Economia - Page 5

L’economia de les arts: el teatre

Publicat el dia
/

11/02/22

Eren èpoques de lluita antifranquista quan una companyia d’actors afeccionats de Ciutadella de Menorca, representava l’obre de teatre “El retaule del flautista” basada en la faula “El flautista de Hamelin” però emfatitzant la corrupció i la connivència dels poders, i a favor de la intel·ligència del poble indignat. L’obra tingué un èxit sonat al teatre Capsa i d’allà es representà a molts indrets de la geografia dels Països Catalans.

Un  jove actor d’aquella companyia, degudament disfressat, és clar, cantava una cançó que deia: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes, ara manen les finances, ara mana qui té l’or” . El  seu nom era Guillem López Casasnovas que, vet aquí, acabà sent catedràtic d’economia, conseller del Banc d’Espanya,  molts etcèteres i President de la Fundació Teatre Lliure.

En Guillem no va deixar del tot el món del teatre i aquella obra de teatre tampoc l’ha deixat a ell; la seva trajectòria professional com a economista ve marcada per la sensibilitat social . “Ara manen les finances, ara mana qui té l’or, el negoci no té entranyes, però en Guillem sí té bon cor”.

I ara en Guillem va acceptar la meva invitació per a venir a l’Ateneu Barcelonès a fer una conferència sobre ‘Economia i Teatre’

18/02/22

Dimecres passat, a l’Ateneu Barcelonès, en Guillem López Casasnovas,  ens va fer la conferència sobre teatre i economia que us vaig anunciar la setmana passada. Se l’havia preparat molt i ens va presentar una anàlisi que a mi em sembla inèdita i absolutament necessari per a qui vulgui entendre el sector a Catalunya i també per a la presa de decisions. A part  vàrem passar una estona molt agradable amb ell, que això també és important.

Classe mitjana

Publicat el dia
/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

Canvi tecnològic. On son les universitats ?

Publicat el dia
/

El 28 de gener de 2022, encara amb mascareta, a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès vam organitzar una conferència de Paco Solé Parellada titulada “Un anàlisi prospectiu del canvi tecnològic, on son les universitats i moltes coses més”.

Estem en un moment en que es difícil fer prospectiva. Hi ha molts canvis i ens trobem a diferents mons previsibles. Podem abordar la prospectiva cercant models des d’un passat remot, veient que s’assembla des d’un passat recent amb disposant de tendències i fent ciència ficció. Tot es discutible i arriscat.

La qüestió està en intentar lligar caps, l’art de lligar caps  i aquí compte el coneixement i experiència pràctica del conferenciant: catedràtic d’organització d’empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya, llicenciat en Enginyeria Industrial, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, doctor Enginyer Industrial, màster en Gestió de la Ciència i la Tecnologia, director del Programa INNOVA de la Universitat Politècnica de Catalunya, director de la Càtedra UNESCO de Gestió de les Universitats, vicepresident de la Fundació Conocimiento y Desarrollo. El seu àmbit d’investigació ha estat el desenvolupament econòmic, l’economia del canvi tecnològic, política industrial i tecnològica, economia de la formació i entrepreneurship. A part, és propietari del Restaurant 7 Portes, membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia… de l’Acadèmia de Cièncis Econòmiques… i un home de criteri.

De Madrid al cielo

Publicat el dia

Estem acostumats a sentir parlar de casos d’èxit econòmic de regions com la Xina, Corea del Sud, Irlanda, Silicon Valley, etc. i poques vegades es considera Madrid com a regió econòmica que també és un cas molt clar d’èxit econòmic com van explicar en una conferència el passat 16 de novembre de 2021 a la Societat Catalana d’Economia, els catedràtics de la Universitat de València Francisco Pérez i Ernest Reig que han estudiat profundament.

Madrid ha doblat la seva participació tradicional en el PIB i en la població espanyola amb una especialització productiva cap als serveis de la informació i comunicació, serveis financers i activitats professionals i científiques, però també amb industria (militar) amb nivells de productivitats superior al conjunt de la industria.

El paper del sector públic ha estat determinant, hi ha un factor de capitalitat (en una economia d’empreses regulades a Madrid hi ha el regulador), una elevadíssima centralització de les funcions de l’Estat (instituts, institucions científiques…), concentració de la contractació publica,  s’ha dotat la regió de totes les infraestructures imaginables, però al final, en termes econòmics, és el sector privat el que més aporta al PIB. Per altra banda l’anàlisi de la població laboral reflecteix nivells més elevats de qualificació que altres regions.

