Classe mitjana

Publicat el dia
/

En economia hi havia una llei,  anomenada de Say , segons la qual la cosa anava de que amb la producció es pagaven salaris i beneficis que acabaven revertint a través del consum dels treballadors i empresaris, per tant prosperitat creixeria estimulant la producció, no pas el consum. I explicava en Joan Sardà que aquesta llei va funcionar fins que van aparèixer oligopolis que acumulaven diner traient-lo del circuit de consum amb la qual cosa la producció deixava de revertir.

No és una llei que no funcioni, sinó que funciona segons com. I això no es limita a la llei de Say, passa també amb la llei de Malthus sobre el creixement de la població i els aliments valorada pels ecologistes i, des de que tenim interessos negatius,  amb les lleis de Keynes sobre preferència temporal del diner que semblava intocable. Això del interessos negatius no podia ser i és.

Tanmateix aquest relativisme, aquest ‘segons com’ o ‘segons on’, no ha estat present  en la teoria econòmica, si més no fins fa poc. Ara hi autors com Daron Acemoğlu o Dani Rodrik, que no tenen encara el premi Nobel però comencen a sonar en les apostes,  ja consideren aquest relativisme. El premi Nobel d’economia de l’any 21 ha valorat una metodologia que aplicada dona lloc a resultats que contravenen regles generals que es donaven per absolutes, com ara que els immigrants baixen els salaris. S’ha de matisar, relativitzar.

La teoria econòmica amb aquest caràcter absolut, no ha considerat, per exemple, que existeix una classe mitjana. Si hagués tingut un caràcter relativista haguessin vist que la Llei de Say, per exemple, amb una classe mitjana molt potent funcionaria millor que en un sistema amb grans desigualtats de rendes, amb les conseqüències que se’n deriven, com fer una política econòmica adequada.

Total, que l’estudi de la classe mitjana ha quedat pels sociòlegs, amb excepcions, com la de l’economista Manuel Reventós Burdoy (1888-1942) que va fer un estudi que rebé el premi Rafael Patxot i Ferrer l’any 1935 i que ha quedat relegat a l’oblit.

I ara també – gener de 2022- la Fundació ‘La Caixa’ (Observatori Social) acaba de publicar l’estudi  de dos economistes (Luís Ayala (UNED) i Olga Cantó (Univesidad de Alcalá) titulat “Radiografía de medio siglo de desigualdad en España. Características y factores que explican que España sea uno de los países más desiguales de Europa” on també s’analitza la classe mitjana.

Les conclusions son contundents  i molt breus; les transcric senceres:

  • “Uno de los problemas sociales y económicos más importantes de España es el alto nivel de desigualdad en la distribución de ingresos. Es una situación que persiste en el tiempo y que nos hace más vulnerables a posibles shocks económicos adversos. El análisis de las tendencias muestra que para reducir el problema no es suficiente con que la economía alcance niveles altos de crecimiento, dado que la estructura productiva y las características de las ocupaciones y de nuestro mercado de trabajo tienden a generar empleos de bajo salario, además de una mayor extensión del desempleo. España es, además, uno de los países europeos con un sistema de impuestos y prestaciones con menor capacidad redistributiva.
  • Esas características estructurales hacen que cuando la economía decrece la desigualdad aumente mucho, normalmente por la vía de un rápido incremento del número de hogares con rentas bajas y la caída del peso relativo del número de hogares con rentas medias. En estas circunstancias, los efectos que cabe esperar de la pandemia son, fundamentalmente, un aumento de la desigualdad y de la pobreza severa, especialmente en los hogares con menores, con el riesgo de que, como sucedió en recesiones anteriores, sus consecuencias se hagan endémicas”.

 

En aquest acudit d’accés públic a través de El Núvol hi posen humor:

Canvi tecnològic. On son les universitats ?

Publicat el dia
/

El 28 de gener de 2022, encara amb mascareta, a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès vam organitzar una conferència de Paco Solé Parellada titulada “Un anàlisi prospectiu del canvi tecnològic, on son les universitats i moltes coses més”.

Estem en un moment en que es difícil fer prospectiva. Hi ha molts canvis i ens trobem a diferents mons previsibles. Podem abordar la prospectiva cercant models des d’un passat remot, veient que s’assembla des d’un passat recent amb disposant de tendències i fent ciència ficció. Tot es discutible i arriscat.

