La Bisbal ‘Craft City’

Publicat el dia
/

Si algú viatja a Nova York i té la possibilitat i capacitat de comprar una joia a Tiffany, es pot trobar amb que aquella peça s’hagi fet en un taller de la Ciutat Vella de Barcelona. Els millors ganivets del món es fan al carrer Ramon Turró del Poblenou on s’hi ha instal·lat un artesà israelià. A Folgueroles el cisteller Joan Farré  treballa la cistelleria en paisatgisme i interiorisme a través de la seva empresa, Pont de Querós, des d’on ha col·laborat amb arquitectes com Benedetta Tagliabue o Jean Nouvel.

La promoció econòmica s’ha centrat en la (suposada) tecnologia  i de l’artesania ni se’n parla quan és un sector amb molt potencial. De cap manera es tracta d’una activitat obsoleta econòmicament. L’artesania pot incorporar tecnologia moderna, ser exportadora, facilita la cohesió del territori i de les ciutats, ocupa molta mà d’obra i fa un país més agradable per a viure.

Jo penso que si se’n fes una promoció econòmica adequada, el sector de l’artesania té tots els elements com per fer una eclosió, tal com ha passat amb el sector de la restauració. El desenvolupament del sector turístic és una bona carta que tenim, més quan es pretén promoure un turisme de qualitat.

Aquesta és l’aposta en promoció econòmica que fa l’Ajuntament de la Bisbal. Ara hi ha cinquanta artesans de diferents oficis, quaranta  dels quals estan acreditats com a mestres artesans i estan prenent mesures per atreure’n més.

Fa pocs dies La Bisbal va rebre  una certificat internacional com a Craft City i va anar-hi el Conseller d’Indústria a celebrar-ho – hi ha un Consorci d’Artesania – però jo segueixo fa temps el sector de l’artesania i crec que qui té les idees més clares en aquest país en relació a la importància d’aquest  és el regidor de promoció econòmica de La Bisbal i no pas a ningú de la Conselleria o de la Cambra de Comerç que també participa en el Consorci. Tampoc sembla massa interessat l’Ajuntament de Barcelona.

 

Josep Llorens Artigas – Joan Miró (exposició a La Pedrera)

L’urbanisme a Tarraco

Publicat el dia
//

Avui us volia recomanar uns dels  documentals d’una sèrie elaborada per RTVE sobre enginyeria romana dedicat a urbanisme i àmpliament centrat en Tarraco. El que m’ha semblat més destacable és que es parla d’urbanisme (romà) i no solament d’arquitectura, que era el més habitual,  i en segon lloc l’ús de la tecnologia en 3D per a la visualització de la decisió de la seva ubicació, l’estructura de la ciutat, l’arquitectura, els rituals, el marcatge del seu perímetre, la parcel·lació o el repartiment entre els colons. Espectacular.

No hi ha hagut manera de trobar qui son els autors del documental, però, vaja, si s’ha pogut fer aquest documental és gràcies a la important tasca arqueològica que es realitza. Solament en els 25 anys que separen el 1982 del 2007 es van efectuar  al terme municipal de Tarragona un total de 1.342 intervencions arqueològiques. Això és excavacions, seguiment d’obres, adequacions o documentacions.

 

https://www.rtve.es/play/videos/ingenieria-romana/ciudades/5789531/

Debat sobre l’energia nuclear i els objectius ecològics

Publicat el dia

El passat 25 de gener Francesc Reventós i Puigjaner, doctor enginyer per l’Institut Politècnic de Grenoble i professor de física i tecnologia nuclear a la UPC, va fer una conferència organitzada pel grup d’Ecologia i economia de la Societat Catalana d’Economia (IEC) titulada “Transició energètica: Què és urgent?, què és important?”

El professor Reventós minimitza l risc d’accidents i de magatzematge de residus nuclears i considera que l’opció nuclear és una bona solució per assolir els objectius de reducció d’emissions de carboni.

A part de la bonhomia absoluta del professor Reventós, el que destaca és el caràcter obert del Grup d’Economia i Ecologia presidit per Joan Martínez Alier, contrari a l’opció nuclear que va presentar l’acte i va exposar els seus dubtes. La conferència va ser un debat científic i transversal, cosa extraordinàriament infreqüent entre perspectives diferents.

