La soprano Beatriz Jiménez Marconi homenatja des del seu balcó la feina de totes aquelles persones (conductors de transport públic, policies, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, taxistes, transportistes, operaris de serveis bàsics com la llum o l’aigua) que aquests dies de confinament pel coronavirus treballen perquè les nostres vides segueixin més o menys endavant.
Gràcies a ella també.
L’octubre de 2019 va morir Josep Pujol i Andreu, un company de promoció d’econòmiques a la UAB amb el que hi tenia amistat. Des de que vam acabar l’any 1981 no ens veiem, però l’afecte perdurava. Erem molt col·legues. A tots dos ens interessava molt l’economia però jo tirava cap a les matemàtiques i ell cap a la història. Em comentava que no entenia com algú es podia passar el dia fent matemàtiques. Quan vaig veure la seva tesi era jo qui no entenia com algú es podia passar el dia fent treballs propis d’en Ramon Garrabou, excel·lent historiador i soporífer professor.
En Pep Pujol, que, com diu la necrològica del Servei de Premsa de la UAB, compatibilitzà la formació amb l’activisme universitari, va acabar sent de catedràtic d’història econòmica i vice-rector (!?).
Ara tinc l’oportunitat d’escoltar altre cop en Pep Pujol de la mà de la seva filla Alba, que és actriu i interpreta amb en Pep Cruz una obra d’Àlex Rigola basada en les converses de l’Alba amb el seu pare abans de morir. En Pep Pujol preveient el seu final li va suggerir a l’Alba fer una sèrie d’entrevistes i l’Àlex Rigola s’hi va interessar estant en Pep amb vida. Tracten, diuen, més de la vida que de la mort : individualisme, el neoliberalisme, la família, l’immaterial, la humanitat, la comunitat, l’existencialisme, la supervivència, l’amistat, l’amor…
L’obra – “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers” – es pot veure a la Sala Beckett.
Gràcies Pep, un descregut recalcitrant fabricat als ‘hermanos gabrielistes’ anirà a veure que vas acabar pensant de tot plegat.
Quim
Crónica de Joan Safont
Lluitar és riure x Montse Castellà a El Nacional
Sent estudiant, durant la transició, per allò d’estirar ben fort per a fer caure l’estaca corcada del règim, havia fet de geganter, venut llibres per Sant Jordi, de taquiller en actes culturals a l’ateneu, de servei d’ordre…i també de corresponsal del diari Avui a Sant Adrià on de referent em va tocar en Joan Rendé
Amb ell m’ho havia passat extraòrdinàriament bé. De vegades ens havíem de trobar per tractar alguna qüestió de la informació i recordo haver parlat de tot amb ell durant hores i a la feina dedicar-li potser un parell de minuts tirant llarg.
Aquests dies s’ha presentat el nou llibre de Joan Rendé “Ballaven el black bottom”. A baix poso l’enllaç de l’entrevista que li van fer a TV3 on en Joan explica que quan fa un llibre intenta que sigui una obra d’art. Aquesta és la seva veritat. Té altres veritats: la família, els vins, la terra, la gent, els cavalls… i els llibres, com a obra d’art, son la sublimació d’aquests conjunt immens de veritats.
Per a veure l’entrevista clickeu sobre la imatge
“En la nit, tres mudats cavallers fan sa via. Són tres reis d’Orient que han sortit d’un país sense nom. Si teniu en el cor fantasia, inventeu-ne un de bell per al món més feliç” (poema Gener de Joana Raspall).
Doncs avui el meu savi – rei d’Orient – és Marcus du Sautoy, un matemàtic que ha fet tres documentals per la BBC amb el títol genèric THE CODE i que són tot un joc pel pensament: els números, les formes i la predicció.
La matemàtica recreativa i divulgativa posa la matemàtica a l’abast de tothom d’una manera com no ho aconsegueixen altres matèries perque la compresió d’una regla o un teorema encara que sigui d’un abast senzill, és absoluta o no és, i això significa que si es comprèn, per exemple, el teorema de Pitàgores, d’aquesta regla – estrictament d’aquesta – en sap tant qui l’ha entès que el propi Pitàgores.
És un exercici de democràcia. I, encara que no sigui una matèria dins dels estudis de matemàtiques, ha assolit un rang destacat en el pensament matemàtic i filosòfic. Afeccionats a la matemàtica recreativa eren en Bertrand Russell o l’Albert Einstein. Hi ha hagut també matemàtics que han agafat molta fama en aquest àmbit. A Rússia hi havia Yakov Perelman, mort en la defensa de Leningrad i que ha resultat ser l’avi de Gregori Perelman, famós per haver refusat la medalla Fields. A USA destacà Martin Gardner, Ian Stewart, John Allen Paulos; a la Gran Bretanya Lewis Carroll, …
Que no ens manqui la il·lusió.
Quim
Bon dia, punyeteros,
Espero que l’any us hagi estat tirant a propici, en general.
