Història

Moses supposes his toeses are roses

/////

“Tan alta la follia

de l’abril!

L’abril dona la mida

de l’instint.

Amb l’abril se sospita

l’infinit.”

(V. Andrés i Estellés)

Bon dia, punyeteros,

A diferència de, posem per cas, l’exuberància de la primavera de Keukenhof o de Knigthsbridge, la de l’Eixample és francament tristoia, per bé que té un parell de detallets que li atorguen si més no algun interès: un d’ells és l’airet que passa, que fins ara i per gran sort, ve de sèrie i no ho podem esguerrar, ni nosaltres ni l’Ajuntament; l’altre és que tots els carrers són arbrats, en involuntària compensació de la sòrdida absència de jardins. És així com els passavolants de la part esquerra de la quadrícula, a partir de mitjan març, assistim astorats, entre xisclets d’aquests petits pterodàctils verds dits cotorres argentines, a l’explosió d’una espècie d’arbre que fa una flor rosa lluent i es coneix amb noms tan absurdament dispars com arbre de Judes o arbre de l’Amor. Si de cara a Sant Jordi aquest segon és el que més li escau, enguany que acabem de celebrar la Pasqua considereu-vos autoritzats per fer anar el primer també. I a partir de la setmana vinent podreu seguir dient-li garrofer bord, com sempre.

Passegeu, respireu, alceu la mirada, estimeu, feu que el repte rodi un any més entre amics i saludats, compreu llibres en català … i llegiu-los, que us tinc calats!

Carpite diem, punyeteros. No badeu.

Au!

Iu

 

P.S.: La invocació clàssica a aprofitar el temps no són (només) ganes de fer el pavero amb llatinades, no. No fa ni un mes que va passar avall l’Ana Alonso, companya de feina i d’aficions cantaires. Era una persona afable i alegre, que ara fa tres anys em va deixar sense paraules quan va venir al despatx a agrair-me precisament el text de Sant Jordi, perquè, segons em va dir i per increïble que pugui semblar, parlava dels seus escriptor, pintor i grup preferits, els fulgurants Wilde, Van Gogh i The Beatles. Si no me’n sabia avenir llavors, molt menys me’n sé avenir ara. Sit terra tibi levis, i quina merda.

L’article d’enguany

NO PREGUNTIS

Dinàmica i transcendència econòmica de la classe mitjana

//

La classe mitjana és fonamental perquè està  a la base del creixement econòmic, l’estabilitat i el benestar social. És un motor del consum i el seu poder adquisitiu impulsa la demanda de béns i serveis, fent créixer l’economia i donant estabilitat; inverteix en educació i formació, augmentant la productivitat i competitivitat econòmica. De la classe mitjana provenen molts emprenedors i professionals creatius. També contribueix fortament al pagament d’impostos i al finançament dels serveis públics i les infraestructures i, en definitiva, redueix les desigualtats i contribueix a la cohesió social.

I com evoluciona? Doncs, en el nostre cas, un país on el PIB/càpita porta 25 anys estancat (veure informe Cambra (27/03/25), malament. Quin desastre! Però, vaja, per conèixer bé la resposta a la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès hem organitzat una taula rodona amb tres experts al més alt nivell.

  • Eduard Arruga, ex-president de la Societat Catalana d’Economia (SCE), entitat de l’IEC que el 2022 va editar el llibre «Estudi Econòmic i Social de la Classe Mitjana» (1935) de Manuel Reventòs Bordoy
  • Josep Francesc Valls, Director de la Càtedra Retail, Turisme i Serveis · UPF Barcelona School of Management i autor del llibre «El efecto STICK. Nacimiento, ascenso y caída de las clases medias» (2024)
  • Josep Mestres Domenech, economista sènior de CaixaBank Research i co-autor de l’estudi « Espanya davant el mirall: Evolució de la desigualtat i de la classe mitjana» (2024)

L’acte va ser dimarts 8 d’abril de 2025. Aquí teniu el vídeo:

