De l’11 al 22 de novembre s’ha celebrat a Bakú (Azerbaidjan) la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 2024, més coneguda com a COP29. Us passo, a mode de conclusió, l’ article de Jordi Roca Jusmet, catedràtic de la UB especialitzat en economia ecològica «Restringir la extracción de combustibles fósiles, el elefante en la habitación de las cumbres climáticas»
Andreu Mas Delblanch dona la seva visió de periodista a «La cimera del clima: un fart de riure»
Isaac Moreno Gallo, és un enginyer d’obres públiques apassionat per l’historia de l’obre civil a l’antiguitat que divulga a través de YouTube. Ho fa molt bé i transmet la seva passió, així que ja compte amb 209 mil subscriptors (!). Entre molt treballs, a Garlaires (04/03/2022) n’havíem comentat un de magnífic dedicat a l’urbanisme de la Tarraco romana.
Doncs resulta que, sortint de l’àmbit pel qual es conegut, s’ha despenjat amb un documental sobre l’ordenació urbanística des de mitjans de segle passat a la zona de l’Albufera de València, utilitzant molts recursos cartogràfics disponibles actualment, essencial per entendre la catàstrofe d’aquests dies i les eventuals solucions. Té una durada de 20’. «Geografía de una inundación: la DANA de Valencia» M’ha semblat definitiu. De moment ja porten 450 mil visualitzacions.
Dijous passat (13/02/25) va tenir lloc un acte de record i glossa en forma e sessió necrològica en memòria del traspassat Dr. Alfonso M. Rodríguez a la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras (RACEF) amb la intervenció de Dídac Ramírez, Antonio Terceño i Antonio Argandoña que van tractar respectivament els aspectes humans, científics iinstitucionals. Es pot visualitzar l’acte a l’enllaç de YouTube.
09/11/24
Ens ha deixat aquests dies Alfonso Rodríguez (94 anys), que fou catedràtic d’economia al Departament de Matemàtiques de la UB. Es conegut, per tant, de moltes generacions d’economistes. En el meu cas, que em vaig llicenciar a la UAB i vaig fer el doctorat a la UB, va estar en el tribunal de la meva tesi doctoral.
També us recomano que doneu una mirada al seu CV, en aquest cas podria ser la base d’una novel.la. Nascut a Zamora, estudià peritatge mercantil (any 1948), després professor mercantil, intendent mercantil, ciències polítiques i, econòmiques, doctor (1966), dret (any 2010)… estadístic, censor de comptes, inspector d’hisenda… catedràtic…acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financers…
Va crear un model matemàtic per l’anàlisi de les operacions financeres extraordinàriament rigorós. Però, com ell lamentava, el seu gran problema és que no dominava prou l’anglès. Era una altra generació que no deixa de tenir la seva importància. Tanmateix, el seu model, no és conegut, però està fet i segueix i seguirà sent potent.
L’Anton Costas ha fet una xerrada al Cercle d’Economia dins d’un cicle dedicat a ‘Les persones del Cercle” que m’ha semblat molt interessant (29/10/2024). El Cercle ha preparat una pàgina de síntesi , molt ben feta, on es veuen les possibilitats que la tecnologia disponible ofereix per a comunicar, i on trobareu l’enllaç del vídeo de la xerrada, el seu CV o les principals afirmacions que fa.
Recordo haver escoltat més d’una vegada el discurs d’algun defensor del principi de que el mercat te capacitat per arreglar-ho tot, segons el qual els països pobres ho eren no aplicaven correctament aquest principi. Ara – permeteu-me l’acudit – amb el premi Nobel als economistes Daron Acemoglu, Simon Johnson y James A. Robinson es podria dir ‘és la política, estúpid’. Segons ells la democràcia a llarg termini és font de prosperitat que, en visió dual, seria la manca de democràcia pot ser causa del fracàs econòmic, visió que lligaria amb la tesi del Nobel Amartya Sen que considerava la necessitat de la democràcia per lluitar contra la fam i la pobresa.
