Senyor Parellada

Publicat el dia
//

Aquesta setmana hem tingut la trista notícia que tanca el Senyor Parellada, un d’aquests restaurants que tenia identificats, en el que tenia la certesa de que s’hi podia gaudir d’una estona de felicitat. Una excel·lent cuina i bona companyia et reconcilien amb l’univers sencer, donen sentit a la vida. El restaurant del senyor Parellada era un d’aquests temples meus. Me’l va descobrir el meu pare i el vaig descobrir als meus fills i a molts amics. I ara tanca.

De record em quedo amb el seu llibre dedicat a l’alquímia del morter: “Picades. El secret de la cuina catalana. Les receptes de padrines, mestresses i fondes”.

Freakonomics

Publicat el dia
/

El passat dimecres (17/03/21) vaig organitzar a l’Ateneu Barcelonès una videoconferència titulada Freakonomics que, a part de ser un llibre, és un estil de divulgació de l’economia aplicant la teoria a diversos aspectes de la vida real no coberts pels mitjans de divulgació tradicionals.

El ponent, Francesc Dilmé, és un d’aquests economistes que tenim de professors a universitats estrangeres, concretament a Bonn en els seu cas. Físic per la UB, matemàtic per la UPC, anà a estudiar economia a la London School i posteriorment es va doctorar en economia a la Universitat de Pennsilvània.

Els economistes catalans treballant en universitats o centres d’investigació estrangers son un immens capital humà que desconeixem massa. Per això el propòsit de la videoconferència era passar una estona agradable amb el Freakonomics i també acostar-nos a un economista de pro i d’aquests catalans pel món.

Miquel Puig

Publicat el dia
//

El passat dia 4 de març La Vanguardia publicava l’article de l’Andreu Mas-Colell “Ens cal un bon equip econòmic” que em va semblar molt bé. Però quin seria el bon equip econòmic? Es refereix exclusivament a la Conselleria d’Economia ? A mi em queda la imatge la imatge de dos superministres d’economia: l’Enrique Fuentes quina, amb l’Adolfo Suárez i en Pedro Solbes amb en José Luís Rodriguez Zapatero.

A la Generalitat aquesta figura és difícil. Al no ser Estat no hi ha institucions de pes que emparin el Conseller; sempre pot venir algú i dir-li que calli o que miri cap a un altre costat. El meu candidat, i aprofito la immensa influència que em dona la plataforma dels Garlaires, és en Miquel Puig i Raposo que és un economista bregat en molts àmbits (universitat, sector public sector privat, multinacionals i banca), toca de peus a terra i pot aportar l’ingredient més necessari en aquests moments que és lideratge en els projectes econòmics.

En Miquel Puig era el president de la Comissió Next Generation, el passat dia 9 va fer una conferència sobre aquests fons a la Societat Catalana d’Economia que penjo a continuació.

Manuel Girona o la política pràctica

Publicat el dia
//

L’any 2011, Lluïsa Pla Toldrà (Bell-lloc d’Urgell, 1962) presentava la tesi ‘Els Girona: la formació de la gran burgesia catalana del segle XIX (1748-1905)’ dirigida per Jordi Nadal i amb la tutoria d’Enric Tello.

De la tesi se n’ha fet un llibre, moltes presentacions arreu de Catalunya i el passat 3 de març es va fer una conferència a l’Ateneu on Manuel Girona havia estat president (1883-1886), titulada ‘Manuel Girona o la política pràctica‘. Extraordinària.

Paremiologia i ensenyament de la filosofia

Publicat el dia
/

En el debat sobre el contingut de l’ensenyament de secundària, que si religió, educació cívica o la supressió de la filosofia), jo soc partidari no solament de que s’ha d’ensenyar filosofia que té amplitud (política, religió, lògica, física, psicologia…) sinó que de que hauria de tenir encara més hores.