Democràcia i prosperitat econòmica

//

Recordo haver escoltat més d’una vegada el discurs d’algun defensor del principi de que el mercat te capacitat per arreglar-ho tot, segons el qual  els països pobres ho eren no aplicaven correctament aquest principi. Ara – permeteu-me l’acudit – amb el premi Nobel als economistes  Daron Acemoglu, Simon Johnson y James A. Robinson es podria dir ‘és la política, estúpid’. Segons ells la democràcia a llarg termini és font de prosperitat que, en visió dual, seria la manca de democràcia pot ser causa del fracàs econòmic, visió  que lligaria amb la tesi del Nobel Amartya Sen que considerava la necessitat de la democràcia per lluitar contra la fam i la pobresa.

En economia regne la complexitat i la incertesa i els economistes sempre haurien de ser modestos, potser eclèctics també.

En relació als Nobel del 2004 passo l’enllaç de la justificació del seu treball que publica l’organització del premi Nobel però també la nota que publicada quan va rebre el premi fronteres del conocimiento (2016) que trobo que està molt bé. Crec que en el jurat del premi de 2016 hi havia l’Andreu Mas-Colell.

Acemoglu, ja sigui amb Johnson o amb Robinson, té diversos best-sellers d’economia explicant la importància que tenen les institucions. Fou el director de la tesi de Mònica Martínez Bravo, actual consellera de drets socials del govern de la Generalitat i també va participar a les Jornades del Cercle d’Economia del juny de 2021.

Pasqual Maragall i el 47

//

La llei de rendiments decreixents, que formulà David Ricardo, afirma que cada vegada s’obtindrà menys producció addicional quan s’afegeixin quantitats addicionals d’un input mentre els altres inputs romanguin constants. Això s’aplicava al sòl agrari. A mesura que t’allunyaves del centre el rendiment decreixia fins arribar a cero (igualtat ingressos i despeses). Si , per qualsevol raó, per exemple millores de transport, es produís una millora que desplacés el ‘rendiment cero’, tots els rendiments es veurien afectats positivament. Aquesta idea la considerà Pasqual Maragall a la seva tesi doctoral i pogué portar-la a la pràctica. Si arregles Torre Baró, se’n beneficia des de Sant Andreu a l’Eixample o Pedralbes i tota la AMB.

Tant ho va aplicar, que economistes molt rellevants, com ara en Cinto Ros Hombravella, consideraven que les transformacions  assolides per la política urbanística de Maragall als barris,   superava a les dels Jocs Olímpics.

Explico  això després de veure la pel·lícula ‘El 47’ que  em va impressionar i on en Pasqual Maragall també n’és protagonista. A part de la tesi, era una gran persona. El vaig conèixer com a professor a la UAB, com a president d’Iniciatives on jo treballava  i també a Sant Adrià on ell i  l’Hereu van ser els alcaldes que ens van tractar amb més respecte i consideració. El protagonistes son un lluitadors socials, per necessitat i per tirar endavant. Uns lluitadors  molt propers. I en Maragall, no se si de la manera com explica la pel·lícula, però  els hi va fer cas i costat que és una cosa extraordinària.

Si aneu a veure-la – ho recomano- tranquils que no va d’economia, és emotiva totalment, però sí, hi ha un fons econòmic rellevant.

L’ànima de les empreses

//

Dimecres vaig assistir a un diàleg al voltant del llibre “Historia universal de las soluciones. En busca del talento político” de José Antonio Marina, filòsof, pedagog,  escriptor i pregoner de la Mercè 2001. Organitzava  Abante, la gestora de fons on hi tinc els estalvis. Francament em va  semblar interessantíssim en quan al tema i curiós que ho organitzi una gestora que ja té la seva feina i la fa molt bé. A la sala – era a la seu d’Abante – hi havien unes 75 persones. Déu n’hi do.

