Economia

Insostenible ?

Publicat el dia

Estem amb el debat de si el sistema de pensions és sostenible o no i se’m presenten dubtes que m’agradaria aclarir:

1.- L’any 1984 quan em vaig incorporar al mercat laboral la renda per càpita a Espanya era de 4.487 $ i, ara, al 2026 és de 41.563 $ . Actualment la ratio i de treballadors cotitzants pel de pensionista és de 2,5; l’any 84 (no hi ha informació fiable) potser era 3,6. Actualment és cert que hi ha menys treballadors cotitzants i que encara n’hi haurà menys per la jubilació del ‘baby boom’, però és que en termes de renda per càpita un treballador del 2026 equival 9,3 treballadors de l’any 1984. Recursos hi deuen ser per algun lloc.

2.- Es pretén un sistema de capitalització però resulta que els resultats dels plans de pensions d’empresa son molt modestos. He tingut l’experiència en plans de pensió d’empresa on les entitats financeres prometien com una gran cosa mantenir el valor real de les aportacions amb la inflació. L’any 1958, quan vaig néixer, el meu pare va tenir la bona intensió d’obrir una llibreta d’estalvi a favor meu amb 500 pessetes (deu n’hi do en aquella època) que es podrien cobrar solament a partir del 21 anys. Els interessos van ser tan ridículs que aquell diner va perdre en valor real. Si hagués invertit el mateix import en l’índex borsari a Nova York sense tocar res, amb reinversió de dividends, ara tindria 15 mil dòlars.

3.- L’any 2011 hi havia un superàvit a la Seguretat Social de 67.000 milions d’euros que s’han esfumat. El superàvit ve de que les aportacions eren més baixes que les cotitzacions però no s’ha explicat res sobre si un dels components del superàvit era un rendiment financer. Un sistema de repartiment com el que hi ha, és diferent al sistema de capitalització però també es pot beneficiar del rendiment dels actius quan hi ha superàvit. No queda clar quin pot ser el millor model sense analitzar determinades qüestions importants, no es pot donar per vàlid a priori un model.

4.- Tampoc la transició entre un model i un altre no sembla tan senzilla. Ho explica  Francesc Raventós a Via Empresa.

Sembla que la lògica de tot és més política, de com es reparteix el poder, que d’eficiència econòmica. Sovint els estudis econòmics sobre polítiques publiques donen per fet que la democràcia funciona i no està tant clar, si més no observant la corrupció que sembla sistèmica. A més, el problema internacionalment sembla ser que degenera (*).

…

L’AVE també és un bon exemple de com s’imposa la política.  Com ja explicava el professor Gerard Llobet  l’any 2014 (enllaç) l’AVE és un ‘pou sense fons’. Però quan un economista diu que una política pública és insostenible no acostuma a passar res. Des de que ho va posar de manifest – 2014- fins l’any 24 entre inversions i manteniment de l’Alta Velocitat potser s’han gastat  23 mil milions d’euros !! Si el que  ho diu és un polític la cosa canvia. La pregunta no és si és o no sostenible, sinó a on vol anar a parar.

…

I quina solució té el sistema de pensions? Segons Tyler Cowen, Catedràtic d’Economia a la Universitat George Mason, el dèficit del sistema de pensions aquí i arreu solament té una solució possible que és el creixement econòmic gràcies a la IA. La xerrada va ser a l’-Ateneu Barcelonès (4/11/26) i es titulà «What AI can –and cannot fix– about the modern economy»  Potser és possible la solució de Tyler Cowen, ja veurem, però, com hem vist en el cas d’Espanya, des de 1984 a 2026  la el producte per càpita es va multiplicar per 9 sense i el balanç de les pensions acaba sent deficitari. Un cop més, és necessari que la democràcia sigui real, o no anem en lloc.  Tinc la impressió que a Suïssa ho porten millor

Malgrat aquesta observació, vaig trobar la xerrada molt estimulant i oportuna. Es pot veure a YouTube

 

(*) El darrer Informe anual de l’Institut V-Dern (Universitat de Goteburg) que mesura la democràcia és titula «S’està desfent l’era democràtica?» i els resultats no son massa bons sobretot pel descens dels EEUU que arrastren tot el sistema.