Si algú està interessat en la proposta de Francesc Reventós i no té temps per a veure el vídeo de la conferència, pot llegir el seu article a La Vanguardia “Els objectius ecològics són dos” (19/12/2021).

…

Des d’una perspectiva econòmica Francesc Raventós i Torras a l’article “Limitar el perillós escalfament del planeta” (El Triangle, 16/02/2022),  analitza els enormes recursos econòmics que es requereixen per a la transició energètica i recomana, entre altres coses, una disminució de la despesa militar.

L’economia de les arts: el teatre

Publicat el dia
/

11/02/22

Eren èpoques de lluita antifranquista quan una companyia d’actors afeccionats de Ciutadella de Menorca, representava l’obre de teatre “El retaule del flautista” basada en la faula “El flautista de Hamelin” però emfatitzant la corrupció i la connivència dels poders, i a favor de la intel·ligència del poble indignat. L’obra tingué un èxit sonat al teatre Capsa i d’allà es representà a molts indrets de la geografia dels Països Catalans.

Un  jove actor d’aquella companyia, degudament disfressat, és clar, cantava una cançó que deia: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes, ara manen les finances, ara mana qui té l’or” . El  seu nom era Guillem López Casasnovas que, vet aquí, acabà sent catedràtic d’economia, conseller del Banc d’Espanya,  molts etcèteres i President de la Fundació Teatre Lliure.

En Guillem no va deixar del tot el món del teatre i aquella obra de teatre tampoc l’ha deixat a ell; la seva trajectòria professional com a economista ve marcada per la sensibilitat social . “Ara manen les finances, ara mana qui té l’or, el negoci no té entranyes, però en Guillem sí té bon cor”.

I ara en Guillem va acceptar la meva invitació per a venir a l’Ateneu Barcelonès a fer una conferència sobre ‘Economia i Teatre’

18/02/22

Dimecres passat, a l’Ateneu Barcelonès, en Guillem López Casasnovas,  ens va fer la conferència sobre teatre i economia que us vaig anunciar la setmana passada. Se l’havia preparat molt i ens va presentar una anàlisi que a mi em sembla inèdita i absolutament necessari per a qui vulgui entendre el sector a Catalunya i també per a la presa de decisions. A part  vàrem passar una estona molt agradable amb ell, que això també és important.

Classe mitjana

Publicat el dia
/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

Canvi tecnològic. On son les universitats ?

Publicat el dia
/

El 28 de gener de 2022, encara amb mascareta, a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès vam organitzar una conferència de Paco Solé Parellada titulada “Un anàlisi prospectiu del canvi tecnològic, on son les universitats i moltes coses més”.

Estem en un moment en que es difícil fer prospectiva. Hi ha molts canvis i ens trobem a diferents mons previsibles. Podem abordar la prospectiva cercant models des d’un passat remot, veient que s’assembla des d’un passat recent amb disposant de tendències i fent ciència ficció. Tot es discutible i arriscat.

La qüestió està en intentar lligar caps, l’art de lligar caps  i aquí compte el coneixement i experiència pràctica del conferenciant: catedràtic d’organització d’empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya, llicenciat en Enginyeria Industrial, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, doctor Enginyer Industrial, màster en Gestió de la Ciència i la Tecnologia, director del Programa INNOVA de la Universitat Politècnica de Catalunya, director de la Càtedra UNESCO de Gestió de les Universitats, vicepresident de la Fundació Conocimiento y Desarrollo. El seu àmbit d’investigació ha estat el desenvolupament econòmic, l’economia del canvi tecnològic, política industrial i tecnològica, economia de la formació i entrepreneurship. A part, és propietari del Restaurant 7 Portes, membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia… de l’Acadèmia de Cièncis Econòmiques… i un home de criteri.

HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Publicat el dia
////

De l’Iu Pijoan:

Hola, punyeteros,

 Si fa 35 anys em diuen que els meus fills creurien en una mena de Papa Noël silvestre que baixa de la muntanya emmascarat de carbó carregat de regals, en lloc de la cosa –normal, vertadera– de clavar furiosos cops de bastó a una soca d’arbre tapada amb una manta i alimentada amb mandarines, aviso la BRIMO i que Déu hi faci més que vosaltres. Però més enllà de tradicions familiars, certament volubles, i de les creences religioses de cadascú, aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de reflexionar llargament sobre el significat de Nadal. I he arribat a la conclusió gens original que Nadal representa en darrera instància la idea de la Bondat, que necessitem per continuar endavant el nostre camí, un cop demostrat, any rere any i sense excepció, que el que hi ha és molta maldat, en aquest món.

 Aquesta idea té –ara ve una aportació pròpia, ja més genuïna, i que generosament comparteixo amb tots vosaltres– un important component cultural. De la mateixa manera que els boreals associem Nadal amb el fred i en Sinatra cantant Santa Claus is coming to town, l’exaltació nadalenca dels bons sentiments ens ve modelada per la literatura i el cinema. Així Dickens i el seu A Christmas Carol (1843), però també un seu epígon, l’obra de Frank Capra It’s a Wonderful Life, que just aquest any en fa 75 que es va estrenar i que ha esdevingut el film de Nadal per excel·lència. Jo no deixaria de tornar-la a veure (sí, és en blanc i negre, fet que a alguns punyeteros em consta que us provoca urticària, però demano un esforç). La podeu trobar a Filmin i Movistar+. Només cal recordar que hi surt un assidu d’aquesta secció (que és la vostra): en James Stewart, a qui tots recordareu fa uns anys mirant-se l’ou com balla amb sincera curiositat. Avui torna a comparèixer amb la seva esposa Doris, ja ho veureu.

 En fi, jo no penso aconsellar-vos que feu bondat, fonamentalment perquè no soc ningú i perquè ja sé que no en fareu, però sí us desitjo que estimeu i que us estimin. La resta són punyetes, oi?

 Salut i molt bones festes.

 Au,

 Iu

  

Alguna cosa lleu

 

Alguna cosa lleu i poderosa


que qualsevol paraula fa subtil


com si fos dita amb una veu molt íntima.


Això sol ser Nadal, i la tendresa


que s’instal·la, tal volta agosarada,


al lloc mateix on, dia rere dia,


hi creixen el neguit o bé l’enveja.


No dura tanmateix la meravella


i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis


i malfereix quasi tots els propòsits.


I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons


si ho som només a toc de calendari?

 

Miquel Martí i Pol

 

TEXT DE HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Contrastar la informació

Publicat el dia

Està bé que els periodistes reflexionin sobre els problemes de la seva professió encara que això és molt poc habitual. La informació és un bé públic i s’hauria, fins i tot,  de protegir des de la pròpia Constitució. Però, vaja, la realitat és la que és, tristament. Per sort hi ha alguna iniciativa en aquesta línia com la del bloc PAIOS (Quadern de Periodistes Apocaliptics, Integrats, Optimistes i Solidaris) creat l’any 2011 per un grup de periodistes des del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Aquesta setmana PAIOS publica l’article  “Com més palla, menys agulles” de  Josep Maria Ureta dedicat al (poc) contrast de la informació i en particular de la informació estadística, donant notícia de la publicació de dos llibres en el que es tracta el tema: Bullshit. Contra la charlatanería (Capitan Swing), de Carl Bergstrom i Jevin West, i 10 reglas para comprender el mundo (Conecta, PRH) de Tim Harford

I al final es despatxa en aquests termes: “Gràcies al món de la digitalització i els algoritmes potser no hem de tornar a la vella dita de destriar el gra de la palla però sí a l’altra de saber buscar l’agulla [la veritat informativa, sovint canviant] en un paller que cada cop és més immens i a sobre sospitosament podrit”.

De Madrid al cielo

Publicat el dia

Estem acostumats a sentir parlar de casos d’èxit econòmic de regions com la Xina, Corea del Sud, Irlanda, Silicon Valley, etc. i poques vegades es considera Madrid com a regió econòmica que també és un cas molt clar d’èxit econòmic com van explicar en una conferència el passat 16 de novembre de 2021 a la Societat Catalana d’Economia, els catedràtics de la Universitat de València Francisco Pérez i Ernest Reig que han estudiat profundament.

