Una vegada ja ha començat el curs, en Joan Ignasi Elies, ens ofereix la primera part d’un article sobre les muntanyes. Com és habitual el text està trufat de fotografies i referents musicals interessants.
Ricard Estrada Arimon
Cliqueu sobre la imatge:
Tot això de Madrid – el campechano, la gurtel, Bankia, en Villarejo, Fernández Diaz i la seva inspiració divina, el demòcrata Martin Villa, les portes giratòries, el capitalisme d’amiguetes, el barbas, la pequeñita…- no dona la imatge de seriositat que el món finances requereix. Francament hagués preferit que la Caixa s’hagués fusionat amb alguna entitat financera europea (no pas italiana, tampoc) d’algun país humit que no pas amb Bankia. La banca ha d’estar associada al golf, que és com ha funcionat sempre; res de toros, ni llotja del Real Madrid. El golf és precisió, càlcul, previsió, prudència, serenitat…tot el contrari que els toros o el futbol.
A veure si d’una vegada es liberalitza el sistema financer europeu per a que puguem votar traslladant la guardiola cap a places financeres que, sobretot, siguin avorrides.
Bona Diada (11 de setembre de 2020)
Es para molta atenció en el Covid i massa poca en l’os Bertran i això és perquè molts afectats per l’os Bertran poden conviure amb aquesta malaltia dedicant-se a la política. Sembla que no tingui efectes socials perniciosos, però és evident que pot causar estralls, encara que de manera oculta.
El Sr. Bertran, era un herbolari que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l’espinada, i considerava que la malaltia podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d’unes herbes que ell venia. Tanmateix no s’ha investigat prou, simplement s’estengué d’anomenar l’os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa.
És una llàstima que no es prenguin mesures.
El passat divendres 7 d’agost de 2020 la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità de Barcelona aprovà inicialment el Pla Director Urbanístic (PDU) de l’àmbit de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Es tracta d’un sector de 32 hectàrees situades al front litoral, del qual aproximadament un 72,5 per cent és propietat d’Endesa i Banc de Santander. La resta pràcticament és de l’AMB
Segons la valoració que es desprèn de l’estudi econòmic que acompanya el PDU, el valor dels terrenys dels privats, ateses la previsió d’ingressos i despeses, seria de 52 milions d’euros. Tanmateix el propietaris privats han encarregat la gestió a Metrovacesa mitjançant la formula de constituir una societat denominada «Front Marítim del Besòs S.L.» a la que Endesa i Banc de Santander aporten els terrenys i, com que Metrovacesa és una empresa cotitzada, hem pogut consultar els seus balanços, resultant que els solars aportats per Endesa i Santander, ateses les expectatives que s’han fet amb l’edificabilitat definida per l’Administració a la zona, s’han valorat en 150 milions, 98 milions d’euros per sobre del que es desprèn de l’estudi econòmic del PDU !!!
Clicant sobre la imatge hi trobareu l’enllaç d’un article publicat a la web de la Plataforma per a la conservació de les tres Xemeneies de Sant Adrià, reflexionant sobre la qüestió.
L’any 2009, Jacint Ros Hombravella, catedràtic de economia que morí el passat 1 de maig, presentava a la Sala Verdaguer de l’Ateneu un llibre titulat “Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”. Francament em va sorprendre, però just al cap de poc temps la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut em deixava clar que m’havia equivocat votant la Constitució l’any 78. I amb això, tot i que no he estat mai nacionalista (no m’agraden les banderes, ni que siguin de clubs esportius), però, políticament lliure del compromís amb la Constitució, penso que estaríem millor depenent directament de Brussel·les que no pas de Madrid: més val sols, sí. En Ros va ser premonitori.
I ara en Ros es va voler acomiadar amb un llibre sobre les caixes i, en particular, sobre La Caixa. Després d’haver estat un dels més rellevants estudiosos del món de l’estalvi, carrega contra les caixes i La Caixa. També és sorprenent i em pregunto si serà premonitori.
En Guifré Belloso, ha fet un excel·lent article sobre el llibre (bona parella en Guifré i en Ros!) i, premonitori o no, considero que és una referència imprescindible per entendre aquesta part de la història del país.
Per veure l’article d’en Guifré, cliqueu damunt la imatge:
Josep Maria Bricall, al seu llibre de memòries, afirmava: “Amb eficiència i honestedat podem aconseguir el que amb males polítiques no aconseguirem. L’eficiència i la professionalitat en l’Administració pública només s’assoleixen si hi ha funcionaris ben preparats, i singularment alts funcionaris”.
Si algú encaixa en aquest esquema és l’arquitecte urbanista Joan Antoni Solans (1941-2019). L’Institut d’Estudis Catalans acaba de publicar la seva semblança biogràfica –Solans i el seu tems– recollint les ponències d’un homenatge que li van fer al Teatre Poliorama de Barcelona el 3 de febrer de 2020.
Les coses no han anat com pretenia en Bricall perquè ell havia estat Conseller de la Governació amb Tarradellas. En conjunt a l’Administració hi ha gent preparadíssima, potser més que mai, però manquen els sis-cents alts funcionaris que Bricall considerava necessaris. La raó és que la selecció no s’ha fet per la vàlua sinó per l’adscripció política a partits. Els partits, en ocasions, han tinguts polítics corruptes o hi ha polítics que no han experimentat mai la necessitat d’anar a veure les ofertes laborals per a trobar feina. El funcionariat hauria de ser independent. De fet ho diu la Constitució: ho van pactar però no ho han complert.