Cinc qüestions sobre la immigració catalana

Publicat el dia
/

Miquel Puig va fer la conferència inaugural del curs a l’Ateneu Barcelonès (1/10/2026) titulada «Cinc qüestions sobre la immigració catalana» abordant un dels fenòmens més complexos i transcendentals que afecten Catalunya i remarcant la necessitat d’afrontar la qüestió migratòria a través de les dades i el rigor, lluny de dogmes o consignes preconcebudes.

Intento fer una síntesi breu:

1.- Intensitat. La població que ha vingut a Catalunya en el període 2000-2026, representa el 25 % de la població. En el període 1940-1975 va ser del 30%, entre 1900 i 1936 del 25% i en el s.XVII  (occitans) fou del 20%. És molt o es poc?  Doncs som els campions, altres països desenvolupats no necessiten tanta immigració.

2.- No venen els cridem. Perquè venen aquí i no a altres llocs també països rics i amb fertilitat baixa, com Corea, Japó, Aragó o el País Basc? Doncs depèn del model econòmic, de que es produeix, de la tecnologia…Aquí el turisme acaba generant molta feina.

3.-Ideologia i Estat del Benestar. Per la qüestió de la immigració s’han creat partits. A Alemanya, França i Itàlia la major proporció del vot a l’extrema dreta prové dels treballadors i els aturats tenen la major, mentre que a la resta de partits pesa més el vot dels professionals i quadres. Una altra qüestió important és si la immigració es un bon negoci per a mantenir l’Estat del Benestar. Pot ser que sí i pot ser que no. A Catalunya en les circumstàncies actuals és que no perquè els immigrants cobren molt poc i gaudeixen de l’Estat de Benestar, de manera que la situació es fa inviable.

  1. Gresol o multiculturalitat. Tradicionalment a Catalunya a través del matrimoni mixt hi ha hagut una integració cultural en tots els sentits els de fora cap a dins i els de dins cap a fora. Això actualment es fa més difícil com a conseqüència que la religió és diferent. A Europa la religió s’ha sotmès a l’Estat, però això no passa amb altres religions diferents de la cristiana. Molts joves a Europa, terceres generacions, consideren que la seva religió ha d’estar per sobre de la llei.

5.- Estabilitat Política. L’experiència en altres països és que quan hi ha multiculturalitat i no gresol és molt difícil l’estabilitat política i les separacions culturals es perpetuen. Està per demostrar que la multiculturalitat sigui compatible amb la democràcia.

Miquel Puig va insistir molt en que no volia exposar una tesi sinó presentar unes dades i uns fets però la presidenta li va demanar la seva opinió i va manifestar, remarcant que es tractava d’opinió  que calia aturar la immigració, que s’ha de pair i es necessita temps.

He fet la síntesi però és molt recomanable visualitzar la conferència sencera: ENLLAÇ

Geopolítica i economia

Publicat el dia

L’1 de juny de 2026 es va fer una  conferència a l’IEC titulada «Geopolítica i economia en l’era Trump» en el que participà Giacomo Ponzetto,; Christopher Rauh, i Natàlia Mas. Va moderar el debat Guillem Riambau.

Des del meu punt de vista en aquest conferència situen perfectament la problemàtica de la geopolítica. Ja d’entrada, el començament fou sorprenent, un eixerit i brillantíssim Giacomo Ponzetto començà explicant apassionadament que això de fer guerres per part dels Estats Units (p.e. Veneçuela, Iran…) és la cosa més normal i una constant històrica. Fins ara Europa no ho havia vist perquè era respectada. El que ha canviat és que ara Europa ha anat a menys i està entrant en aquesta normalitat de tracte. I la cosa segueix: la corrupció de Trump… [ Ponzetto és doctor per Hardvard, potser això va provocar la animadversió de Trump cap aquesta Universitat]

Natàlia Mas es centrà en la problemàtica de la Energia i Christopher Rauh en la tecnologia. Efectivament es va tractar de geopolítica sense acabar de veure unes possibilitats per Europa dins del marc mundial. ENLLAÇ

…

Qui sí segueix donant orientacions per a Europa és Mario Dragui que publicà un article al Financial Times  l’11 de setembre de 2026  titulat “Europe’s difficult choices on AI” en el que sosté que la intel·ligència artificial (IA) és la palanca més prometedora d’Europa per reactivar el creixement econòmic i finançar el seu model social, però adverteix dels reptes pel que fa a la sobirania tecnològica.