La qüestió està en intentar lligar caps, l’art de lligar caps  i aquí compte el coneixement i experiència pràctica del conferenciant: catedràtic d’organització d’empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya, llicenciat en Enginyeria Industrial, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, doctor Enginyer Industrial, màster en Gestió de la Ciència i la Tecnologia, director del Programa INNOVA de la Universitat Politècnica de Catalunya, director de la Càtedra UNESCO de Gestió de les Universitats, vicepresident de la Fundació Conocimiento y Desarrollo. El seu àmbit d’investigació ha estat el desenvolupament econòmic, l’economia del canvi tecnològic, política industrial i tecnològica, economia de la formació i entrepreneurship. A part, és propietari del Restaurant 7 Portes, membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia… de l’Acadèmia de Cièncis Econòmiques… i un home de criteri.

HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Publicat el dia
////

De l’Iu Pijoan:

Hola, punyeteros,

 Si fa 35 anys em diuen que els meus fills creurien en una mena de Papa Noël silvestre que baixa de la muntanya emmascarat de carbó carregat de regals, en lloc de la cosa –normal, vertadera– de clavar furiosos cops de bastó a una soca d’arbre tapada amb una manta i alimentada amb mandarines, aviso la BRIMO i que Déu hi faci més que vosaltres. Però més enllà de tradicions familiars, certament volubles, i de les creences religioses de cadascú, aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de reflexionar llargament sobre el significat de Nadal. I he arribat a la conclusió gens original que Nadal representa en darrera instància la idea de la Bondat, que necessitem per continuar endavant el nostre camí, un cop demostrat, any rere any i sense excepció, que el que hi ha és molta maldat, en aquest món.

 Aquesta idea té –ara ve una aportació pròpia, ja més genuïna, i que generosament comparteixo amb tots vosaltres– un important component cultural. De la mateixa manera que els boreals associem Nadal amb el fred i en Sinatra cantant Santa Claus is coming to town, l’exaltació nadalenca dels bons sentiments ens ve modelada per la literatura i el cinema. Així Dickens i el seu A Christmas Carol (1843), però també un seu epígon, l’obra de Frank Capra It’s a Wonderful Life, que just aquest any en fa 75 que es va estrenar i que ha esdevingut el film de Nadal per excel·lència. Jo no deixaria de tornar-la a veure (sí, és en blanc i negre, fet que a alguns punyeteros em consta que us provoca urticària, però demano un esforç). La podeu trobar a Filmin i Movistar+. Només cal recordar que hi surt un assidu d’aquesta secció (que és la vostra): en James Stewart, a qui tots recordareu fa uns anys mirant-se l’ou com balla amb sincera curiositat. Avui torna a comparèixer amb la seva esposa Doris, ja ho veureu.

 En fi, jo no penso aconsellar-vos que feu bondat, fonamentalment perquè no soc ningú i perquè ja sé que no en fareu, però sí us desitjo que estimeu i que us estimin. La resta són punyetes, oi?

 Salut i molt bones festes.

 Au,

 Iu

  

Alguna cosa lleu

 

Alguna cosa lleu i poderosa


que qualsevol paraula fa subtil


com si fos dita amb una veu molt íntima.


Això sol ser Nadal, i la tendresa


que s’instal·la, tal volta agosarada,


al lloc mateix on, dia rere dia,


hi creixen el neguit o bé l’enveja.


No dura tanmateix la meravella


i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis


i malfereix quasi tots els propòsits.


I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons


si ho som només a toc de calendari?

 

Miquel Martí i Pol

 

TEXT DE HITCHCOCK & HÄNDEL AT HALL

Contrastar la informació

Publicat el dia

Està bé que els periodistes reflexionin sobre els problemes de la seva professió encara que això és molt poc habitual. La informació és un bé públic i s’hauria, fins i tot,  de protegir des de la pròpia Constitució. Però, vaja, la realitat és la que és, tristament. Per sort hi ha alguna iniciativa en aquesta línia com la del bloc PAIOS (Quadern de Periodistes Apocaliptics, Integrats, Optimistes i Solidaris) creat l’any 2011 per un grup de periodistes des del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Aquesta setmana PAIOS publica l’article  “Com més palla, menys agulles” de  Josep Maria Ureta dedicat al (poc) contrast de la informació i en particular de la informació estadística, donant notícia de la publicació de dos llibres en el que es tracta el tema: Bullshit. Contra la charlatanería (Capitan Swing), de Carl Bergstrom i Jevin West, i 10 reglas para comprender el mundo (Conecta, PRH) de Tim Harford

I al final es despatxa en aquests termes: “Gràcies al món de la digitalització i els algoritmes potser no hem de tornar a la vella dita de destriar el gra de la palla però sí a l’altra de saber buscar l’agulla [la veritat informativa, sovint canviant] en un paller que cada cop és més immens i a sobre sospitosament podrit”.