En economia regne la complexitat i la incertesa i els economistes sempre haurien de ser modestos, potser eclèctics també.
En relació als Nobel del 2004 passo l’enllaç de la justificació del seu treball que publica l’organització del premi Nobel però també la nota que publicada quan va rebre el premi fronteres del conocimiento (2016) que trobo que està molt bé. Crec que en el jurat del premi de 2016 hi havia l’Andreu Mas-Colell.
Acemoglu, ja sigui amb Johnson o amb Robinson, té diversos best-sellers d’economia explicant la importància que tenen les institucions. Fou el director de la tesi de Mònica Martínez Bravo, actual consellera de drets socials del govern de la Generalitat i també va participar a les Jornades del Cercle d’Economia del juny de 2021.
Dins d’un context d’economia global, que fa a Barcelona atractiva per empeses, visitants o treballadors ? Hi ha una política municipal al respecte ? Què pot i què vol ser Barcelona ?
Dons el passat 17 d’octubre de 2024 vaig presentar la conferència de Pau Solanilla a l’Ateneu Barcelonès «Marca Barcelona. Posicionament, reputació i competitivitat» Em va agradar molt, tot una tesi i tot una estratègia. Ho podeu veure en el vídeo.
També us pot interessar la recomanació que ens va fer del llibre ‘Les ciutats creatives’ de Richard Florida. He trobat una entrevista que li fa Moisés Naím, és curteta però està prou bé.
La llei de rendiments decreixents, que formulà David Ricardo, afirma que cada vegada s’obtindrà menys producció addicional quan s’afegeixin quantitats addicionals d’un input mentre els altres inputs romanguin constants. Això s’aplicava al sòl agrari. A mesura que t’allunyaves del centre el rendiment decreixia fins arribar a cero (igualtat ingressos i despeses). Si , per qualsevol raó, per exemple millores de transport, es produís una millora que desplacés el ‘rendiment cero’, tots els rendiments es veurien afectats positivament. Aquesta idea la considerà Pasqual Maragall a la seva tesi doctoral i pogué portar-la a la pràctica. Si arregles Torre Baró, se’n beneficia des de Sant Andreu a l’Eixample o Pedralbes i tota la AMB.
Tant ho va aplicar, que economistes molt rellevants, com ara en Cinto Ros Hombravella, consideraven que les transformacions assolides per la política urbanística de Maragall als barris, superava a les dels Jocs Olímpics.
Explico això després de veure la pel·lícula ‘El 47’ que em va impressionar i on en Pasqual Maragall també n’és protagonista. A part de la tesi, era una gran persona. El vaig conèixer com a professor a la UAB, com a president d’Iniciatives on jo treballava i també a Sant Adrià on ell i l’Hereu van ser els alcaldes que ens van tractar amb més respecte i consideració. El protagonistes son un lluitadors socials, per necessitat i per tirar endavant. Uns lluitadors molt propers. I en Maragall, no se si de la manera com explica la pel·lícula, però els hi va fer cas i costat que és una cosa extraordinària.
Si aneu a veure-la – ho recomano- tranquils que no va d’economia, és emotiva totalment, però sí, hi ha un fons econòmic rellevant.
Jordi Roca Jusmet, catedràtic d’economia de la UB i co-autor amb Joan Martínez Alier del clàssic Economia ecològica y política ambiental (FCE 3era.Ed. 2019) m’envia la recensió del darrer llibre de Joan Martínez Alier, “Land, water, air and freedom. The making of world movements for environmental justice”, que es pot descarrerar lliurement per capítols. El llibre – el pensament de Joan Martínez Alier – que qüestiona el diner com a mesura de la importància de les coses, és una anàlisi empírica i una reivindicació de l´ecologisme dels pobres.
L’aigua val més que l’or diuen en un conflicte en una mina de Perú. Està clar, “es de necio confundir valor y precio”. El dubte que em queda és si per a fer transformacions socials importants, tals com les que requereix l’ecologisme, no s’ha de ser una mica o bastant maquiavèl·lic.
