salutacions.
Ricard Estrada i Arimon
Sovint m’havia preguntat què és el que feia un bon restaurant ? Un bon cuiner, potser ? La ubicació ? La carta ? Un maître ? Un gerent ? El cuiner és importantíssim però està ple d’exemples de restaurants amb un bon cuiner que reeixien. La ubicació no te res a veure, la gent es desplaça on sigui per a menjar bé. El maître i el gerent son perfectament capaços d’encarir el preus i rebaixar de qualitat.
La meva conclusió, limitada al meu petit àmbit d’observació, és que el que fa un bon restaurant és el propietari o propietària, persones que es dediquen a que tot vagi bé: la cuina el servei, els proveïdors…
Un d’aquests propietaris és en Paco Solé Parellada. Va néixer en un restaurant l’any 1944 cosa que es probable per algú d’una família de restauradors des de 1771. En Paco és un home d’una empenta extraordinària amb la gran qualitat que sempre toca de peus a terra.
En un país nòrdic,on son més estructurats, deu estranyar molt que un catedràtic de la Politècnica, membre de la Reial Acadèmia de Finances, premi Narcís Monturiol… sigui restaurador. A la Mediterrània ja passen coses com aquesta.
En Paco acaba d’obrir La Barra del 7 Portes, espai gastronòmic on es pot fer un tast dels plats i arrossos més emblemàtics del restaurant 7 Portes de Barcelona.
Afegeixo un enllaç d’un article d’en Paco Solé Parellada sobre el 7 Portes al bloc Viniteca Vila o es reflecteix perfectament la manera la seva manera de pensar i expressar-se. A més, escriu!
Farà uns vint anys, una colla de guitarristes recuperà la memòria de Miquel Llobet (1878-1938) que fou un guitarrista amb gran prestigi internacional, però al morir l’any 1938, en plena guerra, quedà relegat a l’oblit més absolut.
Al identificar el ninxo al Poblenou veieren que estava abandonat i en procés que portessin les restes a l’ossari comú. Ho van aturar, van arranjar el ninxo i cada any al voltant de tots sants, van uns quants guitarristes de qualsevol edat a tocar-hi unes peces. És una acte íntim, hi pot anar qui vulgui però allà s’apleguen unes vint persones solament. Dura uns 30 minuts i comença a les 12:00.
Aquest acte clou cada any el festival de guitarra que també organitzen per aquestes dates i que us recomano. Enllaço el programa.
Poso també unes quantes peces de Llobet que es poden trobar a Youtube. Les peces de Llobet les podeu trobar interpretades per guitarristes com Andrés Segovia i no es donava imprtància a qui havia fet la peça o l’arrenjament. Ara no.
El testament d’Amèlia Andreas Grossmann
Variacions sobre un tema de Sor Vladimir Gorbach
Romança Stephanie Jones
Cançó del lladre Kevin Loh
El noi de la mare Carles Trepat
En Ricard Perich, arquitecte, ens fa una reflexió divulgativa sobre la construcció amb fusta, com un dels element clau en la lluita contra el galopant escalfament global.
De fet la sostenibilitat, de la que tant es parla, entre altres coses passa per la fusta, un material natural i renovable.
Cal considerar i repensar els models actuals de construcció, doncs avui ja disposem dels elements de seguretat i d’homologació d’aquest material.
La fusta és un exemple pràctic dels bons ús del Capital Natural. http://capitalnatural.fundacioars.org/la-construccio-amb-fusta/
Que tinguis un bon cap de setmana i que les castanyes, els moniatos i el panellets et facin profit.
Ricard Estrada i Arimon
De Notícies TV3:
Només ha quedat dreta una paret del Celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí, arrasat per la riudada de dimarts a la nit. Poques hores després, el Consell Regulador de la DO Conca de Barberà ha informat que el sector treballa per organitzar accions solidàries per donar-los suport.
Destaca l’elaboració d’un vi solidari amb l’aportació de tots els cellers de la comarca que hi vulguin col·laborar. El vi es posarà a la venda el més ràpid possible i tots els diners que es recaptin aniran directament a la Mariona i el Jordi, els propietaris del celler.
Carta de la família Rendé-Masdéu:
L’Associació Foment de la Música Clàssica va començar a promocionar concerts l’any 1991 i ja porta organitzats més de 700 concerts. Els auditoris han estat diversos: una primera etapa llarga a la Cova de Drac, després als parcs públics, 11 edicions de música als palaus i ara porten anys estabilitzats a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a la Llotja de Barcelona. Els concerts son setmanals, cada dimarts a les 8 del vespre, duren uns 3/4 i el preu de l’entrada és de 12 €. Bona oferta gastronòmica al voltant.