Es pot parlar molt de la qüestió, però es tracta d’una realitat i la conferència titulada ‘Madrid. Dinàmina econòmica i impacte de la capitalitat’, em sembla imprescindible, cal tenir-ho molt en compte.

…

A part de la recomanació, es tracta d’un treball científic seriós,  una conferència sobre el tema es podria titular ‘De Madrid al cielo’. La capital  ja va néixer amb aquest lema i de fet és l’objectiu polític, el que vol la gent d’allà.

Casado es manifesta en contra de que els funcionaris de l’Estat puguin comunicar-se en cap altre idioma que no sigui l’imperial i ningú li contesta que la composició dels alts funcionaris de l’Administració de l’Estat no es correspon amb l’estructura demogràfica de l’Estat i cada cop ho serà menys. És un país on per  a ser jacobí s’ha de passar primer per l’experiència de ser querubí. Igual resulta que Espanya sencera, començant per la despoblada (se’n parla a la conferència), té motius per a ser independentista.

Pol Antràs, el talent i l’Aeroport

Publicat el dia
/

Enguany, la conferència inaugural de la Jornada dels Economistes, ha anat a càrrec de Pol Antràs, professor a la Universitat de Harvard que ha tractat sobre la desglobalització o millor dit sobre l’alentiment de la globalització, més relacionada amb els aspectes socials associats a l’augmentat experimentat de les desigualtats, que més  no pas a la tecnologia. Per exemple, el teletreball no s’espera que afecti la globalització. Al contrari, un dels pocs aspectes que considera que poden ser positius econòmicament per a Catalunya, és l’atracció de talent mundial gràcies a la qualitat de vida i a la possibilitat que ofereix el teletreball d’establir-se en localitzacions diferents a la ubicació les empreses.

Malgrat que, fent previsions de futur, es parli de la necessitat de cuidar la  recerca, la innovació, la sostenibilitat, la logística o la qualitat  de vida, qui mana és el sector negocis, políticament transversal, que imposa el model del totxo. El projecte de l’aeroport del Prat incorpora una part urbanística amb hotels i oficines que s’ha comentat poc,  les olimpíades d’hivern, segons deia Jordi Borja,  pretenien cobrir de ciment el que va des de Barcelona al Pirineu. Ara  la Generalitat ha inclòs una partida de 120 milions d’euros en el pressupost del 2022 per a comprar uns terrenys a Tarragona que ha de servir per a que els de Hard Rock facin una promoció…

En relació a l’Aeroport, el 5 de novembre hi va haver un debat ecologista a l’Ateneu, on l’Ariadna Cotén, entre altres,  qüestionava, no que passa amb els ocells i les plantes, sinó el model econòmic, un enfoc molt oportú que es troba a faltar en les consideracions de  les institucions que han donat suport immediat al projecte: Foment, La Cambra, Esade, el Cercle d’Economia…

No es planteja cap projecte concret, o quasi cap, que no porti un projecte urbanístic associat.  I pel que ens expliquen Pol Antràs o Mas-Colell o altres economistes de pro, sembla que els capitans d’empresa d’aquest país han quedat massa encimentats, quan el que convé, per una adaptació als temps que venen, és que  també sàpiguen guanyar diners amb la tecnologia en un ambient més ecològic.

 

L’ascensor avariat

Publicat el dia
/

Avui tenim a Garlaires en Josep Maria Ureta, periodista expert en economia i escriptor que, segur,  molts de vosaltres ja coneixereu. Ens comenta amb molta gràcia – professionalitat, art  – el darrer llibre d’en Miquel Puig “ Els salaris de la ira”. És un comentari amb títol: L’ascensor avariat. Un luxe comptar amb aquestes col·laboracions.

Oligopolis

Publicat el dia
/

Aquest agost s’ha fet pública una sanció de la Comissió de la Competència (CNMC) ha imposat a les grans constructores per posar-se d’acord en el repartiment del pastís de la licitació d’obra púbica (vegeu nota Diario) Les grans constructores son un oligopoli i ho son gràcies a l’ajut que reben dels partits polítics amb poder a través de l’acció legislativa i de govern.