Això sí, la filosofia que jo m’imagino, la que m’hagués agradat per a mi, seria la introducció als pensadors a través dels aforismes. A la wikipedia (anglesa) trobo una relació de més de 100 aforistes (aphorists). Aristòtil, Raymond Aron, Wallter Benjamin, Ciceró, Descartes, Benjamin Franklin, Pascal, Plató, Sartre, Shopenhauer, Socrates i Paul Valéry…

En Benjamin Franklin va editar el “Poor Richard’s Almanack”, que va ser un èxit. Bona forma de difondre el pensament.

Curiosament a la relació hi surt Josep Abril i Virgili, autor del llibre del Bon Seny, il·lustrat per Junceda i en canvi no hi figura en Ramon Llull, més universal que també va recollir proverbis. Altres tampoc apareixen. Joan Amades, per exemple, havia fet recopilacions de refranys.

I amb tot això he descobert la web del projecte PCCD (Paremiologia catalana comparada digital). La paremiologia (del grec paroimía, instrucció + logos, tractat) és la ciència que estudia els refranys, els proverbis i altres enunciats, la intenció dels quals és transmetre algun coneixement tradicional basat en l’experiència. A la web hi trobareu una bona recopilació de refranys.

Però francament el nom em sembla un problema. Amb aquest nom –paremiologia– per comptes d’emprar refranys, màximes i aforismes com a recurs per a una instrucció popular, que és el que considero que hauria de ser l’objectiu, acabaran fent un altre màster universitari.

A la pel·lícula Being There, el president dels Estats Units segueix els proverbis d’un jardiner, Mr. Chance, interpretat per Peter Sellers, però era ficció.

Percebeiros

Publicat el dia
///

La raó de l’admiració per l’esport deu estar en allò que en el món del circ en diuen “encara més difícil”, allò que resulta extraordinari, fantàstic, colossal. En el nostre subconscient l’esport se’ns presenta com un ideal (objectiu) biològic. Nosaltres som animals i allò que a un animal li dóna més possibilitats d’obtenir menjar és la superació, desenvolupar ales, un verí mortal, etc.

Amb això he trobat un documental sobre ‘els percebeiros’ que m’ha fascinat; he superat l’estat d’admiració que em produeixen alguns esport. L’art de caçar percebes (ells en diuen diu cavar percebes) te tots els elements d’un esport de risc (han de grimpar per les roques, de vegades fa mala mar, ‘juguen’ en equip…) però, a més, el joc no s’acaba introduint una pilota en una cistella, o clavant una bandera dalt d’un cim, s’acaba enduent-se unes bosses plenes de percebes i la major part dels percebes els venen però en reserven uns quants per a fer un àpat entre els caçadors. Preferiria menjar-me aquells percebes que una pilota signada pel Maradona. A baix  podeu veure el vídeo. És fantàstic !

Bach versus Mozart

Publicat el dia
//

Google disposa d’una base de dades composta per més de 500 mil milions de paraules tretes de més de 5,2 milions de llibres digitalitzats entre 1500 i 2008 en alguns dels idiomes més habituals (anglès, alemany, francès, xines, espanyol…) i l’any 2010 llança una aplicació que s’anomena Books Ngram Viewer que informa del nombre de vegades que una paraula ha estat utilitzada en la literatura -en els llibres escanejats- en un any en concret, oferint, a més una gràfica que pot anar de l’any 1800 a l’any 2019, en aquests moments.

Veiem un exemple (podeu clicar sobre la imatge):

En hem interessat pels termes ‘Johann Sebastian Bach’ ‘ ‘Wolfgang Amadeus Mozart’. El període que escollim és de 1800 a 2019 i la base de dades fa referència als llibres en anglès. Llavors la gràfica ens dona el percentatge que aquests noms apareixen, tal com els hem escrits (majúscules, accents, nom complet…) en els llibres que es van publicar i estan escanejats per Google format part de la base de dades.

