Humor - Page 2

D’ous que ballen i cases que es belluguen

Publicat el dia
////

Bona tarda, punyeteros,

Enguany heu de confessar-ho: avevate lasciato ogni speranza, oi que sí? Doncs molt mal fet, ja ho veieu.

Vinc tard, però amb novetats: la celebració dels 700 anys del Corpus Christi barceloní s’ha traslladat a enguany, de manera que fins diumenge podeu veure exposicions al Museu Diocesà de Barcelona (Pia Almoina) i a la Casa dels Entremesos (Plaça de les Beates, 2), repics festius de campanes, la fastuosa processó, catifes florals i, atenció, l’ou com balla a tots els districtes (cal anar amb compte, perquè a canvi fallen alguns dels emplaçaments habituals, com la Parròquia de Santa Anna).

Adjunto (cliqueu sobre la foto)  l’escrit habitual, on comprovareu que ni és or tot el que lluu, ni tot són flors i violes.

Balleu i estimeu!

Iu Pijoan // 03/06/2021

 

Economia de la mà de Xavier Febrés

Publicat el dia
///

Fa anys vaig coordinar una tertúlia sobre literatura i economia de la que després en va sortir un llibre editat la Universitat de Barcelona (2013). A la contracoberta em justificava afirmant que els escriptors no creen models econòmics, però sí que construeixen mons que tenen l’economia com a fil conductor, i bla, bla, bla.  Però avui, l’escriptor Xavier Febrés, en un article al seu bloc ha trencat els meus esquemes. Sosté  Febrés:

“L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l’esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure”.

Definitiu.  L’article es titula “D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà” i esta publicat en el seu bloc “Apologia de la curiositat”.  No us perdeu l’article complet , ni la resta d’articles del bloc.

Sant Jordi 2021 amb Iu Pijoan

Publicat el dia
/

Com es costum,  avui, diada de Sant Jordi,  l’Iu Pijoan ens ofereix la seva  divagació primaveral. Diu:

“D’entrada, la meva idea era elaborar un promptuari d’instruccions per ensumar en plenitud les roses amb la mascareta posada: la vaig haver de descartar per la seva perfecta inutilitat i, sobretot, per pròpia incapacitat de reduir-ho a tres o quatre passes. Així que finalment tracta d’unes “traduccions” extravagants. Bernardo Atxaga recorda sovint que les traduccions formen part de la seva tradició literària: m’agradaria saber què diria en aquest cas”.

Allà va: L’EVANGELI EXPLICAT ALS FELANITXERS, ALS CANTONESOS I, FINALMENT, ALS MATEIXOS CRISTIANS (O RODA EL MÓN I TORNA AL BORN).

Percebeiros

Publicat el dia
///

La raó de l’admiració per l’esport deu estar en allò que en el món del circ en diuen “encara més difícil”, allò que resulta extraordinari, fantàstic, colossal. En el nostre subconscient l’esport se’ns presenta com un ideal (objectiu) biològic. Nosaltres som animals i allò que a un animal li dóna més possibilitats d’obtenir menjar és la superació, desenvolupar ales, un verí mortal, etc.

Amb això he trobat un documental sobre ‘els percebeiros’ que m’ha fascinat; he superat l’estat d’admiració que em produeixen alguns esport. L’art de caçar percebes (ells en diuen diu cavar percebes) te tots els elements d’un esport de risc (han de grimpar per les roques, de vegades fa mala mar, ‘juguen’ en equip…) però, a més, el joc no s’acaba introduint una pilota en una cistella, o clavant una bandera dalt d’un cim, s’acaba enduent-se unes bosses plenes de percebes i la major part dels percebes els venen però en reserven uns quants per a fer un àpat entre els caçadors. Preferiria menjar-me aquells percebes que una pilota signada pel Maradona. A baix  podeu veure el vídeo. És fantàstic !

Nadal 2020

Publicat el dia
/////

Bon dia, Punyeteros!

Un dels signes més evidents de la inescrutabilitat dels camins del Senyor és precisament la història de Nadal. Com solia recordar amb to dramàtic el meu avi Àngel, de qui he heretat l’amor incondicional per la xocolata desfeta i la inclinació per les facècies: “Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre: donde menos se espera, salta la liebre”.

Doncs bé, la Nadala d’enguany va dedicada a l’únic no-personatge de l’esdeveniment, Sant Josep, gràcies a la veu poètica d’en Josep Pedrals i el seu ritme inconfusible. Com a banda sonora, una versió swinging de “El desembre congelat” de la Locomotora Negra que la Diputació de València va emprar fa uns anys com a melodia d’una simpàtica campanya no menys nadalenca.

  NADALA DE SANT JOSEP

 La senectut m’ha arribat amb un tràmit / que em privarà de ser un conco neulit:/una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,/perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.

 En realitat, m’ha tocat la noieta,/que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat./I alguna cosa hi deu haver de certa/ entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.

 Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,/però és recta i discreta i molt prudent./Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic. / De fet, com a companya és excel·lent./

 Prò com que ja no estic pel xafarranxo /de tenir una femella i un vailet,/procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo/ i així ella fa la seva i jo també em distrec.

 Perquè als acords del pacte esponsalici/ jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions/ servís encara els meus petits capricis…/Si no, és tan trista, la jubilació! /Potser amb el nen retorno a l’obrador/i li ensenyo les gangues de l’ofici.