Aquesta vegada obrirem una mica el focus per divagar sobre la insospitada relació entre Bach i Haendel, la ceguesa dels contemporanis davant dels genis, la ceguesa dels propis genis, i de com la descoberta d’un català podia haver evitat aital catàstrofe (si fa no fa). Enllaç: D’0ratoris i postoperatoris
Amb els meus millors desitjos, que vol dir: estimeu molt, i que us estimin més encara.
Bon Nadal i millor 2020!
Au,
Iu
En Ricard Estrada ens recomava una entrada al bloc Agricultura de Catalunya sobre les herbes, “aquestes plantes que en diem menors. De manera popular diem que hi ha herbes bones i herbes dolentes, però de fet no és així perquè a la natura totes les espècies tenen la seva funció en l’ecosistema”.
“L’article és d’en Joan.-Ignasi Elies que “perfuma” el bloc amb articles relacionats amb el món agro-rural i que ens endinsa en el mon de les herbes i la seva relació amb la literatura o la música que han generat”.
Avui, Ricard Estrada, ens ha passat el segon article de Joan-Ignasi Elena sobre el mateiox tema. Que en gaudiu:
La pel·lícula ‘Adults in the Room’ de Costa.Gavras, es basa en la breu etapa de Yanis Varoufakis com a ministre de finances grec de gener a juliol de 2015 en la que va intentar defensar els propis plans enfront els imposats per la Unió Europea.
Varoufakis en va fer un llibre – Adults in the Room: My Battle With Europe’s Deep Establishment’ – que Costa-Gavras ha aprofitat per fer-ne la pel-licula. La temàtica, per tant, ha estat molt treballada. Per sobre de tot és una crítica de la Unió Europea feta per uns europeistes, tant Costa-Gavras com Varoufaquis.
A Catalunya se n’ha parlat poc, sort que li han donat el premi Donostia en el Festival de Sant Sebastià ! Buscant al Google solament he trobat una crítica a El Periódico que diu que es tracta d’un ‘relat francament tediós’. I, és clar, recordo que no m’agrada massa el cinema, com no m’agrada, en general, la novel.la; m’interessa més l’assaig. Aquesta, doncs, deu ser una bona pel.licula pels qui , com jo, habitualment troben tediós el cinema; aquesta sí que us pot interessar. Es podia veure al Floridablanca i ara crec que al Méliés.
Penjo una entrevista dues entrevistes al Costa-Gavras, una al Público en vídeo a France24.
Dissabte 23 de novembre de 2019 a les 9 del vespre, la cantant Núria Piferrer – Névoa – actua al Teatre de Sàrria on ofereix un conert titula ‘Consciència de classe“.
L’escriptor Àlex Susanna la descriu perfectament:
“Des del primer moment que vaig sentir-la vaig quedar-ne fascinat, i un cop i un altre m’he deixat impregnar per la seva veu i les cançons …. ens les serveix amb la seva veu jove i ja feta, modulada, plena de foscos ressons i d’una passió que la portarà, de ben segur, tan lluny com ella vulgui”
Això ho deia quan va treure el seu primer disc “Entre les pedres i els peixos” i està clar que la Núria Piferrer ni ha volgut ser mediàtica ni s’ha prodigat massa en concerts. Això sí, té un reconeixement i ha estat capaç d’omplir el Palau de la Música. Artísticament és pura.
Afageixo un vídeo que he trobat:
Malgrat que Bach i Händel van néixer a Alemanya el mateix any, el 1685, amb poc més d’un mes de diferència i a tan sols a 40km de distància, els seus camins mai es van arribar a creuar.
Passat molt temps, l’Orquestra Barroca Catalana, farà que per fi es “trobin” en un proper concert a l’Església de Sant Felip Neri, diumenge 17 de novembre a les 19:00 hores
Reserves: 673815799. Venda d’entrades.
Farà uns vint anys, una colla de guitarristes recuperà la memòria de Miquel Llobet (1878-1938) que fou un guitarrista amb gran prestigi internacional, però al morir l’any 1938, en plena guerra, quedà relegat a l’oblit més absolut.
Al identificar el ninxo al Poblenou veieren que estava abandonat i en procés que portessin les restes a l’ossari comú. Ho van aturar, van arranjar el ninxo i cada any al voltant de tots sants, van uns quants guitarristes de qualsevol edat a tocar-hi unes peces. És una acte íntim, hi pot anar qui vulgui però allà s’apleguen unes vint persones solament. Dura uns 30 minuts i comença a les 12:00.
Aquest acte clou cada any el festival de guitarra que també organitzen per aquestes dates i que us recomano. Enllaço el programa.
Poso també unes quantes peces de Llobet que es poden trobar a Youtube. Les peces de Llobet les podeu trobar interpretades per guitarristes com Andrés Segovia i no es donava imprtància a qui havia fet la peça o l’arrenjament. Ara no.
El testament d’Amèlia Andreas Grossmann
Variacions sobre un tema de Sor Vladimir Gorbach
Romança Stephanie Jones
Cançó del lladre Kevin Loh
El noi de la mare Carles Trepat