…
Es pot apel·lar al caràcter sagrat d’elements de la natura com a espècies animals o arbres, rius o muntanyes. Es comenta al llibre. A Japó crec que ha funcionat.
Un exemple més a prop ens el dona Josep Gordi, doctor en Geografia, sobre el vincle que sovint s’estableix entre la espiritualitat i la conservació del bosc explicant el bosc d’avets de la comunitat de Comunitat de Camaldoli (Itàlia) L’article “El capital espiritual i la conservació dels boscos” me l’envià Ricard Estrada Arimon.
No em semblaria pas malament treure els temes ecològics de l’economia. Però ha d’haver-hi consciència i consens, és clar.
El treball sobre l’impacte econòmic previst de la Copa Amèrica de Vela de Barcelona 2024 realitzat per uns professors de la UPF porta mar de fons. Els autors va publicar un article a 5 Cèntims el juliol passat. Pel que es desprèn de l’article i del vídeo elaborat per “Octuvre” que en només 3 dies ha tingut milers de visualitzacions, més que un estudi d’impacte podria tractar-se d’un simple exercici de simulació d’impacte a partir de dades facilitades pels organitzadors de l’esdeveniment no contrastades. L’estudi ha contribuït a que els mitjans donessin per bons uns resultats que, a partir d’un reportatge de Directa.cat, ara semblen inversemblants amb totes les conseqüències que se’n deriven. Passo el comunicat fet pel Sindicat de Periodistes i Professionals de la Comunicació (SPC) de Televisió de Catalunya. En Josep Maria Ureta també diu la seva.
Tot plegat cal aclarir-ho definitivament, però, vaja, els estudis econòmics primer cal que es facin, això està bé i, en segon lloc, s’han de prendre seriosament; ens hi juguem molt.
Dimecres vaig assistir a un diàleg al voltant del llibre “Historia universal de las soluciones. En busca del talento político” de José Antonio Marina, filòsof, pedagog, escriptor i pregoner de la Mercè 2001. Organitzava Abante, la gestora de fons on hi tinc els estalvis. Francament em va semblar interessantíssim en quan al tema i curiós que ho organitzi una gestora que ja té la seva feina i la fa molt bé. A la sala – era a la seu d’Abante – hi havien unes 75 persones. Déu n’hi do.
En un context de crisi de lideratge polític coincidint, a més, amb un moment de grans canvis econòmics, ambientals, tecnològics, interessa veure quins idees i projectes promoguin els empresaris. En altres èpoques els empresaris han promogut canvis socials. Ha estat per interès propi però també general. Aquí tenim l’antecedent de Francesc Cambó que participà del pensament econòmic Europeu; tenia una relació estreta amb Walther Rathenau (fundador i President de l´AEG alemanya),era amic Reginald Mc Kenna, banquer admirat per J.M.Keynes… Ells inventaren a començaments del S.XX l’Estat de Benestar com a solució a l’evolució econòmica (*).
Això és història, però la pregunta – què en pensen els empresaris al marge dels polítics?- és vigent, tant si es tracta del Bill Gates com els empresaris europeus, espanyols o catalans. Què pensa la Caixa? O la Banca? No crec que hi hagi un treball que respongui a la pregunta de la influència de la gran empresa en el pensament econòmic. Però si donem una mirada al treball de la consultora PWC ‘Fundaciones Corporativas. El alma de las empresas’ (2016), que és simplement un treball descriptiu, es posa en evidència que la influència pot ser molt gran. Hi ha tota una maquinària de crear pensament. Potser mereix una anàlisi.
…
(*) Ja l’any 1928, Cambó publicà a la Revue Economique Internatonal de Brussel·les un article titulat La democratisation de bien-être per l’electricité (1928) !!!
I Cambó deixà petjada en el pensament econòmic: Miquel Vidal i Guardiola, Joan Ventosa i Calvell, Pere Coromines, Xavier Ribó, Andreu Bausili. Romà Perpinyà, Jaume Alzina, Manuel Raventós, Josep A. Vandellòs, Joan Sardà…