La CNMV demana la inhabilitació d’aquestes grans empreses per a concórrer a l’obra pública però, amb el control del sector públic i els mitjans de comunicació que exerceixen aquestes empreses, és extraordinàriament improbable que això passi.

També ha quedat en evidència el funcionament oligopolístic del sector elèctric. Així és desprèn de l’anàlisi que fa l’Andreu Mas Colell en un article dedicat al que està passant en el mercat elèctric amb els augments del preu de l’electricitat. L’article  ‘El mercat elèctric preocupa’ (La Vanguardia (07/09/21)), és entenedor (això no és gens fàcil) i  explica quines son les causes dels augments en el preu de l’electricitat. Part de les causes de l’augment deriven de la necessitat de fer la transició energètica, però part son simplement efecte del caràcter oligopolístic del sector.

Com en el cas de les constructores, les elèctriques també mantenen  l’oligopoli gràcies al  control que exerceixen sobre els partits en el poder. De fet elles mateixes dicten de quina manera i amb quins mecanismes s’ha de fer la transició energètica; dicten la política  energètica del  govern, vaja.

Evidentment els oligopolis preocupen; no solament representen un cost en eficiència elevadíssim, son la corrupció del sistema democràtic. La qüestió és que arribats a aquesta situació oligopolística, com podria dir algun polític pràctic, qui posa el cascavell al gat? A part de mirar a Europa, que és la reacció pròpia davant de problemes que semblen insolubles, està molt bé que persones influents com l’Andreu Mas-Colell posin en evidència aquests problemes.

He il.lustrat l’entrada amb  una foto de les 3 Xemeneies de la meva filla Maria.

 

Què en farem de l’Aeroport del Prat ?

Publicat el dia
//

Aquests dies es parla molt sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat i és difícil saber a qui s’ha de fer cas. A la patronal Foment del Treball  tinc clar que no. Hi vaig treballar sis mesos al servei d’estudis -el meu primer treball- i no em van  assegurar; no els tinc per seriosos.

Major criteri li atribueixo a l’Andre Mas-Colell, que lliga l’ampliació i l’impacte de l’economia amb la preocupació per donar una solució als problemes ambientals que l’ampliació pot representar (Què en farem de l’Aeroport del Prat? ARA 24/04/2021).

En Mas-Colell ha estudiat el tema i ha tingut en compte l’opinió de Santiago Montero que ens ha adaptat un escrit per a GARLAIRES. Ell coneix bé el problema de quan estava d’assessor del president de la Cambra (1991-2000). A l’escrit exposa uns antecedents, explica com va anar tot plegat i també lliga el tema amb la connexió ferroviària amb els aeroports de Reus i Girona, que és una qüestió essencial.

Filosofia mundana (economia)

Publicat el dia
//

04/07/2020: El passat 1 de maig moria un amic, en Jacint Ros Hombravella, catedràtic de Política Econòmica. Tenia 85 anys. La darrera aventura intel·lectual que vam tenir junts va ser quan el vaig ajudar a editar el seu llibre de memòries “Pagines viscudes d’un economista català” UB, 2018.

A ell li vaig dedicar la ponència que vaig presentar el passat divendres 3 de juliol al Seminari del Grup d’Investigació IAFI (UB) titulat «Filosofia mundana»; economia. A la ponència no el cito per a res, però hi és; està en mi.

Podeu veure la ponència clicant sobre la fotografia:

07/06/2021:

Sovint el pensament filosòfic s’ha avançat a l’econòmic; Voltaire a Smith, Hegel a Marx, Moore a Keynes, Nietzche a Schumpeter… Quina relació hi ha entre filosofia i economia?

Això ho vaig tractar  a GARLAIRES (Economia Mundana 4/07/2020) i el passat dilluns 7 de juny  vaig organitzar un debat a l’Ateneu Barcelonès amb en Bernat Sellarès, economista, gerent de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i professor d’Història del pensament econòmic i polític al grau en Filosofia, Política i Economia (UAB i URL) i Jordi Graupera i Garcia-Milà,. periodista i doctor en Filosofia (The New School- New York).

La cosa va anar molt bé. La sala Bohigas plena i en Bernat i jo pensàvem vam expressar una visió molt diferent de  la relació entre economia i filosofia  de la d’en Jordi Graupera, la qual cosa va donar lloc a que el públic digués la seva.

Amplio l’entrada anterior amb l’enllaç del debat.

1 … 3 4 5 6 7 8