En un context de crisi de lideratge polític  coincidint, a més, amb un moment de grans canvis econòmics, ambientals, tecnològics, interessa veure quins idees i projectes promoguin els empresaris. En altres èpoques els empresaris han promogut canvis socials. Ha estat per interès propi però també general. Aquí tenim l’antecedent de Francesc Cambó que participà del pensament econòmic Europeu; tenia una relació estreta amb Walther Rathenau (fundador i President de l´AEG alemanya),era amic  Reginald Mc Kenna, banquer admirat per J.M.Keynes… Ells inventaren a començaments del S.XX l’Estat de Benestar com a solució a l’evolució econòmica (*).

Això és història, però la pregunta – què en pensen els empresaris al marge dels polítics?-  és vigent, tant si es tracta del Bill Gates com els empresaris europeus, espanyols o catalans. Què pensa la Caixa? O la Banca? No crec que hi hagi un treball que respongui a la pregunta de la influència de la gran empresa en el pensament econòmic. Però si donem una mirada al treball de la consultora PWC ‘Fundaciones Corporativas. El alma de las empresas’ (2016), que és simplement  un treball descriptiu, es posa en evidència que la influència pot ser molt gran. Hi ha tota una maquinària de crear pensament. Potser mereix una anàlisi.

 

(*) Ja l’any 1928, Cambó publicà a la Revue Economique Internatonal de Brussel·les un article titulat La democratisation de bien-être per l’electricité (1928) !!!

I Cambó deixà petjada en el pensament econòmic: Miquel Vidal i Guardiola, Joan Ventosa i Calvell, Pere Coromines, Xavier Ribó, Andreu Bausili. Romà Perpinyà, Jaume Alzina, Manuel Raventós, Josep A. Vandellòs, Joan Sardà…

50 anys de la Revolució dels Clavells a l’Ateneu Barcelonès

Per iniciativa de l’Eugeni Giral, en la que em vaig veure implicat, el 25 d’abril es commemorà, a l’Ateneu Barcelonès, la revolució dels clavells de 1974. Va estar molt bé ‒ projecció de cartells col·leccionats al CEDOC (UAB-Eugeni Giral), ponents, interpretació de ‘Grandola vila Morena’ per Marina Rossell en la versió catalana, breus actuacions musicals, copa de vi al jardí… ‒ podeu veure l’acte sencer, ja està a YouTube, però jo passo l’enllaç  al minut 31 amb la intervenció de Gabriel Magalhães, escriptor portuguès, doctor en Filologia Hispànica i Portuguesa que ha estat professor a les universitats de Salamanca i Beira Interior a Portugal. Es una reflexió sobre la història i la democràcia a Portugal particularment oportuna a la vista de com tenen el patí amb l’extrema dreta. Gabriel Magalhães llegí la seva intervenció en català que durà 16 minuts.

Reflexionar sobre la història

/

«L’historiador Ramon Carande va sintetitzar en dues paraules la història contemporània d’Espanya: “Demasiados Retrocesos“». A partir d’aquesta afirmació, Jaume Miranda reflexiona sobre l’evolució de la història. El retrocés que més l’afectat personalment és el franquisme però els retrocessos històrics als que es refereix van molt més enrere. Demasiados Retrocesos

En un context més ampli, internacional, encara que centrat en el Segle XX, Federico Mayor Zaragoza, com a testimoni privilegiat que fou, reflexionava sobre els esdeveniments més rellevants del Segle XX en el documental que es pot veure gratuïtament a la plataforma digital CaixaForum+ i que han titulat “Records del futur”. Tot una lliçó d’història.

I qui ha fet història ha estat en Fermí Puig que ha decidit jubilar-se. Us passo un enllaç del RAC! amb un article de Joan Ferrer Gurí on en fa cinc cèntims i inclou una xerrada transmesa per ràdio amb Jordi Bosch, Jaume Roures, Ramon Besa i Alfred Romagosa, cap de Sala del restaurant i que també es jubila.