Els punts clau de l’article són:

  • La necessitat de creixement: Europa pateix un dèficit de productivitat respecte als EUA i necessita adoptar ràpidament la IA.
  • El risc de dependència: Europa controla una part molt petita de la cadena de valor de la IA (poca capacitat de computació pròpia i endarreriment en xips i laboratoris capdavanters enfront dels EUA i la Xina), la qual cosa pot crear una perillosa dependència exterior.
  • El paper clau de les dades i la infraestructura: L’únic àmbit on Europa encara pot ser sobirana i generar un gran creixement econòmic (amb una economia de dades que podria superar els 800.000 milions d’euros el 2030) és en la gestió de les seves pròpies dades i la construcció de centres de dades sota control europeu.
  • Superar la fragmentació de la demanda: El gran obstacle a Europa és qe la demanda està dividida entre milions d’empreses petites. Draghi proposa un model basat a ajuntar la demanda mitjançant contractes plurianuals conjunts entre grans empreses.
  • Evitar una nova oligarquia: Fomentant la competència entre diversos proveïdors i aplicant una fiscalitat progressiva, Europa pot evitar concentrar el poder i la riquesa en mans d’una nova oligarquia tecnològica. La conclusió de Draghi és que Europa pot tenir IA sense oligarques.

…

La relació de la geopolítica i l’economia també han interessat a Guifré Belloso en el seu darrer article “Putin i Xi Jinping….Amics per sempre”. Uff!

…

Finalment en Jaume Miranda, en combinació 10% broma i 90% serio, ha fet un article en el seu blog ‘Tempus Fugit’  titulat ‘Gràcies Mr. Trump’. Els desdenys de Trump es poden veure en positiu per entendre en allò que cal esmenar o aplicar-se.

Salut !

Quim

Inici de curs 2026-2027

Publicat el dia
//

Ens hem perdut alguna cosa aquests mesos de vacances? Déu n’hi do el que s’ha dit i ha passat. En Jordi Goula  per exemple, ha seguit escrivint tots aquests mesos amb articles sobre temes vius i interessantíssims. Us passo la relació. Del titulat ‘La penúltima bretolada d’un president egòlatra i estafador’ (8/07/26) n’hi per llogar cadires.

La Neus Tomàs ( El Diario) que també és una de les meves periodistes de capçalera s’hi que ha fet vacances però es ens va deixar una entrevista entranyable amb la Lourdes Beneria, aquí va.

Tampoc ha fet vacances l’Andreu Mas-Colell, tractant tant rellevants com de la reforma de la direcció publica a l’administració de la Generalitat (22/08/26) !!!!, Geopolítica i comerç internacional (25/07/26), Ceuta (8/08/26), o la IA i la destrucció de treball (6/9/26)

No puc posar els enllaços dels articles esmentats perquè estan  protegits pels subscriptors  però podeu consultar la IA i us en farà un resum !

En aquest darrer esmentat titulat ‘Bill Gates i el treball’ torna a treure la tesi de J.M. Keynes en el seu assaig ‘Les possibilitats econòmiques dels nostres nets (Madrid, 1930) que Andreu Mas-Colell va tractar en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Ciències Morals titulat ‘ Keynes, sus nietos y los nuestros (Madrid , 2009) fent un repàs del que va dir Keynes en relació a que l’elevadíssima productivitat permetria reduir les hores de treball – 15 hores setmanals- amb les conseqüències per l’estil de vida. També podeu demanar un resum a la IA.

Quan veig amb quina facilitat grans empreses donen excedències als seus tècnics per fer coses com viatjar pel món, tinc la impressió que seran les grans corporacions, d’acord amb les grans potencies mundials que poden orientar la tasca reguladora de l’Administració,  les que acabaran subvencionant el treball creant pseudo-treball; un treball en que si agafes excedència per viatjar no passa res. No és el treball de 15 hores que deia Keynes a la setmana però s’hi va assemblant.