Madrid ha doblat la seva participació tradicional en el PIB i en la població espanyola amb una especialització productiva cap als serveis de la informació i comunicació, serveis financers i activitats professionals i científiques, però també amb industria (militar) amb nivells de productivitats superior al conjunt de la industria.

El paper del sector públic ha estat determinant, hi ha un factor de capitalitat (en una economia d’empreses regulades a Madrid hi ha el regulador), una elevadíssima centralització de les funcions de l’Estat (instituts, institucions científiques…), concentració de la contractació publica,  s’ha dotat la regió de totes les infraestructures imaginables, però al final, en termes econòmics, és el sector privat el que més aporta al PIB. Per altra banda l’anàlisi de la població laboral reflecteix nivells més elevats de qualificació que altres regions.

Es pot parlar molt de la qüestió, però es tracta d’una realitat i la conferència titulada ‘Madrid. Dinàmina econòmica i impacte de la capitalitat’, em sembla imprescindible, cal tenir-ho molt en compte.

…

A part de la recomanació, es tracta d’un treball científic seriós,  una conferència sobre el tema es podria titular ‘De Madrid al cielo’. La capital  ja va néixer amb aquest lema i de fet és l’objectiu polític, el que vol la gent d’allà.

Casado es manifesta en contra de que els funcionaris de l’Estat puguin comunicar-se en cap altre idioma que no sigui l’imperial i ningú li contesta que la composició dels alts funcionaris de l’Administració de l’Estat no es correspon amb l’estructura demogràfica de l’Estat i cada cop ho serà menys. És un país on per  a ser jacobí s’ha de passar primer per l’experiència de ser querubí. Igual resulta que Espanya sencera, començant per la despoblada (se’n parla a la conferència), té motius per a ser independentista.

Diccionari viu

Publicat el dia

Cada any, pels volts del 27 de novembre, dia de Ramon Llull,  l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) farà  la presentació de les paraules que hagi incorporat el Diccionari de la llengua catalana. Aquest 2021 s’hi han incorporat un total de cent paraules i se n’han modificat dues-centes trenta-nou. Com exemple, destaco les modificacions relacionades amb conceptes de l’economia:

Bonança

  1. f. Prosperitat econòmica. El país travessava un període de bonança.

Clatellada

  1. f. POP. Fet de cobrar a algú una quantitat de diners excessiva. A l’hora de pagar ens foteren una bona clatellada.

Còmplice

  1. adj. i m. i f. Que ajuda algú a cometre un delicte. Les  empreses  còmplices  del  frau han estat demandades. // (Abans es referia a una persona, no a un ens com ara una empresa)

Consciència

2.2.  a  consciència loc. adv.  Ben  fet, sense frau

Negoci

1.1. m. Afer, assumpte, empresa, especialment  comercial,  de  què  s’espera obtenir avantatge,  profit  o  beneficis.  El negoci  immobiliari,  bancari,  hoteler.  Fer negocis. Muntar un negoci. Viatge de negocis. En  quins negocis  estàs  ficat, que no et veiem mai?

Ostentar

1.2.  v.  intr.  Mostrar amb  afectació  una  posició  social  pròspera. Als  nou-rics  els agrada  ostentar.

Sou

3.2 a sou a)  loc. adj. Contractat  a  canvi d’un  salari.  La  mansió  disposa  d’un jardiner a sou que viu a la mateixa finca.

3.3.  a  sou  b) loc. adv.  A  canvi d’un  salari. Dues advocades i un comptable treballaven a sou a l’empresa.

…

I garlant de llengua, recomano també la subscripció gratuïta a la pàgina d’assessorament lingüístic de la Diputació de Barcelona que fan una nota breu cada 15 dies que  busca la sorpresa com a recurs didàctic. La darrera està dedicada a la paraula ‘ara’, que és  una paraula curiosa,  que, a part d’emprar-se en  el sentit literal, ‘en  aquest moment’, s’utilitza també per indicar  ‘malgrat això’ (ara bé), ‘mentre no canviïn les coses’ (ara com ara), ‘ de tant en tant’ (ara i adés), ‘en tot temps’ (ara i sempre), exemples (com és ara) i exclamació (i ara !). Potser s’han deixar ‘això ja no importa’ (ara rai).

1 … 12 13 14 15 16 … 27