La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.
Gràcies a ella també.
L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.
En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).
Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…
L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.
Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.
Quim
Crónica de Joan Safont
Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional
Sent estudiant, durant la transició, per allò d’estirar ben fort per a fer caure l’estaca corcada del règim, havia fet de geganter, venut llibres per Sant Jordi, de taquiller en actes culturals a l’ateneu, de servei d’ordre…i també de corresponsal del diari Avui a Sant Adrià on de referent em va tocar en Joan Rendé
Amb ell m’ho havia passat extraòrdinàriament bé. De vegades ens havíem de trobar per tractar alguna qüestió de la informació i recordo haver parlat de tot amb ell durant hores i a la feina dedicar-li potser un parell de minuts tirant llarg.
Aquests dies s’ha presentat el nou llibre de Joan Rendé “Ballaven el black bottom”. A baix poso l’enllaç de l’entrevista que li van fer a TV3 on en Joan explica que quan fa un llibre intenta que sigui una obra d’art. Aquesta és la seva veritat. Té altres veritats: la família, els vins, la terra, la gent, els cavalls… i els llibres, com a obra d’art, son la sublimació d’aquests conjunt immens de veritats.
Per a veure l’entrevista clickeu sobre la imatge
Josep Pàmies Breu (Balaguer, 1948) és un pagès eixerit conegut per la seva defensa de remeis naturals com l’estèvia que va fundar l’associació Dolça Revolució per a promoure les teràpies naturals. Han creat una web on hi pengen informació, vídeos… i també botiga on-line. Veig a youtube que un dels seus videos ha tingut 800 mil visualitzacions ! El departament de Salut de la Generalitat de Catalunya el va sancionar amb multes de 30 mil, 90 mil i 600 mil euros. En la seva defensa van sortir Pep Riera, històric d’Unió de Pagesos i Teresa Forcades, Màster Divinitas per la Universitat de Harvard i especialista en medicina interna per la Universitat de New York.
Havent sentit l’opinió de Joan Ramon Laporte, catedràtic de farmacologia, sobre cóm va això de la indústria farmacèutica, em sembla que l’autoritat sanitària no tracta a tothom pel mateix ras.
A part de guarir picades de serp, dormir millor, aprimar-se, desfer les pedres del ronyó o netejar el fetge, cal cuidar-se de la condició humana i Josep Pàmies hauria de tenir en compte el recull de Lluís Ripoll ‘Herbes i remeis casolans’ (Ed.H.M.B,1985) que acaba amb una formula per a conèixer l’avenir:
“Agafeu un exemplar complet de les obres de Virgili o Homer, segons que estigueu versat sobre el grec o el llatí. Penseu la xifra i el costat del llibre que vulgueu elegir. Després obriu el tom a l’atzar i al vers que correspongui a la xifra pensada constituirà la resposta a la vostra pregunta”.
Pels que no sàpiguen ni grec ni llatí i, segons assegura Hermes Trismegist, hi ha una formula bastant més elaborada i sofisticada amb la intervenció d’arrels de lliris blaus i raigs de lluna, però prefereixo no divulgar-la, no fos ara que Sanitat – pobre de mi – m’obrís un expedient.
Dissabte 23 de novembre de 2019 a les 9 del vespre, la cantant Núria Piferrer – Névoa – actua al Teatre de Sàrria on ofereix un conert titula ‘Consciència de classe“.
L’escriptor Àlex Susanna la descriu perfectament:
“Des del primer moment que vaig sentir-la vaig quedar-ne fascinat, i un cop i un altre m’he deixat impregnar per la seva veu i les cançons …. ens les serveix amb la seva veu jove i ja feta, modulada, plena de foscos ressons i d’una passió que la portarà, de ben segur, tan lluny com ella vulgui”
Això ho deia quan va treure el seu primer disc “Entre les pedres i els peixos” i està clar que la Núria Piferrer ni ha volgut ser mediàtica ni s’ha prodigat massa en concerts. Això sí, té un reconeixement i ha estat capaç d’omplir el Palau de la Música. Artísticament és pura.
Afageixo un vídeo que he trobat:
En relació a la població local, la immigració d’occitans a Catalunya en els segles XVI i XVII ha estat la més important que ha tingut Catalunya. Som molt occitans, doncs.
L’Alexandre Capdevila, doctora en història, s’ha especialitzat en l’estudi d’aquests moviments demogràfics. Els seus treballs es recullen a Dialnet. Penjo un vídeo amb la presentació d’un llibre.
