Política

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

Aranzels, ‘Hollywood AGITPROP’ i dòlars

Publicat el dia
///

El mes de maig va ser notícia unes declaracions de Donald Trump per posar aranzels del 100% a les pel·lícules estrangeres, però  no se n’ha parlat més. Entenc que als Estat Units no en vulguin parlar, però costa més entendre que no se n’hagi volgut parlar a Europa – posar aranzels a pel·lícules americanes- com a resposta als aranzels agrícoles o industrials.

Hollywood sempre ha estat un exportador d’ideologia. En Donald Reagan no fou president per casualitat! Promouen també interessos molt particulars per abordar problemes socials o econòmics interns que de vegades no coincideixen amb els dels països als que exporten. Inevitablement  exporten confusió també.

Personalment en els últims anys em costa molt trobar sèries que m’agradin i quan les trobo resulta que Borgen era danesa, Dr. Martin anglesa… Molt poques americanes. La meravellosa senyora Maisel, americana, és una excepció. M’ha agradat tant que la penso tornar a veure. Qui recorda avui a Lenny Bruce, Normal Mailer, la màfia de la recollida d’escombraries a New York…extraordinàriament treballada, interessantíssima i divertida. Però a part d’aquesta sèrie  i unes quantes pel·lícules més crec que uns aranzels del 100% com a mínim a les pel·lícules americanes ens anirien molt bé.

…

I malgrat que es parla molt d’aranzels,  em sembla molt interessant la visió de Yanis Varoukakis de que el s’està jugant actualment i és el que preocupa realment és la pèrdua de la supremacia d’EE.UU i del dòlar en el sistema financer internacional. Alexandre Magne o Juli Cèsar ja van conquerir el món antic sobretot perquè llavors les monedes existents portaven la seva efígie. Els  guerrers enemics es deixaven seduir per la moneda.

Varoufakis explicava el problema en un vídeo que estava molt bé però l’han suprimit a YouTube. Diuen que l’autor s’ha donat de baixa (?). Passo un enllaç a Instagram i a Facebook.  No està tan bé però és el que tinc i més o menys s’explica.

Realment és broma?

Publicat el dia
//

He vist els 7 capítols de la sèrie Su Majestad  (Prime Video). “…una serie que a golpe de humor realiza una fotografía de la España que conocemos y nos invita a reírnos desde la crítica y la ironía de una realidad que no hemos elegido y que genera debate”,  “…en opinión de quien firma estas líneas, es la mejor ficción de Prime Video desde su asentamiento en esta España nuestra” , ho signa  Laura Pérez (El Diario 25/02/25). En part m’ho he passat molt bé veient la sèrie, però la crítica és tant punyent que també fa mal. No sé si tot pot quedar en una comèdia i aquí s’acaba tot. És el retrat d’un Estat regit per una democràcia molt defectuosa. El capítol 4 dedicat als jutges és escandalós. Realment és broma?

El problema no acaba aquí. Si pertànyer a la Unió Europea obliga als països membres a ser democràtics, a la Unió Europea han perdut els valors, potser aquesta és la veritable causa de la seva decadència.

Salvar els mitjans de comunicació

Publicat el dia
//

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

Geopolítica

Publicat el dia
/

El Grup d’Investigació IAFI (UB), presidit per Dídac Ramírez,  organitza un seminari anual que enguany dedica a la Xina i la seva influència. De moment Mercè Carreras-Solana, professora de la UB experta en Xina, en ha facilitat el vídeo d’un documental que compara els impactes de les polítiques de desenvolupament en diferents llocs de la Xina al 2009 i deu anys després al 2019. Ens comenta que som al 2025 i sis anys a Xina amb la pandèmia pel mig son com 30 anys a Europa i per tant aquest documental està, en part, desfasat, però serveix igualment per veure la metodologia de prova i error emprada pel govern xinès. Han tingut ensopegades però  van endavant decididament.

…

I de la Xina a la geopolítica mundial. L’amic i company Jordi Ferrer ‒, UAB i Sabadell ‒ m’ha passat la transcripció  del discurs al Parlament Europeu, el passat 19 de febrer de 2025 de l’economista i analista de polítiques publiques, professor Jeffrey Sachs. L’acte fou organitzat per l’exsecretari general adjunt de l’ONU i actual eurodiputat per BSW Michael von der Schulenburg. Es titulà “La geopolítica de la pau”. Quin coneixement i quin discurs ! Me n’adono de quantes coses desconec. Qüestions fonamentals i bàsiques de què passa al món.

