Tenia la possibilitat de fer una visita a Portbou absolutament descartada. L’Estat Espanyol, per raons de defensa militar, decidí que l’ample de les vies seria diferent a Europa i a la frontera s’havien de descarregar i tornar a carregar els trens de mercaderies. Això requeria infraestructures ferroviàries, enginyers, arquitectes, ferroviaris, estibadors, duaners…cases, escoles. Un absurd econòmic si es considera la raó de tot plegat.
L’absurd esdevé tràgic quan Portbou fou bombardejat per l’exercit franquista o quan Walter Benjamin, perseguit pels nazis, s’hi suïcida.
Amb aquest panorama, imagino la tramuntana, que allà tomba vagons de tren, més com un castig diví que com un fenomen natural.
Tanmateix, la meva actitud cap a Portbou, ha canviat aquest més d’agost. El company de promoció, en Josep Macià, de Sabadell i ara a Vilajuïga, m’ha animat a anar-hi i m’ha enviat un article d’en Joan Josep Isern titulat “Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba”, que està prou bé i el penjo a Garlaires. Però el que més m’anima és l’expectativa de passar una bona estona amb un amic, per a la qual cosa no necessito molt; segur que ho trobaré a Portbou.