I cal dir que sense aquests funcionaris no anem en lloc.
En un llibre que recomano, editat al castellà amb el títol “El dominio de la información. Una guia estratègica para la economia de la red , Hal Varian, un catedràtic d’economia que quan jo estudiava feia llibres de ‘micro’ i després va passar a ser l’economista en cap de Google, explica com funciona això del mercat de la informació; perquè hi ha empreses que poden concentrar el mercat en molt pocs anys.
En Varian, no ho explica però també dona les claus per entendre com ‘productes’ extraordinaris no tenen un èxit comercial. Des del meu punt de vista és el cas del bloc “Apologia de la curiositat” de Xavier Febrés, periodista, que ha fet llibres biogràfics ( el General Escofet, Josep Pla, Carlos Gardel), històrics, de viatges , va dirigir el Gabinet de Premsa de la UB, va treballar a l’Auditori…i publica articles amb molta freqüència al seu bloc que es poden llegir gratuïtament.
Son articles per a passar l’estona. Els darrers sobre el ‘Cagallibres’ de Venecia, la Consolació amagada al bosc de Cotlliure, la noblesa del vi agre,… Per passar l’estona però que poden tenir un transfons extraordinari. Acabo de passar una estona fantàstica llegint “L’home que va posar portes privades al mar de tots” dedicat a l’Antoni Vives, ex-regidor d’urbanisme de Barcelona.
Aquesta setmana ha estat notícia que en Xavier Febrés ha guanyat el 41è premi Carles Rahola d’assaig per “Josep Pla o la Vitalitat”, una interpretació de la vida de Josep Pla a través dels llibres publicats a cada època. El jurat estava format per Francesc-Marc Àlvaro, Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola, Joaquim Nadal i Josep Lluch.
I, per sort, no para: acaba de publicar «Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues» (Edicions Cal.ligraf, juny de 2020).
Si cliqueu sobre de la imatge del seu llibre podreu accedir al bloc Apologia de la Curiositat de Xavier Febrés:
Playing for Change és un projecte que va arrencar l’any 2005 amb la gravació de la «Stand By Me» A diversos llocs del món els músics es connectaven simultàniament a través d’auriculars de manera que s’escoltessin els uns amb els altres i cadascú interpretava una part de la cançó com si fossin una orquestra. El mes de març d’enguany ja s’havien registrat 140 milions d’audicions.
Alguns dels músics que van participar en el projecte eren coneguts com en Bono o Manu Chao i altres eren músics de carrer. Un d’aquests músics de carrer era Grandpa Elliott. Amb ell el French Quarter de Nova Orleans esdevé un temple musical del blues, igual que La Scala de Milà amb l’òpera.
L’èxit del projecte multimèdia va animar a la Fundació Playing for Change a crear una banda musical que ha actuat a arreu del món, per exemple al Hondarribia Blues Festival (2012)
Allà va Grandpa Elliott en el seu carrer:
Bona tarda, punyeteros,
Entusiasmats com esteu amb el teletreball, us imagino frisosos, mirant el correu aquesta tarda cada dos per tres, desesperats per tenir notícies de l’ou com balla: “Aquest any ballarà? No ballarà? Farà un si és no és? Allò que no muda però arregla?”
Doncs em sap greu, però no us cal patir tant, perquè diu que el podreu mirar quan vulgueu en “streaming”, que es veu que fa modern.
Ara bé, per als membres del selecte grup “Punyeteros-VIP”, que tant sí com no exigiu veure’l in concert, he de dir no sense tristor que hi ha hagut divergències entre el Poder Civil i l’Eclesiàstic, i davant d’aquest nou cisma d’Occident no puc dir-vos sinó que aneu personalment a la Catedral a veure el pa que s’hi dóna…
Si els camins del Senyor ja eren per definició inescrutables, en aquest temps tot s’ha fet molt més estrany encara, a fe de Déu!
En fi, que passeu una molt bona vuitena del Corpus.
Cuideu-vos molt.
Ou!
Au,
Iu
Cliqueu damunt la imatge per a veure el document ‘Corpus. 700 anys’
Aquests dies hi ha una revolta als ajuntaments de les zones rurals contra la llei de creació de l’Agència de Patrimoni Natural de Catalunya, que s’ha de debatre i aprovar o no, properament, en el Parlament. Son els més afectats i restaran sense cap protagonisme.
En Joan-Ignasi Castelló es despatxa a gust contra la llei en un article al Blog Agricultura de Catalunya:
“Per mantenir aquest maquillatge anomenat política del patrimoni natural, els seus valedors en tenen prou amb una llei del parlament i una policia per fer-la complir. El “Deep State” deu pensar: deixem que juguin en aquests indrets sense pes econòmic mentre nosaltres vivim tranquils a les zones urbanes, turístiques i industrials on hi han els grans negocis. Sí, sí, que declarin la puresa i la inviolabilitat d’una vall perduda del Pirineu, però que no vinguin a emprenyar al Vallès o al Maresme”.
