Actualitat

Barraquisme i política

Publicat el dia
////

Els que tenim certa edat hem conegut el barraquisme, un desastre que es va resoldre i que encara resultava preferible  a haver de viure sota un pont que és el que fàcilment podem veure actualment. Ha tornat el barraquisme i en condicions pitjors.

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona i entitats socials com la Fundació Arrels, a Barcelona, cap a l’any 2023, hi havia entre 1.900 i més de 4.000 persones sense llar amb un nucli dur d’unes 2.000 persones dormint literalment al carrer cada nit. Una xifra que no para de créixer a unes taxes de més del 5,5% que és molt.

El perfil dels ‘sense-llar’ extret dels que són atesos a Barcelona, no pas de tots els sense-llar,  és d’un 80% són homes, amb una mitjana d’edat de 44,5 anys, essent  44% d’origen estranger.

El barraquisme està en assentaments en ple centre urbà de Barcelona, com el Parc de l’Escorxador, Sant Pau del Camp, o la Sagrera i ha generat un nou  suburbi al Parc de la Serralada Marina Badalona (Santa Coloma Montcada). En aquest article de VilaWeb s’il·lustra la crua realitat del barraquisme actual (22/11/24)

Encara que el percentatge de famílies amb infants que viuen en una tenda de campanya sigui baix (probablement per sota del 5%), el percentatge de famílies amb infants que no tenen una llar estable (viuen en refugis, hostals, cases d’altres) és molt més alt, podent arribar a ser fins a un terç del total de les persones sense llar.

Segons un informe de Càritas, cada cop hi ha més dones, joves i persones amb fills a càrrec que perden la seva llar.  La inestabilitat i la falta d’un lloc propi afecta el desenvolupament dels nens, la seva escolarització i la seva salut, encara que tinguin un sostre temporal sobre els seus caps.

…

Les causes són moltes: crisi de l’habitatge, pobresa i desigualtat, atur i precarietat laboral, Sistema de protecció social insuficient,. També hi ha una motivació que pot ser personal: salut i addiccions, violència domèstica i ruptures familiars, joves que surten del sistema de protecció de menors quan compleixen 18 anys, o persones que surten de presó o hospitals psiquiàtrics sense una xarxa de suport …

Les solucions lliguen amb les causes: refugis d’emergència, construcció massiva d’habitatge social, regulació del mercat immobiliari; rendes mínimes garantides i reforç dels serveis socials i de salut mental.

Si tenim en compte que l’any 1970 – any que poso de màxima intensitat d’acció pública contra el barraquisme- la renda per càpita era de 1.211 dòlars i l’any 2024 era de 35,297 – s’ha multiplicat per 29!!!!– és evidentíssim que el país s’administra extraordinàriament malament. Per a què paguem impostos?

Que en altres països occidentals avançats passi el mateix no és cap consol, al contrari. La conclusió és la mateixa, que el sistema polític no funciona. No hi ha una divisió de poders efectiva i real, premsa lliure… no funciona.

Per aquella època dels 70, al Camp de la Bota una gitana joveneta que estava sola va perdre el fill. La mortalitat infantil és molt superior pels que viuen en barraques. Doncs solament la va ajudar Àngels Rosell, llavors educadora en una escola bressol del Camp de la Bota, amb moltíssima sensibilitat, bondat i valentia, que la va haver d’acompanyar al cementiri de Montjuïc. De les coses més terribles que li va tocar fer, m’havia comentat. Des de l’any 1983 a l’any 1999 va ser regidora de l’Ajuntament de Sant Adrià. Aquesta és la gent que necessita la política: Si el sistema no funciona podem ser teòricament  29 vegades més rics i estar molt pitjor.

 

L’embolic de l’equilibri monetari internacional

Publicat el dia
/

Guifré Belloso ens passa el seu darrer article “Trump i el superàvit exterior alemany” per analitzar l’equilibri monetari internacional amb opinions de grans experts de tots els colors per donar i vendre.

És un tema molt difícil. Segons Joseph Stiglitz (enllaç), pel que li expliquen contactes que ell té internacionalment, negociar amb Trump és complicat, la qual cosa ell l’atribueix a l’escàs coneixement del que manega. Per exemple, cita el turisme, com a principal font d’ingressos de divises, la qual cosa Trump no en té en compte i li va a la baixa.