De Madrid al cielo

Publicat el dia

Estem acostumats a sentir parlar de casos d’èxit econòmic de regions com la Xina, Corea del Sud, Irlanda, Silicon Valley, etc. i poques vegades es considera Madrid com a regió econòmica que també és un cas molt clar d’èxit econòmic com van explicar en una conferència el passat 16 de novembre de 2021 a la Societat Catalana d’Economia, els catedràtics de la Universitat de València Francisco Pérez i Ernest Reig que han estudiat profundament.

Madrid ha doblat la seva participació tradicional en el PIB i en la població espanyola amb una especialització productiva cap als serveis de la informació i comunicació, serveis financers i activitats professionals i científiques, però també amb industria (militar) amb nivells de productivitats superior al conjunt de la industria.

El paper del sector públic ha estat determinant, hi ha un factor de capitalitat (en una economia d’empreses regulades a Madrid hi ha el regulador), una elevadíssima centralització de les funcions de l’Estat (instituts, institucions científiques…), concentració de la contractació publica,  s’ha dotat la regió de totes les infraestructures imaginables, però al final, en termes econòmics, és el sector privat el que més aporta al PIB. Per altra banda l’anàlisi de la població laboral reflecteix nivells més elevats de qualificació que altres regions.

Es pot parlar molt de la qüestió, però es tracta d’una realitat i la conferència titulada ‘Madrid. Dinàmina econòmica i impacte de la capitalitat’, em sembla imprescindible, cal tenir-ho molt en compte.

…

A part de la recomanació, es tracta d’un treball científic seriós,  una conferència sobre el tema es podria titular ‘De Madrid al cielo’. La capital  ja va néixer amb aquest lema i de fet és l’objectiu polític, el que vol la gent d’allà.

Casado es manifesta en contra de que els funcionaris de l’Estat puguin comunicar-se en cap altre idioma que no sigui l’imperial i ningú li contesta que la composició dels alts funcionaris de l’Administració de l’Estat no es correspon amb l’estructura demogràfica de l’Estat i cada cop ho serà menys. És un país on per  a ser jacobí s’ha de passar primer per l’experiència de ser querubí. Igual resulta que Espanya sencera, començant per la despoblada (se’n parla a la conferència), té motius per a ser independentista.

Diccionari viu

Publicat el dia

Cada any, pels volts del 27 de novembre, dia de Ramon Llull,  l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) farà  la presentació de les paraules que hagi incorporat el Diccionari de la llengua catalana. Aquest 2021 s’hi han incorporat un total de cent paraules i se n’han modificat dues-centes trenta-nou. Com exemple, destaco les modificacions relacionades amb conceptes de l’economia:

Bonança

  1. f. Prosperitat econòmica. El país travessava un període de bonança.

Clatellada

  1. f. POP. Fet de cobrar a algú una quantitat de diners excessiva. A l’hora de pagar ens foteren una bona clatellada.

Còmplice

  1. adj. i m. i f. Que ajuda algú a cometre un delicte. Les  empreses  còmplices  del  frau han estat demandades. // (Abans es referia a una persona, no a un ens com ara una empresa)

Consciència

2.2.  a  consciència loc. adv.  Ben  fet, sense frau

Negoci

1.1. m. Afer, assumpte, empresa, especialment  comercial,  de  què  s’espera obtenir avantatge,  profit  o  beneficis.  El negoci  immobiliari,  bancari,  hoteler.  Fer negocis. Muntar un negoci. Viatge de negocis. En  quins negocis  estàs  ficat, que no et veiem mai?

Ostentar

1.2.  v.  intr.  Mostrar amb  afectació  una  posició  social  pròspera. Als  nou-rics  els agrada  ostentar.

Sou

3.2 a sou a)  loc. adj. Contractat  a  canvi d’un  salari.  La  mansió  disposa  d’un jardiner a sou que viu a la mateixa finca.

3.3.  a  sou  b) loc. adv.  A  canvi d’un  salari. Dues advocades i un comptable treballaven a sou a l’empresa.

…

I garlant de llengua, recomano també la subscripció gratuïta a la pàgina d’assessorament lingüístic de la Diputació de Barcelona que fan una nota breu cada 15 dies que  busca la sorpresa com a recurs didàctic. La darrera està dedicada a la paraula ‘ara’, que és  una paraula curiosa,  que, a part d’emprar-se en  el sentit literal, ‘en  aquest moment’, s’utilitza també per indicar  ‘malgrat això’ (ara bé), ‘mentre no canviïn les coses’ (ara com ara), ‘ de tant en tant’ (ara i adés), ‘en tot temps’ (ara i sempre), exemples (com és ara) i exclamació (i ara !). Potser s’han deixar ‘això ja no importa’ (ara rai).

