A la Societat Catalana de Geografia van organitzar un cicle de conferències per tractar l’organització territorial. M’ha semblat destacable la conferència de Miquel Roca Junyent (5/11/2025). Ell va participar en el projectes que hi havia a l’inici de la democràcia i explica com ha quedat i és bastant reticent a fer canvis. Arrel del mateix cicle de conferències, també en Jaume Miranda parla de l’organització territorial en el seu article titulat ‘Les derrotes territorials de Catalunya avui’ en el que detalla els costos que han comportat les derrotes.
En la època d l’informe del Miquel Roca, als inicis de la democràcia, disposar d’ una organització territorial eficient era un anhel. Hi havia una concepció de la provisió dels serveis públics. La descentralització, per exemple, era un criteri per a la maximització de l’eficiència i tot, en general, semblava molt clar. L’experiència de 50 anys, al meu parer, és que, partint d’una determinada organització territorial als anys 80, ja son els lobbies polítics i econòmics els que determinen quina és l’organització més còmoda pels seus propòsits. I això a tots els nivells, no només a Catalunya. Al final, l’organització territorial arriba fins on arriba el sistema democràtic que tenim.
…
Un tema complementari al de l’organització territorial que ens afecta moltíssim i és d’una actualitat recorrent, son les relacions entre Barcelona i la resta de Catalunya i el problema del lideratge polític. Un agost de 2016, a mode de divertimento em preguntava d’on procedia el capital humà de Barcelona o de Catalunya a partir dels que havien assolit la fama: medallistes olímpics, famosos, empresaris destacats ( “Capital humà i equilibri territorial”)
El resultat Barcelona-Catalunya em sortia molt equilibrat malgrat el gran avantatge de Barcelona amb mitjans (escoles, universitats, camps d’esport, empreses, Administració Publica, centres de decisió…) i de que és a Barcelona on s’hi pasta una cultura dominant. El país necessita un lideratge per a la qual cosa és important que aquesta cultura dominant barcelonina sigui integradora. Cal veure que molts del que sobresurten, d’aquest capital humà, amb origen fora de Barcelona, ho han aconseguit les vies més diverses com , per exemple, com a funcionaris de l’Estat, o treballadors d’empreses estatals, per haver emigrat fora…Integrar-los vol dir que han de ser influents a l’hora de decidir cap a on ha d’anar el país. Per exemple, què ens pot aportar en termes d’orientació de país la Rosalia (Sant Esteve Sesrovires) ? Particularment, no és que m’agradi –no hi entenc– però mereix un espai, segur que tenim coses a aprendre.
I crec que històricament aquesta integració ha estat insuficient i és una de les causes de la manca de lideratge de la que ens queixen. El que mostra la història és que el país –històricament plural– serà plural o no serà. I per ser plural cal ser obert i trencar elitismes.