Més que l’atur per causes tecnològiques em sembla més preocupant el tema de l’ensenyament que el de l’atur tecnològic. Històricament la solució a l’atur ha passat per la creació de circuits econòmics adients i si es posen d’acord els poderosos – son pocs- té solució. En canvi, la irrupció de la tecnologia en la formació està portant canvis que poden ser fatals. Jose Antonio Marina fa una reflexió interessantíssima sobre els dèficits d’atenció provocats per la utilització de tècniques addictives per les empreses que controlen les xarxes socials: “Réquiem por la atención voluntària” (El Diario, 9/09/26).

Els estudiants i tothom han de llegir. Així de senzill.

En fi, resulta particularment adient, doncs, que m’acomiadi amb una referència a al Setmana del Llibre en Català del 18 al 27 de setembre i en la qual es fan activitats culturals interessants.

Salut !

 

Quim

GARLAIRES.CAT

Política social científica

Publicat el dia
//

Em confesso admirador consumat de la Mònica Martínez Bravo de la que ja parlar noi fa massa en un GARLAIRES (16/10/25) com un exemple del que l’ascensor social gràcies a la universitat publica que la porta a obtenir una beca al MIT i on acabà fent una tesi defensada l’any 20210 i que va ser dirigida  per Daron Acemoglu, que  va ser el director principal, i fou guardonat amb el premi Nobel l’any 2024,  Abhijit Banerjee, també premi Nobel d’Economia guardonat el 2019 i Benjamin Olken, un altre reconegut professor del MIT especialista en economia del desenvolupament.

La vaig conèixer personalment en una conferencia que va fer a l’IEC titulada “Banerjee, Duflo i Kremer: Premi Nobel per la lluita contra la pobresa amb rigor científic” Això era un 27 de gener de 2020 i tot just l’any 2021 l’anomenaven investigadora principal d’un programa contractat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, al gener de 2024, va ser nomenada secretària general d’Inclusió al Govern d’Espanya  i l’agost del mateix any, va ser designada consellera de Drets Socials i Inclusió.

Amb ella s’acaba d’aprovar per part del Parlament la Llei del Tercer Sector Social que regular el marc legal, finançament i reconeixement de les entitats socials i que ha estat molt ben valorat pel sector. I segueix un bon curs la tramitació de la proposició de llei del sensellarisme per a garantir els drets habitacionals i l’atenció urgent de les persones sense llar. Sobre el tema es va fer un acte a l’IEC amb la participació de la consellera Mònica Martínez Bravo i organitzat conjuntament amb cinc entitats socials: la comunitat de Sant Egidi, Sant Joan de Déu, la fundació Arrels, el centre Assís i Càritas. Enllaç en moment d’intervenció de la Consellera.

Jo tinc més sensibilitat pel tema que coneixement. El que sí entenc molt millor perquè estic més familiaritzat és amb  l’estudi ‘Estratèdies contra el sensallerisme’ que la Conselleria va encarregar  a Sara Ayllón (Universitat de Girona), Salvador Busquets (Cáritas), Libertad González (Universitat Pompeu Fabra), Alba Lanau (Universitat Pompeu Fabra) i Albert Sales (Institut Metròpoli). És un estudi que centra perfectament el problema. Com deia el títol de la conferència a l’IEC de l’any 2020, la consellera Mònica Martínez Bravo està lluitant contra la pobresa amb rigor científic.

…

En relació al barraquisme, remenant una revista local de l’Associació d’ex-alumnes del Col·legi Sant Gabriel de Sant Adrià, vaig trobar un article del Quimet signat amb pseudònim Arumí “Camp de la Bota, 1969. El Parapeto” problema adrianenc”. Es una descripció perfecte del que hi ha al Camp de la Bota i del que intenta fer l’ajuntament a favor de la gent que hi viu. Entre altres coses es reconeix la ciutadania amb el que comporta en la prestació de serveis públics. Es interessantíssim.

Sobre l’Informe Fènix

Publicat el dia
////

Ha estat notícia l’anomenat informe Fènix  un treball coordinat per Xavier Roig i elaborat pels economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura, segons el model econòmic actual de Catalunya és insostenible i aboca el país al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social a mig termini.