 El que és més peculiar d’aquesta història/ és que hi ha alguna força de l’atzar/ que em va portar a la tasca donant-me una victòria/entre un grup d’homes totalment dispars:

 Jo, que sempre m’oculto i no em delato,/i que era allà perquè m’havia confós,/de cop, vaig adonar-me que el gaiato/ m’havia començat a treure flors

i que la mossa (qui ho havia de dir)/ ho va trobar diví.

 Crec que, en el fons, aquesta criatura/ només em necessita per ‘nar fent la viu-viu./Jo m’encarregaré que no passi fretura/ i així seré un bon pare putatiu.

 I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,/ que jo em quedaré aquí al peu del canó!/Avui m’ha demanat que me l’endugui/ al poble, per inscriure’s al padró./Almenys, així sóc útil!/Cobra’m el cafetó!

 Josep Pedrals

 

https://youtu.be/8q8AqTG5C2k

 

I de propina, l’acostumat deliri, que aquest cop comença entre cerveses i acaba, és clar, en l’apocalipsi.

Estimeu i sigueu estimats, aquest dies i durant tot l’any que ve. Em sembla que ens farà falta.

Bones Festes!

Iu

Clovis de Clermont

Publicat el dia
//

En Clovis de Clermont, historiador puntvolatí, és un savi que ha sublimat formules, conjectures, històries, pensaments, poemes i relats. És autor de La reina del Pas del Punt Volat de la Elála Geminada, i la seva darrera producció literària ha estat la faula d’un confinament que ha titulat La rebel·lió dels animals salvatges i que ha tingut l’amabilitat d’enviar-me-la fa poc i deixar-me que la compartís amb els amics garlaires.

Clicant sobre el dibuix d’en Joan Soler-Jové d’un màgic sublimant un número, podeu accedir a la faula. No hi manca cap ingredient: per suposat, animals – amb potes (quatre o dues), banyes, ales, cues – humor, i la moralitat final.

Places financeres i places taurines

Publicat el dia
/

Tot això de Madrid – el campechano, la gurtel, Bankia, en Villarejo, Fernández Diaz i la seva inspiració divina, el demòcrata Martin Villa, les portes giratòries, el capitalisme d’amiguetes, el barbas, la pequeñita…- no dona la imatge de seriositat que el món finances requereix. Francament hagués preferit que la Caixa s’hagués fusionat amb alguna entitat financera europea (no pas italiana, tampoc) d’algun país humit que no pas amb Bankia. La banca ha d’estar associada al golf, que és com ha funcionat sempre; res de toros, ni llotja del Real Madrid. El golf és precisió, càlcul, previsió, prudència, serenitat…tot el contrari que els toros o el futbol.

A veure si d’una vegada es liberalitza el sistema financer europeu per a que puguem votar traslladant la guardiola cap a places financeres que, sobretot, siguin avorrides.

Bona Diada (11 de setembre de 2020)

Feina fuig, mandra no em deixis

Publicat el dia

Es para molta atenció en el Covid i massa poca en l’os Bertran i això és perquè molts afectats per l’os Bertran poden conviure amb aquesta malaltia dedicant-se a la política. Sembla que no tingui efectes socials perniciosos, però és evident que pot causar estralls, encara que de manera oculta.

El Sr. Bertran, era un herbolari que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l’espinada, i considerava que la malaltia podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d’unes herbes que ell venia. Tanmateix no s’ha investigat prou, simplement s’estengué d’anomenar l’os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa.

És una llàstima que no es prenguin mesures.

CORPUS: 700 anys

Publicat el dia
//

Bona tarda, punyeteros,

Entusiasmats com esteu amb el teletreball, us imagino frisosos, mirant el correu aquesta tarda cada dos per tres, desesperats per tenir notícies de l’ou com balla: “Aquest any ballarà? No ballarà? Farà un si és no és? Allò que no muda però arregla?”

Doncs em sap greu, però no us cal patir tant, perquè diu que el podreu mirar quan vulgueu en “streaming”, que es veu que fa modern.

Ara bé, per als membres del selecte grup “Punyeteros-VIP”, que tant sí com no exigiu veure’l in concert, he de dir no sense tristor que hi ha hagut divergències entre el Poder Civil i l’Eclesiàstic, i davant d’aquest nou cisma d’Occident no puc dir-vos sinó que aneu personalment a la Catedral a veure el pa que s’hi dóna…

Si els camins del Senyor ja eren per definició inescrutables, en aquest temps tot s’ha fet molt més estrany encara, a fe de Déu!

En fi, que passeu una molt bona vuitena del Corpus.

Cuideu-vos molt.

Ou!

Au,

Iu

Cliqueu damunt la imatge per a veure el document ‘Corpus. 700 anys’

“El camí de la punxa conclou sempre en la rosa”

Publicat el dia
//

Bon dia, punyeteros enclaustrats,

Espero que us trobeu bé de salut i d’ànims, en aquestes estranyes circumstàncies que ens ha tocat de travessar “nel mezzo del cammin di nostra vita”. Jo vaig fent, que ja és un què. Com deia en Calders:

“Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària,

i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.”

Ara com ara, volem, necessitem creure que el 23 de juliol podrem celebrar Sant Jordi, i que podreu anar a la platja, ni que sigui per torns: ens cal tenir fites a què aferrar-nos, oi?. És allò que en Jordi Guitar li diu a la Vienna: “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”. De fet, la frase exacta no és pas aquesta, però aquí la diem així, i valgui com a homenatge a la Montserrat Roig: el diàleg original, de ritme tan aspre com el seu contingut, fa: ⁂

Doncs això, bona Diada, i que al juliol ens puguem veure al carrer. Estimeu-vos i que us estimin, preferiblement de veritat.

Iu

Cliqueu sobre la imatge:

1 2 3