de treball creats pel sector turístic han estat coberts per mà d’obra no qualificada immigrada, que ha vingut per satisfer una demanda que no interessava als locals, donats els salaris que es paguen en el sector…. Simultàniament, continua el degoteig dels nostres joves més qualificats cap a altres països, on tenen oportunitats de feina qualificada i ben remunerada”.

I  l’any 2024, a l’article “Economia catalana: dir la (crua) realitat” Catalunya” (Ara (06(10/24) posa de manifest com la productivitat per càpita a Catalunya porta molts anys estancada. I la crua realitat és que “el model de creixement” de les dos últimes dècades ha estat un fracàs”.

Sobre aquesta visió de conjunt de l’economia catalana també és molt recomanable l’article d’Elisenda Lamana “Créixer millor: per què hauríem de parlar més de productivitat” (5 Cèntims (07/05/25) que ajuda a entendre cap a on va tot a partir de la distribució dels diferents sectors productius en el model productiu global.

El problema del turisme es relaciona amb la immigració. I en el debat organitzat el passat 29 de setembre per la Societat Catalana d’Economia en el que també hi assistia com a públic Jordi Galí, s’apuntava com una mesura per tant l’orientació del model productiu com de la immigració pujar significativament els salaris.

En general, el discurs sobre el model productiu ha estat assumit per institucions com el Col·legi d’Economistes, el Cercle d’Economia i pels polítics. La Consellera d’Economia – Alicia Romero– a la inauguració de la Jornada dels Economistes (06/11/25) es referí al problema de la productivitat i el catedràtic Josep Oliver proposava que es deixés de subvencionar el turisme i s’hi apliqués el mateix IVA que a la resta de l’economia. Enric LLarch se’n feia ressò a “Condemnats a un país de baixos salaris?” (Via Empresa 11/11/25).

El problema és que com  ja explicava  Jordi Galí l’any  2022: “A més hi ha un lobby turístic potent i ben organitzat …La manifestació més clara d’aquesta captura (dels nostres governants) va ser aconseguir que els ingressos provinents de la taxa turística es dediquessin a… promoure el turisme! Una jugada mestra, sens dubte, que passarà a la història com un exemple extrem de submissió del poder polític a l’econòmic (s’imaginen que els ingressos per impostos al tabac es destinessin a promoure el tabaquisme?)”. Sotamà i turisme de masses.

Rematava l’article amb una referència al llibre “La fabrica de turistes” (Ed.62,2021) de Ramon Aymerich que qualificava d’excel·lent.

Història econòmica

Publicat el dia
///

Enguany, una vegada més els premis Nobels d’Economia han premiat treballs d’història però, això sí, lligats a la seva aportació a la teoria econòmica. Ha passat aquest any amb la importància de la cultura del coneixement en les institucions, l’any 2024 amb la importància de les institucions en el creixement, l’any 23 amb la historia laboral de les dones, l’any 1976 amb la història monetària dels Estats Units i l’any 1973 amb la història del ferrocarril.

De la història se n’aprèn però no es repeteix. Això venia a dir en Josep Fontana: La història no servia per a fer prediccions, serveix per no repetir errors. I és curiós perquè dels Nobel veiem que de la història se’n pot extreure un model teòric. Funcionaran aquests models? La veritat és que no ho se. L’economia funciona en entorn complex. Encara que hi hagi una bona teoria hi ha molts factors que intervenen en l’evolució de les coses (*).

Sigui com sigui, estic contentíssim amb els Nobels d’història tant d’aquest any (importància del coneixement en el creixement) com de l’any passat (importància de les institucions en el creixement). La Teoria Econòmica que ens havien ensenyat semblava extraordinàriament limitada, potser també per aquests efecte de la complexitat de les coses en economia. De Joel Mokyr, historiador i un dels Nobels d’enguany, hi ha dos llibres traduïts al castellà però lamentablement  no estan a la xara d biblioteques. A les llibreries un està exhaurit i l’anuncien de segona mà a un preu de 150€

La Societat Catalana d’Economia ha organitzat la presentació dels Nobels d’enguany pel dia 1 de desembre a les 18:00 amb els professors Alfonso Herranz (UB) d’història i Vahagn Jerbashian (UB) de teoria del creixement. Potser ens aclarint tot plegat.