El problema és el pes grandiós que té sobre l’ocupació el sector turístic que paga tan poc als treballadors que no cobreixen la seva despesa social (ensenyament, sanitat…) i  s’ha de pagar amb els impostos generals. Això podria tenir sentit, és el que passa amb l’agricultura, però perd el sentit si el resultat és insostenible. La proposta de l’estudi es centra en la necessitat d’augmentar el salari mínim la qual cosa obligaria a que no es facin activitats econòmiques que no puguin pagar-lo, reorientant així l’economia cap a sectors més productius o capaços de pagar suficientment als empleats.

L’informe ha aixecat debat, la qual cosa és molt positiva. El model econòmic a seguir és una qüestió importantíssima. En Jordi Roca Jusmet, catedràtic d’economia (UB) ens ha fet arribar una crítica plena d’observacions  molt interessants i amb una visió alternativa i enriquidora.

La presentació de l’informe es va fer al  Col·legi de Periodistes (15/05/26) – jo hi era  – i la megafonia va ser un desastre,  és impossible que s’hagi gravat bé i és una llàstima. Per exemple explícitament els autors van manifestar que no tenien res contra la immigració, al contrari, el problema per ells és la sostenibilitat del sistema. En qualsevol cas la relació entre el model econòmic i la immigració és part importantíssima del debat. Jo he presentat una proposta a la Junta de l’Ateneu Barcelonès per animar aquest debat aprofitant que enguany la Presidenta i la Junta s’han volgut ocupar de la immigració com a tema de debat. Ja veurem que decideixen.

…

P.D. Com a curiositat, en el PDU de les 3Xemenies de Sant Adrià ha costat moltíssim definir un projecte econòmic, que serà un el projecte MediaCity Catalunya que ja veurem com a acabarà. En canvi es destinen ja sobre el projecte 20.000 m2 de sostre a hotels, que poden representar 700 places hoteleres sense que el Departament de Territori, responsable dels estudis econòmics, hi trobi cap problema quan, amb els salaris que es paguen a l’hostaleria, la sostenibilitat econòmica i fiscal del país es veurà empitjorada.

Com diu l’estudi Fènix estem  subvencionant el turisme però a més, el projecte de les 3Xemeneies és possible perquè els estudis econòmics del Departament de Territori no han identificat unes plusvàlues que estarien prohibides constitucionalment.  Per tant, podem estar subvencionant l’hostaleria i, a més a més,  promovent-la a través de la planificació urbanística.

A aquestes alçades, com observen al Cercle d’Economia no es pot desmantellar el sector turístic atesa la importància que té, però tampoc s’hauria de promoure i, si més no, reorientar-lo. La solució és augmentar sensiblement el salari mínim.

Interès general i habitatge a les 3Xemeneies

Publicat el dia
///

La Consellera de Territori, Sra. Sílvia Paneque, segons el recull de premsa de la Generalitat (1/04/26), considera necessari “augmentar les densitats en l’àmbit de les 3 Xemeneies, que respon a les necessitats que té Catalunya, i que en aquest cas requereix ni la modificació del planejament” (Caram!)

L’interès social (o interès general), que és un concepte jurídic indeterminat, no ha de ser un xec en blanc per saltar-se les normes. La Constitució Espanyola estableix que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals, amb submissió plena a la Llei i al Dret i   prohibeix expressament l’arbitrarietat dels poders públics.

I per a les 3 Xemeneies tenim la referència  de l’article 47 de la Constitució que molt directament diu que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.

La mateixa norma constitucional que estableix que el dret a l’habitatge efectivament té un interès social i general  obliga també en el mateix paràgraf a impedir l’especulació; també és interès general ! Relacionat amb això, des de la plataforma veïnal de les 3 Xemeneies es va posar de manifest en el seu dia, que l’avaluació  econòmica realitzada per indicació del Departament de Territori tenia errors metodològics de molta consideració tant pel que feia als aspectes financers com a l’estudi de mercat (*) i això tenia com a resultat proposar una edificació excessiva pel salvaguardar el pretès o suposat equilibri econòmic per part dels promotors privats.