Només he tingut una ocasió de veure i escoltar en persona Fermí Puig i em va semblar tan extraordinàriament brillant que no m’ha estranyat que es jubilés. Suposo que també hi haurà més raons, però no es pot ser tan generós amb tothom. Ha de cremar.

Quan es va jubilar Ramon Parellada afirmava que tenia mal l’esquena de tan saludar els clients; ell es posava a l’entrada. Dons sí, massa gent espera ser considerat quan va al restaurant. I si això no ha estat una de les causes de la jubilació, segur que en descansarà.

Guimerà es viu

///

Àngel Guimerà, és un clàssic amb un reconeixement internacional fora de dubtes i no està en el Pla d’Estudis de l’Institut del Teatre. Cóm és això? Si teniu una estoneta, us recomano visualitzeu el vídeo EXPERIÈNCIA GUIMERÀ, una taula rodona organitzada per l’Ateneu Barcelonès amb Sergi Belbel, Joan Lluís Bozzo, Enric Majó i Carme Sansa, moderats per Joan Martori i amb motiu del centenari de la mort de Guimerà. L’acte no es desenvolupa com si hi hagués un guió, està clar, però va sortint informació de molt interès i sí:  Guimerà és viu.

Casa natal de Salvador Dalí

//

Acompanyat per Jordi G.Valero , amic i company de la tertúlia del 7 Portes, dijous 15 vaig visitar la casa natal de Salvador Dalí a Figueres. És un projecte iniciat per l’alcalde Marià Lorca l’any 1995 i continuat per tots els alcaldes fins ara. Un projecte magnífic i difícil començant per la rehabilitació de la casa original de l’arquitecte modernista Josep Azemar.

I què s’hi podia fer allà un cop es té la casa rehabilitada? Veure on va néixer Dalí podria ser avorrit oi? Tampoc podia ser  museu, ni una exposició…Doncs el que han fet és muntar  un viatge per la vida sencera de Dalí. Amb uns efectes audiovisuals espectaculars, passant per les diferents estances de la casa travessem la vida de l’artista seguint les seves diferents facetes: nen, jove, amic, fill, amant, surrealista, culte, escandalós, il·lustrat… empordanès.

Per explicar el procés seguit pel projecte, li van encarregar un documental a la directora de cinema Alba Cros Pellisé, on entrevista l’equip que ha participat directa o indirectament: el director de l’equip redactor de projecte museogràfic, Dani Freixes, el director del Museu de l’Empordà,l’arquitecte municipal, el periodista Josep Playà, els responsables de l’empresa Tururut Multimedia…

No us ho perdeu. //P.D. Jo no sabia que l’oncle matern de Dalí era el propietari de la llibreria Verdaguer a la Rambla de Barcelona i que li proporcionava bons llibres. Fonamental ! //

https://www.casanataldali.cat/

Els costos per a la democràcia de la corrupció

//

De Guifré Belloso:

Corrupción y Política, los costes de la democràcia” és el llibre pòstum de Javier Pradera que no es va atrevir a pública en vida i ho va publicar Galaxia Gutenberg al 2014 mentre que el text està escrit 20 anys abans al 1994 en plena tempesta d’escàndols  i sense que encara existís cap eina d’intel·ligència artificial aplicada a la corrupció. La capacitat d’innovació en aquest àmbit mai em deixarà de sorprendre. Si hi havia algú ben informat en aquest país era Javier Pradera i hem d’estar agraïts de que ens deixi el seu  testimoni de primera mà de la història contemporània d’Espanya amb tret afinat: la corrupció institucional fruït de dues tendències molt clares, la professionalització de la política i el canvi de posició – des de la Transició – dels partits dintre de la democràcia, especialment dels aparells dels partits. En Quim Perramon m’ha animat a fer-vos cinc cèntims per que és un tema que sé l’interessa.”

El resum de nou pàgines té tres parts, una primera d’antecedents, la segona sobre la professionalització de la política i la tercera sobre els partits amb un sucós anàlisi de les finances dels partits i com s’explica el finançament il·legal. Gràcies Guifré !