Pol Antràs, el talent i l’Aeroport

Publicat el dia
/

Enguany, la conferència inaugural de la Jornada dels Economistes, ha anat a càrrec de Pol Antràs, professor a la Universitat de Harvard que ha tractat sobre la desglobalització o millor dit sobre l’alentiment de la globalització, més relacionada amb els aspectes socials associats a l’augmentat experimentat de les desigualtats, que més  no pas a la tecnologia. Per exemple, el teletreball no s’espera que afecti la globalització. Al contrari, un dels pocs aspectes que considera que poden ser positius econòmicament per a Catalunya, és l’atracció de talent mundial gràcies a la qualitat de vida i a la possibilitat que ofereix el teletreball d’establir-se en localitzacions diferents a la ubicació les empreses.

Malgrat que, fent previsions de futur, es parli de la necessitat de cuidar la  recerca, la innovació, la sostenibilitat, la logística o la qualitat  de vida, qui mana és el sector negocis, políticament transversal, que imposa el model del totxo. El projecte de l’aeroport del Prat incorpora una part urbanística amb hotels i oficines que s’ha comentat poc,  les olimpíades d’hivern, segons deia Jordi Borja,  pretenien cobrir de ciment el que va des de Barcelona al Pirineu. Ara  la Generalitat ha inclòs una partida de 120 milions d’euros en el pressupost del 2022 per a comprar uns terrenys a Tarragona que ha de servir per a que els de Hard Rock facin una promoció…

En relació a l’Aeroport, el 5 de novembre hi va haver un debat ecologista a l’Ateneu, on l’Ariadna Cotén, entre altres,  qüestionava, no que passa amb els ocells i les plantes, sinó el model econòmic, un enfoc molt oportú que es troba a faltar en les consideracions de  les institucions que han donat suport immediat al projecte: Foment, La Cambra, Esade, el Cercle d’Economia…

No es planteja cap projecte concret, o quasi cap, que no porti un projecte urbanístic associat.  I pel que ens expliquen Pol Antràs o Mas-Colell o altres economistes de pro, sembla que els capitans d’empresa d’aquest país han quedat massa encimentats, quan el que convé, per una adaptació als temps que venen, és que  també sàpiguen guanyar diners amb la tecnologia en un ambient més ecològic.

 

Sobrepoblació i primeres matèries

Publicat el dia
/

En Guifrè Belloso m’envia la primera part d’una anàlisi extraordinària del problema de les primeres matèries que tenim a sobre. Copio la introducció i en faig una entrada a Garlaires:

“Fa 13 anys va tenir lloc la última crisis de primeres matèries, el petroli va pujar fins als 140$ mentre que l’arròs o el blat es van disparar. En els països pobres es van produir rebomboris del pa pertinents mentre que als països rics va pujar la inflació. Llavors els creixements del 5%  es van acabar i el límits de la globalització es van posar de manifest. Fa 13 anys vivien 6.800M de persones al món, avui són 7.800M. Les emissions de CO2 eren de 31Gigatones ara són de 36Gigatones. L’economia de l’abundància trontolla: les riqueses naturals, terra, aigua, camps de cultiu es posaran en valor”.

El problema de fons, al meu entendre, és la sobrepoblació; i és greu. Aquí va l’enllaç de la primera part i el de la segona part.

Esclavitud. La història silenciada

Publicat el dia

Dimarts passat,  2 de novembre de 2021, l’historiador Martin Rodrigo (UPF) va donar una conferència sobre els negocis del Marqués de Comillas a l’Ateneu Barcelonès i en la que, de fet, venia a presentar el seu darrer llibre “Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas”, Ed. Ariel.

Martin Rodrigo, que ja va fer la tesi doctoral sobre el Marqués de Comillas i ha publicat diversos llibres sobre ell, és qui més coneix aquesta figura extraordinàriament controvertida, sobretot perquè la seva fortuna s’origina  amb el tràfic d’esclaus, però  que forma part de la nostra història amb una rellevància extraordinària. La conferència  em sembla imprescindible, si més no pels que no vulguin llegir el llibre.

…

En el torn de preguntes l’historiador afirmava que Espanya no solament va ser el darrer país europeu en abolir l’esclavitud, sinó que, malgrat la importància que ha tingut a Espanya el tràfic d’esclaus transatlàntic, no ha fet mai res en el camp de la memòria història, cosa que han fet amb major o menor grau a França, Anglaterra o als Països Baixos…

I  aquesta mateixa setmana s’han fet unes jornades al Born amb el títol “Esclavisme a Barcelona. Una història silenciada” de la que el mateix Martin Rodrigo n’era el comissari i de la que en Josep Playà se’n fa ressò a La Vanguardia. En el segle XV, ja entre un 10 i un 15 % de la població de Barcelona eren esclaus !. La història no s’ha de silenciar.

1 … 10 11 12 13 14 … 24