Nyaps

Publicat el dia

Nyap ètic. Dijous passat vaig coincidir en una Junta de la Societat Catalana d’Economia amb l’Andreu Mas-Colell i un cop acabada la reunió  li vaig preguntar-li si la sang (i el plasma) el pagaven; a finals de juny el van nomenar president del Banc de Sang i Teixits. La resposta és que hi ha un debat ètic i no és paga, ni aquí ni a molts països. El pagament si que s’admet a Estat Units i Alemanya (per això Grifols treballa tant en  aquests mercats). Llavors el que passa  és que no havent-hi prou sang, la comprem als Estats Units i Alemanya.

Nyap caòtic. El que ha provocat la política de descomptes i subvencions personals amb els trens de rodalies i l’Ave que venen de Girona i explica en Miquel Carreras és una autèntica aberració. Fan un descompte als trens de mitja distància, però suprimeixen trens (!), aquests van amb retard i per comptes de portar-te a Sants et deixen a Sant Andreu, on els passatgers han de fer una combinació amb el metro que els retarda encara més. Això provoca més demanda per l’AVE (també hi ha rebaixes) i la seva saturació.

Nyap intencionat. Havia sentit que legalitzar els contractes del personal de neteja a domicili ja era molt fàcil i tenia intenció contractar una dona de fer feines per dues hores a la setmana. Problema: la Seguretat Social va per mòduls i el primer mòdul correspon a molt més de dues hores a la setmana, amb la qual cosa si la legalitzés, el cost de la SS gairebé igualaria el cost de l’hora treballada; és absurd. Solució: intentarem compartir el cost entre un bar, una escola de reforç i jo. No és una solució massa clara, així que aprofitaré una norma segons la qual  si treballa menys de 60 hores la formalització del pagament li correspon a ella. La solució perfecte seria contractar una empresa. Potser no és cap nyap i aquest és l’objectiu dels que han aprovat la norma.

 

De nyaps econòmics n’hi ha un fotimer, perquè molt sovint son conseqüència del mal funcionament de les institucions públiques que els fabriquen, o de la picaresca institucional.

Lluís Raluy i els nombres primers (II)

Publicat el dia
//

En el Garlaires 11/03/22 comentava un article  de Pedro Alegria professor de matemàtiques a la Universitat del País Basc i membre de la comissió de divulgació de la Reial Societat de matemàtic al diari  ABC sobre el treball i l’afició a les matemàtiques de Lluís Raluy, artista de circ nascut a Sant Adrià , l’any 1942 i que ens va deixa l’any 2021.

La nota de Garlaires va creuar l’Atlàntic i va arribar a oïdes de Carlos Bosch i Giral professor de matemàtica a ITAM (Mèxic), net per part de pare de Pere Bosch Gimpera i per part de mare de José Giral, diputat a les Corts, amic de Manuel Azaña i president del primer govern de la República. El professor Bosch està interessat per la didàctica de la matemàtica a l’escola, ha rebut un premi del Senat Francès per un programa de ciència a l’escola i  va simpatitzar molt amb el fet que un pallasso pogués tenir una afició per les matemàtiques fins el punt de fer una petita contribució en el camp de la teoria dels nombres, com ha mostrat Sergio Belmonte, matemàtic de la Junta del Museu de la Matemàtica de Cornellà.

Total, aprofitant que jo ja havia fet donació a la Biblioteca de Sant Adrià de les monografies que en Lluís Raluy m’havia donat (*), vaig proposar a la Bibliotecària Lina López Céspedes la creació d’un fons de llibres de matemàtica recreativa i divulgativa dedicat a Lluís Raluy. Ella ho va traslladar a l’Ajuntament, li van donar suport i pressupost, s’ha creat el fons i dilluns 14 de novembre a les 18:00 es farà la presentació al Saló de Plens de l’Ajuntament de Sant Adrià, amb la participació dels tres matemàtics esmentats, i de  Louisa Raluy, filla d’en Lluis, neta d’en Lluís, ‘El Tigre de Sant Adrià’. L’acte serà híbrid (virtual i presencial).

(*) Jo tenia els llibres per amistat amb en Lluís Raluy. Amb ell compartíem una estima per Sant Adrià, pel circ, pels bons arrossos…i per les matemàtiques encara que jo era d’un camp molt diferent. En el seu llibre ‘El circ dels saltimbanquis’ – un llibre fenomenal al que de moment cap savi ha dedicat un article que el faci famòs – parla de la superstició, explica que els artistes de circ son supersticiosos i acaba dient: ‘De totes maneres, no sé si és veritat, diuen que ser supersticiós no és bo, porta mala sort’. Qui ho deia era jo, mentre compartíem  una magnífica paella a la Puda de Can Manel a la Barceloneta.

