Gastronomia

Homenatge a Paco Solé Parellada

//////

Dimecres 14 de gener, convocats per la UPC i la Fundació CyD, més 450 amics vam assistir a l’acte d’homenatge a Paco Solé Parellada.

L’acte va començar amb unes paraules de benvinguda de Francesc Torres, rector de la UPC, seguit de la projecció d’un vídeo testimonial sobre el llegat de Paco Solé Parellada, una taula rodona de col·laboradors seus vinculats a l’àmbit universitari, la cloenda a càrrec d’Ana Botin, president de la Fundació CyD i del Banc de Santander i un petit concert de Kevin Díaz, presentat per la seva esposa Susana Sánchez.

En els parlaments es van destacar moltes virtuts il·lustrades sovint amb anècdotes ‒ emotiu i divertit a la vegada‒ destacant la capacitat d’en Paco, poc freqüent, de simultaniejar a la vegada  tres virtuts:  la generositat (bondat, humanisme, respecte),  el coneixement pràctic (universitat, empresa, tecnologia)  i l’admiració per la bellesa (art, literatura, música).

I un puntal, la Susana Sánchez que , segons explicava en Paco als amics,  li va allargar i alegrar la vida.

Us recomano el vídeo (enllaç a VIMEO) que es va projectar sobre el  seu llegat. A GARLAIRES li havíem dedicat una entrada  (Garlaires el 16 de setembre de 2022) i un post amb l’article amb el que vaig participar al  seu llibre d’homenatge ‘Captura un record’ (Ed. Plataforma Editorial): Homo ridens.

I, per descomptat, trobareu continguts molt interessants a la web  PacoSoleParellada.

Bomboneria Pons

/

Anem ben arreglats. Millor distreure’ns una mica i això requereix un gir fort: Bomboneria Pons. Son, pel meu gust -addicte a la xocolata negre- els millors fabricats de xocolate de Barcelona. Estan a Sants però també envien comandes a domicili.

El peix al plat

////

El passat més de novembre, l’amic Jordi Garcia Valero d’Empuriabrava em passava un  reel’ a Facebook de l’empresari rosenc Pere Gotanegra i Julià queixant-se de les restriccions que patia el sector de la pesca en part imposades des de Brussel·les, en part mal negociades des de Madrid.

És un ‘reel’ gravat des de la mateixa llotja de Roses que  impacta i que  em va portar a interessar-me per la qüestió i escoltar una conferència molt curiosa organitzada pel Club de Roma a Barcelona que fa els seus actes al Palau Macaya. La conferència es titulava “Reconectar con el mar que nos alimenta” i la feia Ana Bozzano presentada com a fundadora de El peix al plat.

Es tracta d’una Biòloga Marina Doctorada en Ciències de la Mar, que l’any 2013, després de la seva llarga trajectòria en diversos centres de recerca nacionals i internacionals, decideix dedicar-se a temps complet a la divulgació científica i organitza tallers de cuina, itineraris turístics….o fa conferències.

La qüestió és que Ana Bozzano  coneix perfectament el Sector Pesquer, els problemes i te criteri sobre que s’ha de fer. A la xerrada es parla de cuina, de menjadors escolars, d’educació, medi ambient, de pesca…i aquesta visió amplíssima la fa molt interessant. Passo l’enllaç. Això va ser el 10 de desembre de 2025. És un tema molt important i se n’ha parlat molt poc.

McDonalds’s i cuina popular catalana

//

I atenció, ara  ALTA POLÍTICA: la Maria Nicalau ha disparat contra Ferran Adrià en el seu blog ‘Dietari’ per diverses afirmacions que va fer en el Fòrum Gastronòmic de Barcelona. La que més titulars ha portat ha estat “Hoy la cocina popular catalana es el McDonald’s” . La Maria que, al meu entendre, és una magnífica escriptora, se’l cruspeix. El seu ‘Dietari’ és de pagament – 5 euros al mes, jo hi estic subscrit– i, com afirma, el que guanya ja li proporciona uns ingressos que li permeten  ser independent. La crítica que li fa és correcta, però és un problema. En Santi Santamaria va publicar “La cocina al desnudo” (2008) en el que criticava la cuina amb química empresarial i l’espectacle mediàtic d’altres xefs i encara no li han perdonat. Ni mort. Hom pot dir el que es vulgui, però assenyalar porta ressentiments. La Maria és brava, sí.