Alfonso Herranz (UB) havia participat en projectes d’investigador amb Jordi Catalan com a investigador principal. Amb aquest Nobel s’ha demostrat la importància immensa que poden tenir els historiadors. A Catalunya n’hem tingut d’extraordinaris. Un és en Jordi Catalan, actualment de baixa, però que ha fet treballs amb un reconeixement internacional. Es un bon moment per a recordar la presentació del llibre del que n’és editor i principal autor  Crises and transformation in the Mediterranean world. Lessons from Catalonia el 14 de maig de 2024 a la SCE. La xerrada va ser en català i és molt recomanable. Hi ha historiadors que treballen molt bé i fan el món comprensible.

I acabo amb la història econòmica amb una entrevista a Emma Rothschild , de la coneguda família Rothschild, casada a més amb el Amartya Sen que lliga la història econòmica amb el medi ambient. Imparteix a Harvard una assignatura que anomenen Writing Histories of Climate Change. Em sembla molt recomanable

 

 

(*) Un cas curiós es la teoria de la població de Malthus que utilitza Oded Galor com a tesi  del seu llibre   ‘El viaje de la humanidad. El big bang de las civilizaciones: el misterio del crecimiento y la desiguadad ‘ Amb la teoria de Malthus explica el creixement de les civilitzacions reconeixent que aquesta teoria va deixar de funcionar a partir del moment en que Malthus la va formular !!!!

La Xina vista des de dins

Publicat el dia
///

Dilluns 27 d’octubre Guifré Belloso  es va estrenar a l’Ateneu Barcelonès organitzant la xerrada “La Xina vista des de dins” amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental,  Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina i Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB que moderà l’acte.

Va ser èxit d’assistència, es va omplir la Sala Bohigas que te capacitat per 239 persones i  a la porteria van impedir que pugés més gent. Cal felicitar en Guifré (fantàstic!). L’acte va ser interessantíssim i ja es pot veure per Youtube

Sobretot destaca la importància de l’ensenyament a la Xina però em va cridar molt l’atenció dues anècdotes. La primera és que a  la Xina per ser membre Buró Polític del Partit Comunista i el seu Comitè Permanent, es requereix una edat mínima de 60 anys Les raons són que es s valora molt haver passat per tots els nivells de l’administració i haver demostrat lleialtat i capacitat durant dècades, un límit d’edat informal (generalment es retiren als 68 o 70 anys) assegura una transició ordenada del poder i evita que una persona es perpetuï en el càrrec i es busca que les decisions de l’alt màxim siguin preses per persones amb una visió d’estat sòlida i allunyada de la impulsivitat.

La segona anècdota potser és una lliçó d’història. Ve de que l’Eugeni Bregolat  ha estat analitzant les relacions de Xina amb Estats Units i ha publicat un llibre que de moment està en anglès i es titula Empowering China: Half a Century Since Nixon’s Opening to China. Ara els EEUU temen Xina però des de Nixon l’han ajudat a créixer. Perquè? Se n’ha parlat molt,  han hagut molts presidents als EEUU… L’Eugeni Bregolat ho ha estudiat a fons i ha arribat a la conclusió que el principal impulsor va ser Nixon en contra de l’opinió de Kissinger perquè de cara a les eleccions als EEUU en aquell moment tenia un problema amb Vietnam a qui ajudava Xina i ho havia d’aturar per a intentar conservar la seva poltrona. És curiós el que pot ser determinant a la història !

Però això son anècdotes, en definitiva. Jo us recomano l’article que ha fet sobre Xina en Guifré Belloso en el seu Blog que ha titulat “Calibrant les Estrelles: el moment de Xina”. Hi trobareu més anècdotes i, sobretot, una anàlisi en profunditat molt treballat.