 

La presentació del Fons especial de matemàtiques recreatives i divulgatives de la Biblioteca de Sant Adrià dedicat a Lluís Raluy i Tomàs que vaig comentar la setmana passada  i que es va realitzar dilluns passat va estar molt bé. Aquests actes han de ser una festa i així va ser. Interessant i a la vegada emotiu. Passo l’enllaç del vídeo per si pot se del vostre interès.

La relació entre la creació artística i la matemàtica no em sembla que sigui res que ens hagi de sorprendre. L’amic Joan Soler-Jové, dibuixant amb el que van fer junts el llibret ‘La vida en un joc matemàtic’ detectava que el programa d’edició havia pogut  variar la posició d’una ratlla o un dibuix un mil·límetre !!! La imatge per ell guardava una coherència oculta. Igual que passa quan sentim música (això ho explicava en Jorge Wagensberg, el físic que dirigia el Museu de la Ciència) I si aquesta coherència arriba a un sol mil·límetre, la impressió que dona és que hi deu haver-hi una matemàtica intrínseca.

….

Hi ha hagut molt bones reaccions a la nota GARLAIRES de divendres passat :

Miquel Barceló (enginyer, economista)

Ostres Quim, felicitats!!!! fantàstic!! … hauríem de saber recuperar aquests herois com el Sr. Raluy…

Ignasi Roviró  (filòsof)

M’ha agradat molt el vídeo de la festa en homenatge a Lluís Raluy. M’han emocionat els testimonis de Sergi i de la filla Louisa. Enhorabona!

Paco Soler Parellada (catedràtic d’economia i restaurador)

Felicitats Joaquim. No descanses. No descansis

Lluís Bassas (enginyer)

He vist i he fruit aquest vídeo de l’acte que has organitzat. Meravellós!!! Molt bé el Sergio, també l’Alegria des del Pais Basc i el Bosch des de Mèxic, i la traca final de la Louisa i el vídeo del Lluís Raluy. Gràcies de debò, amic!

Santiago Montero (enginyer):

M’he emocionat escoltant el professor d’Altafulla i la seva relació amb Lluis Raluy.

Jordi Bacaria (catedràtic d’economia)

Un acte molt interessant i emotiu

Joan Soler-Jove (artista i dibuixant)

Formidable homenatge a Lluís Raluy a Sant Adrià, felicitacions, enhorabona

Ho celebro molt.

La maledicció malthusiana

Publicat el dia
//

Abans de l’agost l’amic Narcís Mir em preguntava pel llibre d’Oded Galor titulat ‘El viaje de la humanidad. El big bang de las civilizaciones: el misterio del crecimiento y la desiguadad ’. pensant que com l’autor era economista jo en sabria alguna cosa però la veritat és que el desconeixia completament. Així és que  vaig veure qui era, que tenia unes referències excel·lents, i vaig assumir el compromís de llegir-me el llibre i donar-li el meu parer.

El llibre parteix de la teoria de Malthus (a qui cita 72 vegades !), segons la qual la població creixia geomètricament i el recursos augmenten aritmèticament, la qual cosa abocava la societat a la pobresa. I aquesta teoria, explica Galor,  – absolutament plausible- va funcionar sempre fins que la va descobrir Malthus, moment en que va deixar de funcionar.

I quins altres factors socials  es van imposar a aquesta teoria ? Doncs bàsicament l’educació. El llibre des de l’inici fins al final es dedica a donar exemples per èpoques i civilitzacions  molt diverses de com i perquè l’educació trenca amb la “maledicció” malthusiana.

És un llibre pensat per un públic ampli – potser no calia escriure tantes pàgines, en Pla ho hagués resolt amb un article –  i no deixa de ser un relat que toca molts aspectes a més de l’economia: les institucions polítiques, la sociologia, els recursos naturals, la geografia, la cultura… És una bona oportunitat per a reflexionar en l’evolució de tot plegat, un intent d’entendre la història a través del que l’autor anomena ‘teoria unificada del creixement’.

I just havent acabat  d’escriure aquestes línies per a GARLAIRES, vaig veure que la  web ‘Aprendemos Juntos’ del BBVA, aquesta mateixa setmana, ha penjat una entrevista amb Oded  Galor. Té una durada de 58 minuts i resulta entretinguda perquè els exemples, que extreu del llibre,  emprats per demostrar la seva tesi, son curiosos i, de vegades, sorprenents.