Recicladors, immigració i model econòmic

Publicat el dia
//

Per veure imatges impactants de l’economia no cal anar al cinema. Al carrer Avila 103 de Barcelona hi ha un magatzem drapaire anomenat Recuperaciones Barrera on hi  van molts recicladors de ferralla.  Un dia a les sis de la tarda, allò semblava un formiguer amb tota aquella gent, molt pobre, principalment senegalesos, entrant i sortint amb els seus carretons de supermercat plens o buits.

L’Ajuntament de Barcelona (serveis de neteja), que gasta més de 300 euros anuals és el principal contractista final i va encarregar un estudi/enquesta a la UB i els principals investigadors, Federico Demaria, Daniele Vico i Julián Porras Bulla, han fet un article per 5 Cèntims (20/11/2024) titulat “La paradoxa del reciclatge: “Com els treballadors més essencials de Barcelona queden fora del sistema”. També Antonio Cerrillo es va fer ressò del treball de la UB amb un article en el que aporta moltes dades (La Vanguardia 30/05/2024)

Resulta que a Barcelona hi ha més de 3.000 recicladors informals que, de mitjana, guanyen uns 20 euros al dia. Aquests recicladors  recullen al voltant de 120 kg de ferralla per persona i dia. Reciclant  més de 100.000 tones de metall anualment  contribueixen significativament al reciclatge de metalls de la ciutat.

Malgrat aquesta contribució, els recicladors pateixen una marginació legal, econòmica i laboral. No tenen papers, contracte,  guanyen misèria, no tenen llar… un desastre i s’estudien solucions.

Un dels pocs economistes que jo havia vist preocupar-se d’aquestes temes era el professor Jacint Ros Hombravella. S’interessava particularment per l’evolució dels preus d’aquests materials ja que una davallada de preus podia tenir conseqüències devastadores sobre aquesta gent. Això no es tracta a l’estudi, que d’altra banda, està molt bé i que s’hagi encarregat i fet.

…

El tema de la immigració es complex i està sent molt debatut. Vaig escoltar fa poc una conferència de Jesús Fernandez Villaverde a la Fundació Rafael del Pino (12/12/24). Proposava prohibir la immigració. Taxatiu: sí als immigrants amb un doctorat no a la resta per raons fiscals ja que la despesa social (educació, sanitat, pensions…) al llarg de la seva vida seria superior a la seva contribució en impostos. També proposava estimular l’augment de la fecunditat dels espanyols. Tanmateix, segur que hi han espanyols deficitaris fiscalment pel conjunt de la seva vida. Penso que ho hauria de considerar aportant dades i anàlisi.

El problema té que veure molt amb el model productiu. S’hagués hagut de tenir  en compte  l’avís que ens feia fa molt de temps Martin Wolf, veient ja que la bombolla immobiliària petaria (La Vanguardia 15/07/2006). La cosa anava així:

–Martin Wolf. (en referència a les enormes inversions que s’havien fet en el sector immobiliari privat)… ¿Cómo podrán devolver ustedes tanto dinero si no invierten en producir bienes para exportar?
–Víctor Amela. Fácil: ¡atraeremos hacia aquí a más y más europeos con dinero en los bolsillos!
–MW. Hacer de España la Florida de Europa… Bueno, ésa es la visión optimista del asunto, pero es un monocultivo, y si flojease…
‒VA. Siempre podremos vender sol, mar y paisajes (mientras no los machaquemos).
–MW. Ya, ya… Que vengan europeos ricos a gastar y emigrantes pobres a trabajar. Y ustedes, a vivir de la renta… Es una opción, pero … no sé si eso dará para todo y para todos.

Les conseqüències d’aquella disbauxa sostinguda fins ara estan magníficament explicades en aquest article de Xavier Roig

Sobre la immigració directament, Jordi Roca Jusmet m’ha enviat un article que em sembla  molt recomanable. És una recensió a la Revista Economia Crítica de llibre  «Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide» de Hein de Hass (Ed. Península 2024)

El llibre, que tracta el problema amb profunditat, parla també del problema fiscal esmentat abans i el relativitza molt. Però vaja, temes complexes deuen requerir també solucions complexes i imaginatives atenent la diversitat de factors i circumstàncies.

Mario Draghi dixit

Publicat el dia
//

 

A la Jornada dels Economistes (21/11/24), Pol Morillas Bassedas, ponent en un debat sobre geopolítica,  apuntava la necessitat que, després de la victòria de Trump als EEUU, i la divisió de la supremacia mundial entre Xina i els EEUU, el que més li convenia a Europa era defensar els interessos multinacionals des de Brussel·les,  a la vegada que això ho veia difícil i molt improbable.