…

Aquesta setmana a Garlaires és la setmana d’en Guifré Belloso. La darrera entrada al seu blog és un article titulat “El mercantilisme is over”. Considera que el model de superàvits per compte corrent alemany ha arribat als seus límits i si volen mantenir la demanda agregada i no caure en una recessió hauran o bé d’incrementar el dèficit públic o bé incrementar salaris per estimular el consum perquè ni tenen ni esperen inversió empresarial. El  SPD a les esquenes, haurà de d’assumir el problema amb  la pressió conservadora.

Economia, valors i democràcia en el nou mil·leni

Publicat el dia
///

Divendres passat 24 d’octubre al Cercle d’Economia es va presentar la darrera revista Serra d’Or amb el títol “Valor(s) de l’economia”, una reflexió  sobre l’economia del nou mil·lenni.

L’acte ja està enregistrat a  YouTube . Va consistir en una taula rodona, moderada per Bernat Sellarès, amb la participació del P. Bernat Juliol, Majordom-Administrador de l’Abadia de Montserrat; Guillem López Casasnovas,  Núria Cabutí, i de Josep Franch.

A la revista hi col.laboren Bernat Sellarès (filosofia), Anton Costas (treball digne), Marco Schorlemmer (IA), Francesc Xavier Bisbal (criptomònades i desconfiança amb l’Estat),  Guillem López Casasnovas (model productiu), Josep Maria Mallerach (medi ambient). Al digital de cultura Núvol en fan un resum i la revista Serra d’Or es pot adquirir en format digital per 3,99 €.

De la taula rodona, totes les intervencions tenien interès però jo destacaria les del P.Bernat Juliol, que davant dels immensos canvis en el nou mil·lenni, dona indicacions de cap on anar. Considerant que els empresaris es desentenen dels aspectes ètics ‒entenc els aspectes ètics com a conjunt de preceptes o recomanacions versemblants, que poden ser econòmics o ecològiques, i que poden ser útils per assolir el benestar personal i col·lectiu en un entorn social marcat per la incertesa i complexitat ‒ el P. Bernat Juliol considera que hem de ser nosaltres els que agafem el timó. I respecte en coherència amb les seves creences considera que l’objectiu de cara al futur es que tot s’ha de centrar en la persona i els seus valors.

…

També es va tractar de valors i democràcia a la presentació del llibre “Habermas. Comunicació, opinió pública i democràcia” (Ed. Enoanda 2025)  de Margarita Boladeres, que es va fer a l’Ateneu Barcelonès el passat dimarts 30 de setembre en  format de conversa de Victòria Camps. Pel meu gust,  l’acte a més d’interessant va ser un plaer. Expliquen que Habermas concep la democràcia a partir del diàleg, que el diàleg amb els nous mitjans de comunicació va a menys i apunten directament als valors a defensar. Poso l’enllaç del vídeo en el moment quan comença aquesta conversa però la recomano des de l’inici.

…

I avui remato el tema dels valors amb una referència al filòsof  Byung-Chul Han que enguany ha estat guardonat amb el premi Princesa d’Astúries; Jürgen Habermas, va rebre el mateix premi l’any 2003. El seu discurs de recepció del premi –molt breu i ple de contingut– em sembla molt coherent amb les tesis d’Habermas.  També destacaria  una recent entrevista també sobre valors i democràcia en la que el títol destaca una frase seu queixant-se de la poca autoritat dels professors en  el model d’ensenyament, un problema gravíssim i que està en la base de tot plegat.

Política Industrial

Publicat el dia
/

Dijous 16 d’octubre, a la Llotja de Mar, es va celebrar una reunió del Pacte Industrial de Catalunya, que havia aixecat moltes expectatives, ja que estava orientada a presentar el full de ruta de la política industrial de Catalunya fins al 2030.