 

Manuel Reventós. Estudi de la classe mitjana

Publicat el dia
/

A la Societat Catalana d’Economia, acabem d’editar un llibre de Manuel Reventós i Bordoy (1888-1942), professor de Teoria Econòmica, elaborat l’any 1935. És tracta d’un estudi de la classe mitjana que va rebre el premi Patxot l’any 1935 però no es va arribar a editar perquè va esclatar la Guerra. L’edició ha estat possible gràcies a l’esforç de la seva neta Laia Reventós que ha transcrit i revisat el text original i hi ha una introducció de Xavier Farriols, secretari de la SCE i impulsor de la col·lecció ‘Textos Retrobats’, i de Francesc Roca, historiador del pensament econòmic.

L’Andreu Missé va dedicar un article al llibre a El País (24/10/22) on explica a la perfecció quin és el seu interès. Podeu descarregar l’edició digital d’aquest llibre al Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans seguint l’enllaç:  Estudi econòmic i social de la classe mitjana.

Personalment, com a vocal de publicacions de la SCE, ajudar a l’edició d’aquest llibre m’ha satisfet molt, perquè, a part de l’interès tècnic,  penso que la seva edició ha estat un acte de justícia. La família ja va recuperar la memòria amb l’edició del ‘Diari de Guerra i Barcelona viscuda’, que és la transcripció anotada d’un dietari, que Manuel Reventós  comença l’octubre de 1936 i que s’estén fins al gener de 1939. L’edició de l’estudi completa, una mica més, la recuperació d’aquesta memòria.

Àngel Casas

Publicat el dia

L’octubre del 2021, TV3 va fer un programa d’homenatge a Àngel Casas, que ja estava molt malalt, titulat ‘Recordant…Àngel Casas Show’ i que ara , amb la seva mort, l’han tornat a retransmetre. L’homenatge, que dura 2,2 hores, és un tros de la història del propi país. L’Àngel Casas, sens dubte, fou un extraordinari professional, però el que resulta  essencial, en la gestació d’aquest personatge, que en el maig de 1968 tingués 22 anys; era un ‘barbut’. Passarà a la història perquè part de la història la va modelar ell; en el programa d’homenatge queda molt clar.

…

Em comenta també un company de senderisme, que Àngel Casas era un escriptor extraordinari i em recomana el llibre ‘Fred al peus’. Doncs me’l poso a la llista.

Carla Simon al Consell del Cent

Publicat el dia
/

Us passo l’enllaç del vídeo del pregó de la Carla Simon a les Festes de la Mercè (ja està preparat per a que s’obri en el minut en que ella parla i dura 33 minuts). Com va afirmar, se li dona millor fer guions que pregons, així que va presentar un vídeo sobre immigració fets per joves participants en el projecte  d’un taller de cinema. La direcció (composició)  del vídeo és d’ella. Un magnífic regal per a la ciutat.

…

Al Saló de Cent ja es veien pocs homes amb corbata. Que s’hagi perdut la corbata no és cap problema, el problema és que es veien desarreglats, començant per Miquel Iceta, que seia a l’espai de les autoritats i era el més visible. La jaqueta se li obria i la camisa blanca li realçava una panxa prominent. Aquest any tocava l’agermanament amb Roma i a mi em sembla que allà, amb corbata o sense, saben vestir millor; tenen aquest coneixement.

Salvar el ‘sistema’

Publicat el dia

Vaig veure  YouTuve un documental de la cadena ARTE titulat “Sexe, pouvoir et argent : La vie sans limites de Juan Carlos, ancien roi d’Espagne” que em va agradar molt i el tenia per comentar-lo a GARLAIRES perquè essent extraordinàriament escandalós i tenir 360 mil visualitzacions no havia tingut cap ressò en els mitjans.

Però resulta que, des d’aquest mes setembre, la Plataforma  HBO emet un documental titulat ‘Salvar al Rey’ que està arrasant mediàticament i que ha copiat l’estructura i moltes idees del documental francès del documental d’ARTE, encara que no totes.  Per exemple al Documental d’HBO surt el rei dient que quan vivien a Roma no tenien per a pagar el lloguer i al documental francès s’explica  que no els va faltar mai res, estaven pagats pel règim.

Treuen el draps bruts del rei (els coneguts) però també el justifiquen; per exemple es diu que es va rodejar de males companyies. Un defecte del documental és que parlen ex-agents dels serveis secrets,  amants, els periodistes més importants de l’època, banquers, exministres …  molts dels quals van participar en  tapar la llarga llista d’escàndols de la casa reial; tenen poca credibilitat.

També sorprèn que es parla sobre la inviolabilitat del Rey i de l’article  56 de la constitució però no es demanen responsabilitats als autors d’accions delictives per cobrir el Rei  com l’assalt a la casa de Barbara Rey o Corina i, en general, per la malversació de diners públics .