Aquest error metodològic és dramàtic no ja per Sant Adrià de Besòs sinó per a tot el país. Afavorir els sectors lligats a la construcció possibilitant que obtinguin plusvàlues, ha portat a un model econòmic en que fa 20 anys la renda per càpita està estancada. Un model econòmic que necessita treballadors a molt baix preu amb unes demandes socials que ha de cobrir la resta del conjunt de l’economia. A mesura que la participació del turisme en el PIB augmenta això és inviable.

En aquests moments, des de moltes institucions, des del Col·legi d’Economistes, el Cercle d’Economia i des de la pròpia Conselleria d’Economia de la Generalitat hi ha un consens expressant amb molta claredat i contundència de que cal reorientar aquest model econòmic pervers. Aquesta voluntat és incompatible amb els instruments del Departament de Territori que fomenten amb aquesta metodologia d’anàlisi perversa  els sectors vinculats al urbanisme especulatiu.

El Conseller de Territori, Sr. Joaquim Nadal, va endreçar la normativa urbanística però va quedar pendent tot el que fa als aspectes econòmics del planejament urbanístic que comencen per tenir un coneixement real i fidedigne dels costos i ingressos reals de les promocions urbanístiques començant pel control de les juntes de compensació i cooperació.

Aprofitant el consens de que el model econòmic ha de canviar, la Sra. Sílvia Paneque està en condicions d’agafar el relleu de Joaquim Nadal  i superar  la sentència del Compte de Romanones a començaments de Segle XX: «Hagan ustedes las leyes y déjenme a mí los reglamentos» (com el control administratiu sobre l’execució pot ser més poderós que la creació de la norma general). En Romanones segueix fent gràcia a molts gestors públics centrats en el curt termini, però si volem endreçar l’economia no ens podem enganyar. Ens hi juguem molt.

Quim

 

(*) Un estudi de mercat és molt més que recollir preus, hi ha una metodologia i ho han de fer experts // No es pot tenir confiança en un estudi econòmic i financer que empra una taxa interna de rendiment com a taxa externa de rendiment. Aquest error no l’admetrien en un curs seriós de finances  // Molts estudis econòmics son realitzats per arquitectes, la qual cosa no és cap problema, però han de tenir uns coneixements d’economia suficients, si tracten estudis de mercat han de ser experts en estudis de mercat i si tracten finances han de ser experts en finances. Igual pel que respecte al control econòmic dels Juntes de Cooperació i Compensació. Es necessita uns coneixements suficients d’economia que poden ser elevats.

 

 

Economia i educació

Publicat el dia
///

Xina és el que és gràcies a haver prioritzat la revolució educativa que comprèn ensenyament bàsic, formació professional, universitats, transferència de tecnologia i governança. El mateix va  passar a Alemanya. Japó, Regne Unit, França, Rússia o Itàlia son més del que el seu PIB indica gràcies a la fortalesa científica.

Els països més avançats d’Europa i del món ho són gràcies a quatre grans revolucions: l’educativa, la científica, la política i la industrial. En totes elles, el capital humà ha estat un factor clau del desenvolupament econòmic i social. I quines perspectives tenim a Catalunya?

Doncs dilluns 9 de febrer a les 18:30 gràcies a l’Esteve Oroval varem organitzar a l’Ateneu Barcelonès taula rodona Economia i educació,  amb la participació de:

  • Esteve Oroval, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i coautor del llibre Economía de la Educación
  • Oriol Escardíbul, secretari general del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya i coautor del mateix llibre
  • Álvaro Choi, professor agregat de la Universitat de Barcelona i especialista en economia de l’educació

La sessió fou moderada per l’economista Teresa Torres.

És un dels actes dels que em sento més orgull com a ponent de la Secció d’Economia. Va ser possible gràcies a l’Esteve Oroval i l’acte va ser també un homenatge  a ell, pioner d’aquesta branca del coneixement a Catalunya. El  20 de febrer, just abans de sortir cap a Sud-Amèrica, van penjar el vídeo a YouTube, aquí teniu l’enllaç.

Capitalitzar el bosc

Publicat el dia
///

Fa anys, en la meva darrera etapa professional a Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, amb el suport tècnic de l’amic i company, enginyer de monts Jordi Jürgens vaig analitzar econòmicament la gestió forestal. El problema de la gestió forestal és que els boscos no es gestionen  per manca de viabilitat  i jo donava una solució financera.