Us passo un enllaç del programa de la tardor-hivern de 2019 i un vídeo d’un concert d’Anton Serra, que és l’ànima de l’associació, a l’Acadèmia de Sant Jordi, així podeu veure també l’espai.
Respecte el pensament ortodox en finances creat per Modiglioni, Miller o Fama, tots ells amb el Nobel, Warren Buffett , home de referència per ser un dels inversors amb més èxit, amb molta crueltat afirmava l’any 1993, en la carta que dirigeix anualment als inversors del seu fons, que “en qualsevol classe de combat —financer, mental o físic— resulta una enorme avantatge tenir oponents que han estat ensenyats en quelcom tan inútil”.
Entre els premis Nobel hi ha autèntics ‘gegants’, però no tots els Nobels son ‘gegants’. I viceversa, hi ha ‘gegants’ com Georgescu-Roegen, que no varen tenir el Nobel. Per tot plegat, m’ha semblat una bona iniciativa la creació d’un <‘Not The Nobel’ Prize for fresh thinking in economics> que li ha estat atorgat a l’economista Mariana Mazzucato per ‘re-imaginar el paper de l’Estat i el valor en economia’.
Us passo un vídeo de la Mazzucato on percebreu la frescor i la passió del seu pensament econòmic.
Avui amb una aportació literària d’en Joan Ignasi Elies, que ens endinsa amb la seva “finetza” habitual, un recull de poesies i de pintura que tracten sobre LA PLUJA. http://agriculturadecatalunya.blogspot.com/2019/10/la-pluja-i.html
Crec que és oportú observar que comença el seu relat amb una llarga poesia d’en Joan Oliver -Pere Quart-. No és casualitat doncs aquest any es celebra els 100 anys de la Colla de Sabadell https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2019/anycolladesabadell/inici/
Que tinguis una bona lectura.
Salutacions.
Ricard Estrada i Arimon
Roger Vinton és un pseudònim – un personatge de Twitter – que, a part de fer piulades, va publicar el llibre ‘La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya’ (Edicions del Periscopi, 2017) que va ser tot un èxit, demostrant que hi ha informació econòmica d’interès pel gran públic. De totes maneres, de la burgesia catalana se n’ha parlat molt, té el seu morbo. I jo trobo a faltar algun treball sobre “l’esquerra Brahman” (gauche Brahmane / Brahmin left) que és un fenomen internacional i ajudaria a entendre amb major perspectiva l’evolució de la ideologia del capitalisme.
A Roger Vinton, El Núvol li acaba de publicar un article – La roca negre – on explica que son i que fan els fons d’inversió The Black Rock i BlackStone. Està bé. Tant de bo hi segueixi col·laborant
Quim
Ahir el món va veure com els joves es manifestaven per qüestionar la gestió que fan els governants per afrontar el desgavell ambiental. Anem malament!
De fet des de la Fundació Ars estem fent divulgació documentada, sobre aquest tema des de fa algun temps, adjunto l’article que es va publicar el passat mes de juny com exemple de la nostra preocupació divulgativa.
Avui tenim una nova alerta sobre aquet tema a través de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia de les ciències de Catalunya. El comunicat de l’IEC sobre la qüestió és concreta en la gestió del usos sostenible del territori i demanda: “….afavorir un urbanisme sostenible i aturar les iniciatives que no compleixin estrictament els criteris de preservació del medi ambient, del paisatge i dels valors socials i culturals que hi són associats.”
Que en tinguem consciència és important, que ens hi posem a treballar de ferm és quelcom més complex, atès la naturalesa de l’espècie humana. Veurem, veurem, … … Som-hi?
NOTA: Reprodueixo el comentari del Sr. Ramon Jordana, biòleg, que va fer en l’article del mes de juny passat.
“Només una observació: per sort, la terra no ha esgotat la seva biocapacitat ni de bon tros, els que estem exhaurim la nostra capacitat de sobreviure com a espècie som els humans. A la terra això ni li va ni li ve, milions d’espècies s’han extingit abans que els humans, no té perquè ser diferent. Alegra’t, no serem capaços d’extingir la vida a la terra, només ens extingirem nosaltres! La única incògnita és en quina mesura estem accelerant el procés nosaltres mateixos, i essent-ne conscients, que és el que més dol. I aquí vindria tot un seguit de consideracions més o menys cíniques sobre el paper que les epidèmies, les guerres i els desastres naturals tenen a l’hora d’estirar o escurçar aquest procés.”
Ricard Estrada i Arimon