El director del documental d’HBO és Santiago Acosta Gallo, que treballa habitualment per a Mediaset (Telecinco) i és nebot de Federico Gallo, periodista, ex-governador civil de Barcelona i membre, per designació del Rei,  del govern provisional constituït durant les hores del Cop d’Estat de Tejero, que segons algun dels entrevistats va organitzar el propi rei.

Malgrat tots els biaixos, a mi em sembla que cal veure el documental, és un tros de la història de l’Estat Espanyol, en la que es veu com funciona el sistema. Una altra cosa és a la conclusió que s’arribi. Al Rei l’Estat,  li tolera i li facilita la corrupció i les aventures sexuals fins que s’enamora de Corina i es vol separar. Llavors  es considera que posa en perill la monarquia i es despleguen els mitjans per a fer-lo abdicar.

Evidentment es vol salvar la monarquia, però el sistema queda ben retratat. La defensa dels valors democràtics sembla un mer oportunisme.

Paco Solé Parellada. El coneixement és capacitat d’actuació

Publicat el dia
////

Farà cosa d’un any, vaig escoltar  la presentació que va fer en Paco Solé Parellada  d’un dels concerts que organitza al Set Portes i, com és habitual,  va captivar a tots presents. A part dels acudits i les anècdotes deixà caure afirmacions com ‘el coneixement és acció’, que li encaixa perfectament, i que és una visió recollida al tractat de filosofia de Wittgenstein. Això es background oi?

Avui recullo a GARLAIRES una l’entrevista al Paco Solé Parellada que fa poc ha publicat a Via Empresa i que porta per títol << Solé Parellada: “La innovació és un compromís amb el futur”>> que, com sempre, té un to divertit, és captivadora i amaga una concepció molt travada del progrés, de la vida i del país.

No us perdeu, sobretot, l’acudit amb el tanca l’entrevista i que podria ser un exemple de formalització del coneixement.

Minotaures, gegants i capgrossos

Publicat el dia
///

S’ha parlat molt del llibre de Manel Pérez ‘La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida‘ (Ed. Península), però us passo l’article de Josep-Maria Ureta a PAIOS (EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS) titulat “Un Minotaure en el procés”.  Comença amb l’acte de presentació al Cercle d’Economia, explica qui hi havia…i comenta el llibre en base al seu propi coneixement (experiència) del que és el país… M’ha agradat molt,  celebro que me l’hagi enviat i el comparteixo.

Diumenge 11 de setembre acaba la Festa Major de Sant Adrià amb un castell de focs al Parc del Litoral on s’està maquinant  un ‘pilotaso‘ urbanístic ‘plagad’ de vicis econòmics i ambientals dels que no s’expliquen  al Cercle d’Economia, ni a la Universitat ni en lloc. Els qui manen son els del ‘totxo’ i així va el país. Però quan veus que, tot i els anys que tenen les tradicions, els capgrossos i els gegants s’assemblen tant als que manen, penses que, mentre no manqui un bon arròs i puguem riure de tot plegat, visca la Festa Major i la Diada. La pregunta que li proposaria al Josep Maria Ureta és per a quins líders del país el seu bust podria servir de model per fer un gegant i quins per a fer-ne un cap-gros i quins cap de les dues possibilitats?

The Hot Sardines

Publicat el dia

Començo encarant el curs amb la cançó “Running Wild” de la banda americana ‘The Hod Sardines” que he descobert aquestes vacances per suggeriment dels algoritmes IA de Google que consideren que em tenen clitxat i en part és cert, però només en part.

Musicalment dec ser fàcil de catalogar per Google, però jo trio la música segons el meu estat d’ànim, no és ja que pugui estar content o trist, és que quan , per exemple, faig exercí, trio cançons segons el que considero que necessito en aquell precís moment que pot variar moltíssim. No és el mateix una música per a fer abdominals que per a caminar sobre la cinta a 6 Km/h o a  5 km/h amb inclinació del 5%.

També m’agrada la música de fons a l’hora de menjar i no és el mateix la música adient per un fricandó que per una paella, encara que hi ha temes com les cançons napolitanes d’en Pavarotti, que si la cuina és de primera, en un context no massa allunyat de la Mediterrània,  son sempre adients.

I si em sembla que una determinada música predisposa l’ànim per un començament de curs, l’algorisme de Google fins aquí, de moment, no hi arriba. O potser sí ? Deia en Woody Allen que escoltant Wagner li venien ganes d’envair Polònia. A veure si l’algoritme de Google sabia alguna cosa de la invasió d’Ucraïna per part dels russos ?

1 … 8 9 10 11 12 … 24