Vaig fer i uns treballs, una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans organitzat per Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i Societat Catalana d’Economia (SCE). Tot va anar molt bé. En particular va il·lusionar moltíssim   Gloria Dominguez, doctora per la Universitat de Friburg i que havia estat directora del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya que em va dir exactament “M’ha agradat molt i molt. És com la segona part de la tesi que m’hagués agradat fer”.

En fi, m’ho vaig passar molt bé amb aquest treball però em vaig jubilar fa temps i ja m’havia oblidat  de la qüestió, quan aquest setembre –ai carai – em va trucar el Secretari General de la Conselleria d’Economia –Juli Fernández Iruela–  proposant-me adscriure’m com expert al Grup de Treball del Departament d’Economia i Finances (GENCAT) pel seguiment de la Nova Estratègia de Gestió Forestal, Prevenció i Extinció d’incendis de Catalunya impulsada a partir de la reunió del Govern a Arnes el 29 i 30 d’agost de 2025.

Doncs en això estic i en  Ricard Estrada – vertader expert forestal i del medi ambient–  en va proposar fer un article pel Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres: Capitalitzar el Bosc (temps de lectura 6 min.). A l’article explico, intentant sent molt entenedor, el que considero que s’ha de fer per que es gestionin els boscos.

….

A GARLAIRES 7 de febrer de 2020: Temps financer i temps forestal

Capital humà i equilibri territorial

Publicat el dia
/

A la Societat Catalana de Geografia van organitzar un cicle de conferències per tractar  l’organització territorial. M’ha semblat destacable la  conferència de Miquel Roca Junyent (5/11/2025). Ell va participar en el projectes que hi havia a l’inici de la democràcia i explica com ha quedat i és bastant reticent a fer canvis. Arrel del mateix cicle de conferències,  també en Jaume Miranda parla de l’organització territorial en el seu article titulat ‘Les derrotes territorials de Catalunya avui’ en el que detalla els costos que han comportat les derrotes.

En la època d l’informe del Miquel Roca, als inicis de la democràcia, disposar d’ una organització territorial eficient era un anhel. Hi havia una concepció de la provisió dels serveis públics. La descentralització, per exemple, era un criteri per a la maximització de l’eficiència i tot, en general, semblava molt clar. L’experiència de 50 anys, al meu parer, és que, partint d’una determinada organització territorial als anys 80, ja son els lobbies polítics i econòmics els que determinen quina és l’organització més còmoda pels seus propòsits.  I això a tots els nivells, no només a Catalunya. Al final, l’organització territorial arriba fins on arriba el sistema democràtic que tenim.

…

Un tema complementari al de l’organització territorial que ens afecta moltíssim i és d’una actualitat recorrent, son les relacions entre Barcelona i la resta de Catalunya i el problema del lideratge polític. Un agost de 2016, a mode de divertimento em preguntava d’on procedia el capital humà de Barcelona o de Catalunya a partir dels que havien assolit la fama: medallistes olímpics, famosos, empresaris destacats ( “Capital humà i equilibri territorial”)

El resultat Barcelona-Catalunya em sortia molt equilibrat malgrat el gran avantatge de Barcelona amb mitjans (escoles, universitats, camps d’esport, empreses, Administració Publica, centres de decisió…) i de que és a Barcelona on s’hi pasta una cultura dominant.  El país necessita un lideratge per a la qual cosa  és important que aquesta cultura dominant barcelonina sigui integradora. Cal veure que molts del que sobresurten, d’aquest capital humà, amb origen fora de Barcelona, ho han aconseguit les vies més diverses com , per exemple, com a funcionaris de l’Estat, o treballadors d’empreses estatals, per haver emigrat fora…Integrar-los vol dir que han de ser influents a l’hora de decidir cap a on ha d’anar el país. Per exemple, què ens pot aportar en termes d’orientació de país la Rosalia (Sant Esteve Sesrovires) ? Particularment, no és que m’agradi –no hi entenc– però mereix un espai, segur que tenim coses a aprendre.

I crec que històricament aquesta integració ha estat insuficient i és una de les causes de la manca de lideratge de la que ens queixen. El que mostra la història és que el  país –històricament plural– serà plural o no serà. I per ser plural cal ser obert i trencar elitismes.

1 2 3 … 10