Gastronomia

Arrel del cicle  de conferències en homenatge a Jordi Nadal que van organitzar a l’Ateneu, vaig tenir oportunitat de conversar una bona estona amb un alt càrrec del Banc de Espanya que em comentava que a Madrid hi havia un restaurant de cuina catalana que ha hagut de canviar d’orientació, com a conseqüència de l’hostilitat que ha generat la política.

En oposició al que passa a Madrid, sempre m’ha semblat que s’havia d’aprofitar la diversitat cultural i projectar-la a la cuina. La nostra cuina és, per sobre de tot, mediterrània però podíem aconseguir tenir cuina Gallega tant bona o millor que a Galicia, o Asturiana. Com em fa veure l’amic Paco Solé Parellada, no hi ha cap restaurant de cuina andalusa però la cuina andalusa ha penetrat a moltes cartes. És un enriquiment cultural molt evident.

Aquesta idea m’ha vingut confirmada amb la descoberta del restaurant «El Boliche del Gordo Cabrera» (Consell de Cent , 338) , de cuina uruguaiana i d’un nivellàs extraordinari. També tenen ‘pa amb tomàquet’, i està bé que el tinguin, no desvirtua en absolut l’esperit de l’establiment. Aquest cas el puc comparar amb restaurants de Uruguai que he conegut. I tinc la sospita que també tenim restaurants japonesos i d’altres indrets  també extraordinaris, però ja no ho puc comparar amb els dels països d’origen.

Un altre cas curiós, interessantíssim, és el restaurant Bo de Bernat, d’un senyor filipí que diuen s’anomena Bernat (?) Dalisay i que fa una cuina clavada a la del restaurant Gelida on ell hi va treballar deu anys abans d’establir-se pel seu compte. El restaurant, com el Gelida, ofereix el porró, les truites, cap-i-pota i tripa…Molt bé i econòmic. Però el que és realment destacable és que es tracta d’un establiment de cuina catalana i familiar, que cada cop n’hi ha menys a Barcelona.

Rafa Cantero un gallec que, després de treballar de taxista a Barcelona i cambrer a Londres, es va establir a Roses amb un bar (restaurant petit) especialitzat en peix a la planxa. En Ferran Adrià n’era client habitual.  Recordo que tenia peix de matí i de tarda. Si no  tenia peix tancava la barraca, igual que quan baixava a Barcelona a veure el Barça. En Rafa Cantero era un gallec d’origen que va elevar la cuina catalana.

Dissortadament en Rafa va morir el passat 2 de novembre. Us passo la nota de El Punt/Avui i L’Empordà. Tot un personatge.

Per sort la nostra cuina es ben oberta, excepte amb l’escalivada per un problema lingüístic i  lògic. Segons el DIEC escalivada és un menjar fet al caliu, per tant l’escalivada al forn, malgrat molts tothom en parlin,  és impossible. A més, els mestres cuiners, encapçalats per en Lladonosa, tanquen files. Pot ser la solució seria emprar el terme ‘escalibada’, ortogràficament incorrecte, per referir-se a la impossible ‘escalivada al forn’. Però, compte, la solució pot fer emprenyar cuiners i lingüistes. Millor deixem-ho córrer i m’acomiado amb un àudio on Rafa Cantero explica a Onda Cero el truc de la cuina del peix.

El passat 30 d’abril es jubilava en Joan Tord i amb ell acaba la història del Restaurant La Deliciosa, un restaurant històric que ell havia heretat del pare i que estava situat  a la carretera de Mataró, que coincideix amb la Nacional II o l’antic Camí Ral de Sant Adrià de Besòs. Allà ja en temps immemorials, s’hi havia fet  parada abans d’emprendre l’aventura de creuar el Besòs. Actualment l’element més característic del lloc és que hi ha la ciutat esportiva del RCE Espanyol i anteriorment la fabrica del Biscuter.

Ja m’ha tocat viure un munt de jubilacions de propietaris de restaurants. S’ha parlat molt de cuiners i de maîtres i poc dels propietaris , els quals han tingut una importància fonamental en el sector de la restauració. Ho han sigut tot: ànima, pal de paller, empenta, resistència…En recordo tants! La senyora de la casa de menjars del carrer Amargós que comptava el temps resant ‘avemarias’, el de ca l’Isidre (escorxador), el Cau a Badalona, els germans Blanc, el del carrer Notariat… En aquests restaurants hem passat moments importantíssims en les nostres vides.

La jubilació del Joan té de diferent de les anteriors que el Joan té la meva edat. Ara és la meva generació a la que li toca jubilar-se, és clar. Per sortir de la impressió he actualitzat la Guia Garlaires de Restaurants. Allà hi tinc restaurants recomanats per coneguts que considero solvents i a part he consultat diverses fonts com les recomanacions Michelin, Repsol, Atrapalo, Time Out, Google Maps (puntuació i preus). També he mirat a quins restaurants seguia Maria Nicolau a les serves xarxes socials.

És una relació esbiaixada. És subjectiva i orientada cap als meus gustos. Posaré un sol exemple,  soc molt partidari del menú diari de la Semproniana (Ada Parellada). Però és una relació oberta a les vostres recomanacions. Aqui teniu l’enllaç.

POSTERIOR Doncs l’ajuntament els hi va demanar que fessin el pregó de la Festa Major, això va ser el 8 de setembre. A l’enllaç podeu veure que es tractava de tot una institució al municipi.