Acostumats, com estem,  a esperar un lideratge d’Alemanya, ara les  mirades dels analistes estan posades en la capacitat d’Alemanya d’exercir el lideratge que depèn del resultat de les eleccions previstes per a inicis del 2025. L’article de Guifré Belloso “La fi del govern de Coalició Semàfor”, com sempre molt treballat, aporta bona informació i reflexions sobre la situació i perspectives futures a Alemanya. Pessimista.

La Unió Europa també es podria reforçar sense el lideratge alemany. L’informe de Mario Draghi, més valorat pel broc gros que no pas explicat,  fa una diagnosi magnífica de les possibilitats econòmiques  d’Europa  proposant un full de ruta i tenint en compte també els problemes de governança,  essent partidari que s’acabi amb la possibilitat de que determinades decisions puguin ser vetades per un sol Estat membre.  Europa ha de prendre decisions o posa en perill el seu futur polític i econòmic (Mario Draghi dixit).

Geografia d’una inundació. La DANA de València

Publicat el dia
////

Isaac Moreno Gallo, és un enginyer d’obres públiques apassionat per l’historia de l’obre civil a l’antiguitat que divulga a través de YouTube.  Ho fa molt bé i  transmet la seva passió, així que  ja compte amb 209 mil subscriptors (!). Entre molt treballs, a Garlaires (04/03/2022) n’havíem comentat un de magnífic  dedicat a l’urbanisme de la Tarraco romana.

Doncs resulta que, sortint de l’àmbit pel qual es conegut, s’ha despenjat amb un documental sobre  l’ordenació urbanística des de mitjans de segle passat a la zona de l’Albufera de València, utilitzant molts recursos cartogràfics disponibles actualment, essencial per entendre la catàstrofe d’aquests dies i les eventuals solucions. Té una durada de 20’. «Geografía de una inundación: la DANA de Valencia» M’ha semblat definitiu. De moment ja porten 450 mil visualitzacions.

Democràcia i prosperitat econòmica

Publicat el dia
//

Recordo haver escoltat més d’una vegada el discurs d’algun defensor del principi de que el mercat te capacitat per arreglar-ho tot, segons el qual  els països pobres ho eren no aplicaven correctament aquest principi. Ara – permeteu-me l’acudit – amb el premi Nobel als economistes  Daron Acemoglu, Simon Johnson y James A. Robinson es podria dir ‘és la política, estúpid’. Segons ells la democràcia a llarg termini és font de prosperitat que, en visió dual, seria la manca de democràcia pot ser causa del fracàs econòmic, visió  que lligaria amb la tesi del Nobel Amartya Sen que considerava la necessitat de la democràcia per lluitar contra la fam i la pobresa.

En economia regne la complexitat i la incertesa i els economistes sempre haurien de ser modestos, potser eclèctics també.

En relació als Nobel del 2004 passo l’enllaç de la justificació del seu treball que publica l’organització del premi Nobel però també la nota que publicada quan va rebre el premi fronteres del conocimiento (2016) que trobo que està molt bé. Crec que en el jurat del premi de 2016 hi havia l’Andreu Mas-Colell.

Acemoglu, ja sigui amb Johnson o amb Robinson, té diversos best-sellers d’economia explicant la importància que tenen les institucions. Fou el director de la tesi de Mònica Martínez Bravo, actual consellera de drets socials del govern de la Generalitat i també va participar a les Jornades del Cercle d’Economia del juny de 2021.

Professionalitzar l’Administració Pública a Catalunya

Publicat el dia

La noticia de que el nou Govern de la Generalitat ja ha nomenat 200 alts càrrecs de l’organigrama de govern, i la possibilitat que encara en pugui nomenar 300 més per arribar als 500 que és el nombre de càrrecs que es consideren  de designació política, ha motivat una forta queixa de  Jaume Miranda, no ja d’aquests càrrecs en concret, sinó que de la manca de professionalitat en la gestió de la que és per nombre de treballadors – 243.000-  la primera empresa del país. Passo l’enllaç del seu article “Ignorància al poder. el gran engany” (01/10/2024)

L’article es fa ressò i posa l’esperança en la plataforma ‘professionalitzem.cat’ , una iniciativa de l’Institut Ostrom de Catalunya avalada per 35 professionals de molt alt nivell i que ha elaborat un manifest al que hom s’hi pot adherir.

Retallo només, com a mostra, les premeres frases:

“Les institucions, les regles de joc d’una societat, són el principal determinant del creixement econòmic. La competitivitat d’un país depèn fonamentalment de la seva capacitat d’acumular capital –físic, financer, tecnològic i humà– en un entorn institucional que afavoreixi la coordinació i interacció entre els actors i factors productius implicats”.

“Espanya ha patit una important davallada en la seva qualitat institucional des de l’any 2003, essent el país amb el retrocés més important de tota la Unió Europea”.

I segueix… Jo m’hi he adherit, sí

1 2 3