A la jornada hi assistí l’amic  Alexandre Blasi, doctor enginyer industrial, amb molta experiència a la industria que tornà decebut. Les inversions anunciades pel Conseller Miquel Samper – segons ell– son molt més reduïdes a les que es dediquen al País Basc, molts dels discursos eren poc interessants des d’un punt de vista pràctic, inclús considera que algun dels conferenciants –funcionaris–desconeixien la realitat econòmica i empresarial.

Salvà en  Xavier Ferràs i Xavier Testar amb alguna reserva i Oriol Amat que parla amb agudesa i ironia de la Administració i també del sistema educatiu. L’estudi presentat es titula  “Què necessita la indústria catalana?” i el podeu descarregar.

La política industrial lliga amb la investigació que, com explica Andreu Mas Colell, ha d’agafar pes com un sector econòmic més de cara al futur. Però com apuntava el passat 13 d’octubre Esteve Almirall a la tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès, interessa que la investigació lligui amb el sistema productiu del país. Si no, passa que es pot fer es pot fer investigació excel·lent però els clients son empreses americanes, la qual cosa està bé, però hi haurien més sinergies si servissin empreses d’aquí, privades o públiques.

Xavier Vives en un article titulat “Què pot fer la política industrial?” (Ara 11/10/25) afirmava que  “per tal que la política industrial tingui èxit cal identificar la fallada de mercat a resoldre, ha de ser pro-competitiva, (…), cal fer-la en col·laboració amb el sector privat i (…) se n’han d’avaluar els resultats periòdicament i tancar el programa si no funciona, i ha de ser àgil i amb la mínima burocràcia” i segueix amb l’Informe Draghi (1) que és on es defineix perfectament quina ha de ser  l’orientació de  la política industrial a Europa considerant quatre categories (2) de sectors econòmics establerts segons la posició competitiva respecte  Xina, Corea, Estats Units…

Quan aquestes orientacions s’han de concretar per Catalunya ja no cal teoritzar més, es requereix un disseny i una execució molt pràctica. S’ha de concretar què es pot fer amb la base productiva que tenim, incloent universitats , sanitat i sector públic i privat i executar-ho. Cal saber lligar caps. Això és una habilitat que requereix coneixement i experiència que només la pot aportar gent amb un perfil com el de l’Alexandre Blasi; per això és preocupant la seva decepció.

…

En particular as Catalunya interessa una estratègia que la Xina ha fet servir repetidament amb èxit consistent en  afavorir sectors de futur, diferent de la de  centrar la política industrial en les empreses guanyadores. El cas xinès tindrem l’oportunitat de conèixer-lo   amb més profunditat a la xerrada “La Xina vista des de dins” que hem organitzat el proper  dilluns 27 a l’Ateneu Barcelonès amb Julio Ceballos, analista, amb anys establert a la Xina, del model xinès amb aplicació al món occidental i Eugeni Bregolat, tres vegades ambaixador espanyol a la Xina. L’acte serà moderat per Dolors Folch, sinòloga i professora emèrita UAB i presentat per Guifré Belloso, que s’estrena públicament com adjunt al Ponent de la Secció d’Economia.

Quim

 Alexandre Blasi

(1) “Avui els resultats d’aquest programa de recerca – Le pouvoir de la destruction créatice  Philippe Aghion, Céline Antonin i Simon Bunel – son fonamentals per a les polítiques d’impuls a la innovació. Impregnen l’Informe Draghi”. Andreu Mas Colell a Ara (19/10/25)

(2) Les quatre categories son:

1.- Indústria en la qual el desavantatge en costos deixa Europa fora del mercat.

2.- Indústria en la qual és important on es fa la producció per protegir els llocs de treball, però no d’on prové la tecnologia.

  1. Indústria en la qual és important que les empreses europees mantinguin la tecnologia punta, així com la capacitat de producció per raons estratègiques i de seguretat.

4 Indústries incipients en què la UE pot tenir un avantatge de futur en el mercat mundial, però que necessiten protecció per poder desenvolupar- se fins que hagin assolit la grandària suficient.