…

M’ha semblat molt interessant una entrevista que el professor noruec Glenn Diesen li fa  a l’economista marxià Richard Wolff. Essent marxià aporta una perspectiva històrica que en aquets moments és orientativa. La qüestió és que amb Xina i els països emergents les regles de joc han canviat. Moltes mesures econòmiques que EEUU tenia força per imposar ara ja no funcionen. Amb Trump, els EEUU no solament no s’adapten a las noves regles de joc, sinó que poden debilitar-se encara més.

…

Tanmateix, en relació als països emergents hi ha coses que no  m’han quadrat mai. L’any 2005,  vaig visitar el taller-botiga d’un llauner de Ripoll . L’home em comentava que hi havia productes de llauna importats que sortien per sota del preu de cost del llautó, la primera matèria. Com és possible? Havent-hi uns mercats de primeres matèries internacionals competitius, això podia passar perquè el govern del país exportador on es feien aquests productes no tenia cap problema en pagar extraordinàriament bé les divises que li aportava el fabricant. El govern rep les divises a través del seu banc central, i li dona al fabricant  bitllets (cromos) del propi país a un canvi bo. El fabricant no hi perd, perquè amb aquells diners pot pagar els treballadors, comprar primeres matèries i obtenir beneficis. Qui paga  la diferència de preu de les llànties? Doncs el conjunt dels treballadors del país exportador. El govern espera d’aquesta manera fer-se un lloc en aquesta indústria tot desplaçant els llauners com el de Ripoll, que acabaran cobrant de la Seguretat Social.

Això no s’arregla amb aranzels. S’arregla amb una llei, com les que ja hi ha en el comerç, que no permeti vendre per sota del cost. Una llei prohibint els duros a quatre pessetes. Potser aquesta hagués estat una bona manera de defensar els sectors econòmics interns. Es curiós que Espanya, que també havia feia les mateixes pràctiques (hi havia les anomenades pessetes A i pessetes B*) permetés que bona part de la industria interna desapareixes amb el mateix procediment .

Salvar els mitjans de comunicació

Publicat el dia
//

La Unió Europea va aprovar el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació que va entrar en vigor el mes de maig de l’any passat i és d’obligat compliment des del mes d’agost del 2024 en alguns dels seus punts i en el mes d’agost d’enguany ja ho serà en la totalitat del seu contingut. Algunes de les obligacions normatives estan recollides l’anomenat Pla d’Acció per la Democràcia amb 41 mesures aprovat  (17/09/24).

La competències reguladores les assumeix la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) que tindrà una Direcció de Mitjans de Comunicació. Hi ha d’haver-hi un registre de mitjans, els mitjans han de declarar qui es el propietari, explicar els comptes, s’intentarà evitar que les subvencions públiques serveixin per a finançar els mitjans afins al partit que governa, la concentració de la propietat, es vol protegir el secret professional, la independència del periodista… A l’enllaç de dalt teniu un detall.

El tema és extraordinàriament complex. Afecta la transparència, el govern obert, la llei “mordaza”, el codi penal… I dilluns 3 març es va organitzar una jornada en el  Col·legi de Periodistes. A l’enllaç de la jornada  teniu els ponents i passo també l’enllaç del vídeo de la jornada que dura 3 hores i 33 minuts. Els organitzadors van repartir els papers del que havia de tractar cada ponent i tothom va dir la seva.

Destacaria  unes referències molt oportunes al codi deontològic dels periodistes de Catalunya (Josep Carles Rius) i a l’aprovat pel Consell d’Europa l’any 1993 (Francesc Rafols)  perquè essent el dret  informació un dret fonamental  el codi deontològic el defineix i conceptualitza i això és fonamental per la regulació. La informació a protegir hauria de ser exclusivament la que pugui encaixar dins del codi deontològic. És bàsic i no es te en compte. Podrien obligar als mitjans a fer constar, ja en el registre, quin és el seu codi deontològic de referència.