La Cubana i les cartes al Palau Robert

////

En fi, davant d’aquest panorama, distreure’s pot anar bé. Al Palau Robert fan l’exposició “Ensenyar les cartes”, una visió d’alguns dels restaurants més significatius de Catalunya  oberts entre 1960 i 2020 a través de les seves cartes. És una exposició que dura fins d’1 d juny i es fa en el context de que  enguany  Catalunya ostenta la distinció de Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Té un nivellàs.

A més, l’exposició coincideix amb una altra de la Cubana. A l’entrada es pot veure aquest vídeo molt divertit: Que és La Cubana

 

 

Restaurant Can Roca

No fa massa vaig tenir la sort de dinar al Restaurant de Can Roca al barri de Taialà a Girona. Tot una experiència en veure que pot donar de sí un menú de 16 euros. El cambrer em va recomanar l’arròs, era dijous, i li vaig fer cas. Tot excel·lent. Però no ens enganyem: a Can Roca no tenen la vareta màgica per oferir duros a quatre pessetes. El que ofereixen és senzill i si vas a menú no es poden fer reserves, cal estar allà a la una, es menja a la part del bar…però molt bé! Al mateix espai del bar, hi havia dinant, com un comensal més, el pare dels germans Roca acompanyat del fill Jordi, el pastisser, la qual cosa em va semblar una prova absoluta d’honestedat professional.

Cuina oberta en un país obert

/

Arrel del cicle  de conferències en homenatge a Jordi Nadal que van organitzar a l’Ateneu, vaig tenir oportunitat de conversar una bona estona amb un alt càrrec del Banc de Espanya que em comentava que a Madrid hi havia un restaurant de cuina catalana que ha hagut de canviar d’orientació, com a conseqüència de l’hostilitat que ha generat la política.

En oposició al que passa a Madrid, sempre m’ha semblat que s’havia d’aprofitar la diversitat cultural i projectar-la a la cuina. La nostra cuina és, per sobre de tot, mediterrània però podíem aconseguir tenir cuina Gallega tant bona o millor que a Galicia, o Asturiana. Com em fa veure l’amic Paco Solé Parellada, no hi ha cap restaurant de cuina andalusa però la cuina andalusa ha penetrat a moltes cartes. És un enriquiment cultural molt evident.

Aquesta idea m’ha vingut confirmada amb la descoberta del restaurant «El Boliche del Gordo Cabrera» (Consell de Cent , 338) , de cuina uruguaiana i d’un nivellàs extraordinari. També tenen ‘pa amb tomàquet’, i està bé que el tinguin, no desvirtua en absolut l’esperit de l’establiment. Aquest cas el puc comparar amb restaurants de Uruguai que he conegut. I tinc la sospita que també tenim restaurants japonesos i d’altres indrets  també extraordinaris, però ja no ho puc comparar amb els dels països d’origen.

Un altre cas curiós, interessantíssim, és el restaurant Bo de Bernat, d’un senyor filipí que diuen s’anomena Bernat (?) Dalisay i que fa una cuina clavada a la del restaurant Gelida on ell hi va treballar deu anys abans d’establir-se pel seu compte. El restaurant, com el Gelida, ofereix el porró, les truites, cap-i-pota i tripa…Molt bé i econòmic. Però el que és realment destacable és que es tracta d’un establiment de cuina catalana i familiar, que cada cop n’hi ha menys a Barcelona.