La darrera col·laboració de l’Alexandra és en el llibre ”L’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. 375 anys d’història al servei de les persones” que es presenta divendres 15 de novembre a les 18:00 hores a la seu de l’Arxiu Comarcal del Maresme.
Sovint m’havia preguntat què és el que feia un bon restaurant ? Un bon cuiner, potser ? La ubicació ? La carta ? Un maître ? Un gerent ? El cuiner és importantíssim però està ple d’exemples de restaurants amb un bon cuiner que reeixien. La ubicació no te res a veure, la gent es desplaça on sigui per a menjar bé. El maître i el gerent son perfectament capaços d’encarir el preus i rebaixar de qualitat.
La meva conclusió, limitada al meu petit àmbit d’observació, és que el que fa un bon restaurant és el propietari o propietària, persones que es dediquen a que tot vagi bé: la cuina el servei, els proveïdors…
Un d’aquests propietaris és en Paco Solé Parellada. Va néixer en un restaurant l’any 1944 cosa que es probable per algú d’una família de restauradors des de 1771. En Paco és un home d’una empenta extraordinària amb la gran qualitat que sempre toca de peus a terra.
En un país nòrdic,on son més estructurats, deu estranyar molt que un catedràtic de la Politècnica, membre de la Reial Acadèmia de Finances, premi Narcís Monturiol… sigui restaurador. A la Mediterrània ja passen coses com aquesta.
En Paco acaba d’obrir La Barra del 7 Portes, espai gastronòmic on es pot fer un tast dels plats i arrossos més emblemàtics del restaurant 7 Portes de Barcelona.
Afegeixo un enllaç d’un article d’en Paco Solé Parellada sobre el 7 Portes al bloc Viniteca Vila o es reflecteix perfectament la manera la seva manera de pensar i expressar-se. A més, escriu!
Farà uns vint anys, una colla de guitarristes recuperà la memòria de Miquel Llobet (1878-1938) que fou un guitarrista amb gran prestigi internacional, però al morir l’any 1938, en plena guerra, quedà relegat a l’oblit més absolut.
Al identificar el ninxo al Poblenou veieren que estava abandonat i en procés que portessin les restes a l’ossari comú. Ho van aturar, van arranjar el ninxo i cada any al voltant de tots sants, van uns quants guitarristes de qualsevol edat a tocar-hi unes peces. És una acte íntim, hi pot anar qui vulgui però allà s’apleguen unes vint persones solament. Dura uns 30 minuts i comença a les 12:00.
Aquest acte clou cada any el festival de guitarra que també organitzen per aquestes dates i que us recomano. Enllaço el programa.
Poso també unes quantes peces de Llobet que es poden trobar a Youtube. Les peces de Llobet les podeu trobar interpretades per guitarristes com Andrés Segovia i no es donava imprtància a qui havia fet la peça o l’arrenjament. Ara no.
El testament d’Amèlia Andreas Grossmann
Variacions sobre un tema de Sor Vladimir Gorbach
Romança Stephanie Jones
Cançó del lladre Kevin Loh
El noi de la mare Carles Trepat
De Notícies TV3:
Només ha quedat dreta una paret del Celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí, arrasat per la riudada de dimarts a la nit. Poques hores després, el Consell Regulador de la DO Conca de Barberà ha informat que el sector treballa per organitzar accions solidàries per donar-los suport.
Destaca l’elaboració d’un vi solidari amb l’aportació de tots els cellers de la comarca que hi vulguin col·laborar. El vi es posarà a la venda el més ràpid possible i tots els diners que es recaptin aniran directament a la Mariona i el Jordi, els propietaris del celler.
Carta de la família Rendé-Masdéu:
Roger Vinton és un pseudònim – un personatge de Twitter – que, a part de fer piulades, va publicar el llibre ‘La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya’ (Edicions del Periscopi, 2017) que va ser tot un èxit, demostrant que hi ha informació econòmica d’interès pel gran públic. De totes maneres, de la burgesia catalana se n’ha parlat molt, té el seu morbo. I jo trobo a faltar algun treball sobre “l’esquerra Brahman” (gauche Brahmane / Brahmin left) que és un fenomen internacional i ajudaria a entendre amb major perspectiva l’evolució de la ideologia del capitalisme.
A Roger Vinton, El Núvol li acaba de publicar un article – La roca negre – on explica que son i que fan els fons d’inversió The Black Rock i BlackStone. Està bé. Tant de bo hi segueixi col·laborant
Quim
