L’any 2022, Jordi Galí en un article titulat ‘La mà invisible i el turisme de masses’ (5Cèntims 07/09/22) esmentava molts costos socials que comporta el turisme i afirmava que “tots aquests “costos socials” no estan reflectits en els “costos privats” dels proveïdors de serveis als turistes ni en els preus dels serveis comprats…(per tant) aquests “costos” no són tinguts en compte pels que ofereixen o compren serveis turístics, la qual cosa porta a un excés de producció i demanda respecte al que és socialment òptim”.
“A més, en el cas de l’ocupació, bona part dels llocs de treball creats pel sector turístic han estat coberts per mà d’obra no qualificada immigrada, que ha vingut per satisfer una demanda que no interessava als locals, donats els salaris que es paguen en el sector…. Simultàniament, continua el degoteig dels nostres joves més qualificats cap a altres països, on tenen oportunitats de feina qualificada i ben remunerada”.
I l’any 2024, a l’article “Economia catalana: dir la (crua) realitat” Catalunya” (Ara (06(10/24) posa de manifest com la productivitat per càpita a Catalunya porta molts anys estancada. I la crua realitat és que “el model de creixement” de les dos últimes dècades ha estat un fracàs”.
Sobre aquesta visió de conjunt de l’economia catalana també és molt recomanable l’article d’Elisenda Lamana “Créixer millor: per què hauríem de parlar més de productivitat” (5 Cèntims (07/05/25) que ajuda a entendre cap a on va tot a partir de la distribució dels diferents sectors productius en el model productiu global.
El problema del turisme es relaciona amb la immigració. I en el debat organitzat el passat 29 de setembre per la Societat Catalana d’Economia en el que també hi assistia com a públic Jordi Galí, s’apuntava com una mesura per tant l’orientació del model productiu com de la immigració pujar significativament els salaris.
En general, el discurs sobre el model productiu ha estat assumit per institucions com el Col·legi d’Economistes, el Cercle d’Economia i pels polítics. La Consellera d’Economia – Alicia Romero– a la inauguració de la Jornada dels Economistes (06/11/25) es referí al problema de la productivitat i el catedràtic Josep Oliver proposava que es deixés de subvencionar el turisme i s’hi apliqués el mateix IVA que a la resta de l’economia. Enric LLarch se’n feia ressò a “Condemnats a un país de baixos salaris?” (Via Empresa 11/11/25).
El problema és que com ja explicava Jordi Galí l’any 2022: “A més hi ha un lobby turístic potent i ben organitzat …La manifestació més clara d’aquesta captura (dels nostres governants) va ser aconseguir que els ingressos provinents de la taxa turística es dediquessin a… promoure el turisme! Una jugada mestra, sens dubte, que passarà a la història com un exemple extrem de submissió del poder polític a l’econòmic (s’imaginen que els ingressos per impostos al tabac es destinessin a promoure el tabaquisme?)”. Sotamà i turisme de masses.
Rematava l’article amb una referència al llibre “La fabrica de turistes” (Ed.62,2021) de Ramon Aymerich que qualificava d’excel·lent.