Rafa Cantero un gallec que, després de treballar de taxista a Barcelona i cambrer a Londres, es va establir a Roses amb un bar (restaurant petit) especialitzat en peix a la planxa. En Ferran Adrià n’era client habitual.  Recordo que tenia peix de matí i de tarda. Si no  tenia peix tancava la barraca, igual que quan baixava a Barcelona a veure el Barça. En Rafa Cantero era un gallec d’origen que va elevar la cuina catalana.

Dissortadament en Rafa va morir el passat 2 de novembre. Us passo la nota de El Punt/Avui i L’Empordà. Tot un personatge.

Per sort la nostra cuina es ben oberta, excepte amb l’escalivada per un problema lingüístic i  lògic. Segons el DIEC escalivada és un menjar fet al caliu, per tant l’escalivada al forn, malgrat molts tothom en parlin,  és impossible. A més, els mestres cuiners, encapçalats per en Lladonosa, tanquen files. Pot ser la solució seria emprar el terme ‘escalibada’, ortogràficament incorrecte, per referir-se a la impossible ‘escalivada al forn’. Però, compte, la solució pot fer emprenyar cuiners i lingüistes. Millor deixem-ho córrer i m’acomiado amb un àudio on Rafa Cantero explica a Onda Cero el truc de la cuina del peix.

 

Jubilacions. La Deliciosa

/

El passat 30 d’abril es jubilava en Joan Tord i amb ell acaba la història del Restaurant La Deliciosa, un restaurant històric que ell havia heretat del pare i que estava situat  a la carretera de Mataró, que coincideix amb la Nacional II o l’antic Camí Ral de Sant Adrià de Besòs. Allà ja en temps immemorials, s’hi havia fet  parada abans d’emprendre l’aventura de creuar el Besòs. Actualment l’element més característic del lloc és que hi ha la ciutat esportiva del RCE Espanyol i anteriorment la fabrica del Biscuter.

Ja m’ha tocat viure un munt de jubilacions de propietaris de restaurants. S’ha parlat molt de cuiners i de maîtres i poc dels propietaris , els quals han tingut una importància fonamental en el sector de la restauració. Ho han sigut tot: ànima, pal de paller, empenta, resistència…En recordo tants! La senyora de la casa de menjars del carrer Amargós que comptava el temps resant ‘avemarias’, el de ca l’Isidre (escorxador), el Cau a Badalona, els germans Blanc, el del carrer Notariat… En aquests restaurants hem passat moments importantíssims en les nostres vides.

La jubilació del Joan té de diferent de les anteriors que el Joan té la meva edat. Ara és la meva generació a la que li toca jubilar-se, és clar. Per sortir de la impressió he actualitzat la Guia Garlaires de Restaurants. Allà hi tinc restaurants recomanats per coneguts que considero solvents i a part he consultat diverses fonts com les recomanacions Michelin, Repsol, Atrapalo, Time Out, Google Maps (puntuació i preus). També he mirat a quins restaurants seguia Maria Nicolau a les serves xarxes socials.

És una relació esbiaixada. És subjectiva i orientada cap als meus gustos. Posaré un sol exemple,  soc molt partidari del menú diari de la Semproniana (Ada Parellada). Però és una relació oberta a les vostres recomanacions. Aqui teniu l’enllaç.

 

POSTERIOR Doncs l’ajuntament els hi va demanar que fessin el pregó de la Festa Major, això va ser el 8 de setembre. A l’enllaç podeu veure que es tractava de tot una institució al municipi.

 

Quimet d’Horta

//

Segons la dita popular “amb pa sobrassada i vi, el fred és bo de sofrir” , així que ahir dijous, que és el dia del jubilat que campa, i feia un fred intens, vaig anar  des de Sant Adrià, al pla de Besòs, fins al Quimet d’Horta, a la plaça Eivissa, a esmorzar mig entrepà de truita de sobrassada amb formatge i una copa de vi negre. I sí, va ser efectiu, contribuint a l’equilibri tèrmic i emocional: el fred esdevingué ‘bo de sofrir’, tal com preveu la dita . Ja sabeu doncs.