En general hi havia moltes esperances posades en aquesta normativa, encara que pesa allò de que feta la llei feta la trampa. A més el sector ha canviat. El canal de Karlos Arguiñano a YouTube té 527 mil subscriptors. No és un mitja de comunicació ? I les webs de les institucions oficials ? I més: els ajuntaments, independentment del color, podien condicionar la premsa local però és que ara s’han ficat a les a les xarxes, alguns amb bon criteri però l’autobombo és fàcil. L’exèrcit s’ha ficat a les xarxes. La reforma legal que s’està fent, difícil, no serà obsoleta ja d’entrada? No se’ls hi escapa tot plegat?

…

Un dels factors de la complexitat del sector és l’econòmic, la viabilitat de les empreses periodístiques i no està clar que tingui solució. Segons l’eminent economista francesa Julia Cagé la publicitat no salvarà els ingressos dels mitjans. Proposa considerar la informació com l’educació a efectes que es pugui beneficiar de subvencions i avantatges fiscals i redefinint a la vegada l’empresa periodística a mitges entre l’empresa normal i la fundació. Aleix Calveras Maristany fa una ressenya a ‘Nada es Gratis’ del llibre de Julia Cagé “Salvar los medios de Comunicación”(*) (Anagrama, 2017) on es resumeix el treball de l’autora (30/05/24).

Entre altres coses el llibre dona una possible solució a limitar la concentració de la propietat, que és un dels aspectes que ha de resoldre el regulador, la CNMC. No se si li faran cas. La idea fonamental d’equiparar el dret a la informació al dret a la formació no la veig recollida ja en el reglament europeu.

En fi, tinc la impressió que l’esperada normativa es pot quedar curta.

Recicladors, immigració i model econòmic

Publicat el dia
//

Per veure imatges impactants de l’economia no cal anar al cinema. Al carrer Avila 103 de Barcelona hi ha un magatzem drapaire anomenat Recuperaciones Barrera on hi  van molts recicladors de ferralla.  Un dia a les sis de la tarda, allò semblava un formiguer amb tota aquella gent, molt pobre, principalment senegalesos, entrant i sortint amb els seus carretons de supermercat plens o buits.

L’Ajuntament de Barcelona (serveis de neteja), que gasta més de 300 euros anuals és el principal contractista final i va encarregar un estudi/enquesta a la UB i els principals investigadors, Federico Demaria, Daniele Vico i Julián Porras Bulla, han fet un article per 5 Cèntims (20/11/2024) titulat “La paradoxa del reciclatge: “Com els treballadors més essencials de Barcelona queden fora del sistema”. També Antonio Cerrillo es va fer ressò del treball de la UB amb un article en el que aporta moltes dades (La Vanguardia 30/05/2024)

Resulta que a Barcelona hi ha més de 3.000 recicladors informals que, de mitjana, guanyen uns 20 euros al dia. Aquests recicladors  recullen al voltant de 120 kg de ferralla per persona i dia. Reciclant  més de 100.000 tones de metall anualment  contribueixen significativament al reciclatge de metalls de la ciutat.

Malgrat aquesta contribució, els recicladors pateixen una marginació legal, econòmica i laboral. No tenen papers, contracte,  guanyen misèria, no tenen llar… un desastre i s’estudien solucions.

Un dels pocs economistes que jo havia vist preocupar-se d’aquestes temes era el professor Jacint Ros Hombravella. S’interessava particularment per l’evolució dels preus d’aquests materials ja que una davallada de preus podia tenir conseqüències devastadores sobre aquesta gent. Això no es tracta a l’estudi, que d’altra banda, està molt bé i que s’hagi encarregat i fet.

…

El tema de la immigració es complex i està sent molt debatut. Vaig escoltar fa poc una conferència de Jesús Fernandez Villaverde a la Fundació Rafael del Pino (12/12/24). Proposava prohibir la immigració. Taxatiu: sí als immigrants amb un doctorat no a la resta per raons fiscals ja que la despesa social (educació, sanitat, pensions…) al llarg de la seva vida seria superior a la seva contribució en impostos. També proposava estimular l’augment de la fecunditat dels espanyols. Tanmateix, segur que hi han espanyols deficitaris fiscalment pel conjunt de la seva vida. Penso que ho hauria de considerar aportant dades i anàlisi.