En el cas de Bach i Mozart, a part que Bach supera a Mozart en els llibres en anglès, es detecta un interès més gran aquesta la música en termes relatius al llarg dels anys i que l’interès per un i per l’altre segueix els mateixos cicles. A la literatura Alemany es confirma més interès pel Bach que pel Mozart, a Italia la cosa està més igualada i a França guanya Mozart.

Com es pot observar, aquesta eina pot ser molt valuosa per a realitzar anàlisis històrics, lingüístics o literaris.

La defensa de Collserola

Publicat el dia

La riera de Vallvidrera, que neix a l’obaga de la serra de Collserola, sota els turons de Can Pasqual i de Can Castellví, és el curs d’aigua més important del Parc Natural de Collserola i es troba amenaçat.

Ens ho explica l’Ariadna Cotén de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola en un magnífic article. Per a llegir-lo, cliqueu sobre la fotografia:

Paisatges sonors

Publicat el dia
/

Quan parlem de paisatges normalment ens imaginem espais rurals, marítims, alpins… i, darrerament, també industrials. En tot cas, espais geogràfics que percebem per la vista. Però i si parlem de paisatges sonors? i d’espais ressonants?. Un espai es pot caracteritzar, i preservar la seva memòria, amb textos descriptius o imatges, però es pot fer el mateix amb so?

Com sona un gasòmetre? i un refugi antiaeri? o la torre de refrigeració d’una central elèctrica? De la mateixa manera que un instrument musical, un espai arquitectònic també es pot caracteritzar pels seus harmònics. I el so es pot enregistrar i guardar o, fins i tot representar gràficament. Doncs això és el que fan Mathias Klenner, Sofía Balbontin, arquitectes i artistes sonors i Emilio Marx, enginyer, en el context d’un projecte artístic anomenat “Espacios resonantes” i que podeu observar (i sentir) en aquest enllaç: espaciosresonantes.com. A mi m’han semblat al·lucinants aquests treballs, especialment el del dipòsit de fuel d’Escòcia amb un temps de reverberació de 80 segons!. Us deixo un altre exemple més nostrat:

Resposta a un impuls sonor del dipòsit d’aigües pluvials Joan Miró: https://espaciosresonantes.bandcamp.com/track/ir-dep-sito-de-pluviales-joan-mir-catalunya-30s

Roger Hoyos

Allioli

Publicat el dia

Vaig aprendre a fer allioli als set anys quan em va ensenyar l’avi matern i des de llavors era l’encarregat de fer l’allioli. Fins l’ingrès de batxillerat (10 anys) els dissabtes també hi havia classe a l’escola pel matí només, però després, a partir del primer de batxillerat, ja no hi havia classe i el meu allioli va esdevenir habitual cada dissabte. A mi allò m’agradava: em donava un estatus dins la família i, a més, els resultats de la meva producció eren agradables i perceptibles. L’allioli ho arregla tot. Per exemple, unes patates bullides amb un bon allioli son extraordinàries. Si l’allioli és dolent allò es transforma en un puré sense cap interès.

Com deia en Josep Pla: “l’allioli és la salsa antiquíssima, popular (marinera i pagesa), típicament mediterrània”. ‘Som el país de l’allioli‘ segons Jaume Fabrega i Colom, doctor en filosofia, deixeble d’Alexandre Galí, i prestigiós critic i historiador de la gastronomia catalana. Més mediterrani o més català? En Plini el Vell ja donava compte de l’allioli després d’una visita a Tarragona “Picat amb oli i vinagre (l’all) fa molta bromera”. Essent mediterrani, el país destaca. Tinc un amic que és cap de fila als armats de Tarragona i li suggeriré que incorporin algun estendard amb el morter i la mà de morter; segur que la visió d’un columna romana avançant amb aquest símbol impressionarà.

I tot això ve arrel que demà és reis i tinc una joguina: el “babyoli”, una màquina per a fer allioli. Em sembla extraordinària i he penjat el vídeo. I, com us deia, un bon allioli ho millora tot !

1 … 12 13 14 15 16 … 23