Abrigueu-vos molt també i bon cap de setmana. 

Gràcies Maria

/

Acabo de llegir el llibre “Cuina! o Barbàrie” de Maria Nicolau que em va recomanar l’Iu Pijoan com un llibre que farà història, i així ho confirma Josep Roca a l’epíleg del llibre, que ha titulat ‘Carta d’Amor’ perquè s’enamora intel·lectualment de l’autora a la que no coneixia anteriorment.

Simplificant, hi ha dos tipus de llebres de cuina. El primer són els llibres ‘tècnics’ de professionals de l’alimentació com pot ser la recopilació de receptes (Lladonosa, Fàbregas…), els llibres de cuiners (Roca, Ruscalleda, Santi Santamaria…) o els dietistes i filòsofs de la gastronomia (Grande-Covián, Brillat-savarin…). I el segon tipus són els literaris: Pla, Luján, Cunqueiro, Vázquez Montalbán, Riera…

L’originalitat del llibre de Maria Nicolau rau en què és tècnic i literari a la vegada. Ella té una concepció del món que es basa en la cuina, el caràcter universal de la qual li permet contemplar la història, l’economia, l’ecologia, filosofia, psicologia, sociologia…  sense deixar de banda la química o la biologia:

“Sabent com sabem que els que ens fa humans i ens diferencia dels animals és, a part de la cuina, la nostra capacitat d’explicar històries”.

“La cuina és l’arma més poderosa que tenim per aconseguir el món què volem”.

“La tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels enigmes i dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”.

S’ha de ser molt savi per a diferenciar valor i preu, fàcil com és engendrar desastres allà on els diners es troben amb el mal gust i la ignorància”.

Critica en Pla per qüestions tècniques que jo he interpretat com a pura necessitat d’autoafirmació; de fet algun paràgraf l’hagués pogut escriure el propi Pla; a la Maria li agrada també renyar una mica i deixar-ne anar alguna de grossa de tant en quan:

“Ens avorrim…Vuitanta anys de tedi i amb la necessitat de ser entretinguts d’alguna manera, no hi ha qui ho aguanti”.

 “ Al gregal de les seques amb botifarra hi ha el món” (en relació a Terry Pratchett )

També hi ha una referència constant a la seva àvia, que era el pal de paller de la família a través de la cuina. Amb la seva mort, diu, faltant el pal de paller, la família es desmembra i desintegra i a la cuina passen coses “estranyes” com que apareixen hules individuals i posen pollastre i blat de moro a l’amanida… La Maria Nicolau té exactament 40 anys. La seva avia devia ser de l’edat de la meva mare i sí, efectivament, manca el pal de paller, i a la cuina s’ha notat, però, vaja, més que desintegració jo diria que ara vivim en xarxa i, gastronòmicament, també poden passar coses interessants.

Al llibre s’utilitza el rigor tècnic per a fer la cuina comprensible i gastronòmicament no trenca cap cànon. L’escalivada ha de ser al foc i no li porteu pas la contrària. També conté humor, sensibilitat social, erudició; està molt ben escrit, hi ha un domini de la llengua, i una bibliografia al final, cosa molt poc habitual en un llibre de cuina. És un llibre molt treballat que li haurà portat anys fer-lo. Jo també soc del parer que és un llibre que farà història.

….

L’Iu, que em va recomanar el llibre, és un bon amic. I, a part de tot el que us comento, seguiré fent l’escalivada al forn i no al foc -ja m’agradaria-, aniré a comprar les llegums prop del mercat de Santa Caterina, aplicaré tota la ciència i coneixement al meu abast per a cuinar bé i, quan pugui, m’escaparé al restaurant a Vilanova de Sau on la Maria, aquesta senyora amb aspecte de rasta-flauta, que escriu llibres magnífics, porta la cuina.