El problema té que veure molt amb el model productiu. S’hagués hagut de tenir  en compte  l’avís que ens feia fa molt de temps Martin Wolf, veient ja que la bombolla immobiliària petaria (La Vanguardia 15/07/2006). La cosa anava així:

–Martin Wolf. (en referència a les enormes inversions que s’havien fet en el sector immobiliari privat)… ¿Cómo podrán devolver ustedes tanto dinero si no invierten en producir bienes para exportar?
–Víctor Amela. Fácil: ¡atraeremos hacia aquí a más y más europeos con dinero en los bolsillos!
–MW. Hacer de España la Florida de Europa… Bueno, ésa es la visión optimista del asunto, pero es un monocultivo, y si flojease…
‒VA. Siempre podremos vender sol, mar y paisajes (mientras no los machaquemos).
–MW. Ya, ya… Que vengan europeos ricos a gastar y emigrantes pobres a trabajar. Y ustedes, a vivir de la renta… Es una opción, pero … no sé si eso dará para todo y para todos.

Les conseqüències d’aquella disbauxa sostinguda fins ara estan magníficament explicades en aquest article de Xavier Roig

Sobre la immigració directament, Jordi Roca Jusmet m’ha enviat un article que em sembla  molt recomanable. És una recensió a la Revista Economia Crítica de llibre  «Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide» de Hein de Hass (Ed. Península 2024)

El llibre, que tracta el problema amb profunditat, parla també del problema fiscal esmentat abans i el relativitza molt. Però vaja, temes complexes deuen requerir també solucions complexes i imaginatives atenent la diversitat de factors i circumstàncies.

Habitatge

Publicat el dia
/
Acabades les festes de Nadal toca  “sant tornem-hi”. El debat de l’habitatge segueix intens. Des de que ho vam tractar  a GARLAIRES l’octubre del 24 amb un article de Jaume Miranda se n’ha parlat moltíssim . El problema deriva d’un mal plantejament de fa molts anys Com explica en Santiago Niño “El 1958, el ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, va dir ‘España ha de ser un país de propietarios, no de proletarios” (On Economia 29/12/24) )  i en un període relativament curt l’habitatge va acabar en la cadena especulativa. Més o menys hi ha un consens en que les coses s’han fet malament.
La qüestió, tanmateix, és com trobar ara una solució. No és gens fàcil i s’està debaten molt. Una de les mesures que apunta Andreu Mas-Colell en el seu article “És l’hora de l’habitatge” (Ara, 1/12/24) i que m’ha sembla particularment interessant és la següent :
  • “Que el propietari d’una casa unifamiliar vegi que convertir-la en vuit habitatges li sortirà molt a compte. O que el propietari d’un pis de l’Eixample de Barcelona el pugui subdividir en dos sense demanar la conformitat dels veïns. És cert: aquests propietaris faran diners. Estan en una posició privilegiada. Però si exploten el seu privilegi construint, i no simplement apujant el lloguer, el fi desitjat s’obtindrà: l’oferta augmentarà i la pressió sobre el lloguer baixarà. Surt a compte”.
En Santiago Montero ens aporta també la seva reflexió a  “Habitatge, preus i impostos”.

Geografia d’una inundació. La DANA de València

Publicat el dia
////

Isaac Moreno Gallo, és un enginyer d’obres públiques apassionat per l’historia de l’obre civil a l’antiguitat que divulga a través de YouTube.  Ho fa molt bé i  transmet la seva passió, així que  ja compte amb 209 mil subscriptors (!). Entre molt treballs, a Garlaires (04/03/2022) n’havíem comentat un de magnífic  dedicat a l’urbanisme de la Tarraco romana.

Doncs resulta que, sortint de l’àmbit pel qual es conegut, s’ha despenjat amb un documental sobre  l’ordenació urbanística des de mitjans de segle passat a la zona de l’Albufera de València, utilitzant molts recursos cartogràfics disponibles actualment, essencial per entendre la catàstrofe d’aquests dies i les eventuals solucions. Té una durada de 20’. «Geografía de una inundación: la DANA de Valencia» M’ha semblat definitiu. De moment ja porten 450 mil visualitzacions.