Cada categoria requereix una estratègia de política industrial

 

Any Paco Candel

Publicat el dia
//

El predomini del sector turístic i de la construcció a l’economia catalana  – extraordinàriament discutible – ens ha portat a la Catalunya del 8 milions d’habitants on es torna a plantejar el problema de la integració amb la immigració, una qüestió analitzada per Paco Candel, que va generar un pensament i visió predominant i que actualment – en l’any del centenari del seu naixement– re-apareix amb força.

El passat 1 d’octubre Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès,  inaugurava el curs amb el discurs ‘Llengua, cultura i ateneisme a la Catalunya dels vuit milions’ que començà destacant que la cultura catalana és rica perquè és el resultat de la integració de cultures, la qual cosa ha de continuar. Els immigrants històricament s’han trobat davant una cultura nova però també han aportat cultura.

Seguin aquesta concepció de Paco Candel, que proposava un model de solidaritat entre immigrants i catalans d’origen, considerà que és molt important el paper de l’associacionisme i en particular dels ateneus que a Catalunya compten amb 400 mil persones assocades.

També es referí a l’ascensor social com a màxima aspiració que pot tenir un immigrant. Un cas paradigmàtic d’ascensor social és el de Mònica Martínez Bravo, actual Consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Els seus pares emigren de Burgos en els anys 60 i ella nasqué en el barri de la Prosperitat. Com ella mateixa ha explicat, l’accés a una educació pública de qualitat va ser clau a la seva vida. Allà va tenir professors com Humberto Llavador, Maia Guell y Xavier Sala-i-Marti o Xavier Calsamiglia –solidari– que la va animar per a optar a una beca amb la que va anar al MIT. Allà es va doctorar havent tingut tres directors de tesis, Daron Acemoğlu, Abhijit Banerjee i Benjamin Olken, els dos primers han estat guardonats amb el Nobel.

A la Consellera li ha tocat celebrar l’any Candel, defensor de la democràcia, la llengua, l’Estatut i els serveis públics de qualitat  i ho ha fet al Museu de la Immigració, a  Sant Adrià de Besòs. En el seu discurs, assumeix plenament el llegat intel·lectual de Candel: la història de Catalunya és la història de la immigració;  defensa de l’ascensor social i la llengua i cultura catalana com allò que uneix i cohesiona.

Al vídeo de l’acte hi trobareu més intervencions com la del President Salvador Illa, que parla del treball com a valor  i el treball digne, els responsables de la Fundació Candel …

…

Relacionat amb la importància de l’ensenyament, passo també l’enllaç a una entrevista que li acaben de fer al recent nomenat premi  Nobel d’Economia – Philippe Aghion – on podeu veure la importància cabdal que li dona a l’educació per l’economia. El premi, que ha estat compartit,  ha valorat les aportacions en les condicions que fan possible la innovació. L’entrevista dura 22 minuts, està en francès, l’home és  apassionat i parla molt ràpid, però podeu posar subtítols en català.

…

I m’acomiado amb una anècdota. L’arrel del terme tradició ‒del llatí traditio‒ evoca l’acte de transmetre, si bé el significat actual posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l’acte o al fet que hi hagi una transmissió. Donar a les generacions futures allò que s’ha volgut conservar per aquest fi, encaixa plenament amb el llegat Candel. I està bé que hi hagi una simbologia, per això em sembla molt encertada la iniciativa dels geganters del barri de la Rivera de Barcelona, on vivia Candel, que l’any 2007 van fer un gegantó amb la seva efígie per celebrar les festes. Candel ‒ i la integració ‒  és part de la tradició catalana.

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Aranzels, ‘Hollywood AGITPROP’ i dòlars

Publicat el dia
///

El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però  no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.

Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement  exporten confusió també.

Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie  i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.

…

I malgrat que es parla molt d’aranzels,  em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els  guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.

Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook.  No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.

1 2 3 … 9