La Unió Europea posa en marxa el European Green Deal i en Ricard Estrada ho comenta en el seu article a Agricultura de Catalunya:
El Pacte Verd Europeu. Una eina o una oportunitat? Aquesta vegada va en serio?
El plaer de conversar en grup
La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.
Gràcies a ella també.
En Jesús Domingo, enginyer tècnic agrícola i col·laborador del Bloc Agricultura de Catalunya ens aporta un article amb moltes dades per a tractar el present/futur de l’ús de l’aigua a l’agricultura actual i a l’agricultura de la dècada. I ens diu que el problema de l’agua l’hem de contemplaR: “Amb optimisme i posant tots els mitjans tècnics al nostre abast. No hi ha una altra manera.”
Que tinguis una bona lectura.
Salutacions.
Ricard Estrada i Arimon
Ramon Gras i Jeremy Burke, investigadors de Harvard i creadors de la start up “Aretian”, expliquen les bases d’una eina que permet aplicar una metodologia per a la presa de decisions que afavoreixin el desenvolupament de districtes d’innovació i, a més de potenciar l’activitat econòmica d’un districte, incorporen criteris per a la reducció de les desigualtats i, per tant, la distribució de la riquesa.
Una nova ciència de les ciutats basada en la matemàtica (complexitat, xarxes, informació…)
Excel·lent treball de Guifré Belloso a “AIRBUS vs BOEING…guanya Airbus”.
Complemento la referència a l’anàlisi econòmica d’en Guifré amb una seqüència de “Aterriza como puedas”. Qui tingui por a volar millor que s’abstingui de llegir l’article.
L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.
En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).
Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…
L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.
Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.
Quim
Crónica de Joan Safont
Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional
Sent estudiant, durant la transició, per allò d’estirar ben fort per a fer caure l’estaca corcada del règim, havia fet de geganter, venut llibres per Sant Jordi, de taquiller en actes culturals a l’ateneu, de servei d’ordre…i també de corresponsal del diari Avui a Sant Adrià on de referent em va tocar en Joan Rendé
Amb ell m’ho havia passat extraòrdinàriament bé. De vegades ens havíem de trobar per tractar alguna qüestió de la informació i recordo haver parlat de tot amb ell durant hores i a la feina dedicar-li potser un parell de minuts tirant llarg.
Aquests dies s’ha presentat el nou llibre de Joan Rendé “Ballaven el black bottom”. A baix poso l’enllaç de l’entrevista que li van fer a TV3 on en Joan explica que quan fa un llibre intenta que sigui una obra d’art. Aquesta és la seva veritat. Té altres veritats: la família, els vins, la terra, la gent, els cavalls… i els llibres, com a obra d’art, son la sublimació d’aquests conjunt immens de veritats.
Per a veure l’entrevista clickeu sobre la imatge
Hi ha temes molt importants del que se’n parla poc. A Catalunya, un 55 % del territori és superfície arbrada i el problema és que solament un 27,67 % d’aquest bosc es gestiona, la qual cosa preocupa a efectes d’incendis forestals, que amb el canvi climàtic cada dia son més virulents. També preocupa pel paisatge, pel turisme, l’aprofitament d’energia, etc.
En un context complex amb una proporció elevadíssima de propietaris petits, administracions públiques actuants des de diverses perspectives, boscos amb un creixement a molts anys, etc. saber les causes de que el bosc estigui immobilitzat no és fàcil.
Hi ha experts que en saben moltíssim, però no hi ha un consens; potser per interessos creats. El meu criteri és financer. He proposat una metodologia d’anàlisi financera de les operacions forestals i a mi em sembla que això pot aportar llum sobre la qüestió. Els interessos son forts, però això de les finances son molt matemàtiques i les matemàtiques son perseverants.
Ho vaig presentar el 16 de setembre en una conferència a l’IEC, i ara a l’IEC ho han penjat al Youtube. Per a qui l’interessi, allà va:
En Ricard Estrada ens va recomanar dos articles deliciosos de Joan-Ignasi Elies sobre les campanes. Part I i Part II
Castell i Museu de les Campanes de Catalunya a Os de Balaguer
…
El Departament de Cultura de la Generalitat també ha organitzat l’exposició “Les campanes d’ús civil a Catalunya‘ a Brussel.les
Fa uns dies vaig estar per l’Alt Empordà, a casa d’uns amics, i ens van portar a visitar un poble que és diu Ventalló, és un poble d’aquests de l’Alt Empordà amb casalots contundents, de pedra, que han resistir el pas dels segles i el que els hi queda, on es respira tranquil·litat, i saviesa.
La nostra sorpresa va ser trobar-hi la Fundació Perramon d’art contemporani. Està distribuïda en tres espais de cases restaurades, te una col·lecció d’art contemporani català fantàstic i una de les sales està dedicada exclusivament al pintor Ràfols Casamada.
Jordi Ferrer