Recull de premsa de l’Ignasi Belda

Publicat el dia
//

Recull de premsa del 19/03/2025

Ciència / Exploració espacial

Asteroide 2024 YR4: razones para mantener la calma ante su encuentro con la Tierra en 2032

Un rover chino encuentra un antiguo ‘paraíso vacacional’ en Marte | Ciencia

China tiene un nuevo motor espacial que multiplica la potencia de los actuales por 3

Detectan un objeto en forma de espiral acechando al límite del sistema solar

Trump y Musk hunden la NASA mientras China se mueve para liderar la exploración espacial

La sonda Hera revela cómo es la enigmática luna marciana Deimos de camino hacia Didymos

Tecnologia

Expediente de la Comisión Europea a Meta: ¿es lícita la acusación de fomentar la adicción a las redes?

Justicia digital: cómo resolvemos conflictos en los espacios virtuales

Es hora de adaptar las normas para prevenir los riesgos de la inteligencia artificial

Inteligencia artificial, ¿abierta para todos o cerrada para beneficio de unos pocos?

Así se monta un ordenador cuántico | EL PAÍS Semanal | EL PAÍS

Altres

Chip cerebral para reclusos: una prisión dentro de la cabeza

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

15ª Bienal Manifesta a les 3 Xemeneies de Sant Adrià de Besòs

Publicat el dia
///

Ja fa més de tres setmanes que s’ha inaugurat, a la tèrmica de les 3 Xemeneies de Sant Adrià, la quinzena edició de Manifesta. És positiu que l’espai s’hagi obert al públic, que aquesta obertura es faci amb una activitat cultural com és l’art contemporani i que hi hagi un espai dedicat a la memòria històrica de l’edifici i al seu entorn social.

Tot plegat està fent que força gent parli de l’edifici de la tèrmica i dels seus usos. Es comprova que l’edifici, la seva història i el seu entorn físic i social generen molt d’interès entre el públic assistent.

La Plataforma de les 3 Xemeneies –veïnal– ha col·laborat amb Manifesta, aportant documentació per a una sala habilitada com a exposició anomenada Espai de la Memòria i en la que es recullen documents històrics. També hi ha altres col·laboradors com Salvador Rueda, que va començar la seva carrera professional a l’Ajuntament de Sant Adrià.

Tanmateix des de la Plataforma es lamenta que el famós Catalunya Media City no està, ni molt menys, garantit així com adverteixen del perill d’instrumentació de la cultura en favor de l’especulació immobiliària.

A part del conjunt impressionant de les 3 Xemeneies, allà hi ha un solar on s’hi volen fer 1800 habitatges. Com que es zona inundable, ho han arreglat dient que això es faci constar en el registre de la propietat, passant qualsevol problema futur als nous veïns.

I malgrat que la Constitució prohibeix explícitament l’especulació immobiliària (art.47) el Departament de Territori no hi veu especulació. Els propietaris, en les seves transaccions han valorat els terrenys en 800 €/m2 però resulta que el Departament ha fet uns estudis econòmics segons els quals val 300€.(aprox).

Resulta que al final, a la pràctica, la interpretació d’un principi constitucional depèn d’un informe econòmic. El tema és tan important, que, per tenir la seguretat que l’estudi és rigorós, els veïns van proposar al Departament que encarregués a algú com ara el professor José Garcia Montalvo – prestigiós economista amb premi Jaume I d’Economia- una revisió (homologació) de l’estudi, però el Departament va contestar que no hi havia pressupost.

Però vaja, ni que sigui per a veure l’edifici colossal, la visita és recomanable. L’entrada es pot comprar a la web de Manifesta i és molt econòmica també. Us passo també una guia amb dades tècniques elaborada per la Plataforma que pot ser d’utilitat.

Donar carbasses

Publicat el dia

Aquesta setmana hem sabut que l’Informe Pisa havia donat magnífiques carbasses al sistema educatiu català. No vull entrar en què passa, però m’ha semblat que pot ser interessant un article de Claudia Upkau a 5 Cèntims (23/11/23) on resumeix els resultats d’un experiment de control aleatori a Catalunya i Madrid en el rendiment educatiu d’estudiants d’entorns desfavorits amb tutories extraescolars en línia. És possible que les autoritats estiguin recavant dades a gran  escala que després no fan servir i l’article és una mostra de lo molt que es podria aconseguir. A part, tinc la impressió que els mestres i professors saben el que passa; es qüestió de preguntar.

1 2 3